Els dies robats (Blanca Busquets)

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) dedica "Els dies robats", la seva dotzena novel·la, "a tots els que ens vam quedar tancats la primavera del 2020". Passa durant la pandèmia, però crec que la història que ens explica es podria haver esdevingut en qualsevol altre temps. El confinament és l'excusa perfecta per reunir quatre persones en un lloc aïllat, però no és el tema central. El llibre té 238 pàgines i l'ha publicat Edicions Proa.

El castell d'un petit poble dels Pirineus ha d'acollir un retir de ioga i pilates de quatre dies. S'hi havia inscrit força gent, però per culpa del virus i de la por al final només hi participen dos alumnes, la Marta i en Ton. No es coneixen entre ells, tot i que tenen moltes més coses en comú de les que es podrien arribar a imaginar. El grup el completen  la professora, que es diu Judit, i en Mateu, que és el cuiner. Poc després d'arribar, l'estada s'allarga indefinidament arran d'una ordre governamental. El món queda aturat per una alerta global i no s'hi pot fer res. En aquesta narració, amb un marcat caràcter psicològic, se'ns presenten uns personatges força torturats, amb la pèrdua com a vincle d'unió. Un d'ells, molt interessant, té triple personalitat i infinites arestes.

"Els dies robats" ens parla dels esforços per deixar enrere les ferides del passat i de la importància de teixir unes bones relacions personals per viure una mínima coherència. Cal cuidar la salut mental.  Els lligams i les complicitats entre uns i altres, algunes d'inesperades, augmenten exponencialment. Com sol passar en els  seus llibres, la Blanca ho acaba relacionant tot i, al final, res no és casual. La Consol i en Pep (que són els carnissers del poble) i la Laia, que s'hi ha instal·lat amb la seva família per teletreballar durant la pandèmica, completen el tauler de subjectes principals. Per cert, en aquest lloc perdut dels Pirineus els fa poca gràcia que hi hagi gent de fora voltant pels seus carrers. Cadascú a casa seva i Déu -la Consol es molt devota- a la de tothom. 

"No hi ha ascensor, ja ho veu. Aquí s’ha de fer tot a peu. Tampoc es deu esperar que algú que ve a fer un stage de pilates no pugui pujar escales. El pilates és una disciplina més de gimnàstica que de ioga, tot i que inclou exercicis de totes dues pràctiques, i també de dansa clàssica. Seria un contrasentit, doncs, pujar al segon pis amb 13 ascensor. La Marta arriba al seu pis i, després, a la seva cambra. A la porta, el seu nom. Continua trobant divertit tot això. Al capdavall, són només quatre dies de pilates. Bé, Marta, sigues sincera amb tu mateixa, quatre dies d’oblidar-te de tot".

@Jordi_Sanuy