El polonès (J. M. Coetzee)

Dante Alighieri estava enamorat de Beatriz Portinari, casada amb Simone de' Bardi. No van intercanviar ni una paraula, però la dama florentina va arribar al fons del cor del poeta i va marcar la seva obra. Ara, el Premi Nobel de Literatura J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) actualitza aquesta història d'amor d'una manera moderna i provocativa. El llibre està traduït per Dolors Udina i l'ha publicat Edicions 62.

En Witold i la Beatriu es coneixen a Barcelona. A tots dos els agrada la música de Chopin. Ell és un destacat pianista polonès i s'ha desplaçat a la Ciutat Comtal per fer-hi un recital. La Beatriu és l'amfitriona i, després de tocar, el convida a sopar. Qüestió de protocol. L'home, que és molt més gran que ella, se n'enamora ràpidament. No passa res entre ells i torna cap a casa, però no l'oblida. La relació, que comença sent epistolar, és desigual. En Witold té moltes ganes de tornar-la a veure. La dona, que està casada, es deixa estimar. Fa la sensació que no sent res pel músic, però li agrada sentir-se desitjada i, quan pot, no li atura els peus. Més aviat tot el contrari.

Hi ha certa tensió entre tots dos, perquè les diferències són grans, començant per l'edat i la distància que els separa. També n'hi ha de vitals, culturals, de gènere i fins i tot lingüístiques. En Witold la venera i es conforma amb ben poc. No la força, sempre es manté a l'expectativa. En aquesta aventura d'amor, passió i desig, la Beatriu s'hi implica a poc a poc, sense deixar-se anar del tot. Convertir-se en el centre de l'univers del polonès, fa sentir-la viva. S'entén que ja fa temps que el seu marit i ella transiten per camins ben diferents... En poques pàgines, només 149, Coetze ens explica moltíssimes coses. I ho fa amb elegància i amb frases directes i sense adjectius sobrers. T'atrapa des d'un primer moment. Un encert. 

"El polonès, diu la Margarita, va obrir el camí a una nova generació d’intèrprets de Chopin al seu país. Els passa la ressenya d’un concert que va donar a Londres. Segons el crític, la moda de tocar Chopin amb duresa i percussió — Chopin com Prokófiev— ja havia tingut el seu moment. No havia estat mai res més que una reacció modernista contra la qualificació del mestre francopolonès com a esperit delicat, somiador i «femení». El Chopin emergent, històricament autèntic, és de to suau i d’estil italià. La lectura revisionista de Chopin per part del polonès, encara que sigui excessivament intel·lectual, s’ha de celebrar. 

Ella, la Beatriu, no està segura de voler sentir un Chopin històricament autèntic durant tota una vetllada, i, més important, tampoc sap si el públic més aviat formal del cercle s’hi sentirà a gust. Però la Margarita n’està molt convençuda i, com que és amiga seva, li dona suport".

@Jordi_Sanuy