Cabells de gebre (Teresa Sagrera)

Remeiera, llevadora i guaridora per a uns. Bruixa i metzinera per als altres. Parlo de la Blanca, protagonista indiscutible de “Cabells de gebre”, l’última novel·la històrica de Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966). La data a mitjans del segle XIV a Catalunya (1318-1364), en una bona part a Vila Maior. El llibre té 416 pàgines i està publicat per Columna. De la Teresa ja havia llegit "Sal roja", escrit a quatre mans amb Ramon Gasch.

La Blanca és d’aquells personatges que deixen empremta. Te l’estimes des que la coneixes i pateixes per ella, sobretot després que assassinin al seu fill. És la personificació de l’amor, de donar sense esperar res a canvi, de mirar més pels altres que per ella mateixa. És incapaç d’odiar, per molt que la maltractin o la provoquin. Està en comunió total amb la natura i només sap fer el bé als qui l’envolten. Malgrat tota aquesta energia positiva, es passa mitja vida fugint. Són molts els que l’envegen i voldrien veure-la penjada a la forca. El primer cop que la persegueixen es refugia al castell de Montsoriu, on van ensenyar-la a llegir, poc habitual en les dones de l’època. És el millor regal que li podien haver fet. Gràcies als llibres fa un gran pas endavant en les seves investigacions sobre les plantes i els poders que atresoren. A Montsoriu també coneix a Bernat II, el vescomte de Cabrera. El seu acaba sent un amor total i sense condicions, però potser massa espaiat en el temps.

A “Cabells de gebre”, Sagrera reflexiona sobre el poder guaridor de la natura, sobre l’amor, l’enveja i el compromís i també sobre l’ànsia il·limitada de poder, personificat en Bernat II, més preocupat d’acumular riqueses que de qualsevol altra cosa. Està encegat i corre el risc de perdre el món de vista. Ni l'amor que sent per la Blanca el fa reaccionar. Continua amb la bena als ulls. El vescomte acaba convertint-se en el conseller del rei de la corona d'Aragó, Pere III. La traïció i el fet de canviar d’opinió segons d’on bufi el vent –com les veïnes i veïns de Vila Maior amb la Blanca- també tenen molt de pes en aquesta història que s’acaba convertint en una gran novel·la d’aventures, amb plagues i epidèmies incloses. Tot està explicat de manera clara i concisa, amb molt de diàleg i un ritme trepidant  Els lectors també som testimonis directes de regnats convulsos i de guerres sagnants per mantenir el poder als territoris italians. El camí entre la glòria i la derrota pot canviar en qüestió de segons.

“Com un ramat de senglars, amb l’alè gelat per la còlera, van entrar al camp de pomeres, que unes quantes hores abans havien estat la temptació del pobre Joan. Van començar a esbrotar totes les branques amb una ràbia única, i com una tempesta humana moguda per un vent prenyat d’odi i de dolor arrasaren amb les seves falçs tot l’hort de fruiters. Imaginaven que en comptes de branques segaven caps, els caps dels homes que havien mort aquell infant; el cap del batlle Olzinelles, que els tenia esclavitzats, i el del senyor del Far, perquè d’ençà que el rei li havia venut part dels seus drets sobre els homes de Vila Maior, no coneixien el que era la pau. Massa sovint, i fent valer la por, els entraven a les llars i se n’enduien gallines, carn salada, pa i fins i tot el vi de les botes. Però aquella vegada havien anat massa lluny”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La família Martin (David Foenkinos)

No sé quin tant per cent hi ha de realitat i quin de ficció, però la història de “La família Martin”, de l'escriptor francès David Foenkinos (París, 1974), enganxa des del primer moment. I molt. Té 213 pàgines, està traduïda al català per Pau Joan Hernàndez i l’ha publicat recentment Edicions 62. Recordo que d’aquest autor ja havia llegit “La biblioteca dels llibres rebutjats” (2016). Se’n va fer una pel·lícula força entretinguda l’any 2019, dirigida per Rémi Bezançon.

En David, que explica els fets en primera persona, té una crisi d’escriptura. Després de diverses novel·les d’èxit, no troba cap tema que l’inspiri ni personatges interessants. És per això que decideix explicar la vida de la primera persona que es trobi al carrer quan surti de casa. I aquesta és la Madeleine, una velleta encantadora. Es refia d’ell i li obre les portes de la seva vida sense pensar-ho dues vegades. Fins i tot li parla de l’Yves, el seu amor de joventut, l’home que va marcar-la per sempre més. La dona té dues filles, l’Stéphanie –que viu a l’estranger- i la Valérie, que aviat comença a prendre protagonisme a la seva mare. Es converteix en l’eix central de la novel·la de Foenkinos. Està casada amb el Patrick –que sobreviu en una empresa d’assegurances- i té dos fills adolescents, en Jérémie i la Lola. L’autor parla sovint amb tots ells, amb l’objectiu de saber-ne les màximes coses possibles.

Aquest llibre és la crònica quotidiana d’una família qualsevol, que també podria ser la nostra, perquè no. D’una manera divertida, fresca i melancòlica, en David ens parla de tot el que els envolta. De la greu crisi amorosa que viu la parella, dels problemes d’assetjament que té l’home a la feina, dels primers amors de la Lola i del dia a dia d’en Jérémie, que inicialment no col·labora massa. Es va creuar amb els Martin per casualitat i cada cop els aprecia més. Són addictius! L’autor té l’al·licient de no saber cap on el portarà la realitat. A la ficció, l’evolució dels personatges dependria de la seva ploma. Sense voler, Foenkinos també acaba parlant d’ell i de seves coses, gràcies a les preguntes de la Valérie. Sabem que recentment va trencar amb la seva parella, la Marie, i que continua estimant-la. Un amor correspost? 

“Un cop a casa, em vaig adonar de seguida que no podria dormir. Vaig anar a remullar-me una mica la cara a la pica. Però allò no tenia res a veure amb la beguda. L’escena a casa dels Martin havia com expulsat l’alcohol de la meva sang. Observant-me al mirall, vaig haver d’admetre que mai no havia tingut traça per gestionar la il·luminació. Un atroç neó em presentava una versió cruel i pàl·lida de mi mateix. No era el moment més oportú. Dominat pel dubte com estava, hauria volgut que un rostre més acollidor em tranquil·litzés. Al contrari del que m’havia semblat al carrer, ara trobava absurd inventar-me la continuació d’unes vides reals”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'última, la més petita (Fatima Daas)

“Em dic Fatima Daas.
Soc francesa.
Soc d’origen algerià.
Els meus pares i les meves dues germanes han nascut a Algèria”.

Tots els capítols de “L’última, la més petita” comencen de la mateixa manera. Amb l’autora dient-nos com es diu i afegint-hi alguns dels trets que la defineixen. Moltes vegades els repeteix. Perquè ens quedin clars. Aquest és el seu primer llibre. Camina entre l’autobiografia i la novel·la, amb una força inusual. Té 180 pàgines, està traduïda per Manuel Forcano i és una de les apostes d’Angle Editorial per aquesta tardor.

La Fatima és la mazoziya, la més petita de les tres germanes de la família Daas. L’única que ha nascut a França. Viu al barri de Clichy. Es passa més de tres hores al dia al transport públic. Ens explica tot el que pensa en primera persona, de manera crua i sense filtres. Es defineix com a musulmana i pecadora. Ser lesbiana li pesa molt. Sovint prova d’anar amb nois, però li agraden les noies. Creia que era poliamorosa, fins que va conèixer la Nina. L’amor era tabú a casa seva –per no parlar de la sexualitat- i encadenava una parella amb l’altra, sense acabar d’entregar-s’hi. Fins i tot arribava a encavalcar-les. Viu en un món ple de contradiccions socials, religioses i sexuals. Es considera una víctima, com tantes altres joves. Immigrants dins de casa seva. Sovint es reuneix amb imams per saber quin problema hi ha en ser musulmana i lesbiana. Diu que no ho pregunta per a ella; és per una amiga...

“L’última, la més petita” ha estat tot un terratrèmol a la societat francesa perquè són molts els joves que s’han emmirallat en l’autora. Daas, que no té pèls a la llengua, es despulla completament davant del lector. Fins al punt de revelar que va fer teràpia al llarg de quatre anys. Aquest tractament, assegura, ha estat la relació més llarga de la seva vida. És asmàtica des de petita i no ha tingut una vida fàcil. Explica les seves experiències de manera simple. Sense artificis ni recursos innecessaris. Fa servir frases curtes, àgils i plenes de contingut. Frases curtes per capítols curts i molt visuals, on tot respira. Pàgines amb poca lletra i amb molt de sentiment. Fàcils de llegir. Després de gaudir i molt d’aquesta autobiografia, em quedo amb ganes de retrobar-me amb la Fatima en un altre registre.

“Em dic Fatima.
Em sap greu que no m’hagin ensenyat a estimar.

Un dijous a la tarda insulto a la professora de matemàtiques, madame Relca.
Sento una escalfor al clatell.
Ella no diu res.
És allà, davant meu, dreta, com un senyal de stop.
Recull les seves coses.
Amb una mà agafa la bossa, està a punt d’anar-se’n.
I jo allà, al seu davant.
Impotent.
Tinc la impressió d’estar fent el ridícul.
“La indiferència és el pitjor dels menyspreus”.
En dos minuts, aquesta frase va cobrar tot el seu sentit”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El búfalo de la noche (Guillermo Arriaga)

Quan escriu sobre gelosia, culpa i traïció, Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958) no té rival. Després de llegir "Salvar el fuego" i "El salvaje", m’he submergit en les 236 pàgines d’“El búfalo de la noche”, novel·la publicada l’any 1999 per Belacqva. El 2007, se’n va fer l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jorge Hernández Aldana. El triangle passional que dibuixa Arriaga és fosc i escruixidor, amb personatges totalment desequilibrats. M'ha agradat moltíssim.

El llibre comença amb el suïcidi d’en Gregorio, que es dispara un tret a la templa. De nit, sentia un búfal imaginari roncant-li al costat de l’orella i s’imaginava papaorelles entrant-li dins del cos; contaminant-ho tot. Creia que la bogeria era molt pitjor que la mort. Ho tenen igual de clar els altres dos vèrtexs del polígon. Són la Tania, ex-parella d’en Gregorio (o encara estaven junts?) i en Manuel, actual xicot ‘oficial’ de la noia i millor amic del difunt. Tots tres –nihilistes convençuts- lluiten per sobreviure en un món marcat per l’agonia, la bogeria i la destrucció. En Gregorio no els deixa tranquils ni després de traspassar. El seu fantasma els acompanyarà eternament. Quan pateix o s’empipa amb en Manuel, la Tania té tendència a desaparèixer, a fer-se fonedissa. Ell busca sovint la companyia d’altres dones, com la Margarita, germana d’en Gregorio, o la Rebeca, una amiga universitària. Totes les relacions són malaltisses, buides i sense futur, inclosa la que manté amb la Tania.

“El búfalo de la noche” retrata amb cruesa alguns dels problemes dels adolescents actuals, que es mouen per la vida sense un objectiu clar. Per a ells, tot és gris i superficial. Des d’un punt de vista econòmic, però, la Tania i en Manuel se'n surten més o menys bé. Entre tots dos paguen mensualment una habitació en un motel, la número 803, on es troben sempre que poden. Una habitació que té molt de pes en aquesta tràgica història que m’ha fet recordar “Tòquio Blues”, la novel·la que el japonès Haruki Murakami va publicar l’any 1987. També té el suïcidi d’adolescents com a eix central. L’escriptura del mexicà Guillermo Arriaga té una força descomunal. Sempre va directe, al gra, sense donar voltes innecessàries. Fa servir sovint el llenguatge del carrer, convertint els seus personatges en persones que podríem trobar-nos fàcilment en girar la cantonada. Estem davant d'un llibre que, quan el comences, ja no el pots deixar.

“Me levanté al amanecer estragado por el insomnio. Bajé a la cocina y me serví un vaso de Leche. Nadie más se había despertado. Me puse a leer el periódico del día anterior y no hallé nada que me interesaba. Aburrido dejé el diario sobre la mesa y bebí la leche con desgano. Eran las seis de la mañana y no encontraba qué hacer.
Para matar el tiempo decidí bañarme. Mientras me desvestía miré las baldosas. Eran de color y textura semejante a las del baño de Gregorio. Gregorio de golpe lo vislumbré cayendo de espaldas con el cráneo reventado. Pude escuchar con claridad el chasquido de su cuerpo al rebotar contra el toallero, el borboteo de su sangre, su ronco jadeo de moribundo. Abrí la llave de la regadera y metí la cabeza bajo el chorro helado hasta terminar con dolor en la nuca".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un país amb el teu nom (Alejandro Palomas)

Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) té un univers únic i irrepetible. Qui l'hagi llegit, ho sap. No cal explicar-li res més. Qui encara no ha tingut el plaer de submergir-se entre les pàgines dels seus llibres, ja triga massa. Aquest univers ple d'amor i d'energia positiva també el trobem a la seva última novel·la, que ha titulat "Un país amb el teu nom". Té 396 pàgines i està publicat per Columna. Les seves són històries aparentment senzilles, però tenen capes i més capes i molta profunditat. Res és casual. Tot acaba lligant perfectament.

A l'"Univers Palomas" les dones són pura sensibilitat. És el cas de l'Edith, una de les narradores d'aquesta bonica història sobre l'amor, l'amistat, la solitud i, sobretot, els somnis. Si no en tens un, has de buscar-lo. Un somni, per petit que sigui, és l'única manera per viure amb harmonia i trampejar els problemes diaris. L'Edith ha superat un matrimoni complicat, la marxa de la seva filla a un país estranger i la mort de la dona amb qui compartia la vida des de feia anys i panys. I encara li queden ganes de fer coses. Passada la setantena, viu en un poble abandonat on només té un veí, en Jon, l'altre narrador d'aquesta novel·la que et fa emocionar i somriure a parts iguals. L'home, que va perdre al pare, la innocència i la infantesa quan tenia set anys, també ha patit molt, mantenint l'esperança. La seva germana Mer sempre ha estat el bastó on agafar-se quan anaven mal dades.

L'Edith, jubilada des de fa temps, portava una agència de publicitat. En Jon és veterinari i treballa en un zoològic, amb tres elefantes. Qui més el necessita és la Susi, que no acaba d'adaptar-se. Odia els zoològics, com la seva amiga Edith, però la Susi el necessita. A l'"Univers Palomas" les mares saben que ho són per tota la vida i que les seves filles sempre les tindran al seu costat, en cara que de vegades triguin a adonar-se'n. És el cas de la Violeta. La seva relació amb l'Edith mai ha estat massa fluida. De la resta de personatges d'"Un país amb el teu nom" em quedo amb la Suzume, una nena amb moltes preguntes i ganes de tenir respostes per cadascuna d'elles. Una nena que m'ha recordat al Guillem d'"El secret". Estem davant d'una novel·la àgil i visual que sabria reconèixer entre un milió. Cent per cent Alejandro.

"Han estat trenta anys en aquesta casa, vint-i-cinc de viscuts amb l’Andrea i cinc sense ella, centenars de fragments de vida continguts aquí, entre aquestes parets plenes de nosaltres. El pare deia que les cases que deixem són ciutats d’un mapa que, vist des de dalt, dibuixa una silueta que resumeix, al final del nostre pas, el que hem estat: de vegades un ull, d’altres un pulmó, una mà, un nen, una muntanya o un planeta petit, rodó com una moneda. «Són les peces d’un trencaclosques que, quan ja no hi siguem, completarà el paisatge de la nostra memòria. Sense elles suraríem, no podria ser», deia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vida autèntica (Montse Barderi)

Una editora de prestigi amb les idees força clares. Un empresari d’èxit un pèl superficial. I un reconegut escriptor que, quan era petit, va ser assetjat pels seus companys d’escola. Són la Roxana Segarra, en Pere Romeu i l’Oliver Bou, els principals protagonistes de “La vida autèntica”, l’última novel·la de Montse Barderi (Sabadell, 1969). Té 284 pàgines i està publicada per Columna Edicions.

En ple confinament, en Pere se’n recorda molt de la Roxana, un amor de joventut. Fa un munt d’anys que no té cap mena de relació amb ella. I li agradaria recuperar el contacte perdut. És per això que demana a l’Oliver, antic company d’escola, que es faci passar per ell i li escrigui cartes d’amor a la Roxana, amb l’objectiu d’aconseguir una cita a curt termini. Quan era una criatura, ja n’havia escrit pels nois i noies de la seva classe, a canvi d’’immunitat’. Fins llavors, sempre abusaven d’ell. El problema és que, mentre es declara en nom d’en Pere, l’Oliver també comença a enamorar-se de l’editora, una dona guapa, culta i amb molt de món recorregut. Podríem parlar, doncs, de relació epistolar d’alta volada, amb reflexions sobre la vida i la literatura. Cartes llargues i treballades que, lògicament, acaben cridant l’atenció de la seva destinatària.

“La vida autèntica” és un llibre molt interessant, amb tres protagonistes treballats i plens de matisos. Tenim a l’editora segura, que, al final, potser no ho és tant com es pensa. A l’empresari de gimnasos, fort i musculat, que busca l’amor de la Roxana; però que també podria viure sense ella. És cent per cent pràctic. Sexe, bon menjar i un munt de segones residències. I a l’escriptor, sobretot de novel·la negra, que pateix sense aturador. És gras i li costa relacionar-se amb els altres, a la vida real. Quan escriu, tot canvia... Bones reflexions sobre l’amor, les segones oportunitats, les sorpreses inesperades i també sobre l’edició. En diferents capítols, la Roxana ens explica què hi busca en un text abans de decidir si acaba publicant-lo o no. Edicions limitades, molt cuidades i, sempre que sigui possible, firmades per dones. Si soc sincer, he de dir que la Barderi m’ha emocionat. Gràcies.

“Potser si jo fes esport, és a dir, si em comencés a creure que visc en un bosc antàrtic i he de talar avets de vint metres i carretejar-los i tallar-los per escalfar la meva cabana, si realment estigués convençut que he de matar cérvols trotant a gran velocitat per la neu, agafar-los per la cornamenta i tallar-los el coll amb un ganivet serrat a les dents; si n’estigués del tot segur (i amb molta ajuda d’esteroides anabòlics), potser arribaria a tenir un cos com el de tants homes de la meva edat, ben musculats i tonificats, amb uns abdominals marcats, uns bíceps i uns tríceps que sembla que hagin de rebentar la màniga de la samarreta. Però jo només camino, com un iaio. I tots els meus amics cromanyons paleolítics em diuen que encara ens queden deu anys per estar en forma, que després ja costa més fer una mitja marató. Qui ens va parir, quan ens deixaran fer-nos grans? No ho deia, això, Miquel Àngel? El papa vol que pinti la Capella Sixtina i jo vull retirar-me, tenir el dret de fer la vida d’un home gras a la cinquantena”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Como un suspiro (Ferzan Ozpetek)

Un dinar de diumenge a Roma. Tres parelles, amb la Giovanna i en Sergio com a bons amfitrions. I, abans de començar, una sorpresa. L’Elsa, a qui no coneixen de res, truca a la porta buscant a la seva germana Adele, l’antiga propietària del pis. Fa cinquanta anys que no en sap res d’ella. Durant aquest temps, li ha enviat un munt de cartes, però totes li van venir retornades. Abans de morir, volia tornar a veure-la, com a mínim una vegada.

La Giovanna, en Sergio i els seus amics queden bocabadats amb les explicacions de l’Elsa, protagonista principal de “Como un suspiro”, l’última novel·la del director de cinema i guionista Ferzan Ozpetek. La seva pel·lícula més coneguda és “Hamam, el baño turco” (1997). El llibre està traduït al castellà per Montse Triviño i és una de les últimes apostes de Duomo Ediciones. Són 204 pàgines molt intenses sobre la necessitat d’amor, de perdó i de la recerca de felicitat. No hi falten els banys turcs, per cert. L’Elsa se’n va anar a Istanbul precipitadament i no ha tornat fins ara, cinc dècades després. Allà, s’ha fet amb l’alta societat, gaudint d’una vida plena d’homes i de luxes diversos. Però mai ha pogut oblidar a la seva germana de l’ànima... Potser ha arribat el moment de descobrir els motius que la van obligar a deixar-la de banda, després que elles dues haguessin estat inseparables.

Les tres parelles que estaven a punt de fer un bon dinar de diumenge, com quasi cada setmana, queden perplexes amb les explicacions de l’Elsa, primer; i de l’Adele, després. Gran història de misteri, d’amor i de desamor. Totalment inesperada. En un moment donat –i no descobriré per què- és aquesta última qui es dirigeix a ells, rellevant a la seva germana, amb qui no arriba a coincidir. A banda de les explicacions, el llibre també inclou les cartes escrites per l’Elsa, que mai van trobar destinatari. Com diu el mateix títol, el llibre d’Ozpetek es llegeix com un sospir. A Itàlia, se’n van fer quatre edicions en només una setmana. És amè i té uns personatges centrals molt ben dibuixats, amb qui connectes des d’un primer moment. Les dues germanes, ja molt grans, deixen als sis joves en un claríssim segon pla, convertint-los en simples espectadors. En resum, un bon compendi sobre una vida plena d’anhels i de nostàlgia. Fins i tot del que podria haver estat, segons unes altres circumstàncies.

“Ha abierto la puerta de golpe, sin mirar quién ha llamado al timbre. Estaba convencido de que iba a encontrar a sus amigos, pero en el rellano se topa con una señora de unos setenta y tantos años, de cuerpo un poco rechoncho por la edad. El pelo, teñido de rubio, le cae hasta los hombros, pese a que deja entrever unos preciosos pendientes antiguos. Lleva un elegante vestido de lino de color azul petróleo, que le ciñe la figura robusta aunque sin marcar demasiado. Luce un collar de ámbar y sujeta entre las manos un elegante bolso bordado. Tiene el rostro surcado de arrugas, pero Sergio apenas se fija porque lo han cautivado los ojos de aquella mujer, verdes y magnéticos, delineados con una raya un poco irregular de kajal”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Esclaus del desig (Donna Leon)

"Esclaus del desig" és el trentè llibre de Donna Leon (Nova Jersey, 1942) amb el comissari venecià Guido Brunetti com a protagonista. Té 33 pàgines, està traduït al català per Núria Parés i l'ha publicat Edicions 62. Aquest cop, en Brunetti i la seva ajudant, la napolitana Claudia Griffoni, investiguen a dos joves venecians que van deixar dues noies nord-americanes, ferides greus, a l'entrada de l'hospital. Tots quatre havien patit un accident quan navegaven en una llanxa per la Llacuna.

En Brunetti s'assabenta de l'incident llegint el diari i es pregunta per què els joves van fer omissió del deure de socors. Es van  limitar a deixar a les noies a l'entrada de l'hospital i a fugir cames ajudeu-me. Què volien amagar? Per sort, localitzen ràpidament a en Filberto Duso i a en Marcello Vio, que és qui sembla amagar més secrets. Parlen amb ells uns quants cops. A la comissaria i també al carrer, amb més tranquil·litat. Aviat descobreixen que en Marcello té una relació de dependència molt forta amb el seu tiet, per a qui treballa des de fa uns quants anys. Té una empresa de transport que participa en activitats nocturnes sinistres. Fins i tot en el tràfic il·legal de persones? De dia, el que fan és aparentment normal. La policia posarà els seus cinc sentits per intentar treure'n l'entrellat.

En Brunetti és una persona normal que treballa en casos més o menys normals. Això és el que més m'agrada de les novel·les que ell protagonitza. No es força cap situació. Les coses passen amb naturalitat. Són reals com la vida mateixa. Res de grans complots ni de girs espectaculars per engalipar a un lector àvid de novetats. Les converses que té el comissari amb la seva dona Paula -divertidíssima- i amb els seus dos fills podrien produir-se en qualsevol casa. Parlen una mica de tot. Sense entendre's sempre, està clar. Ell és un home pacient, intuïtiu i sense por al ridícul. Ho demostra perfectament quan es disfressa per entrevistar-se amb algun sospitós. Aquest cop, els seus rivals són astuts i despietats. Per fer-hi front, necessitarà un munt de col·laboradors fidels.

"Abans de posar-se l’americana, va dubtar de combinar-hi una armilla, però només de pensar en la calor que havia fet el dia abans va decidir que no calia: confiaria en el bon temps de finals de tardor. A la cuina, va mirar si hi havia una nota de la Paola a sobre la taula, però no hi va trobar res. Era dilluns, o sigui que no tornaria a casa fins a última hora de la tarda. Es passaria el dia al despatx de la universitat, teòricament per parlar amb els doctorands als quals supervisava la tesi. A la Paola li encantava que els estudiants l’anessin a veure tan poc sovint, d’aquesta manera podia estar tranquil·la i feliç al seu despatx, preparant classes o llegint. Així és la vida de l’erudit, va pensar en Brunetti".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy