Planimetria d'una família feliç (Lia Piano)

“Que és conforme a la norma, que no se'n desvia”. Aquesta és la definició de ‘normal’, segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. ‘Normals’ és com volen ser els protagonistes de “Planimetria d’una família feliç”, de la italiana Lia Piano (Gènova, 1972). Res més lluny de la realitat. El llibre està traduït per Pau Vidal i publicat per l’editorial Empúries. És curt, només 194 pàgines. Els nostres protagonistes no són "normals", però sí molt feliços.

Pare, mare i tres fills en una casa protegida per un mur alt, al capdamunt d’un turó, amb Gènova als peus. I molta imaginació. Potser massa? En Marco, en Gioele i la Tapdebassa es mouen amb total independència, sense poc o cap control parental. L’única que els segueix una mica de prop és la Maria, la seva mainadera. Parla un calabrès molt tancat i no sap ni llegir ni escriure. Posa una mica d’ordre a cop d’esclop! El pare es passa el dia al subterrani construint un vaixell. La mare, sempre envoltada de llibres, es mou per la seva habitació amb sabates de taló. Quan es dirigeixen als seus fills és per dir-los que alguna cosa que estan fent més o menys bé, la facin d’una altra manera. El matrimoni sempre va a contracorrent. Enmig d’aquest ambient complicat, els nens semblen força feliços. Van a la seva, acompanyats de tres pastors alemanys (cadascun té el seu) i d’en Pippo, el gos 'titular'. Va arribar abans que els altres tres. Sempre acompanya la nena petita.

La Tapdabassa, que té sis anys, és qui fa de narradora. I ens ho explica tot amb resignació i un gran sentit de l’humor. Molts cops, les històries de la seva família freguen el surrealisme. Començant per l’obsessió del pare de construir un vaixell... en un lloc tancat i sense una sortida clara. Quan una assistenta social arriba a casa per avaluar-los a tots –i descobrir si són o no normals- tot es complica una mica més. Els diu que necessiten posar passió en alguna cosa i no triguen a fer-li cas. En Gioele, que és tartamut, es decanta per la química i comença a provar perillosos experiments. En Marco escull el cinema i va amunt i avall amb la seva càmera Súper-8. La nena ja té prou feina sent testimoni de tot. La seva és una visió pletòrica d’aquest paradís irrenunciable que és la infantesa. Estem davant d’un llibre entretingut i visual amb un munt de gallines passejant-se per una casa on, definitivament, no hi ha res de normal.

“El primer pas havia estat buscar-nos, a mi i als meus germans, una mainadera que s’ocupés de nosaltres i de la nostra educació. Una institutriu. Durant les setmanes que es va allargar el procés de selecció van desfilar per la sala austeres senyoretes germàniques, rodanxones au pairs angleses amb la pell ja cremada pel sol de maig i escardalenques mademoiselles franceses amb monyo alt. Fins que la mare, en una d’aquelles ziga-zagues de la lògica que han marcat el destí de la meva família, la va triar a ella.
Concepita Maria, es deia: calabresa, acabada d’emigrar a la Itàlia del Nord des del cor de les muntanyes de la Sila amb els seus tretze fills i el marit, un expresidiari que es deia Carmelo. El dia dels fets, davant el desconcert i els dubtes del pare, la mare va ser inamovible:
— És d’aquelles persones que porten sort, ho té escrit a la cara”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy