Si són salvatges, qui en té la culpa?

Continua el debat sobre l'educació. A 'Monsieur Lazhar' se centraven, principalment, en el paper dels mestres. A 'Els nens salvatges', de Patricia Ferreira, la crítica es fa extensiva als pares, que tenim l'última paraula. Els protagonistes principals, l'Àlex, en Gabi (Albert Baró) i la Oki, són realment salvatges? I, en cas que ho siguin, de qui és culpa? A vegades és massa fàcil tirar la pedra i amagar la mà.

Salvatges o no, el que sí són els tres adolescents, que es guanyen l'espectador des del primer minut, són incompresos i inadaptats. L'Àlex, interpretat sensacionalment pel 'Polseres vermelles' Àlex Monner, és un noi, amics dels seus amics, que mai ha tingut el suport de casa seva, encara que la seva mare (a qui dóna vida l'Ana Fernández) ens vulgui fer creure el contrari. A banda d'en Gabi i de la Oki, l'única que l'entén és una jove orientadora escolar. Per sort, ella encara no està corrompuda, com la resta del sistema. La Júlia -sensacional l'Aina Clotet- és l'única que s'adona que la passió de l'Àlex pels grafits és reconduïble.

Podríem dir que en Gabi està obsessionat amb el kick boxing... però mentiríem. Qui perd el cul per aquest esport de contacte és el seu pare, amo del gimnàs on el nano entrena sense mesura. Possiblement, el seu pare centra totes les seves frustracions en ell. Vol que aconsegueixi allò que, en el seu dia, potser se li va escapar de les mans, sense adonar-se'n. La Oki és de bona família. El seu pare tampoc sap on va. Es capaç d'esbroncar-la perquè no estudia i, al dia següent, regalar-li una moto. Sort en té de la seva mare, una gran Clara Segura, que sembla que fa tot el que pot.

ES MANTÉ L'EMOCIÓ FINS AL FINAL

'Els nens salvatges' és d'aquelles pel·lícules que porten a la reflexió. No n'hi ha prou amb asseure's davant de la pantalla del cinema, escoltar allò que ens expliquen i marxar. Cal pair-la, com un bon àpat, i en acabat treu-re'n conclusions. A més, la directora madrilenya Patricia Ferreira aconsegueix que l'emoció es mantingui fins al final. Queda clar que algú -no sabem qui- està interrogant l'Alex, en Gabi i la Oki. Queda clar que n'han fet alguna de grossa, però tampoc sabem què. Ni tan sols sabem si algun dels tres és mort...

La incògnita es manté gràcies a tot un seguit de flashbacks que serveixen per acabar de desorientar l'espectador. Per si fos poc, algunes de les escenes, com la de la baralla, les veiem des de diferents punts de vista. Per cert, a mi, que visc a Granollers, m'ha fet molta gràcia reconèixer la zona del camp de futbol de l'Atlètic del Vallès, que és on es van enregistrar totes les escenes de 'parc', on el trio protagonista es reuneix i l'Àlex pinta alguna de les seves obres d'art. La música, de Pablo Cervantes, també ajuda a donar-li cert aire de misteri en aquest recomanable drama urbà.

No m'oblido de la Marina Comas, que fa molt creïble a la Oki. Com ha crescut aquesta noia des que la vàrem veure a 'Pa negre' (2010)! Crec que ho té tot per triomfar en el món del cinema. En definitiva, 'Els nens salvatges' és una altra gran pel·lícula catalana. Ja us asseguro que si s'hagués fet en un altre país els elogis serien constants. Com que és de casa, molts no la valoraran prou. Greu errada, des del meu modest punt de vista. Està ben feta, ben interpretada i fa pensar una miqueta. Què més li podem demanar?

'DUES VIDES' (JOAN PIQUÉ)

És molt fàcil parlar d'un llibre sense haver-lo llegit. Jo no ho faria mai! Per aquest motiu aquesta setmana he escollit 'Dues vides', de Joan Piqué, pare del jugador de futbol del Barça i, qui sap, si futur sogre de la Shakira. Se n'han dit moltes coses. La presentació, ara fa uns mesos, va ser multitudinària, amb la presència del central blaugrana i de la cantant colombiana inclosos. Està publicat per Edicions 62 i té 336 pàgines.

El primer que puc dir és crea addicció. Pot semblar un tòpic, però l'agafes i ja no el pots deixar anar fins que te l'acabes. És un llibre molt visual, vertiginós, amb un protagonista principal, en Marc Serra, que et cau bé des d'un primer moment. Un consell: és important llegir la novel·la sense saber massa cosa més. D'aquesta manera, l'impacte encara és més gran. Només diré que és fàcil posar-se en la pell del protagonista i patir amb al seu costat. Fins i tot preguntar-nos què faríem en un cas similar...

No només en Marc et roba el cor. També l'infermera que es creua en la seva vida i el germà d'aquesta, un personatge espectacular. 'Dues vides' no és un llibre amb grans artificis literaris, però enganxa com pocs. El final, del qual no explicaré res, és francament bo. A mi me'l va recomanar l'Helena García Melero -amiga i companya als 'Matins' de TV3- i no m'ha decebut. Per cert, m'han explicat que hi haurà segona part i potser pel·lícula, ja que diverses productores nord-americanes ja li han mostrat el seu interès a l'autor. Felicitats!

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.