El hombre del laberinto (Donato Carrisi)

Qui s'amaga sota del capgròs de conill? Qui és el canalla que ha manllevat la joventut a la Samantha? Per què l'ha deixada anar després de tant de temps? Trobem les respostes a aquestes preguntes llegint "El hombre del laberinto", un d'aquells thrillers foscos que et segresta des de la primera pàgina i no t'allibera fins que l'has acabat. El firma Donato Carrisi (Martina Franca, 1973). Està traduït per Maribel Campmany i publicat per Duomo Ediciones.

La Samantha tenia tretze anys i anava cap a l'escola tota contenta. Havia quedat amb un noi que li agradava. No hi va arribar mai. Un conill gegant va sortir d'una furgoneta i se la va emportar. Tothom la donava per morta, però ara, quinze anys després, reapareix com per art de màgia. La ingressen en un hospital, ferida i traumatitzada. Allà, el doctor Green intentarà entrar a la seva ment per descobrir qui era el seu carceller, a qui ha batejat com l'home del laberint. Ella assegura no haver-li vist mai la cara. S'hi relacionava a través de diversos jocs i proves, com el cup de Rubik. A més progressos, més menjar i  'comoditats'. La Sam tampoc no és conscient que han passat molts anys i que ha anat creixent Al laberint no hi havia miralls i ella, equivocadament, pensava que encara era una nena.

El doctor Green busca el criminal dins del cap de la noia. Miren de trobar-lo sobre el terreny la policia i en Bruno Genko, un detectiu privat que s'està morint. La seva és una apassionant lluita a contrarellotge. Carrisi ens regala una altra novel·la negra de manual, amb un munt de personatges torturats i amb poques o nul·les sortides. És el cas del mateix Bruno. L'única persona en qui pot confiar és una noia transsexual que malviu allitant-se amb homes. El ritme del llibre és trepidant i està ple de girs inesperats. Arriba un moment, sobretot al final, que comences a dubtar de tot i ja no saps ni que creure't. Tot és relatiu. El problema és que darrere d'un assassí sanguinari hi pot haver qualsevol persona... aparentment 'normal'.

"Lo primero que emergió de la oscuridad fueron los sonidos, como una orquesta que afina los instrumentos antes de un concierto. Sonidos caóticos o regulares, pero en cualquier caso suaves. Notas electrónicas, acompasadas. Ruedas de carritos yendo de un lado a otro y el tintineo del cristal cuando choca entre sí. El ritmo discreto de algún teléfono. Pasos apresados pero ligeros. Todo ello mezclado con voces incomprensibles y distantes, pero al fin y al cabo humanas: ¿Cuánto hacía que no escuchaba una voz? Y también oía su propia respiración. Regular y a la vez profunda. Se parecía a respirar en una cueva. No era eso, había algo que le oprimía la cara".

@Jordi_Sanuy

Sol de nit (Emma Martí)

Diuen que la rutina és el costum, pres per l'ús sovintejat, de fer una cosa d'una certa manera. Fins que la deixes de fer-la igual i vola tot pels aires. Ho sap perfectament la Consol (que evoluciona cap a Sol en la seva versió 2.0), la gran protagonista de "Sol de nit", de la barcelonina Emma Martí. El llibre té 265 pàgines i està publicat per Voliana Edicions. És àgil, divertit i tot el que explica és fàcil d'imaginar. El costum pot acabar ofegant-te!

Barcelona. Anys 60. La Consol i l'Olga són bones amigues i sovint esmorzen juntes. Tot va més o menys bé. Fins que l'Olga, casada, li diu que té un admirador. Un company de feina. La Consol, encara que no ho reconeix, se'n mor d'enveja. Ella també vol  tenir-ne un, de fan entusiasta! Se'l mereix. N'està farta del marit, dels fills i de la sogra. El cos li demana una mica de marxa. Ha arribat el moment de posar-hi una mica de sal a la vida! I fins aquí puc detallar. "Sol de nit" funciona com a comèdia esbojarrada, però també com a novel·la realista on tot és possible. L'autora ens parla d'adulteri, de luxe, d'enveges, de mentides i de tot el que faci falta. La Conol, que ja no vol ser l'esposa exemplar del franquisme, comença a jugar amb foc. Això sí, intentant no cremar-se. Ho aconseguirà?

A banda de la grandíssima Consol/Sol, molt ben dibuixada, em quedo amb el seu marit (un carallot de manual) i amb el senyor Manubens, el cap de l'empresa on treballa. Un dia, en un sopar, ella el confon amb el maître del restaurant i l'home es fa un tip de riure. N'apunta la 'matrícula'. El senyor Manubens m'ha fet pensar en un pop llefiscós. Té les mans llarguíssimes i diners per comprar-ho tot, costi el que costi. Cada capítol comença amb un petit text en cursiva que ens parla d'una dona que està a punt de fer alguna cosa concreta. Des de dos quarts d'onze del matí fins a pràcticament dos quarts de tres de la tarda. Qui és i per què es prepara tant a consciència? Ho sabrem el final del llibre, que és tot un viatge ple de passions portades al límit. Molt visual.

"Tenia els ulls tancats i no els volia obrir. La Consol volia aprofitar aquells moments per recordar tot el que havia succeït en els últims dies. Estava asseguda i es movia segons el trontoll del tren, fent-se l'adormida. Tenia el cap recolzat entre el vidre i el seient, i només quan hi havia algun canvi d'agulles es movia lleugerament per tornar a la posició inicial. Les mans les tenia creuades damunt la falda, la dreta agafava l'esquerra a l'alçada del canell i premia la polsera. De lluny sentia les converses d'altres compartiments, que eren aplacades pel soroll continu i monòton del tren...".

@Jordi_Sanuy

Indira (Santiago Díaz)

Santiago Díaz (Madrid, 1971) lo ha vuelto a hacer. "Indira" es igual o incluso más adictivo que los dos anteriores libros de la serie, "El buen padre" y "Las otras niñas". Está publicado por Reservoir Books -410 páginas- y sale a la venta hoy jueves. Lo he leído en poco más de 24 horas. Es muy visual (el autor es guionista de cine y televisión) y tiene un ritmo endiablado. Hay muchos frentes abiertos, que acaban convergiendo en un apoteósico final.

Del argumento no voy a explicar nada que no esté en la contraportada. Hay que ir descubriendo las cosas paso a paso para poder digerirlas convenientemente. El personaje de la inspectora Indira Ramos me sigue entusiasmando. Arrastra un trastorno obsesivo-compulsivo desde que cayó en una fosa séptica. Esta vez, con la que se le viene encima, su fobia a los microbios se convierte en un mal menor. Junto al inspector Iván Moreno -continúa su historia de amor y odio- tendrá que enfrentarse a algo de índole personal que puede acabar con su cordura para siempre. Pero más allá de esta búsqueda a contrarreloj, los policías investigan el hallazgo de varios cadáveres en un solar en construcción. Habrá que indagar su pasado para saber si se conocían entre ellos...

Entre los personajes 'secundarios' aparece con mucha fuerza Jotadé, un oficial gitano de métodos poco ortodoxos pero muy efectivos. Le veo un largo recorrido. Poco después de entrar en el equipo de Indira se da cuenta de que su compañera Lucía Navarro no es trigo limpio. Sin hacer demasiado ruido, intentará saber qué es aquello que esconde y que no le deja vivir. De hecho, él también tiene varios muertos en el armario. El futuro presidente de gobierno y la actriz que ya ha vivido sus mejores días -que coinciden en una de las tramas secundarias- también están muy bien dibujados. Santiago Díaz es el nuevo mago de la novela negra. Como dice Mikel Santiago en la portada de Indira, "escribe a navajazos. Espectacular. Imprescindible para los fans del noir". Pues eso. Ya desde "Talión", añadiría yo!

"Cuando en mitad de una boda las puertas de la iglesia se abren de par en par, la gente sabe que solo puede ser alguien con ganas de hacerlo saltar todo por los aires. Si tienen algo que ocultar, los novios suelen temerse lo peor, y la inspectora Indira Ramos fue de las que aguantó la respiración con los ojos cerrados mientras el novio, los testigos, el cura y los invitados se giraban sobresaltados. Aunque tenía claro que quería a Alejandro Rivero, en el fondo deseaba ver aparecer al inspector Iván Moreno, de quien, por mucho que intentase ocultárselo tanto a los demás como a sí misma, seguía enamorada...".

@Jordi_Sanuy

Mentre la neu sigui blanca (Jordi Boixadós)

Un silenci continuat i una pregunta prohibida i sense resposta. Un pare i un fill que, tot i estar molt units, no acaben d'empeltar-se. Un secret sense desllorigador que s'està allargant eternament en el temps. I, al final, tot s'acaba... De paraules no dites i de confidències amagades ens en parla l'escriptor i traductor Jordi Boixadós (Barcelona, 1958) al llibre "Mentre la neu sigui blanca". El llibre té 409 pàgines i està publicat per l'editorial Columna.

L'Einar, que té quaranta anys, va néixer i viu en una petita localitat al nord de Suècia. En Pere, que és el seu pare, va marxar de Catalunya de ben jove i no hi ha tornat mai més. Ni ganes. Continua sense explicar-li els motius de la seva fugida aferrissada. Tema tabú. Fins que un dia l'home està disposat a sincerar-se. Això sí, ho farà a la seva manera. Té previst obrir-se de viu en viu a la muntanya, concretament al Padjelantaleden. Ja van anar-hi plegats l'any 1996. Hi té un bon record. Però molts cops les coses no surten com es planifiquen d'antuvi i l'hereu es veu obligat a viatjar al país del progenitor per descobrir els seus orígens en primera persona. Sense cap protecció. I no ho tindrà gens fàcil. 

És difícil classificar "Mentre la neu sigui blanca" perquè funciona com a llibre d'aventures, com a novel·la negra -amb fets luctuosos inclosos- i també com a memoràndum de viatges per la Catalunya rural, amb masies abandonades i pobles que creixen a càmera lenta. Embolcalla la història amb una banda sonora de cançons sami, amb Marie Boine al capdavant. Boixadós fa un gran retrat de personatges. Són propers i tenen moltes capes de profunditat. Més enllà dels dos principals em quedo amb en Josep, que no puc explicar qui és. Em va robar el cor des del primer moment. Diu un munt de coses sense ni tan sols obrir la boca. L'autor ens ho conta tot amb un llenguatge planer i sense presses, camí d'un final emotiu i amb una gran càrrega de profunditat. De vegades no es tracta de preocupar-se. N'hi ha prou amb ocupar-se...

"L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. Feia deu anys, o potser més, que ja no preguntava al pare per què havia marxat del seu poble i per què no hi havia tornat mai, i l’última cosa que ara esperava era que l’home, dret al seu costat sobre el gel, acompanyat del Bruce, li digués que sí, que l’hi explicaria, com si aquells deu anys no haguessin passat i ell acabés de fer-li la pregunta".

@Jordi_Sanuy