Kuala Lumpur (Carles Casajuana)

Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) va ser nomenat ambaixador d'Espanya a Malàisia, el 1996. Nou anys després, va publicar "Kuala Lumpur", una novel·la negra molt ben estructurada. El mes passat, un cop revisada, l'editorial Proa va tornar a publicar-la. Té 284 pàgines i comença amb l'assassinat d'un alt executiu espanyol, en ple procés de la construcció de les Torres Petronas, el símbol de Kuala Lumpur. Van arribar a ser els edificis més alts del món.

Poc després que trobin mort a Miguel Cuadrado, la policia tailandesa deté a Andrés Miñambres, un altre espanyol que treballa en una de les empreses contractades per acabar les Torres. S'entenia amb la dona d'en Miguel i creuen que aquesta és raó suficient per haver-lo tret del mapa. Per ells, cas tancat. Però el secretari de l'ambaixada espanyola a Malàisia, Jordi Sureda, té dubtes raonables sobre la culpabilitat de l'Andrés i investiga pel seu compte. Aviat s'adonarà, que té tothom en contra. Ni la policia ni el seu propi ambaixador veuen de bon ull que faci preguntes incòmodes, deixant entreveure un món ple de comissions il·legals i de corrupció. En el cas de la policia local, ja va bé que l'assassí sigui espanyol. Ells són molt bona gent i no es carreguen mai ningú.

A Kuala Lumpur, Casajuana ens parla de clientelisme, però també de pobresa (amb persones d'orígens i cultures molt diferents) i d'infidelitats. El mateix Sureda, amb xicota al seu país, s'entén amb la Cherry Lee, una noia xinesa -molt intel·ligent- que busca un home amb poder per a ella i per al seu fill petit. La novel·la té molt de ritme i gran varietat de personatges. Un dels que més m'ha agradat és el de l'empresari alemany que està obsessionat amb el golf. La piloteta està per sobre de qualsevol altra cosa, la seva dona inclosa. En la resolució del cas, també hi té a veure la casualitat i la mala sort. Els més pobres ho tenen difícil per sortir del pou, encara més si intenten fer-ho amb males arts. Aventures, misteri, humor i un final amb fugida inclosa. Recomanable.

"El sac d’arròs era un home, i devia ser bastant alt. El va reconèixer a l’instant: era el director d’una de les empreses contractistes, la que s’ocupava de la instal·lació elèctrica, un espanyol cara de gos que a l’hora de fer la guitza no tenia rival. Semblava inconscient. Ravi Subra es va ajupir i li va aixecar el cap. L’espanyol va gemegar amb una ganyota de fàstic. Tenia una taca fosca a la camisa, a l’altura de l’estómac: sang. Les passes de l’home que corria encara ressonaven a l’immens pàrquing buit".

@Jordi_Sanuy