diumenge, d’agost 20, 2023

Aterratge (Eva Piquer)

Es tracta d'intentar tornar al món dels vius com més aviat millor. I segur que mai no és fàcil. Al final, la memòria s'acaba convertint en un mecanisme bàsic de supervivència i en un aliat del tot necessari. Ens ho explica Eva Piquer (Barcelona, 1969) a "Aterratge", el seu retorn a la novel·la després de 21 anys. Té 155 pàgines i l'ha publicat Club Editor. Un llibre que convida a la reflexió.

Podríem parlar de tres línies d'acció, amb dos aterratges inclosos, un de literal i un d'emocional, el més important. La narradora ens explica la seva catàstrofe personal fins on pot. Es tracta de deixar enrere "Tot Allò". De sobreviure. De mirar de fer equilibris amb un passat que es mostra esquiu i dolorós. D'obrir finestres i fer possible que entrin l'aire i la llum. L'aterratge literal té com a protagonista l'avió que va caure a la platja de Sólheimasandur, a Islàndia, el 21 de novembre de 1973. No hi va haver víctimes. "Tot allò", l'aeronau accidentada i la citada tercera línia, el viatge de la comentarista al lloc dels fets, l'any 2019, amb tres desconeguts. Una altra manera d'intentar reivindicar-se i de fusionar realitat i ficció. Pèrdua, supervivència, viatge i aterratge.
 
La narradora torna al món gràcies a la lectura, l'escriptura i la natació. S'assembla molt a l'autora? De fet, "Aterratge" també és un dietari de lectures, amb un munt de títols i d'escriptores. Em venen el cap, per exemple, "Robinson Crusoe", "La Klara i el sol", Maria-Mercè MarçalPaul Auster i Primo Levi. El joc de miralls que s'acaba creant entre la dona i Gregory Fletcher, el pilot de l'avió accidentat, té moltíssima força. Les reflexions de l'aviador ens arriben en estat pur. Va demanar a la seva interlocutora que no tergiversés res del que volia explicar. Ja s'havien dit massa mentides... Estem davant d'una obra que reivindica les segones oportunitats. De vegades, tornar del món dels morts en vida no és del tot impossible.

"Volia canviar de planeta, de ciutat, de cos, però vaig trigar deu mesos a canviar de llit i fins ara no m'havia plantejat canviar de pis. Aquesta primavera de parets endins -en diuen confinament però té aspecte d'arrest domiciliari- he trobat un nou ús a l'escriptori de sota la finestra. Cada migdia n'enretiro el teclat, els llibres i les noses i m'hi estiro al damunt, amb els genolls doblegats per poder-hi cabre. Durant vint minuts em toca el sol i l'univers es posa una mica a lloc".

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada