La part salvatge (Ferran Guallar)

Diuen que una retirada a temps sempre és victòria segura. També que cal persistir, plantar cara i lluitar fins al final. Tant en Paul Murray com en Seejo opten per la segona opció, provocant tot un seguit de víctimes col·laterals. L'antropòleg especialitzat en evolució i primats i el ximpanzé són els principals protagonistes de "La part salvatge", de Ferran Guallar (Barcelona, 1968). El llibre té 301 pàgines i l'ha publicat per l'editorial Empúries.

En Paul, que és el narrador, fa quinze anys que lidera un grup de cooperants instal·lats en un petit paradís africà. El coneixem prenent notes de camp sobre en Seejo, a qui un ximpanzé més jove -en  Cèsar- vol destronar com a mascle alfa. És el mateix que li està passant a ell. Fa nosa als caps de l'ONG, que tenen plans que no arribaran a bon port si no se'l treuen de sobre a temps. Bon joc de miralls entre l'antropòleg i el primat, que resisteixen com poden. Estan convençuts que tenen corda per estona. En Paul ja va fugir cames ajudeu-me del Congo, i no vol viure una situació similar. De les poques coses que recorda és que van assassinar a la seva parella. El problema és que sospita que ell també té les mans tacades de sang, per culpa de la seva part salvatge...

Estem davant d'una novel·la plena d'aventures apassionants. A mesura que avança tot es complica i l'ambient es carrega per moments, fins a fer-se irrespirable. La majoria dels personatges, començant per en Paul, es veuen expulsats de la seva zona de confort per afrontar reptes cada cop més complicats. Hi ha lluita pel poder, violència gratuïta, suborns, traïcions, rumors d'assetjament sexual, ambició sense límits, corrupció i un munt d'assassinats a sang freda. En Ferran ha passat molts anys a l'Àfrica convivint amb investigadors i micos. Suposo que és per això que la història que ens explica sembla tan real i creïble. La narració té un ritme vertiginós i un objectiu clar: dir-nos que destruir la natura mai és un bon negoci, encara que doni importants rèdits econòmics. Més clar impossible.

"Et deia que no era just que no sabessis res de mi. Fem, doncs, la presentació formal i anivellem la balança. Em dic Paul Murray. Murray pel meu difunt pare escocès, de qui només he heretat els clixés: la tossuderia i una afició genètica, si bé tardana, pel whisky. A punt de fer-ne trenta, una moto i res a perdre em van portar fins aquí, el teu territori. Em vaig instal·lar al poblet de Gurel, envoltat dels penya-segats boscosos i salts d’aigua que coneixes bé. En poc temps, Gurel es va convertir en la meva llar d’adopció i en el centre de comandament d’una missió més romàntica que pràctica per salvar els teus de l’extinció".

@Jordi_Sanuy