La suerte del enano (César Pérez Gellida)

Un robatori en un museu. Un mafiós rus instal·lat a la Costa del Sol. Un falsificador buscat des de fa dècades. Un assassí a sou de gallet fàcil. Un violent grup de gitanos. I, per completar el panorama, un munt de policies, amb la Sara Robles al capdavant. Ella és la cap del Grup d’Homicidis de Valladolid. Són alguns dels protagonistes de “La suerte del enano”, l’última novel·la negra de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). Té 588 pàgines i està publicat per Suma.

La Sara és una dona amb molt de caràcter i una clara addició al sexe. Dins del seu cap, ‘Sara la cachonda’ i ‘Sara la puritana’ rivalitzen constantment. Està sense parella. Encara no ha superat el trencament amb en Sancho, un excompany de feina que ara viu a l’estranger. Any 2019. Poc després de trobar una dona gran morta dins d’una banyera, hi ha un robatori al Museu Nacional d’Escultura de Valladolid. No surt del tot bé. Hi ha dos vigilants de seguretats morts. I això que ningú havia de prendre mal... Un exminer i un expouater han estat els encarregats de fer la feina bruta, arrossegant-se per les clavegueres. Els caps pensants s’ho miren de lluny, corrent els mínims riscos possibles. Però es posen nerviosos abans d’hora, amb conseqüències imprevisibles: L’ideòleg Tinus Van der Dyke, conegut com l’”Espantapájaros”, el sicari Émile Qabbani i el mafiós Nikita Chikalkin.

“La suerte del enano” és un llibre amb un ritme trepidant, on sempre passen coses. M’ha agradat que la història se’ns expliqui de manera lineal, sense anar constantment endarrere i endavant. Com a molt, retrocedeix uns minuts per donar més força a una escena en concret. Pérez Gellida ens regala uns personatges propers, com la mateixa Sara Robles, i fa servir un to àgil i amb un gran sentit de l’humor. Ajuda a neutralitzar la cruesa de les destroses d'en Qabbani, retorçat al màxim. No havia llegit cap thriller d’aquesta mena amb el robatori d’obres d’art com a teló de fons. Obres d’art que serveixen per avalar el blanqueig de diners. Al costat de la Sara i del seu ex, en Sancho, que torna a Valladolid per donar un cop de mà, hi trobem en Mario Craviotto, de la Brigada de Protecció de Patrimoni, un personatge clau. Amb ganes de llegir més Gellida, de qui Juan Gómez-Jurado diu que és el millor escriptor de novel·la negra d’Espanya. Sense cap dubte, afegeix.

“Tenía pinta de que aquella que estaba preparando Luis iba a ser la última copa, pero al echar un vistazo al ruedo y toparse por tercera vez con esa mirada sugerente y soez le surgieron algunas dudas. Dudas que se disiparon tan pronto como reconoció los primeros acordes de The Bitter end, de Placebo, una de las canciones preferides de Sancho.
Mientras disfrutaba del vídeo, en su cabeza se estaba desarrollando un debate en el cual, los preceptos defendidos por los diputados del partido TDC –Terapia Dialéctica Conductual- estaban siendo aplastados por las voces de los integrantes del GLE –Ganas de Liberar Endorfinas-, y todo aparecía indicar que, otra vez, el decreto ley que pretendía aprobar sería rechazado por amplia mayoría”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy