Confeti (Jordi Puntí)

El narrador de "Confeti", de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), ens explica que el quaranta per cent de la vida humana és una ficció. Segur que en el cas de Xavier Cugat el percentatge encara era més alt. De portes en fora, donava la imatge de ser un home feliç, casant-se amb dones guapes i molt més joves que ell. Va aconseguir fer-se un nom als Estats Units, sempre envoltat de famosos, gràcies a la seva música i a les seves caricatures.

Mai no he estat fan de Cugat, però el personatge que crea Puntí és espectacular. Ens arriba a través d'un narrador que se'ns presenta com un veterà periodista musical, que en el llibre és igual o més protagonista que ell. El coneix en un vaixell que el porta de Cuba a Nova York, quan tots dos eren molt joves, l'any 1915. Des de llavors intentar mantenir-s'hi en contacte, encara més des del moment que ja és un artista reconegut. Quan escriu la història, en Daniel ja té més de cent anys, l'edat en què Cugat estava convençut que moriria. Al final, va traspassar amb noranta, ja instal·lat definitivament a l'Hotel Ritz de Barcelona. Diuen que tenia una grandíssima imaginació i que, dia a dia, afegia nou material a la seva inacabable Galeria dels Records Inventats.

En Cugie va ser el rei de la rumba i dels ritmes llatins i, en el panorama musical, va anar adaptant-se als nous temps. Entre d'altres, va conèixer Sinatra, Chaplin, Rodolfo Valentino i Lana Turner. Va dirigir orquestres, va enregistrar discos, va participar en pel·lícules i, pel que diuen, vivia millor als hotels, com el Waldorf Astoria, que a casa seva, quan en tenia. No tot van ser flors i violes. Se'l va relacionar amb la màfia, sobretot quan es va inaugurar el nou Flamingo, a Las Vegas. Puntí té una escriptura diligent i exquisida i qualsevol tema que toca el fa interessantíssim, com ja va demostrar a "Maletes perdudes". Més enllà de Cugat, penso que l'èxit de la novel·la cal buscar-lo en com el narrador dibuixa aquella època, amb molt de ritme, música i color. El llibre és el Premi Sant Jordi.

"Entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai. És, també, un fenomen que es multiplica, perquè una argúcia en porta una altra, una evasiva obre possibilitats infinites, i t’hi acomodes, i t’agrada, i a poc a poc la invenció es disfressa de realitat. Tot dona tantes voltes que un dia ja no saps què és del dret i què del revés, quin avatar és el que et representa millor. Llavors et tornes boig o, si tens més sort, t’instal·les còmodament en el personatge. És aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani".

@Jordi_Sanuy