Mamut (Eva Baltasar)

Amb "Mamut", Eva Baltasar (Barcelona, 1978) tanca la trilogia (o el tríptic) que va començar amb "Permagel" i va continuar amb "Boulder". El llibre té 128 pàgines i està publicat per Club Editor, com els dos anteriors. Els temes són recurrents, amb la maternitat, la supervivència i la solitud al capdavant. Aquest cop, una bona part de l'acció passa en un mas aïllat i envellit pel temps. La seva protagonista és una dona lesbiana que vol tenir un fill, a qualsevol preu.

La coneixem quan compleix 21 anys i aquell mateix dia s'allita amb un home per aconseguir el seu objectiu, sense èxit. És una dona antiga que potser viu en un temps que no és el seu. Està incòmoda a ciutat i se li nota, perquè tampoc no ho amaga. Cada cop té més clar, que per sobreviure ha de fugir de la societat deshumanitzada en què viu. I s'allunya cada cop més de tot i de tothom. Fins que comença a fer arrels en un mas perdut a la muntanya i aprèn a viure sense cap suport i amb ben poques coses, les imprescindibles. La idea és no estar subordinada a ningú. Decideix què vol fer i quan, sense cap concessió. El pastor de xais amb qui es veu sovint segur que en podria deixar constància. És un home que m'ha generat cert rebuig.

Baltasar ens ho torna a explicar tot d'una manera visual, concisa i poètica, però aquest cop amb més violència de què és habitual. Potser és el llibre més rocós dels tres, el més auster i dur. Té algun passatge desagradable, com el dels gats. També costen de pair els serveis que, voluntàriament, la protagonista (misàntropa?) dona al pastor. L'autora també es guarda alguns girs inesperats per intentar sorprendre el lector en les últimes pàgines. Marca de la casa. La dona està plena de contradiccions, com les dels llibres anteriors. Fuig perquè se sent atrapada. Potser no té cap altra alternativa. Per cert, crec que no tornaré a menjar xai en temps!

"Exposo el meu problema al pastor, ell sabrà què fer. Vaig a veure'l gairebé cada dia i ens hem fet força amics. Ha viscut sol tota la vida, un home sol amb una feina solitària, i tinc la impressió que la meva companyia li agrada. Baixo una mica abans del migdia, quan ja ha enllestit la feina, i dinem junts a la taula de la cuina: xai amb patates, xai amb ceba, xai sempre. Diu que està malalt de gota de tanta carn que menja i que si segueixo anant-hi acabaré com ell, que li costa moure's i es desperta de nit amb els dits grossos del peu que li exploten. Allí neix el dolor, al pavelló dels dits, es desclou dins la carn i repta fins als genollls...").

@Jordi_Sanuy