'Men in black 3': Retorn al passat

Aquesta setmana volia veure 'Moonrise Kingdom', però no ha estat posible. DIVUIT pel·lícules als Ocine El Nord de Granollers i VUIT als cinemes Arinco i Kyton de Palamós... però no els ha passat pel cap programar aquesta comèdia de Wes Anderson, amb Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel entre els seus protagonistes. I després diuen que no anem al cinema...

Davant de la sequera d'aquesta setmana -ja tenim l'estiu a tocar dels dits- he optat per deixar escollir al meu fill, que ja tocava, i vam anar a veure 'Men in black 3', que ha arribat a les pantalles deu anys després de la segona part i quinze després de la primera. Està dirigida per Barry Sonnenfeld (com les anteriors) i està feta, únicament i exclusiva, per al lluiment de Will Smith que, per a mi, sempre serà el 'Príncep de Bel Air'. Treballa bé però, quan el veig, el cap se me'n en va directament cap aquesta sèrie dels 90. El paper de Tomy Lee Jones, que té 65 anys, és testimonial.

Amb Lee Jones força vell, i no sé si fins i tot desganat, el que se li ha ocurregut a Sonnenfeld és fer un petit salt endavant per anar-ne uns quants enrere, gràcies a un viatja de quaranta anys en el temps. Així el paper d'Agent K el pot interpretar Josh Brolin ('Valor de ley', 2010). I la veritat és que ho fa força bé. L'agent O del passat és Emma Thompson. Ara que si m'haig de quedar amb algú és amb el visionari Griffin (Michael Stuhlbarg) i amb la caracterització de Jemaine Clement, que fa de Boris The Animal, el dolent de la pel·lícula.

MILLOR QUE LA SEGONA PART

Com va dir el meu fill, que té onze anys, en sortir del cinema, "està bé per passar l'estona sense pensar massa". Doncs això. Molt millor que la segona i, més o menys, com la primera... amb una miqueta menys d'acció. L'argument? Doncs que en Boris s'escapa d'una presó d'alta seguretat que hi ha a la lluna i viatja al passat per impedir que l'Agent K li talli un braç i el detingui, que és el que va passar fa uns anys. L'Agent J (Smith) se n'assabenta i també fa un salt en el temps, fins als anys 60, per intentar protegir al seu company.

El millor de tot és el final, que dóna un tancament de classe, i molt emotiu, a la trilogia dels anomenats 'Homes de negre'. Per sort, o per desgràcia, no són els mateixos que fan tanta por a Mariano Rajoy i companyia.

'COME RAIN, COME SHINE'

Continua el 'I Festival Pirata de Cinema Asiàtic', organitzat per David Amorós (LOST HIGHWAY BLOG). Aquesta setmana he vist 'The front line' -que no m'ha agradat- i 'Come rain, come shine', dirigida per Lee Yoon-ki i interpretada per Hyun Bin i Su-jeong Lim en els papers principals. A ell el segueixo fa temps. Recordo haver-lo vist a 'The yellow sea' (2010), 'Aliento' (2007) i 'Time' (2006), les dues últimes de Kim Ki Duk.

Com diu la cultura popular, com a mínim la nostra, "val més que et deixin per berro que per tonto". Per què ho dic? Doncs perquè al protagonista la seva dona el deixa perquè, segons sembla, es porta massa bé amb ella. Tot sembla indicar que vol més acció i, després de pensar-s'ho molt, decideix que li donarà un altre. La pel·lícula ens mostra les que, suposadament, són les darreres hores de la parella junts. Ell es queda la casa on vivien plegats fins ara, d'on ella està recollint algunes de les seves pertinences.

A la dona li agradaria que el seu marit es prenés la situació amb ràbia. Potser d'aquesta manera, se sentiria menys culpable. Però la correcció que suposem que l'home sempre ha tingut amb la seva esposa continua fins i tot en aquesta difícil situació. Ell no l'esbronca, la mima i fins i tot cuina per a ella. És una situació irreal? La veritat és que no ho sé, però costa de creure que sigui tan pacífic i copmprensiu en un moment límit. Pel·licula interessant, lenta, i amb uns personatges una mica llunyans. Segur que pateixen molt, però no semblen transmetre-ho.

Aquesta setmana, el Festival ha escollit el títols següents: 'Zindagi Na Milegi Dobara' (Sólo se vive una vez), 'Bol', 'Hearat Shulayim' (Footnote), 'The green wave', 'Guilty of romance', 'Hara-kiri the death of samurai' i 'Night fishing'.

'LES PETJADES DELS HEROIS' (ARCADI ALIBÉS)

Aquesta setmana vull parlar de 'Les petjades dels herois', el segon llibre d'Arcadi Alibés, company de la redacció d'Esports de TV3. Està publicat per 'Ara Llibres' -igual que 'Córrer per ser feliç'- i té 212 pàgines. A mi m'ha agradat molt més que l'anterior, que potser anava més destinat a les persones que els agrada córrer a tota hora. Està molt ben documentat i escrit amb aquella gràcia personal que té el nostre Arcadi.

Podríem dir que el llibre té dues parts molt ben diferenciades: totes les maratons olímpiques i les seves anècdotes i les mateixes proves -menys la de Los Àngeles- fetes pel mateix Arcadi, que persegueix convertir-se en la primera persona del món en córrer totes les maratons de les ciutats olímpiques. Només n'hi falta una! En la part final fa una mica d'estadística i redacta una petita guia per facilitar la inscripció en les diferents maratons.

Els episodis que més m'han agradat, i no explicaré massa coses, que no se m'empipi l'autor, és amb la passió qie explica la victòria d'Abebe Bikila -descalç sobre les llambordes de Roma, l'any 196-, l'autoritat i tenacitat d'Emil Zapotek a Hèlsinki 1952 i l''aturada obligada' del desconegut atleta cubà Félix Carvajal, en el seu cas a Sant Louis 1904. Històries humanes, plenes d'emoció, que fan estimar una miqueta més la prova olímpica per excel·lència.

Felicitats per aquest bon llibre, Arcadi. Per quan el següent?

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.