Como un suspiro (Ferzan Ozpetek)

Un dinar de diumenge a Roma. Tres parelles, amb la Giovanna i en Sergio com a bons amfitrions. I, abans de començar, una sorpresa. L’Elsa, a qui no coneixen de res, truca a la porta buscant a la seva germana Adele, l’antiga propietària del pis. Fa cinquanta anys que no en sap res d’ella. Durant aquest temps, li ha enviat un munt de cartes, però totes li van venir retornades. Abans de morir, volia tornar a veure-la, com a mínim una vegada.

La Giovanna, en Sergio i els seus amics queden bocabadats amb les explicacions de l’Elsa, protagonista principal de “Como un suspiro”, l’última novel·la del director de cinema i guionista Ferzan Ozpetek. La seva pel·lícula més coneguda és “Hamam, el baño turco” (1997). El llibre està traduït al castellà per Montse Triviño i és una de les últimes apostes de Duomo Ediciones. Són 204 pàgines molt intenses sobre la necessitat d’amor, de perdó i de la recerca de felicitat. No hi falten els banys turcs, per cert. L’Elsa se’n va anar a Istanbul precipitadament i no ha tornat fins ara, cinc dècades després. Allà, s’ha fet amb l’alta societat, gaudint d’una vida plena d’homes i de luxes diversos. Però mai ha pogut oblidar a la seva germana de l’ànima... Potser ha arribat el moment de descobrir els motius que la van obligar a deixar-la de banda, després que elles dues haguessin estat inseparables.

Les tres parelles que estaven a punt de fer un bon dinar de diumenge, com quasi cada setmana, queden perplexes amb les explicacions de l’Elsa, primer; i de l’Adele, després. Gran història de misteri, d’amor i de desamor. Totalment inesperada. En un moment donat –i no descobriré per què- és aquesta última qui es dirigeix a ells, rellevant a la seva germana, amb qui no arriba a coincidir. A banda de les explicacions, el llibre també inclou les cartes escrites per l’Elsa, que mai van trobar destinatari. Com diu el mateix títol, el llibre d’Ozpetek es llegeix com un sospir. A Itàlia, se’n van fer quatre edicions en només una setmana. És amè i té uns personatges centrals molt ben dibuixats, amb qui connectes des d’un primer moment. Les dues germanes, ja molt grans, deixen als sis joves en un claríssim segon pla, convertint-los en simples espectadors. En resum, un bon compendi sobre una vida plena d’anhels i de nostàlgia. Fins i tot del que podria haver estat, segons unes altres circumstàncies.

“Ha abierto la puerta de golpe, sin mirar quién ha llamado al timbre. Estaba convencido de que iba a encontrar a sus amigos, pero en el rellano se topa con una señora de unos setenta y tantos años, de cuerpo un poco rechoncho por la edad. El pelo, teñido de rubio, le cae hasta los hombros, pese a que deja entrever unos preciosos pendientes antiguos. Lleva un elegante vestido de lino de color azul petróleo, que le ciñe la figura robusta aunque sin marcar demasiado. Luce un collar de ámbar y sujeta entre las manos un elegante bolso bordado. Tiene el rostro surcado de arrugas, pero Sergio apenas se fija porque lo han cautivado los ojos de aquella mujer, verdes y magnéticos, delineados con una raya un poco irregular de kajal”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy