Abans i després (Roser Caminals)

Dues bessones idèntiques, l'Helena i la Palmira, són les protagonistes d'"Abans i després", l'última novel·la de Roser Caminals (Barcelona, 1956). El llibre té 213 pàgines i l'ha publicat Edicions 62. Són filles de la Zulima i en Salvador, un pescador castigat per la beguda. La dona fregeix les quatre coses que el marit li porta a la barraca de la platja del Somorrostro, on hi han posat quatre taules. Les nenes ajuden a la seva manera.

L'Helena i la Palmira ho fan tot juntes. Semblen inseparables. Viuen l'una per l'altra i s'intercanvien els papers. Fins al punt d'arribar a sortir amb el mateix xicot sense que ell sabés que eren dues. Tot canvia el dia que un suposat caçador de talents els demana que el vagin a veure per fotografiar-les plegades. Després d'uns dies de dubtes, l'Helena hi va i ja mai més torna a ser la mateixa. La seva relació amb la Palmira, més tradicional, se'n veu ressentida i, per primer cop, comencen a caminar separades i a perdre el contacte. L'Helena vol ser una artista de cinema, però res surt com havia previst. La seva germana es casa, té un fill i, en certa manera, encara fa costat a la mare, cada cop més vella i desgastada. Amb el pare ja no s'hi pot comptar. L'alcohol no perdona.

El llibre parteix d'un crim verídic de la postguerra, que és el que marca l'abans i el després que dona lloc al títol. Ens porta des de la Barceloneta i el Poblenou fins a Estoril i a Lisboa. De l'ambient humil i més aviat tranquil de la família protagonista a la fastuositat i bogeria de les esmentades localitats portugueses, amb els seus casinos i la reialesa fent de les seves. Tot i estar separades, les bessones continuen lligades per un fil invisible que les avisa quan algun perill s'apropa. Encara que estiguin lluny. Vides contraposades. L'emancipació femenina de l'Helena, quasi per obligació; davant de la quotidianitat de la Palmira, amb un gran secret mutu per compartir. Novel·la amb tocs de thriller, àgil i amb un final totalment inesperat. Focs d'artifici.

"L’àvia de la Isabel era del Somorrostro. Un pescador de la Barceloneta la va treure de la barraca de fustes i sostre de llauna que compartia amb els pares i cinc germans. La idea del xeringuito havia estat d’ella. Amb el xanguet i alguna mare de lluç que portava el Salvador feia freginats per als obrers de la Maquinista i els saltataulells que empestaven la platja els diumenges. A l’estiu, els dies de festa l’anar i venir de les casetes de bany a l’aigua era un no parar. Mirant en direcció al port, la gent es feia petita, com un exèrcit de formigues brollat de la sorra. Al capvespre l’exèrcit es retirava, deixant un escampall de papers untats i ampolles que els drapaires recollien per revendre. Les gavines s’abraonaven xisclant sobre les deixalles."

@Jordi_Sanuy

La enfermera de Auschwitz (Anna Stuart)

El camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau és sinònim d'horror, de mort i de desesperació. Hi van deixar la vida més d'un milió de persones. No se n'ha parlat massa, però allà mateix hi van néixer tres mil criatures. Moltes van ser assassinades sense pietat. D'altres, van entrar en el programa Lebensborn, que introduïa nens i nenes amb trets aris en llars alemanyes. Alguns nadons, tatuats sota l'aixella, es van poder recuperar. 

La llevadora polonesa Stanislawa Leszczyńska va ser qui va atendre els tres mil parts d'Auschwitz. Tot i treballar en condicions deplorables i sense mitjans, no va perdre cap criatura. Èxit total. En ella està inspirada l'Ana Kaminski, una de les protagonistes de "La enfermera de Auschwitz", d'Anna Stuart (Filadèlfia, 1948). El llibre està traduït al castellà per Miguel Alpuente i Guillem Gómez i l'ha publicat New Hampton Editores. Té 378 pàgines i es ven a preu propular, 12'90 euros. L'Ana no era jueva, però va acabar al camp de concentració per ajudar a l'infermera Ester Paternak, que sí que ho era. Van arribar juntes i dins mai no es van separar. Van treballar plegades, fent un equip espectacular, per evitar que la Klara i la Pfani -dolentes de manual- continuessin desfent-se dels nounats.

La història comença pel final, l'abril de 1946, quan una dona que havia estat deportada al camp d'Aushwitz intenta trobar a un dels nens tatuats. Després, l'autora fa marxa enrere, fins al 1939, i ens explica com es complica tot pels jueus i com els nazis comencen a denigrar-los i a fer-los la vida impossible. S'apropa la decisió final. El llibre està ple de sentiment i es transforma en tota una lliçó de vida. L'Ana i l'Ester ajuden tothom i intenten resistir amb l'única il·lusió de retrobar-se, algun dia, amb les seves famílies. Sempre que puguin tornar a ser lliures... Les dues protagonistes s'enfronten més d'un cop amb el metge en cap del camp d'extermini, Josef Mengele, que va realitzar un munt d'experiments mortals amb presoners. Un títol necessari i que commou des de la primera pàgina. 

“Un silencio escalofriante se apoderó del gueto. Era la sagrada festividad del Rosh Hashaná, pero nadie la estaba celebrando. Las mesas familiares ya no tenían familias sentadas alrededor y todo el mundo había perdido el apetito. Ningún niño corría por la calle, ni sostenia la comba para que saltaran sus amigos, ni tiraba tejos en una rayuela pintada con tiza. No había ancianas sentadas en los umbrales, observando a los pequeños mientras pelaban la exigua ración de verduras para la cena. No se oían bebés llorando, y las únicas lagrimas eran las de las madres de cuyos brazos los habían arrancado”. 

@Jordi_Sanuy

Triomfador (Joan Jordi Miralles)

La il·lusió d'arribar al primer equip del Barça de bàsquet es transforma en un malson en un tancar i obrir d'ulls. De manera inesperada. Sense trobar-ne una explicació més o menys lògica. De dia, a La Masia hi regna una aparent normalitat. De nit, es converteix en una selva on impera la llei del més fort. Ho explica a "Triomfador", amb un gran coneixement de causa, Joan Jordi Miralles (Osca, 1977). Hi va viure quatre anys. El llibre té 208 pàgines i l'ha publicat Males Herbes.

L'Ulisses comença a jugar a bàsquet tard, després de provar sort en altres esports. I comença a destacar de seguida, sumant un objectiu darrere d'un altre. A 13 anys, deixa Manresa per anar a viure a La Masia. L'ha fitxat el Barça. Ràpidament, s'adona que "els futboleros" li faran la vida impossible. Els de bàsquet, però, tampoc el deixen viure. Les pallisses i les humiliacions són constants i els executors gaudeixen de total impunitat. Ell calla. Tem que si ho explica a algú les represàlies puguin ser pitjors; i intenta resistir. Li anul·len la personalitat i els resultats acadèmics i esportius empitjoren. No tenen res especial en contra seu. És nou i li toca encaixar les quintades. En els pitjors moments, coqueteja el suïcidi. Tot això passa a principis dels 90.

L'Ulisses, com l'heroi de la mitologia grega, fa un viatge d'anada i tornada. El Rei era conegut pel seu enginy i astúcia, i també per no desesperar mai. "Triomfador" retrata el món obscur i viciat de La Masia d'una manera molt gràfica. És fàcil imaginar qui s'hi cou i patir al costat del protagonista, a qui no deixen aixecar cap. La proximitat de les putes del Camp Nou potser ho complica tot encara una mica més. L'autor deixa caure alguns noms de la que podríem batejar com "equip dels bons', amb Berni Tamames, José Luis Galilea, Josep Guardiola i Johan Jordi Cruyff al capdavant. És un llibre per reflexionar sobre l'altra cara de l'èxit i sobre els perills de l'esport d'elit. Per arribar a dalt n'hi ha molts capaços de matar a la seva mare. Que no farien amb un company d'habitació...

"L'Ulisses sent una barreja paralitzadora d'excitació i temor. Percep xiuxiuejos i corredisses de peus nus. Les agulles del despertador emeten una lleu llum fosforescent. Són dos quarts de quatre. De sobte, s'alcen dos immensos fantasmes en la semiopacitat. Un d'ells el subjecta fort per les mans i el tomba. Ha de ser l'Altmaier, pensa a l'instant: fa dos metres i quatre centímetres, i al bowling li ha explicat que fa peses tres dies per setmana. Difícilment s'hi podrà resistir. L'altre apareix no se sap d'on, fibrat i esmunyedís, salta damunt la llitera i li aixeca els calçotets d'una estrebada. Per força ha de ser en Bonafont. L'Ulisses no entén res, intenta cridar però en Sebas -l'ha sentit riure- li immobilitza el cap i li tapa la boca amb el cul d'un coixí".

@Jordi_Sanuy

Aterratge (Eva Piquer)

Es tracta d'intentar tornar al món dels vius com més aviat millor. I segur que mai no és fàcil. Al final, la memòria s'acaba convertint en un mecanisme bàsic de supervivència i en un aliat del tot necessari. Ens ho explica Eva Piquer (Barcelona, 1969) a "Aterratge", el seu retorn a la novel·la després de 21 anys. Té 155 pàgines i l'ha publicat Club Editor. Un llibre que convida a la reflexió.

Podríem parlar de tres línies d'acció, amb dos aterratges inclosos, un de literal i un d'emocional, el més important. La narradora ens explica la seva catàstrofe personal fins on pot. Es tracta de deixar enrere "Tot Allò". De sobreviure. De mirar de fer equilibris amb un passat que es mostra esquiu i dolorós. D'obrir finestres i fer possible que entrin l'aire i la llum. L'aterratge literal té com a protagonista l'avió que va caure a la platja de Sólheimasandur, a Islàndia, el 21 de novembre de 1973. No hi va haver víctimes. "Tot allò", l'aeronau accidentada i la citada tercera línia, el viatge de la comentarista al lloc dels fets, l'any 2019, amb tres desconeguts. Una altra manera d'intentar reivindicar-se i de fusionar realitat i ficció. Pèrdua, supervivència, viatge i aterratge.

 

La narradora torna al món gràcies a la lectura, l'escriptura i la natació. S'assembla molt a l'autora? De fet, "Aterratge" també és un dietari de lectures, amb un munt de títols i d'escriptores. Em venen el cap, per exemple, "Robinson Crusoe", "La Klara i el sol", Maria-Mercè Marçal, Paul Auster i Primo Levi. El joc de miralls que s'acaba creant entre la dona i Gregory Fletcher, el pilot de l'avió accidentat, té moltíssima força. Les reflexions de l'aviador ens arriben en estat pur. Va demanar a la seva interlocutora que no tergiversés res del que volia explicar. Ja s'havien dit massa mentides... Estem davant d'una obra que reivindica les segones oportunitats. De vegades, tornar del món dels morts en vida no és del tot impossible.

"Volia canviar de planeta, de ciutat, de cos, però vaig trigar deu mesos a canviar de llit i fins ara no m'havia plantejat canviar de pis. Aquesta primavera de parets endins -en diuen confinament però té aspecte d'arrest domiciliari- he trobat un nou ús a l'escriptori de sota la finestra. Cada migdia n'enretiro el teclat, els llibres i les noses i m'hi estiro al damunt, amb els genolls doblegats per poder-hi cabre. Durant vint minuts em toca el sol i l'univers es posa una mica a lloc".

@Jordi_Sanuy

Els nois (Toni Sala)

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) sempre va de cara a barraca. Diu les coses pel seu nom i amb molta mala llet. Els seus són personatges amb força i un bon reguitzell de contradiccions. Queda clar a "Els nois" (2014), publicat per  L'Altra Editorial (179 pàgines). També en va deixar constància a "Persecució"(2019). Bona part de l'acció passa a Vidreres, l'estiu de 2013. Tot comença amb la mort de dos germans, en Jaume i en Xavi, en un accident de cotxe.

En aquest llibre, Sala ens parla amb contundència de l'efecte de la mort sobre els que sobreviuen: i de com porten el dol. Cadascú a la seva manera. Ens en dona quatre exemples ben diferents. El primer és el de l'Ernest, que ni tan sols coneixia als nois. Treballa en una entitat bancària i està força amargat. La Iona, la xicota d'en Jaume, veu com els seus projectes s'ensorren per sempre més. En Miqui i en Nil representen la part més fosca d'una societat sòrdida i marginal. El primer és un camioner que amaga les seves mancances darrere de perfils falsos a les xarxes socials i de l'escopeta del seu pare. Va habitualment de putes i no és una companyia agradable. Com en Nil, un aspirant a artista de qui no te'n pots refiar ni un pèl. És un home dolent, d'aquells que com més lluny tinguis, millor.

"Els nois" reflexiona sobre les difícils relacions entre pares i fills, molts cops marcades per l'odi i el menyspreu. Ni en Miqui ni en Nil es porten massa bé amb els seus progenitors, a qui traurien del mig si tinguessin l'oportunitat. L'enveja, la traïció i el menyspreu també tenen cabuda en aquesta història plena de prostitutes, de sexe brut i de desolació. Per si fos poc, hi ha lloc per parlar del maltractament animal i de la immigració, amb la Cindy com a gran protagonista i víctima. Els fets passen en una Vidreres ancorada en el temps on tothom es coneix i poques coses canvien. L'accident d'en Jaume i en Xavi canvia el panorama i obre la capsa dels trons. Sala ens ho explica sense pèls a la llengua i amb un llenguatge clar i exempt de floritures sobreres. Com és habitual, va directe al moll de l'os, deixant una sensació de perill constant. Molt recomanable.

"Ara tot semblava culpa de la crisi, però no era culpa de la crisi aquella exposició de prostitutes a les cunetes de la nacional, passades les obres de desdoblament aturades, passats els ponts a mig construir, amb els cartells de circ descolorits i els grafits que deien n-ii carretera de la vergonya, desdoblament ja... Passat el tram de carretera amb aquell esbós paral·lel sense asfaltar i separat dels cotxes per una muralla baixa de blocs de formigó, aquells terrenys inundats d’aigua negra amb cabellera d’herbes... No era culpa de la crisi l’aparador de carn fresca, una puta cada cent metres, no era culpa de la crisi perquè abans de la crisi les putes ja hi eren, va ser als anys de les grues que el negoci es va escampar pertot arreu, com una taca d’oli. Però la moral no es mou a la velocitat de les finances, i acabats els anys bons les noies continuaven allà, sotmeses com tothom a les penúries dels nous temps".

@Jordi_Sanuy

Cisne y murciélago (Keigo Higashino)

Estic gratament sorprès amb "Cisne y murciélago", del japonès Keigo Higashino (Ikuno Ward, Osaka, 1958). Té 524 pàgines, està traduït al castellà per Francisco Barberán i l'ha publicat Ediciones B. Diuen que és un homenatge a "Crim i càstig", de Fiodor Dostoievski. Més que de novel·la negra podríem parlar de novel·la policial, addictiva i molt ben desenvolupada. Tot flueix segons el ritme previst, sense sobresalts ni girs impossibles. 

Tsutomu Godai, detectiu de la Secció de Delictes Violents de la policia, investiga l'assassinat d'un advocat de prestigi. Tothom l'apreciava i no semblava tenir enemics, però li van clavar un ganivet. Poc després d'obrir-se el cas, Tatsuro Kuraki es declara culpable. Assegura que va ajusticiar a l'advocat per tapar un segon assassinat, el que ell mateix va cometre trenta anys enrera -i que ja ha prescrit- per impedir que algú el seguís extorsionant. Ràpidament, tant en Godai com el fill del presumpte culpable i també la filla de l'advocat mort s'adonen que hi ha moltes coses que no quadren i que potser Kuraki està mentint. I tots tres, els dos segons formant un estrany equip, decideixen descobrir la veritat.

"Cisne y murciélago" és un llibre àgil, molt elegant i agradable de llegir. A poc a poc, l'autor va incloent-hi detalls del procés judicial i de la investigació paral·lela que porten a terme els familiars, molts cops amb el coneixement del detectiu Godai, que no arriba a tot arreu. És una bona reflexió sobre la culpa i la redempció i transita amb valentia sobre la fina línia que separa el bé i el mal. De vegades, fins i tot s'inverteix. On seríem capaços d'arribar per tapar un error del qual no vam preveure les conseqüències? I per protegir algú que estimem? Tot això en una societat complexa i contradictòria com la japonesa. Diuen que Higashino és l'escriptor més venut a tota Àsia gràcies als seus lectors al Japó, Xina, Taiwan i Corea del Sud. El seguiré de prop.

"Godai miró su reloj. Estaban a punto de ser las cinco de la tarde. Ya habían entrado en noviembre y el frío se dejaba sentir en la piel. Deseó que no se pusiera a llover. Eso de que los detectives de la comisaría local se vieran obligados a ejercer de recaderos le hacía sentirse incómodo.

Los dos se encontraban en las oficinas de una pequeña fábrica en el distrito de Adachi. El sitio no disponía de nada tan elegante como una sala de visitas, de modo que un sencillo espacio, acotado mediante unos simples tabiques removibles, hacía las veces de zona de recepción de invitados. En los estantes de al lado de la pared había varias muestras de productos: manguitos, válvulas, juntas... Al parecer, en aquella fábrica se dedicaban sobre todo a la producción de material de fontanería".

@Jordi_Sanuy

La promesa (Damon Galgut)

Les promeses són per complir-les. Si no penses fer-ho, millor que callis i et quedis en un discret segon pla. També pot ser que la fes algú que ja no hi és i que els hereus ho vegin diferent. És el cas dels Swart, protagonistes de "La Promesa", de Damon Galgut (Pretòria, 1963). És el Premi Booker 2021 i el Premi Llibreter Altres Literatures 2023. Està traduït per Àfrica Rubiés Mirabet i publicat per Les Hores. 315 pàgines.

Els Swart són una família sud-africana blanca propietaris d'una granja als afores de Pretòria. Abans de morir, la mare demana al seu marit que compleixi la promesa que ella mateixa li va fer a la Salomé, la dona negra que ha treballat amb ells tota la vida. Li va dir que li donaria la casa on sempre ha viscut i la terra que l'envolta. Però passen els anys, la dona es va fent vella i continua esperant, cada cop amb menys esperances. L'Amor, la petita dels tres germans, és l'única que lluita perquè algun dia s'acabi complint un dels últims desitjos de la seva mare. Swart, per cert, és negre en Afrikaans, un cognom molt habitual per aquelles contrades. No són obertament racistes, però premiar a la Salomé pels seus llargs i immaculats serveis potser és fer-ne un gra massa.

Galgut ens relata les peripècies d'una família al llarg de quasi quaranta anys, des del 1986 fins a l'actualitat. Veiem la seva evolució, com a entitat viva, i també la seva desintegració, amb l'ineludible pas del temps. De fet, arriba un moment en què només es troben en els seus propis funerals. En el rerefons hi ha l'acabament de l'apartheid, les primeres eleccions a Sud-àfrica i el final de la segregació legalitzada, amb Nelson Mandela i l'equip de rugbi dels Springboks en l'imaginari col·lectiu. La novel·la, amb tocs de Faulkner, flueix lliurement i amb molt de ritme i convida a la reflexió. La promesa incomplerta dels Swart és també la promesa incomplerta de tot un país. Una bona metàfora del passat, del present i de tot el que ha de venir.

"L'INSTANT QUE L'ALTAVEU metàl·lic pronuncia el seu nom, l'Amor sap que ja ha succeït. Tot el dia que està d'un humor crispat, gairebé com si li haguessin donat una notícia mentre dormia però no recordés de què es tractava. Un senyal o una imatge, just per sota la superficie. Problemes en les profunditats. Foc subterrani.

Però quan sents les paraules en veu alta, no les creu. Tanca els ulls i nega amb el cap. No, no. No pot ser cert el que li acaba de dir la seva tia. No s'ha mort ningú. Només és una paraula. Contempla aquesta paraula estesa damunt la taula com un insecte potes enlaire, sense cap explicació".

@Jordi-Sanuy

El carnisser i l'ocell (Alaina Urquhart)

"El carnisser i l'ocell" és el debut literari de la nord-americana Alaina Urquhart, tècnica forense i creadora de "Morbid", el pòdcast sobre crims reals més escoltat del món. El llibre té 320 pàgines, està traduït al català per Sabina Galí i Eugènia Bertrán i l'ha publicat l'editorial Columna. A casa nostra, va sortir a la venda fa només uns dies, després de convertir-se en el thriller de l'any als Estats Units. Enganxa molt des del primer moment.

La Wren Muller, una brillant patòloga, amb un passat tortuós, afronta el gran repte de la seva vida: ajudar a atrapar al despietat assassí en sèrie que es mou sense aturador pels aiguamolls de Louisiana. Els mitjans l'han batejat com el "Carnisser del pantà". Marca de forma macabra a les seves víctimes i deixa pistes que fan dubtar a la policia. Sembla que els intenti dir alguna cosa... Però quina? L'home no parar de matar i la Wren s'obsessiona amb el cas, que vol resoldre abans que no sigui massa tard. La seva és una carrera a contrarellotge. De moment, sempre va un pas enrere, però tot pot canviar en el moment menys esperat. La partida d'escacs promet emocions fortes i només hi pot haver un guanyador.

L'Alaina aconsegueix dibuixar una novel·la fosca i absorbent, amb dos personatges amb moltíssima força. Com a tècnica forense, coneix perfectament el món de les autòpsies i la història ho agraeix. Està plena de detalls reals, que fan posar els pèls de punta al lector. Això sí, sense caure en el morbo fàcil. I tot en una inquietant Nova Orleans, l'escenari perfecte. "El carnisser i l'ocell" m'ha fet pensar en "El silenci dels anyells" (1991) -de fet, se'n parla en el llibre- i, sobretot, en "Blanco humano" (1993), la pel·lícula de John Woo, amb Jean-Claude Van Damme de protagonista principal. Queda clar, per com evoluciona tot, que hi haurà segona entrega. La sèrie de la forense promet. Haurem d'esperar.

"En Jeremy sent crits per la reixeta de la ventilació. Els sent, però no reacciona. La seva rutina nocturna és primordial. Les tasques quotidianes i mundanes que l'ocupen reforcen la seva identitat. El simple acte de fer girar amb dificultat l'aixeta antiquíssima del seu lavabo encastat, tan endreçat, li dona confiança i el centra. Cada nit acaba plantat davant d'aquest mirall. Després de sortir de la dutxa se sol regalar un afaitat lent i a consciència. Li agrada ficar-se al llit amb el cos i la ment nets. Procura que aquests preparatius tinguin lloc cada nit, per moltes que siguin les pertorbacions externes".

@Jordi_Sanuy

Els misteris de la cuina dels Kamogawa (Hisashi Kashiwai)

T'encanten les mandonguilles amb sèpia, però sempre les compares amb les que feia la teva àvia. Insuperables! Què donaries per tornar a degustar un estofat de vedella com aquell que et van portar en un restaurant quan eres petit i viatjaves amb la família? Potser algun dia tens la sort que els Kamagowa cuinin aquests plats per a tu. Però això sí, hauràs d'anar fins a Kyoto i ser capaç de trobar el seu petit i misteriós restaurant.

L'expolicia Nagare i la seva filla Koishi són els protagonistes centrals d'"Els misteris de la cuina dels Kamogawa", el llibre escrit per l'odontòleg japonès Hisashi Kashiwai (Kyoto, 1952). Són els propietaris d'un local que fa menjar casolà ben suculent. Però a més de taverna -quasi clandestina- també són una agència de detectius gastronòmica. Després de l'àpat, ofereixen als comensals l'oportunitat insòlita de recrear aquell guisat que tenen idealitzat i que no saben com fer. Potser mai no han tingut la recepta o qui sap si l'han oblidada. Un cop entrevistat el client, en Nagare comença a investigar i, en un parell de setmanes, els mostra el sorprenent resultat. La majoria acaben plorant d'alegria. 

És una novel·la negra sense assassí ni violència. Es coneix com a 'cosy crime', un subgènere del noir que guanya adeptes. Tenim detectius, casos per resoldre (les menges que es recreen) i amor per la cuina ben feta. Per les seves 206 pàgines desfilen un munt d'ingredients i de viandes orientals. És important què es degusta, però també on, amb qui i el record que deixa. "Que el cor no oblidi mai la seva primera emoció". De manera indirecta, l'autor critica la massificació de la cuina i tot allò que comporta. Ell 'amaga' el seu restaurant per evitar visites innecessàries: "Si tinguéssim rètol començarien a donar pel sac amb els comentaris i les opinions d'internet. Millor que no escriguin res i que vingui gent normal del carrer".

"Recordo que quan treballàvem de detectius, tornava a casa directe de la feina, no em molestava ni a canviar-me de roba, només em treia la jaqueta, em descordava la corbata, m'asseia al terra davant de la taula, obria el diari, encenia la tele, i de seguida notava la deliciosa bafarada del brou venint de la cuina. -Mentre en Nagare anava parlant, en Kuboyama va tancar els ulls i va dreçar el cap vers el sostre-. Aleshores m'era igual. Arribava a casa tan fet pols que no volia fer res. Ni parlar. Estava mort de gana. Sempre cridava a la Kikuko: "Vols portar el sopar d'una vegada?". En Nagare va deixar anar un sospir".

@Jordi_Sanuy 

Paranoia 68, ara també a Instagram (@paranoia_68)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, s'encamina cap als 17 anys. Com passa el temps! El primer milió de visites ja és una realitat. En aquest 2023, de moment hi he afegit 56 llibres. Des de l'inici del blog, n'he referenciat un miler. A partir d'ara, els comentaris també tindran versió vídeo a Instagram (@paranoia_68). És un repte que tenia al cap des de feia temps. Seran molt curts, de com a màxim un parell de minuts. Us hi espero.