dijous, de juny 07, 2007

Comentari: 'Time'. Nota: 7'9


Lluitar contra la monotonia

97 minuts / Japó / Drama / Director: Kim Ki Duk / Intèrprets: Jung-woo Ha, Ji-Yeon Park, Hyeon-a Seong, Yeong-hwa Seo / La Seh-hee i en Ji-woo etan enamorats. Fa dos anys que estan junts; però ella, molt gelosa, pateix per si la passió s’acaba i la deixa. Per aquest motiu, entra en còlera cada cop que el seu xicot desperta l’atenció d’una altra dona. Un dia en Ji-woo no aconsegueix fer l’amor am la She-hee, que acaba proposant-li que pensi que està amb una altra dona. La seva proposta funciona. La noia, però, se sent frustrada i decebuda pel fet que la seva cara sempre sigui la mateixa. Li agradaria que cada dia fos diferent per oferir varietat al seu estimat.

A quin director de cinema t’agradaria conèixer? A Kim Ki Duk, sens dubte. És el director del moment: original, arriscat, provocador, innovador... Podríem dir que el coreà és completíssim; que ho domina pràcticament tot. ‘Time’ és una petita obra d’art, com la resta de les pel·lícules que fins ara ha estrenat a Espanya: ‘La isla’ (2000), ‘Primavera, verano, otoño, invierno y... primareva’ (2004), ‘Samaritan girl’ (2005), ‘Hierro 3’ (2005) i ‘El arco’ (2006). És d’admirar que, en un cinema tan ple de tòpics, hi hagi algú que sempre ens regali aire fresc, faci allò que faci. No totes les seves obres estan al mateix nivell, però les sis (cinc en els últims tres anys) aporten alguna cosa nova i, per si fos poc, són riquíssimes des d’un punt de vista visual.

‘Time’ trenca amb totes les anteriors. Aquest cop, els personatges de Kim Ki Duk parlen pels colzes, deixant de banda el seu silenci habitual. A ‘Hierro 3’, per exemple, els diàlegs són inexistents. Un 't’estimo' de la noia al noi és pràcticament l’únic que podíem sentir per part dels dos protagonistes principals en poc més d’una hora i mitja. En aquesta pel·lícula, les paraules són molt més importants; igual o més que les imatges. Kim Ki Duk les cuida com sempre (espectacular el parc de les estàtues i les escenes de les operacions de cirurgia estètica), però allò que es diuen la She-hee i en Ji-woo, més enllà de les seves mirades, també és cabdal i insubstituible.

L’amor és una malaltia? A voltes sí, queda clar, i més si tenim en compte la manera d’actuar de la She-hee, gelosa compulsiva. Les pel·lícules de Kim Ki Duk s’han de veure sense prejudicis, sabent que li agrada portar-ho tot als extrems. Per a ell no hi ha terme mig; potser per això és tan profund i cala tan fons. Has pensat algun cop amb una altra persona quan fas l’amor amb la teva parella? Si la resposta és que no, felicitats! Si és que sí, potser et serà més fàcil entendre aquesta història d’amor extrem. La She-hee juga amb foc i, com sol passar en aquests casos, es crema. Li proposa al seu xicot que se l’imagini amb una altra cara (la de la ‘tetuda’ del bar) i en Ji-woo té un orgasme galàctic. La imaginació al poder, diuen.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Fins aquí, tot és més o menys lògic... o no. Però per culpa de la She-hee, una d’aquelles dones que et poden acabar enfonsant a la misèria (ofegades en una gelosia tan delirant com inacceptable), passem de l’aparent ‘normalitat’ a la paranoia, on en Kim Ki Duk es mou com ningú. Et canviaries la cara per amor? Ella, sí. La teoria no està malament, però tots tenim clar que és impossible que li ofereixi al seu xicot una cara diferent cada dia. La She-hee canvia de pis, canvia de feina, canvia de mòbil... i de cara, després de fer-se la cirurgia estètica. Com a mínim, ni oferirà una de nova. No era lletja, ni molt menys, però vol ser diferent. Ho fa tot d’amagat, sense dir-li res al Ji-woo, que la busca desesperadament sense entendre res. Però no tot s’acaba aquí. Està tan boja i tan enamorada d’ell que, un cop recuperada de l'operació, no té cap altre objectiu que tornar a seduir en Ji-woo.

A partir d’aquí podríem fer-nos moltes preguntes. Per què en Ji-woo no se n’adona que la noia que intenta enamorar-lo és la She-hee? Només s’ha canviat la cara, res més. No li coneix el cos, les mans, la manera de parlar o de vestir, l’estil...? A més, com se li pot escapar que el porta als mateixos llocs que abans, començant pel parc de les escultures? De tota manera, crec tot això és secundari. No cal donar-hi massa voltes. El realment important és mostrar-nos fins a on pot arribar la ment humana per amor. Ja he dit abans que Kim Ki Duk ho porta tot al límit, per fer-ho més entenedor. La gelosia de la She-hee acaba transformant-se en un cas de doble personalitat. Està contenta perquè en Ji woo l’estima a ella i alhora trista perquè mai no oblida la She-hee definitivament. PERÒ SI SÓN LA MATEIXA PERSONA! Com es pot tenir gelosia d’un mateix?

La imaginació d’en Kim Ki Duk encara van una mica més enllà, portant-nos a un final espectacular. La She-hee li escriu una nota al Ji-woo dient-li que vol tornar amb ell. En Ji-woo ho celebra i intenta tallar amb la seva actual xicota que, com ja he dit, és ella mateixa. La noia no s’ho prèn gens bé (ja ha perdut l’oremus fa dies) i, instants després de ser rebutjada com a xicota actual, apareix a la cita amb una careta amb la fesonomia d’abans, ara com la She-hee 'origfinal'. Kafkià, sens dubte, però amb un morbo i un rerafons brutal. Mai no has tingut dubtes? Mai no has volgut ser una altra persona? Doncs ja està.

En Ji woo també embogeix, com no, i segueix les pases d’ella. També es fa la cirurgia estètica, en aquest cas més per venjança que per amor. Ella el busca desesperadament, però no sap quina cara fa. I, el més greu, es queda sense saber-ho. Quan ja el té localitzat, després d’uns dies jugant al gat i al gos, l’atropella un cotxe i el desfigura totalment. Un drama. Ella decideix fer marxa enrere i demanar-li al metge que li torni la cara antiga, la de sempre, l'original. En aquest punt, coincideixen dues línies de temps i les dues versions de la She-hee acaben xocant sortint de la clínica; la doble personalitat en la seva màxima expressió. Un final curiós però que, per a mi, és el més fluix de la pel·lícula. És el mateix que va passar amb ‘El Arco’: gran desenvolupament i final poètic, de conte, amb poca relació amb la resta de la pel·lícula. I què! Sóc fan incondicional de Kim Ki Duk i no m'importa. Es nota?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest Kim Ki Duk és un mestre del surrealisme. Em trec el barret davant d'ell.

Anònim ha dit...

Està volat, pero mola

Otrodok ha dit...

vaya por dios está en catalán...

bueno, me la recomiendas para ver?

xDDD

jordicine ha dit...

Lo siento, OTRODOK. Antes escribía en catalán. No me dí cuenta al linkearla. Y sí, te la recomiendo.