En la sangre (Susana Rodríguez Lezaun)

La inspectora Marcela Pieldelobo té fama d'obrir la Capsa de Pandora per allà on passa. Poc amant de complir les ordres dels seus superiors, sempre es mou per instint i, per principis, no pot evitar qüestionar la versió oficial. Ella és la protagonista indiscutible d'"En la sangre", de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). El llibre té 366 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins.

La Marcela, a qui vam descobrir a "Bajo la piel", té una vida força complicada. Beu moltíssim, sobretot cervesa i Jagger, odia al seu exmarit -que és a la presó per delictes econòmics- i no s'acaba d'entendre del tot amb en Damen, la seva parella més que ocasional. Ell és inspector de la Policia Foral de Navarra, ella de la Policia Nacional. Té un pis llogat a Pamplona i una casa pròpia a Zagarramurdi, on s'escapa sempre que pot. És el seu paradís a la Terra. M'imagino que l'arbre que es veu a la portada és el que la dona porta tatuat al cos, amb alguns corbs inclosos, per recordar tot allò que li ha pres la vida. La inspectora està en el punt de mira dels seus caps per les irregularitats que va cometre en el seu últim cas. No volia que l'assassí se sortís amb la seva...

A la Marcela li demanen que tanqui un cas de narcotràfic amb policies nacionals infiltrats  i l'assassinat de l'Elur, que feia de confident. Totes les proves apunten a l'inspector Fernando Ribas, que en el passat va ser el mentor i amant. Els fets passen a Bera, un poble de Navarra proper a França. L'Elur era la xicota d'un destacat dirigent abertzale amb ànsies de poder i secrets per amagar. Com era d'esperar, Pieldelobo no fa cas dels cossos policials ni de les amenaces anònimes perquè vol descobrir la veritat. El 'seu' Fernando no pot ser el culpable. I ho fa en una lluita a contrarellotge on són molts els qui volen silenciar-la. És un thriller ben estructurat i amb un ritme vertiginós que reflexiona sobre la corrupció, la fidelitat i la justícia. Esperant "Mejor muerto", que surt el 13 de març.

"La confianza es una sensación extraña. Es muy difícil confiar plenamente. Imposible, incluso. La mayoría de las personas prestan parte de su confianza, pero lo hacen desconfiando a la vez, preparados para retirar su apoyo o cambiarse de bando. Confían a medias, a hurtadillas, de soslayo. Para confiar, debes poner tu fe en otra persona de manera ciega e incuestionable. Depositas tus expectativas en algo o alguien que sabes que no te fallará. Confías en ti mismo, te repites "yo puedo, yo puedo". Confías en otros hasta el punto de dejar tu vida en sus manos. Confías a veces en cosas abstractas, como la suerte, el sol, el horóscopo. Es un insensato quien confía en todo el mundo, y un neurótico quien no lo hace en nadie".

@Jordi_Sanuy