diumenge, de desembre 15, 2024

Mercè i Joan (Eva Comas-Arnal)

El suplici d'en Joan carregant sacs de ciment al camp de Saint-Médard, el mal que li fa la mà dreta a la Mercè quan escriu, l'angoixa dels dos per no veure créixer als seus fills mentre són a l'exili. Ho vivim tot amb molta intensitat. És fàcil imaginar-se la respiració agitada d'en Joan, la terrible gelosia de la Mercè, el so de les tecles de la màquina d'escriure, la falta de recursos... La seva va ser una història d'amor tant fascinant com tempestuosa, amb moltíssims alt-i-baixos. 

Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975), amb dues obres d'investigació sobre Mercè Rodoreda publicades, ha fet un pas més enllà per novel·lar la relació entre l'escriptora i l'articulista Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve. El llibre té 330 pàgines i és el Premi Proa d'aquest any. El 1939, quan fugen al Château de Roissy-en Brie, la Mercè estava separada, mentre que en Joan continuava casat amb la Montserrat. La seva va ser una relació profunda, amb la literatura com a gran vincle d'unió. Com pitjor ho passava en Joan, fent treballs forçats de sol a sol, més es movia ella, escrivint amics i coneguts, per trobar-li una sortida més o menys digna. Segur que pensava que així deixaria a la Montserrat, però no ho acabava de fer mai. El temps passava i res canviava.

De la mà de l'Eva, que és molt descriptiva i intensa, veiem com neixen els contes de la Mercè i les seves primeres novel·les; entre elles "Vi negre", que mai es va publicar, diuen que per sort d'en Joan. Desconeixia que l'escriptora cosís tan bé i que, en temps d'estretors, l'agulla i el fil fossin una bona font d'ingressos. Fa la sensació que hi havia un ens desconegut que, quan pitjor anaven les coses entre ells, els tornava a unir amb força, fins al final de les seves vides. "Mercè i Joan" és una novel·la que passa en l'època que va de la Guerra Civil a la Segona Guerra Mundial. Llavors, els escriptors i intel·lectuals catalans van refugiar-se a França, a Mèxic o en qualsevol lloc on poder sentir-se mínimament segurs. Això sí, separats de familiars, amics i amb molta nostàlgia.

"Com bona part dels exiliats, l’Obiols desitjava el retorn. Tal vegada sigui més encertat matisar-ho i afegir que el seu desig havia quedat esqueixat, que se sentia dividit, tibat en dues direccions. Volia tornar, però a estones no volia tornar. Ell, que en públic buscava i trobava una brega erudita constant a còpia de paraules, després en el territori més íntim anava venut. Heus aquí la disjuntiva: dues dones que li deien Joan estaven, cadascuna, en un cap de la corda i l’estiraven. I justament ara la tibantor estava arribant a l’extrem més intens."

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada