La casa de la nit (Jo Nesbø)

Abans-d'ahir, l'escriptor noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) va rebre el Premi Pepe Carvalho, en el marc del festival BCNegra. És un dels meus escriptors internacionals favorits, amb John Irving i Haruki Murakami. "La casa de la nit", publicat per Edicions Proa, és el dotzè llibre que llegeixo d'ell. Ni hi surt el seu inspector estrella, Harry Hole, ni té res a veure amb els anteriors. Com vaig escriure fa temps, Nesbø es reinventa cada dia que passa. I me n'alegro molt.

La novel·la està dividida en tres parts ben diferenciades. La primera la podria haver escrit perfectament el gran Stephen King. És molt més fantàstica que negra, fregant la ciència-ficció de sèrie B, molt dels anys vuitanta, per etiquetar-la d'alguna manera. Tot comença quan desapareix un noi de 14 anys dins d'una cabina de telèfon al llindar del bosc, sense cap explicació lògica, al poble remot de Ballantyne. Ràpidament en culpen a un dels seus amics, en Richard Elauved, que en aquell moment l'acompanyava. Té la reputació d'inadaptat i, començant per la policia, ningú es creu el que va veure. Sobre aquest tema només explicaré que el llibre s'havia de titular "El telèfon carnívor"... Per cert, en Tom no és l'únic company d'en Richard que es fa fonedís misteriosament.

A la segona part, aparentment més lògica, el lector comença a intuir que potser la història acabarà tenint certa coherència. Elauved ja és gran i es retroba amb la gent del poble, que va deixar fa anys per anar a viure a un altre lloc. Nesbø va donant-li versemblança als esdeveniments pas a pas per, en un tancar i obrir d'ulls, tornar-te a aixecar la camisa amb un altre gir inesperat. Escenari completament nou. A la tercera i última part ho encaixa tot, això sí, de la manera menys predictible. "La casa de la nit" és curta, només 237 pàgines, i es pot llegir perfectament d'una tirada. Avances a ritme frenètic per saber com s'acaba. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. M'ha agradat. Però, quan torna Hole?

"El dit se m’havia aturat en un tal Jonasson, Imu. Un nom estrany, devia ser una mena d’excèntric. Vaig aixecar l’auricular, que estava unit al dipòsit de les monedes amb un cable metàl·lic, com si els fes por que algú ho desmantellés i toqués el dos amb aquell auricular gris. Vaig marcar el número d’en Jonasson, Imu amb les tecles metàl·liques lluents que hi havia a la caixa del telèfon. Només sis xifres; a la ciutat en teníem nou, però m’imagino que aquí, on hi havia quatre mil arbres per habitant, no els en calien més. Llavors vaig allargar l’auricular a en Tom. 

—Q-q-què? — va fer, i se’m va quedar mirant horroritzat. 

—Digues «Hola, Imu, soc el dimoni i et convido a l’infern, perquè aquest és el teu lloc». 

En Tom es va limitar a fer que no amb el cap i em va tornar l’auricular. 

—Fes-ho, cap de suro, o et tiraré al riu — vaig dir".

Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:

"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"

@Jordi_Sanuy