Número dos (David Foenkinos)

“Número dos”, de David Foenkinos (París, 1974), és un llibre preciós. Està traduït al català per Pau Joan Hernàndez i publicat per Edicions 62. Són 233 pàgines plenes de sensibilitat, amb un protagonista incapaç de mirar cap endavant. Se sent un fracassat i no hi ha res ni ningú que l’ajudi a oblidar el tràngol que va passar de petit. Impossible tornar a posar el marcador a zero. D'aquest autor ja havia llegit "La família Martin" (2021). 

És fàcil entendre a en Martin Hill, nom inventat per Foenkinos. Alguns elements d’aquesta novel·la reconstrueixen fets reals, però també hi ha molta ficció. L’any 1999 es va celebrar un càsting per triar al nen que interpretaria a Harry Potter al cinema. Es van fer proves a centenars d’aspirants, i al final només van quedar-ne dos. Ell i en Daniel Radcliffe, que finalment va ser l’escollit, després de donar-li moltíssimes voltes. El procés va ser molt igualat. Podia haver guanyat qualsevol dels dos. En Martin s’ho va prendre molt malament. L’èxit d’en Daniel podria haver estat el seu. Viure a la seva ombra es va convertir en un malson, i més tenint en compte que tothom parlava dels llibres, de les pel·lícules i del marxandatge de Harry Potter. La imatge del jove mag era a tot arreu. Impossible no pensar-hi. Una sentència en vida. 

El pare d’en Martin era attrezzista i, com que estava separat, de vegades se l’emportava als rodatges. Va ser en un d’ells que un productor el va convidar a participar en el càsting de Harry Potter. Creia que hi tenia una gran semblança física. Al nen mai li havia passat pel cap ser actor, però va acabar dient que sí. Segur que si pogués fer marxa enrere... En aquest llibre, Foenkinos reflexiona sobre el fracàs i teoritza sobre la fina línia que el separa de l’èxit, que fins i tot acaba relativitzant. Tan terrible és ser el segon?, es pregunta. La seva m’ha semblat una idea brillant i ben desenvolupada. És fàcil posar-se en la pell d’en Martin i fer-se la idea del que va perdre (o no va guanyar) en un tancar i obrir d’ulls. L’autor ens ho explica amb un to melancòlic i molt humà. El final m’ha semblat enlluernador. Molt recomanable.

“Per poder comprendre tot l’abast del trauma que va patir Martin Hill, cal remuntar-se a les arrels de la tragèdia. L’any 1999, tenia tot just deu anys i vivia a Londres amb el seu pare. Recordava aquella època com un temps feliç. De fet, en una fotografia d’aleshores se’l podia veure amb un ample somriure en forma de promesa. Tanmateix, els últims mesos havien estat complicats; la seva mare se n’havia tornat a viure a París. De comú acord, per no separar-lo dels seus amics, per no afegir una separació a la separació, havien decidit que el petit Martin es quedaria amb el seu pare. Veuria la mare cada cap de setmana i durant les vacances. A les virtuts que s’atribuïen a l’Eurostar pel que fa a l’acostament francobritànic calia afegir-hi la de facilitar enormement la logística de les ruptures”. 

@Jordi_Sanuy