A "El federal", l'escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) fabula sobre el Foc de la Bisbal, que va tenir lloc el 6 d'octubre de 1869. Prop de tres mil homes, liderats per Pere Caimó, van entrar en combat contra les tropes del Regne d'Espanya, encapçalades pel governador militar de Girona, el temible brigadier Romualdo Crespo. Caimó era l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat republicà a Corts. El llibre té 256 pàgines i està publicat per Edicions Proa.
Potser el combat era la solució menys dolenta de totes, tenint en compte que la neutralitat no existeix. Al final, només és una forma de covardia. És per això que Caimó accepta ser la cara visible de l'aixecament revolucionari que volia acabar amb la monarquia absoluta i convertir Espanya en una República federal. Era fill d'indians contraris a l'esclavitud i amb idees molt avançades al seu temps. Romualdo Crespo l'odiava a mort. En la seva major part, el llibre està escrit en tercera persona, excepte quan narren la Isabel Batalla, esposa del diputat, i l'oficial Francisco Radaelli. La Batalla i una altra Isabel, la Vilà, són les principals protagonistes femenines. La Vilà va ser la primera sindicalista catalana, coneguda també amb el malnom de Cinc Hores.
Alzamora recrea el Foc de la Bisbal amb mestratge, centrant-se en els personatges principals -molt ben treballats-, però també en els secundaris, com els primers homes que moren quan comença el combat. I ho fa d'una manera molt visual i fa la sensació que a càmera lenta. La novel·la reflexiona sobre la política, els drets de les dones i els privilegis dels senyors, que sempre hi surten guanyant. Mentre alguns es juguen la vida al camp de batalla, els qui manen de veritat són a casa seva negociant només a benefici propi, de vegades buscant pactes a contra natura. S'enfronten el despotisme que representa l'execrable Crespo amb l'idealisme de l'alcalde i de Francesc Sunyer, que també era diputat a Madrid. L'etern conflicte entra la llibertat i el poder. Molt interessant.
"Ens deixen tot el dia oberta la porta de la cel·la, escrivia en Pere Caimó a les cartes que mai havia d’enviar a la Isabel Batalla. La tanquen a les nits, amb el so del forrellat quan passa com un ganivet. Ho fan, tan sols, amb el propòsit de fer-nos patir més. No hi ha escapatòria, aquest és un lloc tan absurd que no se’n pot fugir. D’ençà que he arribat, només hi ha fang i pluja. La pluja, com una cortina que no para de caure. I aquests murs d’argila que de vegades somio que s’esfondren i ens enterren a tots en vida, presoners i guardes. Fins que quedi només la pluja, furiosa, formant bombolles i grumolls damunt el fang".
@Jordi_Sanuy
Altres llibres llegits i comentats de Sebastià Alzamora:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada