Un animal salvatge (Joël Dicker)

M'agraden les històries que escriu el novel·lista suís Joël Dicker (1985) i no me n'amago. Ho he llegit tot d'ell des que vaig rebre l'exemplar en proves de "La verdad sobre el caso Harry Quebert", l'any 2013. La seva última novel·la es titula "Un animal salvatge". En castellà, l'ha publicat Alfaguara; i en català, La Campana, traduïda per Imma Falcó. Són 446 pàgines que es llegeixen amb facilitat. Capítols curts i amb molt de suspens, com ja ens té acostumats.

D'entrada, m'ha semblat que Dicker abusa menys d'aquell reguitzell de girs quasi impossibles -cent per cent marca de la casa- que, quan hi ha un assassinat, per exemple, provoca que la corrua de sospitosos no s'acabi mai. Cada certes pàgines, en tenim un  de diferent, rellevant-se de manera continuada, amb l'aparició de noves pistes. Aquí va de cara des del primer moment i, de sorpresa o canvi sobtat, només n'hi ha un de gran; i ni tan sols se'l guarda pel final. Estem davant d'una entretinguda història de lladres i serenos, que se'ns presenta en diversos temps. Anys 2007 i 2017, sobretot, i també des de vint dies abans de l'atracament que va tenir lloc, en una joieria de Ginebra, el 2 de juliol de 2022. És el centre de tot. Va descomptant fins a arribar al dia dels fets.

Què tenen a veure amb l'atracament l'Arpad i la Sofie? Són el matrimoni perfecte. Ell treballa en un banc, ella és advocada i viuen feliços, amb els seus dos fills, en una casa de disseny, tota de vidre, a la vora del llac Léman. I en Greg i la Karine? Ell és policia, ella despatxa en una botiga de roba i també tenen dos fills. Es coneixen perquè els nens juguen en el mateix equip de futbol. Casa seva és molt més modesta, però tampoc no està malament. Envegen els Braun, i de quina manera. Des del mateix dia que la coneix, en Greg s'obsessiona amb la Sofie, i no deixa d'espiar-la. L'altre personatge clau de la història és en Fera, a qui l'Arpad i la seva dona coneixen des de fa molts anys. Per cert, a una pantera mai pots tancar-la en una gàbia. La seva naturalesa és incanviable.

"Era una coreografia estudiada al mil·límetre.

Mentre el Passamuntanyes mantenia a ratlla els ostatges apuntant-los amb l'escopeta retallada, la Gorra lligava amb brides de plàstic els canells i les cames del vigilant de seguretat i del dependent. L'únic que no va acabar embridat va ser l'encarregat de la botiga. Els atracadors sabien molt bé el que feien.

La Gorra el va agafar i el va portar cap a la caixa forta principal. Mentrestant, el Passamuntanyes es va quedar allà vigilant els ostatges.

Quedaven quatre minuts".

@Jordi_Sanuy