Cinco inviernos (Olga Merino)

"Cinco inviernos", de la periodista barcelonina Olga Merino (1965), és un llibre imprescindible per a tothom que estigui interessat en Rússia i, sobretot, en la seva literatura. Alfaguara el va publicar al gener d'aquest any, poc abans de la invasió d'Ucraïna. El títol té a veure amb els cinc hiverns, entre 1993 i 1998, que l'autora va viure a Moscou. Hi va anar enviada per El Periódico, al desembre de 1992, després de la desintegració de la Unió Soviètica. En fa trenta anys.

Des que va arribar a Moscou, l'Olga va començar a escriure un diari íntim, que és el que ara tenim l'oportunitat de llegir. Això sí, revisat i comentat molt temps després. Pot mirar-ho tot amb una certa perspectiva. Lògicament, va viure en primera persona les convulsions del canvi d'època, que també la van afectar en l'àmbit personal. Hi ha un abans i un després del seu desembarcament al cor de la Rússia comunista. Va haver de llegir molt, sobretot als clàssics, per entendre millor el país i com funciona. Durant aquell temps, escrivia tres o quatre pàgines per a El Periódico i, alhora, somiava en ser escriptora. Estava convençuda que la seva primera novel·la havia de néixer allà. I no podia deixar de pensar-hi.

L'escriptura de Merino té una força inusitada, com ja va deixar clar a "La forastera", premiat per la Real Academia Española. Explica les coses com creu que són, o com les veu ella, i s'allunya de la demagògia i de les valoracions fàcils. Ens parla del seu món personal, ple de moments difícils i d'altres que no ho són tant. A Rússia també hi va trobar l'amor, tot i que la seva història no va ser convencional. M'agrada que ens apropi algunes informacions a través de llistes, punt per punt, de manera clara i sintetitzada. Les reflexions que fa sobre llibres i traduccions ajuden a entendre la idiosincràsia del país amb més detall. Jo vaig visitar Moscou i San Petersburg fa pocs anys, com a turista, i vaig sortir d'allà meravellat. Després de la guerra amb Ucraïna tot agafa un altre sentit. I arriben els dubtes. 

"Acaban de marcharse, y yo me he sentado a escribir. No sé bien qué hago aquí. Me digo a menudo que no tengo nada de periodista. Me interesan el mundo y la verdad, pero ni soy competitiva ni quiero llegar antes que nadie a ninguna parte. Me hice periodista para encauzar el deseo desaforado de escribir, una pasión que, en círculos obsesivos y concéntricos, que me paraliza, porque siento todo el peso del mundo sobre mis espaldas cuando me pongo a ello. Al menos, los ritmos del periodismo me azuzan, me atan, me ponen la pistola en el esternon. Me obligan".

@Jordi_Sanuy