L'any que vaig estimar Ava Gardner (Jordi Solé)

'Elegant' és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en el llibre "L'any que vaig estimar Ava Gardner", del sabadellenc Jordi Solé (1966). Igual d'elegant que la famosa actriu nord-americana, que va revolucionar la localitat de Tossa de Mar quan va participar en el rodatge de "Pandora y el holandés errante", al costat de James Mason i del torero català Mario Cabré. És el Premi Prudenci Bertrana, té 396 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna.

De Solé havia llegit un parell de molt bones novel·les negres, "El tigre i la duquessa" i "La noche de Damballah". En aquest altre registre, també m'ha fet passar una bona estona. Tot comença quan mor l'Ava Gardner, el 25 de gener de 1990. Aquell dia, en Pol Mas -gran personatge de ficció- recorda amb afecte les setmanes que va passar a prop de l'actriu, que va robar-li el cor. La va conèixer quan ell estava a punt de complir els 15 anys. Retrocedim en el temps... En Pol és l'únic fill de la Heather, la cap de cuina vídua de l'hotel Àncora, on s'allotgen l'actriu i companyia. Com que és de les poques persones que parla anglès -la seva mare és britànica- el noi fa d'enllaç entre l'establiment i els  del cinema. I s'apropa a l'Ava, que el tracta francament bé, sense adonar-se que li està fent mal.

Estem davant d'un llibre enlluernador i molt visual. L'autor ens ho posa fàcil per què imaginem com era Tossa l'any 1950. Tampoc no és complicat fer-se la idea de  la revolució que hi va haver a la vila mentre es rodava la pel·lícula, amb un munt d'extres locals. Encara que desigual, la relació entre el Pol i l'Ava és  maca i sincera. Enveja sana. Quan arriba a la Costa Brava, l'animal més bell del món estava embolicada amb Frank Sinatra. El cantant va perdre els estreps quan va veure-la al costat de Cabré i va decidir travessar l'Atlàntic per demanar-li explicacions. Glamur, humor i bellesa per explicar una història que t'atrapa i que no et deixa escapar, amb un final preciós. Imprescindible pels bojos del cinema i pels fans de la Gardner, que en té molts. Un relat deliciós.

"-Mira, aquest matí tindrem una trobada amb els mitjans de comunicació a la platja. En James i l’Ava no hi aniran, però els xicots de la premsa tindran barra lliure amb la resta de les estrelles i els tècnics que vulguin reclamar. Jo hi seré, per descomptat. Però estava pensant que si fóssim dos a traduir faríem més via. I ja veuràs que resulta molt senzill. Uns sempre preguntes les mateixes foteses insubstancials i els altres els responen inevitablement amb els mateixos tòpics. No caldria ni que es trobessin. Però les formes són les formes. I cal fer fotos, és clar... Les fotos són les úniques que sempre són diferents. Què me’n dius? Compto amb tu?".

@Jordi_Sanuy