La germandat de l'àngel caigut (Jaume Clotet)

Avís a navegants: No deixeu que NINGÚ us expliqui quin és el secret més ben guardat de la humanitat. Saber-ho abans de temps us esgarraria una bona part la lectura de "La germandat de l'àngel caigut", el títol amb què Jaume Clotet (Barcelona, 1974) ha guanyat l'última edició del Premi Josep Pla. És una novel·la d'aventures àgil i divertida que, quan te n'adones, ja l'has acabada. I, clar, en vols més. M'ha fet pensar en les peripècies viscudes pel bo d'Indiana Jones. 

L'any 1291, a Acre, Terra Santa, un grup de cavallers templers fuig del Regne de Jerusalem. I ho fa emportant-se el secret més ben guardat de la cristiandat. Més de set segles després, ja en l'actualitat, aquest corre perill de ser desvelat i cal impedir-ho a qualsevol preu. Si caigués en mans dels infidels, s'obriria la capsa dels trons i la humanitat estaria en perill de mort. Dos dels encarregats de custodiar-lo, quasi per casualitat, són en Bernat Balaguer, un monjo de Montserrat, i la Berta Bosch, agent dels Mossos d'Esquadra. La basílica més sagrada dels catalans podria estar en perill i ells la defensaran amb la seva pròpia vida, en cas que faci falta. Són dos personatges molt ben treballats i plens de contradiccions que el destí uneix per formar un potent front comú.

"La germandat de l'àngel caigut" reflexiona sobre la bondat i la maldat, que són conjunturals i estan obligades a conviure frec a frec. Segons explica el monjo en una classe de la facultat de Filosofia, el gen de la maldat no existeix i, per tant, d'inici no hi ha persones bones o dolentes. Diuen que els nazis sempre van estar obsessionats amb Montserrat. De fet, Heinrich Himmler s'hi va desplaçar en persona perquè estava convençut que allà s'hi amagava el Sant Grial. En diverses parts d'aquesta frenètica història, l'autor fa un salt enrere en el temps per parlar-nos de les recerques de la societat Ahnenerbe, entre les quals inclou el secret dels templers. I així quadra el cercle. És un llibre visual i provocador que manté l'emoció fins a l'última pàgina. M'ho he passat pipa!

"En Bernat va sortir del despatx de l'abat Francesc Maria en un estat d'ànim que ell mateix no hauria sabut definir. Però tenia molt clara una cosa: allò que l'abat de Montserrat vivia amb evident pessimisme com un infortuni, gairebé com una maledicció, ell ho vivia amb una excitació que li costava dissimular. Era ben conscient dels riscos enormes que comportava aquella missió, i que la mateixa seguretat i continuïtat de la comunitat monàstica entrava en zona de risc, però preferia, des de sempre, veure el got mig ple. De fet, pensava que el monestir tenia una oportunitat d'or de servir Déu com mai abans no ho havia fet".

@Jordi_Sanuy