Dientes rojos (Jesús Cañadas)

Els que fan por són els monstres reals, els que viuen ben a prop nostre, aquells que, darrere del seu somriure beat, oculten la maldat més absoluta. Són aquests els que transiten sense aturador per les 366 pàgines de “Dientes rojos”, l’última novel·la de l'andalús Jesús Cañadas (Cadis, 1980). Està publicada per Obscura Editorial i et fa gaudir i patir a parts iguals. Els elements fantàstics i terrorífics que acompanyen l’acció ho fan tot una mica més digerible. O no... S'hi mouen forces sinistres, en un joc mortal.

Tot i que és un llibre duríssim -no recordo res semblant-, estaria bé que fos una lectura recomanada a les escoles. Se l'haurien de fer seu tots els adolescents, sense excepció. S'acaba convertint en un al·legat contra la violència masclista i deixa els homes com draps bruts. Quan l'acabes, t'avergonyeixes de la teva condició masculina i se't posen els pèls de punta quan sents parlar del patriarcat. No és una casualitat que el pròleg sigui de la periodista Elisa McCausland, autora d'"El feminismo como superpoder". La història comença amb la desaparició de la Rebeca Lilenthal, una adolescent berlinesa que vivia en un internat. És una víctima més, com tantes altres. Els macabres assassinats de dones i nenes no s'aturen mai. Serà la següent d'aquesta llista sense fi? A la seva habitació només hi troben un petit bassal de sang, amb una dent al mig. Cap pista més.

Contractar a un alcohòlic perquè serveixi copes en un bar no és una gran idea. Com tampoc no ho és que els dos policies que hagin d’investigar la desaparició d’una noia siguin misògins, brutals i racistes. És allò de posar el diable davant del mirall. Acaba gaudint del seu propi reflex. És el cas de l’Otto Ritter, un veterà policia que va de tornada de tot. Pocs amics. Cap de bo. Arrossega un passat tortuós. En Lukas Kocaj s’acaba de llicenciar. Ell encara no ho sap, però va camí de superar la maldat de l’Otto, amb qui ara forma equip. Té el pare a punt de morir  –també era policia- i una mala llet que no se l’acaba. La primera escena del llibre, en què segueix a una noia -encara que sap que la incomoda- no presagia res de bo. Avís per a navegants. “Dientes rojos” acaba sent un mena d'assaig sobre l’origen del mal, amb uns personatges esfereïdors. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

“Llevo un rato siguiéndola y no sé qué hacer. La chica de la maleta verde pistacho camina despacio; creo que duda entre echar a correr o dejarme pasar. No hace ninguna de las dos cosas. Debe de estar preguntándose qué pasará si se detiene y yo también me detengo. Si echa a correr y yo corro detrás de ella. Es algo que no quiere comprobar, imagino. Las calles están vacías a esta hora; apenas pasa algún coche con la calefacción a tope y las ventanas a cal y canto. Aquí no hay tiendas de kebabs ni spätis en los que guarecerse. Guarecerse de mí. Como si fuera una tormenta. Como si fuera peligroso”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La doncella guerrera (Teresa Sagrera)

Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966) s'està especialitzant en personatges femenins molt poderosos. Després de meravellar-nos amb la Blanca (protagonista indiscutible de "Cabells de gebre"), ara ens apropa una altra dona irrepetible. Es diu Juana i és l'heroïna de la novel·la “La doncella guerrera”, publicada per Ediciones B. Són 446 pàgines plenes d'acció, honor, amor i batalles tenyides de vermell. D'ella també he llegit "Sal roja".

Corre l'any 1475. Després de la mort del rei Enric IV, lluiten pel seu tron la seva única filla, Juana la Beltraneja, i els que van acabar sent els Reis Catòlics, Isabel i Fernando. El comte d'Arintero ja és massa gran per anar a la guerra i no té ningú per enviar en nom seu. La seva esposa li va donar cinc filles i per això ara la menysprea. Està a punt de perdre l'oremus. Després d'un entrenament molt dur, al final accepta que sigui la seva segona filla, la Juana, qui representi la família en el camp de batalla. Ella li ho havia demanat reiteradament. Li posa algunes condicions: que ho faci vestida d'home i sota el nom de Diego de Oliveros de Arintero. Les dones tenen prohibit combatre. I que l'acompanyi l'Hugo, a qui el comte tracta com si fos el seu propi fill. Treballa per a ell des que era petit. Serà el fidel escuder de la noia. Haurà de protegir-la com si de la seva pròpia vida es tractés.

Juana de Arintero es va convertir en la primera guerrera i soldat d'Espanya, en una llegenda. Arintero és un poble del municipi de Valdelugueros, a la província de Lleó. “La doncella guerrera” és una novel·la històrica sense quasi pauses i amb un ritme frenètic. És una defensa aferrissada del poder de la dona, que hauria de gaudir de les mateixes oportunitats que els homes. Expliquen que en el camp de batalla, la Juana va demostrar més valor que la majoria dels seus companys. El llibre creix a mesura que avança, amb un final molt emotiu. La relació que estableix la jove amb l'Hugo (és fàcil passar de l'odi a l'amor i a l'inrevés) ens regala moments preciosos. És una llàstima que algunes dones no acceptin que una d'elles se surti amb la seva i desafiï el poder establert. Pura enveja...

 “El miedo es un veneno que lo inunda todo sin piedad; avanza cautelosamente zigzagueando entre los pensamientos; hurgando con encarnizamiento en cualquier brecha por minúscula que sea, hasta penetrar en lo más hondo de nuestra existencia. Actúa sin misericordia, persiguiendo la vulnerabilidad de una duda; la debilidad de una pena; la añoranza de otro tiempo. Nunca estamos a resguardo de su pernicioso efecto, quedando vilmente expuestos a él, desnudos como cuando vinimos al mundo, solos ante el frío infinito de la noche eterna. No hay guarida que pueda protegernos del hielo que corre por nuestras venas”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Toni Orensanz)

Toni Orensanz (Falset, 1970) va quedar atrapat per la figura d’Eddie Balchowsky des del primer cop que va sentir parlar d’ell. Va ser en una conversa amb el doctor Carles Hervàs, l’any 2018, quan preparava un documental televisiu sobre l’atenció sanitària a la batalla de l’Ebre. La passió que l’escriptor va sentir per aquest jove nord-americà queda molt ben reflectida en el seu llibre. I, com a conseqüència, el lector se n'enamora perdudament.

Parlo de “Com vas perdre el braç, Balchowsky”, publicat per Columna. Són 439 pàgines que no pots deixar de llegir, amb un personatge irrepetible. No recordo res semblant des del "Limónov", d’Emmanuel Carrère. L’Eddie era un pianista d’origen jueu que va néixer a Frankfort (Illinois), l’any 1916. Per combatre el feixisme es va allistar a les brigades internacionals i va lluitar a la Guerra Civil Espanyola, on va perdre el braç dret. Llavors, el nostre antiheroi tenia 21 anys. Quan va tornar a casa es va convertir en una llegenda de la bohèmia artística de Chicago, en tot un pioner de la contracultura nord-americana. Al mític “The Quiet Knight” va coincidir amb algunes de les personalitats musicals del moment, com Bob Marley, Tom Waits o Bruce Sprinsgsteen. Ell, tot i tenir només un braç, va conticuar tocant. I diuen que no ho feia gens malament.

Després de llegir el llibre, se m’acaben els adjectius que li podrien anar bé al bo de l’Eddie: artista, ionqui, il·lús, idealista, lliure, petit delinqüent, perdedor, conversador i, sobretot, explicador de coses. Les seves anècdotes van fer la volta al món i, gràcies a Orensanz, tindran continuïtat en el temps. La seva és una història de superació, amb alguns moments còmics enmig de la tragèdia. Tothom el recorda amb efecte, encara que molts no se’l prenguessin seriosament. Què hi havia de veritat i de mentida en les seves rondalles? Tocava el piano, dibuixava, escrivia poesia... feia una mica de tot. Va conèixer la morfina quan va perdre el braç dret i, des de llavors, les drogues i l'alcohol van acompanyar-lo pràcticament sempre. “Com vas perdre el braç, Balchowsky” és una obra apassionant. Hi passen moltes coses. Va a cavall entre el western i el llibre de cavalleries. Hi ha qui diu que té coses d’”El Quixot” de Cervantes i els tocs fantàstics i surrealistes del Baró de Müncchausen. Sigui com sigui, és tot un descobriment.

“El maig del 1973 —amb el Watergate a tot drap, i la llegenda de Balchowsky in crescendo—, Ebert va decidir fer-li una entrevista. Faltaven encara un parell d’anys perquè li concedissin el premi Pulitzer, tenia poc més de trenta anys, una gran vocació periodística i sentia una enorme atracció per la cultura pop, pulp i underground. La llarguíssima conversa entre Balchowsky i Ebert va tenir lloc a The Quiet Knight, naturalment, i l’article va comptar amb diversos titulars. «L’odissea d’Eddie Balchowsky» en va ser un. Molt al principi del text, el periodista confessa als seus lectors, a manera d’ham per atrapar-los: «L’Eddie em va explicar una colla d’històries que no oblidaré mai»”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La bestia (Carmen Mola)

M’és indiferent que darrere de Carmen Mola hi hagi una dona, tres homes o quatre rinoceronts. M’agrada com escriu i considero que la seva trilogia ("La novia gitana", "La red púrpura" i "La nena") és de lectura obligada pels amants de la novel·la negra. També m’ha agradat “La bestia”, el llibre que va guanyar l’última edició del Premi Planeta. Allà es va destapar que Mola són Jorge Díaz (1967), Agustín Martínez (1975) i Antonio Mercero (1969). Doncs perfecte.

L’acció passa a Madrid. Any 1834. La ciutat, que intenta obrir-se pas més enllà de les muralles, viu una terrible epidèmia de còlera. Molts en culpen a l’església. Estan convençuts que paga a nens petits sense recursos perquè enverinin l’aigua de les fonts. Salvant molt les distàncies, la situació és comparable a l’actual pandèmia, amb morts, mascaretes per tapar-se el nas i la boca i un munt de restriccions. Per acabar-ho de complicar tot, han aparegut diversos cadàvers de nenes desmembrats, cadàvers que ningú reclama. Diuen que darrere hi ha la bèstia. És un animal? Una persona? Una llegenda? Se’n parla per tot arreu. La població està atemorida i no sap ben bé què fer. Qui està més preocupat per treure’n l’entrellat és en Diego, un bon periodista de carrer que firma amb el sobrenom de Gato Irreverente. No li posaran les coses fàcils.

En Diego compta amb la col·laboració del seu amic Donoso, un policia amb només un ull. L'home no passa pel seu millor moment. També li fa costat la Lucía, una nena amb una força interior brutal. Busca desesperadament a la seva germana petita, la Clara, que ha desaparegut sense deixar rastre. Està convençuda que també l’ha segrestat la bèstia i intenta lliurar-la d’una mort que aventura com a pràcticament segura. “La bèstia”, publicada per Planeta, en castellà; i Columna en català, és una novel·la fàcil de llegir i amb molt de ritme. Ens parla sobre de cobdícia d'amor, entre altres coses. La clau dels assassinats poden estar al darrere d’un anell amb dues maces creuades. En el rerefons també hi ha l’enfrontament entre els carlistes -que defensaven la monarquia tradicional- i els liberals. Per cert, el personatge de Fray Braulio, un 'religiós-guerriller', també té molt de pes en la resolució final del cas. Llarga vida a Carmen Mola i a les seves addictives històries.

“¡No hagáis caso a las prohibiciones! ¿Sólo nos quieren encerrar! Ahora dicen que no nos podemos juntar más de diez personas: ¿es que si somos nueve no nos contagiamos? Todos sabemos de dónde viene la peste. ¡Del agua! ¿Y quién nos envenena?
Lucía no presta atención a esta suerte de anunciador del Apocalipsis, y regresa sobre sus pasos para ir a la plaza del Rey. No es el único grupo con el que se encuentra; soliviantados por el bando que prohíbe las reuniones de más de diez personas –por eso los cafés y el mentidero vacíos-, numerosas cuadrillas recorren las calles sin un rumbo aparente más allá del que la rabia les marca”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tots els mecanismes (Melcior Comes)

Després de "Sobre la terra impura" (2018), Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980), ha tornat amb una altra novel·la catedralícia. Es titula “Tots els mecanismes” i també està publicada per l’editorial Proa. Són 638 pàgines que segur que no deixaran indiferent ningú. Està basada en fets reals, com l’anterior, i compta amb fins a 15 narradors diferents. Podríem dir que es tracta d’un orgue de gats... sota control. Tothom hi diu la seva, intentant enganyar als altres.

Més enllà de qui mata a qui i perquè, el realment important és el retrat que Comes fa de la corrupció, del turisme (de baixa qualitat?), de la degradació, de les ànsies de poder, del periodisme i del finançament dels mitjans de comunicació. Val tot per arribar a una suposada veritat? Hi ha algú que sigui independent al cent per cent? Per explicar-nos tot això, l’autor es basa en l’enfrontament entre dues famílies acostumades a trepitjar tot i tothom per aconseguir els seus objectius. Es tracta dels Torrus, propietaris d’una depredadora immobiliària barcelonina, i dels Súbac, els amos de pràcticament tot Mallorca. Uns i altres volen adjudicar-se els mateixos terrenys d’Es Carnatge, un espai natural costaner situat al centre de la badia de Palma. Allà volen construir-hi tot el que sigui possible. I guanyar-hi molts diners. Aliar-se podria ser la menys dolenta de les solucions?

D’entre els protagonistes destaquen en Rafel Juvera (un polític corrupte que viu de les comissions, com tants d'altres), en Max Riba (director del diari digital i suposadament independent El vigilant) i el monologuista Quim Castro (fill d’un prestigiós periodista esportiu). De les famílies enfrontades tenen molt de pes en Bernadí Súbac (que pateix esquizofrènia paranoide) i en Víctor Torrus, un extenista mallorquí a qui ja pesen els anys. Viu del record d’haver arribat a ser el número 22 del món. Per cert, els Súbac i els Riba fa moltes generacions que es relacionen. L’Amadeu Truyols (ha fet desaparèixer el seu primer cognom, Riba) és l’advocat dels Súbac des de temps immemorials. També és el pare d’en Max, el periodista que fa anys i panys que intenta descobrir qui hi ha al darrere de l’assassinat de l’empresari alemany Manfred Bökelmann i del seu fill. Tot apunta als Súbac.

Parcs aquàtics, cavalls de carreres, restaurants d’estrella Michelin i boxadors de mala mort acaben d’omplir aquesta novel·la que necessita molta atenció per part del lector. Els narradors, incloent-hi el mateix Melcior Comes –que es converteix en un personatge més-, se succeeixen un darrere de l’altre, de vegades sense avisar. Fins i tot en la mateixa pàgina, intercalant-se. Per cert, cap al final del llibre, Comes es fa una ‘autoa-aclucada’ d’ull quan menciona a una de les famílies de sabaters que protagonitzaven “Sobre la terra impura”, els Verdera. No m’agrada posar etiquetes, però “Tots els mecanismes” podria anar a cavall (Xaloc) entre el western i la novel·la negra, amb un munt de personatges foscos com el carbó. M’ho he passat molt bé llegint-la. Recomanable.

“Era el meu millor amic i el vaig matar. Amb en Max ens havíem conegut a la universitat, no sé si ho sabies. M’hi havia matriculat sense cap mena d’entusiasme ni de curiositat, tan sols per passar l’estona mentre decidia què havia de fer amb tota l’ànsia que em coïa per dins. El meu pare era periodista, potser per això vaig anar-hi a parar. Amb un títol sota el braç podria ser com ell i qui sap si, arribat el moment, el nostre cognom m’obriria algunes portes. Soc el fill únic de l’Èric Castro, un nom que ja no diu res a ningú. Oi que no et sona, a tu? El meu pare va gaudir dels seus anys bons: periodista esportiu en un diari important de Barcelona. Era molt llegit, participava en tertúlies a la tele i a la ràdio. La mare i jo el miràvem des del menjador de casa quan debatia amb humor sobre el joc del Barça, i quan anava a escola em pensava que era un home prominent, tant com l’alcalde o el president del Club”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Arena negra (Cristina Cassar Scalia)

La subcomissària de la policia judicial Giovanna Garrisi, coneguda com a Vanina, treballa a Catània, després d’abandonar Palermo a correcuita. Quan era petita, va veure com assassinaven al seu pare a trets. Per això va decidir fer-se policia, com ell. Havia d’atrapar als culpables. La Vanina sortia amb un famós fiscal, a qui va poder salvar d’una emboscada. Va ser llavors quan va decidir trencar la relació. No volia córrer el risc de tornar a perdre a una persona estimada. De cap manera.

La Vanina és la protagonista d’”Arena Negra”, una novel·la negra clàssica i acadèmica. Aquesta és la primera de les cinc que ja estan publicades. El títol té a veure amb el paisatge que hi ha a Catània, amb la cendra del volcà Etna empastifant-ho tot. Està escrita per Cristina Cassar Scalia (Noto, Sicília, 1977) i publicada per Duomo Ediciones. La traducció al castellà és de Montse Triviño. Són 426 pàgines amb molt de ritme. A diferència del què és habitual, aquesta subinspectora no és addicta a res. Ni a l’alcohol, ni a les drogues ni al sexe. Està soltera i, quan té temps, es dedica a veure pel·lícules d’autor italianes clàssiques. Del menjar se n’encarrega una veïna. Cuinar no està entre les seves prioritats. Podríem dir que estem davant una policia molt ‘real’, de carn i ossos. De la Vanina se n’ha dit que és versió femenina del comissari Salvo Montalbano. A la seva autora l’han comparat amb el gran Andrea Camilleri. Potser no cal posar-li tanta pressió.

“Arena negra” és una història plena d’avarícia i de rancor. Tot comença quan l’Alfio Burrano, l'únic hereu de la Teresa Regalbuto, troba el cadàver d’una dona dins d’un muntacàrregues a la casa familiar d’Sciara. Una casa, en el seu temps majestuosa, que porta pràcticament tancada des del 1959. Aquell any en el seu interior hi va haver un assassinat. Estaran relacionats? Ho ha d’intentar esbrinar la Giovanna Garrisi. El primer pas és identificar la morta. Després de tantes dècades no serà fàcil. Per aconseguir-ho compta amb la inestimable col·laboració d’Spanò, un policia que és una enciclopèdia amb cames. Ho sap tot de tothom. La seva xarxa de contactes és il·limitada. També seran molt importants les aportacions del comissari retirat Biagio Patanè. Quan hi va haver el primer assassinat, ell era molt jove i ningú li va fer massa cas. No li va agradar gens com es va tancar tot. Ara, davant seu, s’obre una segona oportunitat.

“Tenía que razonar sin dejarse influir por el comisario, que estaba poniendo en aquella investigación todas sus esperanzas de resolver un caso que, sin duda, debió de tenerlo obsesionado durante años. Vanina sabía muy bien lo que significaba tener que cerrar una investigación sin estar convencida. Sabía lo mucho que podía desestabilitzar. Solo que, en esa cuestión, ella había tenido suerte hasta el momento. Los únicos casos dudosos con los que se había encontrado a lo largo de la carrera se remontaban a la época en que estaba en la división de Crimen Organizado. Y suponiendo que por culpa de un soplo erróneo o una pista equivocada el resultado final no la hubiera convencido del todo, la verdad es que tampoco no le hubiera dejado un gran peso en la conciencia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El último oso (Hannah Gold)

“Els petits canvis són poderosos”. Ho deia el “Capità Enciam”, el superheroi ecologista que va crear Televisió de Catalunya, a mitjans dels anys noranta, per conscienciar als espectadors. També ho té molt clar l’April Wood, la gran protagonista d’”El último oso”, l’emocionant novel·la escrita per la britànica Hannah Gold. Les il·lustracions són de Levi Pinfold. Té 320 pàgines i està publicada per Duomo.

L’April només és una nena, però està convençuda que el canvi climàtic és una realitat i que tots, del primer a l’últim, podem posar el nostre granet de sorra per intentar aturar-lo el màxim possible. Culpar als altres, sobretot als polítics, és massa fàcil. Ella mira de canviar les coses des de la deshabitada Illa de l’Os, a l’Àrtic, a Noruega. S'hi trasllada sis mesos amb el seu pare, un científic que s'ha d'encarregar de l’estació meteorològica. Ha de fer un estudi acurat sobre l'escalfament global. L’April va perdre la mare ja fa anys. El seu pare encara no ho ha superat. Diria que ella ho porta una mica millor. Encara més quan coneix a l’únic os polar que viu a l’illa. Tothom li deia que s’havien extingit, pel desglaç dels casquets polars, però encara en quedava un. I ella vol fer-se’n amiga i protegir-lo, a qualsevol preu. El seu pare segur que no l’ajudarà massa. Refugiat en la feina, no se n’assabenta massa de res.

Teòricament, la “La isla del oso” és un llibre dedicat a un públic juvenil, però jo diria que pot llegir-lo tothom que estimi als animals i sigui un bon defensor del medi ambient i de les aventures. Va convertir-se en el títol de la setmana a The Times i en el del mes a The Bookseller. Tant la nena com l’animal són dos personatges poderosos i la seva és una història d’amistat és màgica. El crit de la nena, que imita el rugit de l’os, és un avís a tothom. Un crit que surt directe del cor i que es converteix en el primer pas per intentar salvar el planeta. La Hannah ens parla de natura i d’animals, però també de la difícil relació entre pare i filla. Quan va quedar vidu, ell es va refugiar en la feina i potser hauria estat millor dedicar-se a l’'àngel' que tenia a casa. Aquest majestuós os polar no serà l’últim animal que ens regali l'autora. Segur que ens explicarà històries de molts d'altres. Posaria la mà al foc...

“Sacó una sabana de la mochila y la colocó junto a la barca, donde hacía menos viento. Después dejó en el centro el tarro de mantequilla de cacahuete, los biscotes y unas uvas pasas. No parecía un gran pícnic, sobre todo para un oso muerto de hambre, pero quedaba bonito y tenía que bastar. Comprendiendo que iba a haber comida, el animal se sentó sobre los guijarros de la playa mientras ella se volvía para mirarlo.
¿No sería demasiado mayor para hacer pícnics? ¡Ni hablar! Nunca había ido a dormir a casa de ninguna de sus amigas; de hecho, nunca había formado parte de un grupo de amigas. Así que, lo decidió mientras le pegaba un ruidoso mordisco a un biscote, tenia que compensar el tiempo perdido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Quan s'esborren les paraules (Rafel Nadal)

Amb “Quan s’esborren les paraules”, Rafel Nadal (Girona, 1954) tanca la trilogia que va començar fa deu anys amb “Quan érem feliços” i que va seguir amb “Quan en dèiem xampany”. Continua explicant-nos la història de la seva família. Eren dotze germans i les van viure de tots colors. Aquest últim llibre el comença parlant de la seva mare, la baba Montserrat, però també fa moltes referències als seus nets i ens regala grans reflexions personals. Té 329 pàgines i està publicat per Columna.

La mare d’en Rafel era una persona molt culta i religiosa. Tenia carrera universitària, parlava un munt d’idiomes i governava la casa i la família amb encert. Era el seu pal de paller. Fins que un dia va deixar de parlar i d’interactuar i es va limitar a mirar per la finestra, asseguda en la seva butaca d’orelles de la casa familiar a Girona. Una situació difícil d’assumir per a l’autor, que veu com, amb aquest silenci, desapareixia una bona part de la seva infantesa. Hi ha moltes coses que la seva mare, que encara és viva, ja no li explicarà mai més... Anècdotes viscudes a Girona, però també a Palamós (grans records dels seus dies a la Fosca) i al mas d’Aiguablava. És per això que reivindica la memòria i la importància de recordar a les persones estimades, perquè mai acabin de desaparèixer del tot. Que visquin a través nostre, mentre sigui possible.

L’amor incondicional pels seus nets, faria qualsevol cosa per ells, també omple moltes pàgines de “Quan s’esborren les paraules”. Nadal es despulla fins a punts insospitats, deixant clar que els enyora des del mateix minut que se’n separa. Estem davant d’un llibre nostàlgic, escrit des del cor. L’autor també reflexiona sobre la finitud del temps. Quan era jove, mai s’ho havia plantejat. Ara ja veu clar que tot s’acaba, començant per la salut. No es desespera, però és conscient de les seves limitacions. Algun dia ell també viurà a través dels records dels seus nets, com la seva mare a través dels seus. La passió per les tradicions i la duresa del confinament –que el va apartar dels seus- també passen per la ploma d’en Rafel, que transmet emoció i passió per la vida de la primera a l’última pàgina. Segons Columna, aquesta trilogia ha superat els vuitanta mil lectors.

“Hi ha camins que porten a la pau i camins directes a la guerra. Camins que auguren viatges carregats de violència, camins controlats per homes armats, però també camins per xerrar, de conversa pausada. Camins que al final del trajecte ens ofereixen una oportunitat, una esperança, un somni. Punts d’arribada on ens espera algú estimat amb els braços oberts, algú que frisa per abraçar-nos. I camins que ens porten a una frontera, a una porta barrada, a una tanca de filferro de punxes puntejada de torres de vigilància.
Hi ha camins d’anada i de tornada. I hi ha camins sense retorn”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy