Napalm al cor (Pol Guasch)

Un narrador, en primera persona, amb moltes coses per explicar. No n’arribem a saber el nom. Viu amb la seva mare en una terra erma i solitària. En un lloc inconcret. En un temps indeterminat. Potser en un futur no gaire llunyà? Alguna cosa es va descontrolar a La Fàbrica i pràcticament tothom en va sortir perjudicat. De supervivents, ben pocs. Els militars instal·lats a la zona, amb el cap rapat, parlen una llengua estrangera i no són massa ben rebuts. Apocalipsi total.

Aquest món distòpic el dibuixa Pol Guasch (Tarragona, 1997) a “Napalm al cor”, el llibre amb què ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Té 222 pàgines i acaba amb una seqüència de cinc fotografies. El narrador explica moltes coses a en Boris, el seu amant. I ho fa per carta; i també en persona, tot i que l'altre no és de gaires paraules. La mirada del noi està condicionada per la de la seva mare, que mai ha acceptat la història amb en Boris, que considera malaltissa i desnaturalitzada. És per això que la relació materna-filial no s’aguanta per enlloc. I aquí comença el procés de destrucció... de tots dos? Cadascun pel seu costat? En aquesta ‘zona zero’ de l’univers, alguns morts ja no s’enterren. Poden tallar-se a trossets i fins i ser traslladats amunt i avall, sense pressa ni un destí massa concret.

Guasch ens regala una narració molt autèntica, plena de sentiments i amb una força inusual. Fa la sensació que, molts cops, la forma és fins i tot més important que el fons. L’atmosfera que recrea és fosca i plena de repressió, amb dos personatges principals que fugen (o no) cap a un futur desconegut... Potser millor? A “Napalm al cor” podem llegir les cartes d’en Boris i també les dures reflexions, a voltes inconnexes, de la mare del protagonista. Les deixa al seu fill, negre sobre blanc, convertint-les en una herència enverinada. La incomprensió, la violència –de vegades explícita- i la força de la natura –brutal fins i tot quan ja no pot estar més abandonada- donen força a una escriptura molt visual, sostinguda per fotografies i gràfics. Aquest viatge cap a enlloc, dur com un cop de peu a l'estómac, m'ha deixat corprès.

“He encès el llum. Damunt la taula, pols. He aprofitat la foscor per escriure a en Boris i explicar-li com he vist el llop i l’anyell abraçant-se; com es llepaven i es miraven els ulls, i es reconeixien mútuament la mirada. Com se sabien l’un el nom de l’altre. Ell no sap què és mentida, que m’ho he inventat tot. No era un llop, ni tan sols n’era l’ombra: només li volia parlar d’ell i jo. De com l’estimo. Ja tinc ganes de marxar, com em va prometre fa molt de temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy