La cantant de fado (Jordi Campoy Boada)

Vides unides per fils invisibles que s’entortolliguen o es fan més fins quan menys t’ho esperes. Vincles entre present i passat, amagats sota terra, que floreixen violentament del no-res. Per afrontar-los, la por mai no ha estat una bona consellera. No és valent qui desafia el perill. Ho és qui, a empentes i rodolons, és capaç conquerir-lo. I, de vegades, tot depèn de la casualitat, de l’atzar. I sinó que li ho preguntin a l’Anne.

L’Anne, protagonista de "La noia del violoncel", és citada un parell de cops a “La cantant de fado”, la segona novel·la de Jordi Campoy Boada (Sabadell, 1970). Té 354 pàgines i està publicada per Columna. Aquest cop, el protagonista també és un músic. En Guillem, exitós pianista de jazz, viu moments difícils. No ha superat un luctuós fet del passat i, per si no n’hi hagués prou, es troba enmig d’una crisi creativa. Què més pot anar malament? Amb la idea de reinventar-se, se’n va a Lisboa, on la seva vida fa un gir de 180 graus i s’omple d’emoció... i de problemes. Allà hi coneix la Rita, una bonica cantant de fado amb un passat tortuós. Se n’enamora perdudament d’ella des del mateix moment que sent la seva privilegiada i trista veu en un local del barri d’Alfama. Hi entra caminant d’esma, però no li és gens desconegut...

Al costat d’en Guillem i de la Rita també hi trobem en Joao, un pintor que mai no saps per on et sortirà, i la Celeste, història viva de Lisboa i de tot Portugal. De fet, la ciutat de la llum es converteix en un personatge més, igual o més important que els altres. I fins aquí puc explicar. “La cantant de fado” és una novel·la molt completa, amb un ritme trepidant. Un cop l’has començada, costa molt deixar-la de costat per fer altres coses. Té tocs de thriller, amb molts misteris per resoldre, una grandíssima història d’amor i unes relacions familiars plenes de clarobscurs. Podem viure tota la vida al costat d’algú i no saber-ne pràcticament res. Quan el narrador parla de la mare d’en Guillem sempre ho fa amb expressions culinàries. A la dona li hauria encantat tenir un restaurant, però el seu menú diari és estar pendent del seu marit, tot el sant dia.

Les pàgines de “La cantant de fado” respiren música pels quatre costats, igual que passava a “La noia del violoncel”. De fet, aquest llibre també té banda sonora. L’autor, que es nota que es diverteix escrivint, ens sorprèn comparant la veu dels protagonistes principals amb diversos instruments. A tots els troba alguna semblança interessant. Amb el seu permís, puc avançar que les notes també impregnaran la seva tercera novel·la, que ja té començada. Jordi Campoy, pianista i músic de professió, ho té claríssim: escriu d’allò que més bé coneix, i es nota. La seva prosa té melodia, harmonia, ritme, timbre i tot allò que és indispensable per fer una bona combinació de sons. Els seus fils amb l’art no són invisibles, sinó tot el contrari.

“Sempre ha sentit atracció pels personatges imperfectes. Tots sabem que li preocupava no veure cap defecte en la noia meravellosa que havia caigut a les seves mans. Per això es va sentir alleugerit en saber que li feia mal l’espatlla amb segons quins moviments, i que patia d’un genoll quan pujava escales.
Amb aquell desgast de les articulacions, s’imaginava ajudant-la a caminar el dia que li haguessin de posar unes pròtesis, quan fos una velleta juràssica com la Celeste. El Guillem li feia uns massatges suaus a l’espatlla dolenta que, si bé no guarien, potser pal·liaven el dolor amb el placebo de la bona voluntat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy