El vincle més fort (Kent Haruf)

Sacrifici extrem. L’Edith Goodnough ha dedicat la seva vida als altres. Sense pensar en ella mateixa. Renunciant a tot. Fins i tot a la parella. Estava enamorada, però va ser incapaç de deixar al seu pare i al seu germà a la granja familiar, a prop del municipi de Holt. Va preferir tallar amb el seu xicot i morir en vida, sense dies lliures ni diversions. Considera que era la seva 'obligació'. El preu per pagar.

L’Edith és la principal protagonista d’”El vincle més fort”, de Kent Haruf (1943-2014). Està traduït al català per Marta Pera Cucurell i publicat per Periscopi. D’ell ja havia llegit la trilogia de Holt ("Cançó de la plana", "Capvespre", "Benedicció") i "Nosaltres en la nit". El narrador d’aquesta història de supervivència és en Sanders Roscoe, veí de l’Edith i fill de l’home a qui ella estimava i que va deixar a contracor. L’Edith ja té vuitanta anys, està ingressada en un hospital i l’acusen d’assassinar el seu germà. Sigui o no culpable, en Sanders li continuarà fent costat. En Lyman, que va créixer a l’ombra d’un pare molt violent, com ella, mai no ha estat massa llest. Ara, els anys li pesen i comença a perdre el cap de manera preocupant. És difícil conviure amb ell. Només dona problemes.

En Roy Goodnough és un dèspota, encara més després de perdre quasi tot els dits en un accident de feina. Haruf fa una descripció molt precisa de la seva granja, del Colorado rural i de l’estil de vida d’aquesta família. Viuen envoltats de vaques, oques i camps de blat. Entre d'altres coses, l’autor reflexiona sobre la inflexibilitat del cap de família i la capacitat de sacrifici de la filla. I ens ho explica d’una manera planera, amb tranquil·litat, pas a pas. Sembla que no passin gaires coses, però és tot just el contrari. En un rampell inesperat, un dia en Lyman va marxar de casa sense dir res i es va estar més de vint anys viatjant pels Estats Units, deixant l’Edith sola i desemparada. I a càrrec del seu pare. Quan torna, no li va tenir en compte. Van viure uns quants anys feliços, fins que van deixar de ser-ho...

"Una part del que deia fins i tot era certa. Algunes de les coses que van posar a primera plana entre les dues fotos de l’Edith i en Lyman eren la veritat i tot, perquè m’imagino que fins i tot un periodista d’un diari de Denver pot entrar als jutjats del comtat de Holt i copiar la data del registre d’una propietat, i després, un cop s’ho ha apuntat bé, anar amb cotxe fins al cementiri i llegir què diu a les tres làpides que estan de costat a l’herba seca, apartades, a l’extrem del cementiri, on entre l’última làpida i el camp de blat de moro de l’Otis Murray només queda espai per a una altra tomba. Perquè això sí que ho va consignar bé. I un cop ho va tenir, al diari es van encarregar de plantificar-ho a primera plana".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Musclos per sopar (Birgit Vanderbeke)

"M'amargueu la vida". Una frase curta, concisa i amb una grandíssima càrrega de profunditat. L'escup un i altre cop el miserable protagonista (absent físicament) de "Musclos per sopar", de l'escriptora alemanya Brigit Vanderbeke (1956-2021). El llibre està traduït al català per Marisa Presas i és el número 21 de la col·lecció "Petits Plaers", publicada per Viena Edicions. Són 144 pàgines delicioses, que amaguen una revolta familiar d'alta volada.

El pare no és a casa perquè ha anat de viatge. Se l'espera aviat. Amb un ascens a la butxaca. La dona, el fill i la filla (que fa de narradora) tenen a punt el sopar. Hi ha musclos, un dels plats preferits de l'home. És una nit especial. Però l''heroi" no arriba, la menja es refreda i comença el ball de bastons verbal. L'autora, molt hàbil, sap crear una atmosfera carregada per impacientar al lector. Dona la informació amb comptagotes, molt a poc a poc, fins i tot diria que amb un punt de sornegueria. Ens porta al seu terreny i se'ns cruspeix amb patates, com els musclos. "M'amargueu la vida" li escup el pare a la família. I els humilia. Els fa petits. Els enfonsa. Tot gira al seu voltant, i se n'alegra. Fins que fan equip i es rebel·len.

L'home no arriba a casa (i qui sap si arribarà) i la família s'articula en contra seva. S'adonen que sense ell també podrien viure, potser més tranquils i feliços. Per què han aguantat tant de temps a un maltractador. Vanderbeke denuncia l'abús de poder del suposat cap de família, que regnava sense oposició. El patriarcat en majúscules. S'acceptaven les seves crítiques amb una normalitat que fa feredat. Si s'empipava, pensaven ells, segur que tenia un motiu. Està clar, li amargaven la vida... La sensació d'ofec que vol transmetre l'autora també es reforça amb la falta de punts i a part en la seva escriptura. Ho dic de memòria, però crec que en tota la novel·la només n'hi ha sis. En 144 pàgines! I amb aquesta angoixa avancem cap a un final incert. Feliç? Qui sap.

"Però aquell dia passava una cosa especial i per això havia comprat quatre quilos de musclos, segura que el meu pare tindria una alegria quan tornés al vespre. Perquè quan havia de viatjar per la feina acabava tip d’aquells menjars mal passats per la paella o per la planxa, aquelles carns dures, deia, i esperava que la meva mare li fes alguna cosa com Déu mana, si més no algun plat casolà ben diferent d’allò que li donaven als hotels. Invariablement tornava tip dels hotels. Tenen de tot però són freds, deia, i és que al meu pare no li agradava gaire haver de viatjar per la feina, preferia estar al costat de la seva família, i la seva tornada era sempre un esdeveniment especial".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les altres mares (Laia Aguilar)

Tres dones. Tres supervivents que viuen la maternitat de manera molt diferent. Tres 'no mares'? Són l'Emma, la Jhanet i la Natalka, les tres principals protagonistes de "Les altres mares", l'última novel·la de la Laia Aguilar (Barcelona, 1976). Són 269 pàgines escrites amb molta sensibilitat. És impossible llegir-les sense implicar-se, perquè els sentiments estan a flor de pell. Emoció màxima. Està publicada per l'editorial Columna.

Les tres històries que ens explica la Laia són un autèntic bany de realitat. Les coses no sempre surten com estan previstes i, quan fallen, cal acceptar-ho i buscar una sortida alternativa. Les 'altres mares' també existeixen, encara que quedin difuminades i se'n parli poc. Són de carn i ossos i requereixen visibilitat. L'Emma té un embaràs feliç, fins que deixa de ser-ho. Al cap de vuit mesos pareix al seu fill mort i el seu món blau cendra s'enfonsa. En un tancar i obrir d'ulls s'ha convertit en una proscrita, en una 'no mare'. La Jhanet és una adolescent boliviana. En els últims onze anys només ha vist tres cops a la seva mare. L'Eli cuida als bessons d'una família benestant i no té temps per res més. Ara totes dues es retroben a Barcelona. En saben ben poca cosa, l'una de l'altre. Mare dels fills d'uns desconeguts i no de la seva. Una 'no mare'.

El triangle el completa la Natalka, una ucraïnesa que fa de ventre de lloguer. Va obligar-la el seu marit, borratxo i violent. Les persones que té al voltant li demanen que no s'impliqui i que assumeixi que només fa de contenidor d'una parella rica. Que no es faci preguntes. Que no busqui amargues respostes. Com les dues anteriors, ella també corre el risc de convertir-se en una 'no mare'. Les dones que ens dibuixa l'autora estan soles i sense la companyia d'homes que, en cas de ser-hi, sempre tenen connotacions negatives. L'Emma no té pare ni parella. El pare de la Jhanet va desaparèixer i els nous amics de Barcelona fan més nosa que qualsevol altra cosa. Per  no parlar d'en Vasyl, el marit de la Natalka, que és el mal fet persona. Es tracta d'intentar tirar endavant, sortejant les adversitats.

EL DRET A NO OBLIDAR

Les vivències de l'Emma, la Jhanet i la Natalka s'expliquen en capítols alterns, un darrere de l'altre, sempre en el mateix ordre. Són capítols curts i molt visuals. Entre altres coses, l'autora reivindica la maternitat, en totes les seves facetes, i el dret a no oblidar. Em passa pel cap (i no sé per què) que en Max, el fill de l'Emma, podria haver estat l'home que marqués un abans i un després en la nostra trista i complicada societat patriarcal. Només li veig connotacions positives. "Les altres mares" és un llibre que emociona, com deia en començar, i que fa reflexionar. Felicitats! Són moltes les variables i es francament difícil encertar quan prens una decisió trascendental. De la Laia ja havia llegit, "Pluja d'estels", Premi Josep Pla 2020.

"Tothom és capaç de lamentar la mort d'un nadó a qui ja ha posat cara. Ros, ulls blaus, llavis prims, triple piga al coll, somriure ample. Però la mort d'un nadó que ni tan sols ha arribat a néixer viu... No, això és impossible. Davant del món sembla que no existeixi. No som capaços d'acceptar-lo. No té nom, ni té aspecte ni records. No ha estat petit ni ha bufat mai les espelmes. Ni ha fet un castell de sorra per primera vegada en una platja. Ni ha representat el paper principal en una obra de teatre davant de tots els pares, que graven expectants amb la càmera. No, no som capaços perquè per la majoria de la gent no ha existit mai. No ha existit, el meu fill? Per a mi sí que ha existit. Va viure, va habitar dintre meu, va tenir una història, un nom... Max. Per què el món no el pot reconèixer?

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El cant del cigne (Núria Pradas)

Vigila amb allò que desitges, no sigui que es compleixi i et quedis amb un pam de nas. Trista i desfeta per dins. Ho sap la Mia, que està farta de la Greta. Són amigues íntimes, però no porta massa bé que la Greta vulgui liderar-ho tot. Les dues noies són les principals protagonistes de la novel·la juvenil "El cant del cigne", de Núria Pradas (Barcelona, 1954). L'ha publicada Bambú.

En un moment de desesperació, la Mia li diu a la Greta "Tant de bo et morissis ara mateix" i l'endemà troba el seu cos sense vida al Parc de la Pegaso, a Barcelona, que és molt a prop d'on comparteixen (ara ja compartien) pis. Tot el que ens explica l'autora passa a la Ciutat Comtal i a Amsterdam, en set dies frenètics, amb algun salt enrere en el temps per ampliar detalls. Els dos policies que investiguen la mort són la inspectora Bermúdez (freda i distant, marcada per un fet luctuós del passat) i el subinspector Grau, que en les hores lliures (quan en té) toca la guitarra elèctrica en un grup de rock. Són dos personatges molt ben dibuixats. De seguida s'adonen que la Mia també corre perill i intentaran protegir-la amb tots els mitjans que tenen al seu abast.

Com que és una novel·la dedicada a un públic jove -que pot llegir tothom (a mi m'ha encantat)-, la Núria ens ho detalla tot de manera clara, amb diàlegs molt àgils i un llenguatge planer. En algunes pàgines hi inclou alguns missatges de WhatsApp que s'han passat els joves protagonistes entre ells, com la Greta i el seu xicot holandès. Queda molt bé visualment. Crec que puc definir "El cant del cigne" com a una curta novel·la policial amb tocs de noir. Són 127 pàgines que reflexionen sobre el perill de les xarxes socials, si es fan servir malament. L'anonimat protegeix als malvats, que quan es troben amb persones dèbils poden provocar estralls... si algú no ho impedeix a temps. No te'n refiïs mai, dels desconeguts. Hi sortiràs guanyant. Al carrer; i a internet. Sigues prudent.

 
"Em poso com vull!
Crida la Mia, fora de si. Entra a la sala. Per l’estreta finestra que mira a un tranquil carrer del barri de Sant Andreu, es filtra el soroll d’un trànsit llunyà i la feble resplendor de la lluna. La noia encén els llums i tot pren un to grogós. Gairebé brut. Està molt enfadada; té els ulls injectats de ràbia i el cos litremola. Llença la bossa damunt del destarotat sofà.
–No sé què et passa, Greta.
Intenta calmar-se, però la veu li surt aguda. La traeix.
–Estàs estranya. Fa temps. I això d’aquesta nit... Què volies, aixafar-me el pla? Doncs ho has aconseguit, maca".

De la Núria Pradas ja havia comentat "Tota una vida per recordar", Premi Ramon Llull 2020, "L'aroma del temps" i "Somnis a mida". Ara, toca esperar el proper llibre.

 
Bona setmana a totes i a tots.

 
@Jordi_Sanuy

Jo, que no he conegut els homes (Jacqueline Harpman)

Inquietant. Aquest és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en "Jo, que no he conegut els homes", de l'escriptora belga Jacqueline Harpman (1929-2012). Està traduïda del francès per Anna Casassas Figueras i publicada per Edicions del Periscopi. Podríem dir que és una novel·la postapocalíptica amb tocs de ciència-ficció. Són 227 pàgines plenes de desolació i de patiment, però també d'esperança. El món s'acaba i ningú no podrà impedir-ho. Són faves comptades.

La protagonista és una jove sense nom que no ha conegut als homes. Està tancada en una gàbia amb trenta-nou dones més. Cap d'elles sap perquè estan  retingudes ni què va passar abans que les traslladessin a aquest lloc infame, on ja fa molts anys que viuen. Tenen records, perquè no han oblidat la vida d'abans. Estaven casades, tenien  fills, havien estudiat, treballaven... Ho troben a faltar tot, encara que cada dia menys. La noia jove, que fa de narradora, només coneix la captivitat i ja li està bé. Fins que creix i es comença a fer preguntes que ningú li pot contestar. Podríem parlar del mite de la caverna de Plató, perquè sempre ha viscut en captivitat, sense influències de l'exterior. Dels homes no en sap res. Només ha vist als vigilants de la gàbia, amb qui la relació sempre ha estat inexistent. 

La vida de les quaranta dones canvia el dia que sona una sirena misteriosa i aconsegueixen sortir a l'exterior, on també se sentiran presoneres. Però d'una altra manera. El món està despoblat i ni tan sols saben si encara estan a la Terra. Ni rastre dels vigilants ni de cap més humà amb vida. A partir d'aquest moment, hauran de reinventar-se i provar de viure de la manera més digne possible. No els falta el més bàsic (aigua i menjar), però sí les explicacions per entendre què està passant. El llibre és un relat commovedor sobre les dificultats de sobreposar-se quan no tens un objectiu clar ni veus solucions a prop. La Jacqueline, d'origen jueu, va fugir a Casablanca, amb la seva família, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Potser és per això que s'aproxima amb tant de detall al patiment i a la mort. Una història bella i esfereïdora a parts iguals.

"Quan redacto aquestes ratlles, ja he acabat el text. Al voltant meu tot està en ordre i he acomplert l’última tasca que m’havia proposat. Només m’ha costat un mes, que potser ha estat el més feliç de la meva vida. No ho entenc: al cap i a la fi, tot el que recordava no era sinó aquesta existència estranya que no m’ha ofert gaire felicitat. Pot ser que en el treball de la memòria hi hagi una satisfacció que es nodreix d’ella mateixa i que les coses que recordem comptin menys que l’activitat de recordar? Vet aquí una altra 25 pregunta que quedarà sense resposta: no estic feta de res més, em sembla".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

Morir-ne disset (Sergi Belbel)

Espero no fer cap falta greu d'ortografia ni de sintaxi escrivint aquest comentari de "Morir-ne disset", la novel·la amb què Sergi Belbel (Terrassa, 1963) ha guanyat el Premi Sant Jordi. Correria el risc que el seu protagonista principal, l'Ernest Calvo, em "morís". Segons ell, és més genuí dir que un assassí ha mort algú que no pas que l'ha matat. I ell, se n'ha fet un fart, com indica el títol: disset! El llibre, molt divertit, té 224 pàgines i està publicat per l'editorial Proa.

L'Ernest (abans Ernesto) és fill d'una família d'immigrants vinguda del sud d'Espanya. S'han instal·lat en una de les ciutats industrials més lletges de Catalunya. Mai no en diu el nom, però queda clar que és Terrassa, on va néixer i créixer en Sergi. S'integra com el més català dels catalans, tot i que molts dels seus companys li continuen dient "xarnego". Ell està obsessionat amb la llengua i sorprès per la deixadesa dels catalans pel català. Els (ens) posa davant del mirall. Considera que es tracta amb poca cura i sense respecte. I decideix posar-hi remei. Detesta els abusos de poder i qualsevol greuge, per petit que sigui, pot acabar amb el culpable sota terra. La seva primera víctima cau el mes de febrer de 1981 i la seva 'neteja' s'allarga fins als Jocs Olímpics de Barcelona. Per a ell, "morir" persones acaba sent el més normal del món.

"Morir-ne disset" és un llibre escrit en primera persona. No és una novel·la negra, tot i que molts l'han etiquetat dins d'aquest gènere. Hi ha fets violents, sí, però ningú no els investiga. No hi ha policies. No hi ha ningú perseguint l'Ernest. No hi ha penediment per part seva. Belbel ens parla del català, però de moltes altres coses: de la relació de l'Ernest amb en Lluís (el seu millor amic, que és homosexual), de la Guerra Civil (que van perdre els catalans), i de les contradiccions d'una societat en procés de canvi. I ho fa amb ironia i molt sentit de l'humor, banalitzant totes les accions del protagonista. La història no es fa pesada en cap moment, tot i que en moltes pàgines hi ha molta lletra i pocs punts i a part. El jurat el va definir com una novel·la ludocriminal, amarada d'humor negre. És, sens dubte, un joc original i divertit.

"No recordo quan vaig començar a pensar en català. Potser la nit del primer mort. Ho he fet. He mort una persona. Vaig pensar: he mort una persona. No vaig pensar: he matat una persona. He mort. Cal dir-ho així. Tanmateix, el verb matar també existeix en català. És al diccionari. Però sona molt menys català dir he matat una persona que no pas he mort una persona. L’última rèplica de Terra baixa de Guimerà em va quedar gravada al cap de ben petit quan vaig veure l’obra per primera vegada, a l’escola: he mort el llop, crida Manelic. No diu pas: he matat el llop". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

Les últimes paraules (Santiago H. Amigorena)

L'argentí Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962) reflexiona sobre la fi del món, tema central de "Les últimes paraules", traduïda al català per Jordi Martín Lloret. Són 147 pàgines que conviden plantejar-se un munt de coses i que, pràcticament, es poden llegir d'una tirada. La novel·la, que per a molts pot ser profètica, està publicada per Edicions 62. Els llums es tancarien el mes de juny de 2086. Frases curtes, directes i amb molt de contingut.

Que la humanitat està completament perduda ja no se li escapa a ningú. La recent i brutal invasió de Rússia a Ucraïna aquestes últimes setmanes n'és un exemple més. Sembla que alguns no han après res del passat i estan disposats a destrossar-nos el futur, a qualsevol preu. És la mateixa humanitat, malalta, qui està provocant aquesta fi del món que tant li espanta. A "Les últimes paraules" ja només queda un home en tot el món, després que hagi mort William Shakeapeare, que havia arribat als cent vint-i-quatre anys. Tenia aquest sobrenom perquè escrivia. Res a veure amb el dramaturg anglès. Queda el narrador, un home jove que ens explica com van ser els últims mesos de vida a la Terra... després del virus. Per la seva duresa, aquesta novel·la d'Amigorena m'ha recordat l'apocalíptica "La carretera", de Cormac McCarthy.

Ja no hi ha guerres. Ni destrucció. Són coses del passat. S'ha acabat la gana i la set, però les dones i els homes moren constantment. Només en queden uns centenars. L'esperança de vida cada cop és més curta. Ja no hi ha nenes ni nens. Les dones no queden embarassades i el virus, maleït virus, no perdona ningú. Es va maltractar la natura, se la va deixar de banda, i la humanitat agonitza. Queda un home i està a punt de morir. Més endavant potser serà possible tornar a començar de zero? Calia destruir-ho tot per poder renéixer? Sigui com sigui, es tractaria de no cometre les mateixes errades. O ho intentem arreglar abans? Potser encara no tot està perdut. Que bonic seria torna-se a emocionar davant de la simple bellesa d'una rosa?

"La humanitat ja ha viscut. 

I com que jo soc l’últim no puc, no podrà ningú afirmar amb certesa si la seva fi va ser per causa del Gran Terratrèmol, de la Segona Crisi Alimentària, del Desglaç de les Glaceres, de les Grans Inundacions, de la Crisi Ontològica dels anys cinquanta, de l’Agressió Mediàtica que l’havia precedit, del fracàs de la Pol·linització Universal Obligatòria, d’aquelles primeres migracions en massa arribades d’Àsia que havien tingut lloc molt abans, de la deleció de l’espermatogènesi, del Virus que es va propagar en acabar (o potser durant) aquella guerra provocada per aquell atemptat o per aquells atemptats que van succeir a aquella altra guerra que al mateix temps no era res més que la conseqüència de les nombroses guerres i dels nombrosos atemptats que, a partir d’un moment incert de la història de la humanitat, no van començar mai exactament ni van acabar mai exactament.

No podrà ningú".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Teoria de la resta (Flavia Company)

Creix l'Univers Haru. Si tens la sort de conèixer-lo, sabràs de què et parlo. En cas contrari, ja fas tard. Molt tard. Després d'"Haru" (publicat l'any 2016) i de "Magokoro" (2019), ara ens arriba la "Teoria de la resta". Darrere hi ha la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Avís per a navegants: la veu del llibre és la de l'Osamu, el pare de la Haru. És molt diferent a la de l'autora, enamorada del mar i dels vaixells.

"Observar sense sumar-nos o, el que seria el mateix, observar una vegada feta la resta de nosaltres". Què quedarà? El que està clar és que el món continuarà girant. No cal preocupar-nos massa. La "Teoria de la resta" és un llibre de companyia, d'aquells que has de deixar a la tauleta de nit, per consultar-lo de tant en tant, en el moment apropiat. Potser no cal llegir-lo d'una tirada. Es pot gaudir glop a glop, com si fos un bon te. Sentir-lo més que entendre'l, sense la necessitat de trobar-li la lògica a tot. Són 81 meditacions i un koan, un problema que el mestre planteja al seu alumne per comprovar la seva progressió. Podria relacionar-se amb el "I Ching" o el "Tao Te King". Filosofia pura. La "Teoria" defensa la meditació, l'acceptació i viure l'avui, que és l'únic que tenim. L'ahir ja ha passat i el demà no sabem ni si arribarà. Xalem del moment. No ens en penedirem. Alguna idea millor?

Haru és acceptar, respectar, aprendre, il·lusionar-se. Descobrir que cada dia pot ser una vida sencera. La vida i la mort són indestriables. Una comporta l'altra. Nosaltres vam conèixer la Haru quan era una nena, però ja és una dona anciana. Va marxar de casa, després de la mort de la seva mare, per aprendre l'art del tir en arc, però també el taitxí, la meditació i l'escriptura clàssica. L'Osamu sabia que algun dia tornaria a casa per saber i entendre. Per això li va escriure un petit llibre que també és un gran miracle, "La teoria de la resta". Està escrit des del 'Koroko' (cor) i és el resum dels coneixements adquirits al llarg d'una vida. Sabia que la Haru el trobaria i el llegiria. L'amor és l'únic que tenim i que sempre perdura. No cal complicar-se gaire i ser feliç. Donar amb sinceritat i sense interès ni intenció. 'Magokoro'.

"Les lliçons dels pares poques vegades són ben rebudes pels fills, la natura dels quals, si és sana, s'ha de mostrar rebel".

"Els miratges creats pel sentit de la vista no són tan perillosos com els creats pel sentit de la ment".

"La meditació és una tempesta immòbil. Plena de llamps quiets i de trons silenciosos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Benvolguda (Empar Moliner)

El catedràtic de Nutrició i Bromatologia Abel Mariné sempre diu que, per una bona alimentació, s'ha de menjar "una mica de tot i molt de res". Es tractaria de buscar l'equilibri, com el de la Copa de Pitàgores: té un mecanisme que impedeix que s'ompli més del necessari. Un equilibri que la dibuixant Remei Duran comença a perdre quan supera la barrera dels cinquanta anys i li arriba la malparida menopausa.

La Remei és la protagonista de "Benvolguda", l'última novel·la d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Li ha servit per guanyar el Premi Ramon Llull 2022. Té 228 pàgines i està publicada per Columna. Li anava més o menys bé fins que intueix que el seu marit, un violinista que té deu anys menys que ella, s'enamorarà de la Cristina, una jove violinista que ara assaja sovint amb ell. És en aquest moment quan s'adona que res no dura per sempre i que, amb el pas del temps, maleït temps, tot caduca. La Remei, atractiva dona que supera la cinquantena, alegre, corredora i esposa i mare feliç, haurà de tornar a plantejar-s'ho tot. En la seva vida hi ha un abans i un després de la sobtada aparició de la Cris, ac i dc. Ha d'empipar-se? Ha de facilitar un aparellament que sembla inevitable?

Llegint "Benvolguda" m'ho he passat molt bé. És una novel·la amena, divertida i amb ritme que reflexiona sobre l'edat i els ordres de l'amor. La Remei ha aconseguit convertir-se en una dibuixant d'èxit sortint del no-res. Va tenir una infantesa tortuosa, amb una família desestructurada, i una joventut al límit, filtrejant amb les drogues i l'alcohol, fins que la maternitat -que es converteix en el millor dels estupefaents- va canviar-ho tot. Enrere quedaven dos marits i un munt d'infidelitats. A la Remei, a la més jove i a la dels cinquanta anys, diria que la conec. I força. El declivi, o la ressurrecció, comença a la plaça Sant Gregori Traumaturg, de Barcelona. Traumaturg: Faedor de miracles. El miracle de la vida, amb totes les seves conseqüències. Felicitats, Empar.

"El meu home, les coses com siguin, és el primer que la remarca, la meva aparent joventut, i ho fa amb orgull (tothom diu que semblem de la mateixa edat). Cinquanta i tants, no, ni de conya. Amb aquests cabells esborrifats que tots els perruquers (els grans i gairebé únics generadors d'elogis que te.nim) ponderen, les cames d'esportista, les quatre arrugues delicioses, aquests ulls sense bosses (o no gaires, si no he begut) i l'actitud corporal desmanegada, com un doll, i aquest riure, que ho és tot. Ara ningú de la nostra edat sembla de la nostra edat, perquè actuem amb despreocupació juvenil i una actitud lúdica, infantilitzada, mig pels signes dels temps, mig pels avenços de la medicina".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'alquímia de la vida (Coia Valls)

Per sort nostra, sempre hi ha hagut dones i homes que han buscat noves formes per guarir el cos... i també l’ànima. Per desgràcia, molts cops no se’ls ha tractat com mereixien. Persones avançades al seu temps, amb la vocació de donar servei, sovint perseguides i calumniades sense aturador. Éssers humans tractats de bojos o de bruixots. La religió era l’única creença capaç de restablir la salut dels pobres mortals... Déu per sobre de totes les coses.

D’aquests bojos o bruixots ens en parla la Coia Valls (Reus, 1960) a “L’alquímia de la vida”, de Columna Edicions. És una novel·la llarga, 513 pàgines, però mai no es fa pesada. Té molt de ritme, hi passen moltes coses, i et queden amb ganes de més. No costa gens traslladar-se fins al segle XV, on col·loca aquesta grandíssima història d'aventures de lluita i superació. Tot passa a Vallbona de les Monges, Barcelona i Llívia, amb l’atac al seu castell, l’any 1478, inclòs. Va ser terriblement assetjat al llarg de catorze mesos. L’autora teixeix una extensa trama de personatges, amb dones fortes (amb objectius clars) i homes amb grans lluites interiors i molts dubtes. És el cas d’en Pau Vinyes, un metge capaç de plantejar-se trair al seu millor amic per treure beneficis de la venda de la triaca, que fa anys que treballen conjuntament. I de la Beatriu Montells, una jove que fuig del seu passat a la recerca de llibertat i plenitud.

La triaca era un preparat que podia reunir fins a 70 ingredients vegetals, minerals i animals i que, originàriament, es feia servir com a antídot pels verins. Evolucionava constantment, amb la idea que cada cop curés més coses. Passaven els anys i la medicina continuava ancorada en aquesta vella fórmula a qui en Magí Surroca va dedicar la seva vida. De la resta d’actors principals em quedo amb el notari Francesc Borrell, un dolent de pel·lícula; i amb el canonge Riera, igual de fastigós que l’anterior. Són manipuladors, aprofitats i sense gens de respecte per les dones ni les criatures, de qui abusen sense cap penediment. La Morlana, propietària d’un prostíbul barceloní, té més cor i sentiments que els prohoms de la ciutat, castigada per la pestilència. Una ciutat que, de la mà de la Coia, es transforma en un personatge més. Bon homenatge a totes les persones que han apostat pel benestar de la humanitat. Recomanable.

“Tu no ho entens. Vivíem a Barcelona i érem pobres com rates quan vam entrar al convent. La Beatriu no ho volia de cap de les maneres i ens vam resistir tant com vam poder. No t’imagines què vam arribar a fer per sobreviure... Però jo vaig caure malalta i vam haver de demanar ajuda a l’oncle. És clar que ell també les passava magres i ja tenia més boques de les que podia alimentar. L’única solució era demanar asil a les monges. L’oncle treballa unes terres del monestir i va pensar que potser s’apiadarien de nosaltres. A canvi de sostre i un plat a taula podríem ajudar a les feines de mal fer. Però jo soc esguerrada i, per molta voluntat que hi posi, hi ha vegades que faig més nosa que servei. Ens va salvar saber de lletra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy