Els nois (Toni Sala)

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) sempre va de cara a barraca. Diu les coses pel seu nom i amb molta mala llet. Els seus són personatges amb força i un bon reguitzell de contradiccions. Queda clar a "Els nois" (2014), publicat per  L'Altra Editorial (179 pàgines). També en va deixar constància a "Persecució"(2019). Bona part de l'acció passa a Vidreres, l'estiu de 2013. Tot comença amb la mort de dos germans, en Jaume i en Xavi, en un accident de cotxe.

En aquest llibre, Sala ens parla amb contundència de l'efecte de la mort sobre els que sobreviuen: i de com porten el dol. Cadascú a la seva manera. Ens en dona quatre exemples ben diferents. El primer és el de l'Ernest, que ni tan sols coneixia als nois. Treballa en una entitat bancària i està força amargat. La Iona, la xicota d'en Jaume, veu com els seus projectes s'ensorren per sempre més. En Miqui i en Nil representen la part més fosca d'una societat sòrdida i marginal. El primer és un camioner que amaga les seves mancances darrere de perfils falsos a les xarxes socials i de l'escopeta del seu pare. Va habitualment de putes i no és una companyia agradable. Com en Nil, un aspirant a artista de qui no te'n pots refiar ni un pèl. És un home dolent, d'aquells que com més lluny tinguis, millor.

"Els nois" reflexiona sobre les difícils relacions entre pares i fills, molts cops marcades per l'odi i el menyspreu. Ni en Miqui ni en Nil es porten massa bé amb els seus progenitors, a qui traurien del mig si tinguessin l'oportunitat. L'enveja, la traïció i el menyspreu també tenen cabuda en aquesta història plena de prostitutes, de sexe brut i de desolació. Per si fos poc, hi ha lloc per parlar del maltractament animal i de la immigració, amb la Cindy com a gran protagonista i víctima. Els fets passen en una Vidreres ancorada en el temps on tothom es coneix i poques coses canvien. L'accident d'en Jaume i en Xavi canvia el panorama i obre la capsa dels trons. Sala ens ho explica sense pèls a la llengua i amb un llenguatge clar i exempt de floritures sobreres. Com és habitual, va directe al moll de l'os, deixant una sensació de perill constant. Molt recomanable.

"Ara tot semblava culpa de la crisi, però no era culpa de la crisi aquella exposició de prostitutes a les cunetes de la nacional, passades les obres de desdoblament aturades, passats els ponts a mig construir, amb els cartells de circ descolorits i els grafits que deien n-ii carretera de la vergonya, desdoblament ja... Passat el tram de carretera amb aquell esbós paral·lel sense asfaltar i separat dels cotxes per una muralla baixa de blocs de formigó, aquells terrenys inundats d’aigua negra amb cabellera d’herbes... No era culpa de la crisi l’aparador de carn fresca, una puta cada cent metres, no era culpa de la crisi perquè abans de la crisi les putes ja hi eren, va ser als anys de les grues que el negoci es va escampar pertot arreu, com una taca d’oli. Però la moral no es mou a la velocitat de les finances, i acabats els anys bons les noies continuaven allà, sotmeses com tothom a les penúries dels nous temps".

@Jordi_Sanuy