La vida autèntica (Montse Barderi)

Una editora de prestigi amb les idees força clares. Un empresari d’èxit un pèl superficial. I un reconegut escriptor que, quan era petit, va ser assetjat pels seus companys d’escola. Són la Roxana Segarra, en Pere Romeu i l’Oliver Bou, els principals protagonistes de “La vida autèntica”, l’última novel·la de Montse Barderi (Sabadell, 1969). Té 284 pàgines i està publicada per Columna Edicions.

En ple confinament, en Pere se’n recorda molt de la Roxana, un amor de joventut. Fa un munt d’anys que no té cap mena de relació amb ella. I li agradaria recuperar el contacte perdut. És per això que demana a l’Oliver, antic company d’escola, que es faci passar per ell i li escrigui cartes d’amor a la Roxana, amb l’objectiu d’aconseguir una cita a curt termini. Quan era una criatura, ja n’havia escrit pels nois i noies de la seva classe, a canvi d’’immunitat’. Fins llavors, sempre abusaven d’ell. El problema és que, mentre es declara en nom d’en Pere, l’Oliver també comença a enamorar-se de l’editora, una dona guapa, culta i amb molt de món recorregut. Podríem parlar, doncs, de relació epistolar d’alta volada, amb reflexions sobre la vida i la literatura. Cartes llargues i treballades que, lògicament, acaben cridant l’atenció de la seva destinatària.

“La vida autèntica” és un llibre molt interessant, amb tres protagonistes treballats i plens de matisos. Tenim a l’editora segura, que, al final, potser no ho és tant com es pensa. A l’empresari de gimnasos, fort i musculat, que busca l’amor de la Roxana; però que també podria viure sense ella. És cent per cent pràctic. Sexe, bon menjar i un munt de segones residències. I a l’escriptor, sobretot de novel·la negra, que pateix sense aturador. És gras i li costa relacionar-se amb els altres, a la vida real. Quan escriu, tot canvia... Bones reflexions sobre l’amor, les segones oportunitats, les sorpreses inesperades i també sobre l’edició. En diferents capítols, la Roxana ens explica què hi busca en un text abans de decidir si acaba publicant-lo o no. Edicions limitades, molt cuidades i, sempre que sigui possible, firmades per dones. Si soc sincer, he de dir que la Barderi m’ha emocionat. Gràcies.

“Potser si jo fes esport, és a dir, si em comencés a creure que visc en un bosc antàrtic i he de talar avets de vint metres i carretejar-los i tallar-los per escalfar la meva cabana, si realment estigués convençut que he de matar cérvols trotant a gran velocitat per la neu, agafar-los per la cornamenta i tallar-los el coll amb un ganivet serrat a les dents; si n’estigués del tot segur (i amb molta ajuda d’esteroides anabòlics), potser arribaria a tenir un cos com el de tants homes de la meva edat, ben musculats i tonificats, amb uns abdominals marcats, uns bíceps i uns tríceps que sembla que hagin de rebentar la màniga de la samarreta. Però jo només camino, com un iaio. I tots els meus amics cromanyons paleolítics em diuen que encara ens queden deu anys per estar en forma, que després ja costa més fer una mitja marató. Qui ens va parir, quan ens deixaran fer-nos grans? No ho deia, això, Miquel Àngel? El papa vol que pinti la Capella Sixtina i jo vull retirar-me, tenir el dret de fer la vida d’un home gras a la cinquantena”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy