Una familia casi perfecta (Jane Shemilt)

 

Estàs segur que coneixes bé a la teva família? La Jenny es pensava que ho sabia pràcticament tot del seu marit i dels seus tres fills adolescents, però res més lluny de la realitat. Quan la Naomi desapareix, el seu món perfecte s'enfonsa; i comença a descobrir que res és com semblava. Ens ho explica  Jane Shemilt a "Una familia casi perfecta", publicat per Newton Compton Editores. Té 349 pàgines i està traduït al castellà  per Miguel Alpuente. És un thriller força entretingut.

La Naomi, que té 15 anys, fa dies que no parla gaire amb la Jenny, una ocupada metgessa de família. En Ted, el seu pare, famós neurocirurgià, també viu per la feina. La noia estudia i té el paper principal en una obra de teatre. Està més estressada del que és habitual. Una nit, després d'un assaig, no torna a casa i s'obre la capsa dels trons. Shemilt ens relata els fets en tres línies temporals, que van alternant-se entre ells. Des d'un any després, que s'allarga fins als 14 mesos. Des del dia posterior, fins als 21. I des de disset dies abans fins a la nit de la desaparició. D'aquesta manera, sabem com va desaparèixer la noia i que molt temps després encara no l'han trobada. L'única que no perd mai la fe és la Jenny. Això li costa el matrimoni i problemes amb els seus dos altres fills. 

"Una familia casi perfecte" ens explica del dolor d'una mare i la seva recerca de la veritat. La metgesa es pregunta què hauria pogut fer diferent perquè la Naomi hagués confiat més en ella. Potser així les coses haurien sigut diferents. En la seva fugida cap endavant, la Jenny -que és un personatge molt treballat i real- compta amb el suport d'en Michael, l'oficial d'enllaç familiar. Junts descobreixen que la família té molts 'morts a l'armari' i que la desaparició de l'adolescent podria ser fruit d'una venjança. Tampoc no es descarta que hagi pogut marxar voluntàriament... El llibre sap mantenir el suspens fins al final, amb pas ferm i sense girs innecessaris. Té molt de ritme i és força creïble. Recomanable.

"Los días se van acortando. La hierba está salpicada de manzanas con la pulpa picoteada por los cuervos. Hoy, mientras cargo troncos de la pila dispuesta bajo el voladizo, piso un globo blando que se deshace en una masa viscosa bajo mis pies.

Noviembre.

Tengo frío, siempre tengo frío, pero ella podría tener más. ¡Por qué debería vivir cómodamente? ¿Cómo podría?

Cuando anochece el perro se pone a temblar. Se oscurece la habitación. Enciendo la chimenea y las llamas me arrastran; los remordimientos empiezan a avivarse, sisean y queman en mi cabeza.

Ojalá. Ojalá la hubiera escuchado. Ojalá hubiera sabido mirar. Ojalá pudiera empezar de nuevo, volver atrás exactamente un año".

@Jordi_Sanuy