Jo també he somiat amb Anne Hathaway

No he tingut la sort de veure "Los Miserables" al teatre. Per tant, m'és impossible comparar l'obra amb la pel·lícula, que m'ha semblat extraordinària. El més important és que ha aconseguit emocionar-me; sobretot quan Anne Hathaway està en pantalla. Serà difícil que algun dia faci un paper millor. Ja ha guanyat un Satellite Awards i també és candidata als Globus d'Or.

L'Anne dóna vida a la Fantine, una noia que es veu obligada a prostituir-se després que la facin fora de la feina. Necessita diners per mantenir a la seva filla Cosette. Momentàniament, la nena està a càrrec d'una singular parella de taverners, interpretats per Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter. A banda de l'Anne, l'altra gran actuació d'aquesta pel·lícula dirigida per Tom Hooper ("El discurso del Rey", 2010) és la del polifacètic Hugh Jackman, impressionant com a Jean Valjean. Els seus primers minuts com a presidiari són brutals.

El gran duel de "Los Miserables"enfronta Valjean amb Javert, un despietat inspector de policia. En el seu dia, Valjean va trencar la llibertat condicicional i l'inspector, que no perdona mai ningú, el perseguirà fins a on faci falta. Si cal anar a l'infern, hi anirà. En Javert està interpretat per Russell Crowe, un actor que converteix en or tot el que toca. Això sí, cantant està a anys llum de Jackman, que té una veu portentosa. Tots els números musicals són espectaculars, com la posada en escena. En alguns moments, Hooper potser abusa massa dels primers plans, però suposo que vol rendibilitzar un repartiment de molts quilats. No passa res!

"Los Miserables" està basada en la novel·la de Victor Hugo. Es va publicar l'any 1862 i ja en fa quasi trenta que es representa als teatres. Entre d'altres coses, ens parla dels somnis, de les diferències entre classes socials, de la fe en Déu i en la llibertat i, sobretot, ens demostra que, si ens ho proposem de debò, les persones tenim l'oportunitat de canviar. De vegades, fins i tot poden caure els principis més sòlids. Amanda Seyfred (Cosette de gran) i Eddie Redmayne, que fa de Marius, el seu xicot, també estan francament bé. A ell el recordava de la sensacional "Mi semana con Marilyn" (2010). "Los Miserables" serà una de les grans pel·lícules de la temporada. No en tinc cap dubte.

"OUTRAGE"

Com diu el cartell de la pel·lícula, Takeshi Kitano ha tornat. El problema és que ho ha fet sense sorprendre ningú. Dotze anys després del seu darrer títol de "yakuzas" ("Brother", 2010), a "Outrage" repeteix tots i cadascun dels esquemes habituals en ell. Una venjança darrera d'una altra i dits tallats per honor. No està gens malament, però el déjà vu és constant.

Hi ha tantes traïcions entre grups i subgrups que, a mitja pel·lícula, ja no sabia qui anava amb qui. Tampoc crec que sigui importantant. L'únic que cal tenir clar és que el personatge que interpreta Kitano, com passa habitualment, és el més dur de tots. I de llarg! Les dues o tres escenes més violentes les protagonitza ell, evidentment. Immensa la del dentista. Aquest any s'estrenarà "Outrage 2". Haurà de buscar nous "yakuzas", perquè en aquesta entrega moren pràcticament tots. Cauen com mosques!

"HEADHUNTERS" (JO NESBO)

Després de veure la pel·lícula, que em va agradar moltíssim, vaig tenir clar que llegiria el llibre en què s'havia basat. Del seu autor, el danès Jo Nesbo (Oslo, 1959), ja havia gaudit amb "El Pit-roig", una de les novel·les protagonitzades pel detectiu Harry Hole. Sabia que "Headhunters" tampoc no em decebria. Està publicada per l'editorial Proa -la portada és el cartell de la pel·lícula- i només té 244 pàgines. Es fa curtíssim.

Les novel·les de Nesbo són molt visuals. No és estrany que acabin al cinema, perquè donen per molt. El protagonista d'aquesta última és Roger Brown, un caçatalents d'èxit; un "headhunters", vaja. Guanya molts diners, però mai en té prou. En necessita més. És baixet -fa 1'68 metres- i intenta esquivar el seu complexe d'inferioritat omplint de regals la seva dona, una guapa, i també alta, galerista d'art. Per poder mantenir el seu alt ritme de vida, roba obres d'art. Sempre que fa una entrevista de feina, pregunta als candidats si en tenen alguna de valor. És una pregunta més del formulari, aparentment sense més importància.

Tot funciona fins que un dia en Brown coneix en Clas Greve, que li complicarà la vida fins a punts insospitats. Aquest exdirector d'una companyia de GPS -amb passat militar inclòs- sembla tenir els mateixos recursos que ell. O potser més? Des del dia que els seus camins es creuen, un i altre saben que no hi haurà marxa enrere. Possiblement només en podrà quedar un dempeus. "Hedhunters", un llibre amb molt de diàleg, és la història d'una fugida desesperada, plena d'enganys, un munt d'assassinats i molta violència. Frases curtes, àgils i moltíssima emoció. Després d'escampar un munt d'elements per les seves pàgines, sembla increïble que, en tant poc espai, Nesbo sigui capaç de tornar-ho a lligar tot amb tanta precisió. Memorable.

"Vaig descartar la idea, vaig travessar el carrer i vaig entrar al local en què segons el nom preparen sushi i en realitat només serveixen peix mort. Res a dir del cafè, però. Estava mig ple. Roses platí esveltes que acabaven de fer exercici, encara amb el xandall posat perquè no els passaria mai pel cap dutxar-se al gimnàs davant de tothom. Curiós, segons com, perquè s'havien gastat una fortuna en aquells cossos, que celebraven el triomf de la ficció. Elles també pertanyien al sector dels serveis; més concretament, estaven al servei de les necessitats dels seus marits rics".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bon Any 2013 a totes i a tots.

Aquest 2012 han "caigut" 52 llibres i 93 pel·lícules.

La guerrilla argentina en ulls d'un nen

Tenir fills és una gran responsabilitat. Les mares i els pares diem que fem les coses pensant en ells. Sempre és així? Diria que, de vegades, se'ls dóna massa responsabilitat. És el cas d'en Juan, protagonista de "Infancia clandestina", l'última pel·lícula de Benjamín Ávila (Buenos Aires, 1972). Va ser escollida per representar Argentina als Oscar, però no ha pogut passar el tall.

Els pares i el tiet d'en Juan, que té dotze anys, formen part dels "Montoneros", organització guerrillera que s'identificava amb l'esquerra de Juan Domingo Perón. L'any 1974, quan mor el general, la família es veu obligada a fugir a Cuba. Cinc anys després, tornen per participar en l'"Operació Contraofensiva". L'objectiu és desestabilitzar el govern de "Revolució Argentina". Per què parlava de responsabilitat? Doncs perquè en Juan i la seva germana petita estan obligats a viure com uns guerrillers més, enmig de pistoles, trets i reunions clandestines. Més d'un  i dos cops, per casa seva passen un munt de desconeguts. Arriben i marxen amb els ulls tapats. Tota precaució és poca.

Lògicament, a en Juan no li agrada la vida que porta. La seva àvia, que pateix moltíssim per la família, té la intenció d'endur-se'l a casa seva, però la mare s'hi nega rotundament. El nen, molt ben interpretat per Teo Gutiérrez Moreno, vol fer coses normals, com anar a l'escola, jugar o enamorar-se. De fet, està a punt de viure el seu primer amor. El millor de "Infancia clandestina" -basada en fets reals- és que veiem una part de la revolució a través dels ulls d'en Juan. Quan sona la sirena d'un cotxe de policia, ell s'ha de fer càrrec de la seva germaneta i amagar-se. Si els seus pares creuen que podrien estan a punt de localitzar-los, cal marxar de casa uns dies... Un dia a dia duríssim.

Qui fa de pare d'en Juan és César Troncoso ("Mal dia para pescar", 2009) i, de mare, una guapa Natalia Oreiro. El tiet és Ernesto Alterio, que no està gens malament. El seu personatge, tiet d'en Juan, és guerriller, però entén millor al nen que els seus propis pares. Quan li explica com es menja el "maní con chocolate" és espectacular. Les escenes més violentes, dues o tres, se'ns presenten en dibuixos animats. Són precioses. Pel seu color i textura em van recordar l'estil fet servir per Quentin Tarantino en alguns passatges dels seus "Kill Bill". "Infancia clandestina" -m'agrada fins i tot el títol- és una pel·lícula molt recomanable.

"TITO VILANOVA. GARANTIA D'UN MODEL"

Malauradament, aquesta setmana Tito Vilanova ha tornat a ser notícia. I no pel seu Barça, que segueix polveritzant rècords. Aquest cop ho ha estat perquè dijous van tornar a operar-lo de la glàndula paròtida. Ahir li van donar l'alta hospitalària. Espera tornar a asseure's a la banqueta ben aviat. "Tito Vilanova. Garantia d'un model" és el títol de l'últim llibre del periodista Bernat Soler, amb pròleg del seu amic Ricard Torquemada.

Està basat en el reportatge "El camí del Tito", produït per TV3 i que, en el seu dia, va presentar el mateix Bernat. Té 190 pàgines i l'ha publicat Efadós. Comença amb el discurs de presentació del tècnic i acaba amb les reflexions de l'autor, que defineix Tito com a "seriós", en el tracte i en les responsabilitats. "És treballador i exigent -assegura- però també té molt de sentit comú". En Tito no va ser un futbolista mediàtic i, gràcies a aquest llibre, és possible conèixer-lo una mica millor. Els inicis al seu poble de Bellcaire, el pas per La Masia -on va començar la seva amistat amb Josep Guardiola-, el fitxatge pel millor Figueres de la història...

Són molts els que creuen que Tito Vilanova va ser un excel·lent futbolista. Potser li va faltar paciència, pel fet de marxar del Barça abans d'hora, i una mica de sort. En Bernat fa una mica de resum i ens explica el seu pas pel Badajoz, el Mallorca, el Lleida, l'Elx -amb qui va aconseguir l'ascens- i també la Grama. No va tenir la sort de poder fer arrels enlloc. El seu retorn al Barça, ara per fer d'entrenador, no va ser massa llarg. Amb l'arribada de Joan Laporta a la presidència del club, que va fer molts canvis al planter, es va veure obligat a marxar. Va tornar al club blaugrana de la mà de Guardiola i, al seu costat, com tothom sap, ho ha guanyat absolutament tot.

Ara en Tito té el repte de seguir triomfant com a primer entrenador i, si ens basem en els resultats, ho està aconseguint. "Tito Vilanova. Garantia d'un model" és un llibre que segur que agradarà molt als afeccionats del Barça. Un bon regal per aquestes festes.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bon Nadal a totes i a tots.

En el saquet de Jackson no hi ha sorpreses

S'ha de reconèixer que Peter Jackson s'ha convertit en un mestre del cinema d'entreteniment. "El Hobbit. Un viatge inesperat" són quasi tres hores d'espectacle visual en estat pur, amb un munt de lluites entre nans, orcs, elfs, trols i la resta de criatures de les novel·les de J. R. R. Tolkien. Per entendre'ns, el mateix que passava a la trilogia d'"El senyor dels anells". No hi ha cap sorpresa.

La gran novetat d'"El Hobbit" és que es pot veure en 3D. No el recomano. Res a veure, per exemple, amb el que es va fer servir a "La Vida de Pi", que em va semblar sensacional. Aquest, pel meu gust, aporta ben poca cosa. Tampoc vaig saber apreciar la revolució que, suposadament, aporta el nou sistema de 48 fotogrames per segon. A nivell argumental, la pel·lícula també és més aviat senzilla. Baralles i més baralles en l'intent dels nans de recuperar la Muntanya Solitària, custodiada pel drac Smaug.

Possiblement, el més destacat d'"El Hobbit" és l'encert de col·locar Martin Freeman en el paper de Bilbo Saquet. Tots teníem al cap  Elijah Wood -que en el seu dia va fer de Frodo- i les comparacions eren inevitables. Freeman l'encerta de ple, donant al seu personatge un punt còmic que, entre milers i milers d'orcs i trolls, s'agraeix. La llarga escena en què apareix per primer cop un millorat Gollum també és francament bona. Em quedo amb una frase que pot marcar aquesta trilogia perquè, com "El senyor dels anells", "El Hòbbit" també tindrà segona i tercera part: "És més important saber perdonar la vida que treure-la". Està claríssim.

"DE ÓXIDO Y HIERRO"

Les coses sempre poden anar pitjor. I molt pitjor. De la mateixa manera, està clar, no podem descartar que algun dia també puguin millorar. Jacques Audiard ("El profeta", 2009) ho té claríssim perquè el rosari de desgràcies que assolen l'Ali i la Stéphanie a "Óxido y hueso" sembla no tenir final. Curiosa història d'amor al límit entre dues persones amb una vida complicadíssima.

Dues nominacions als Globus d'Or (millor pel·lícula i millor actor) i dos premis a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, també millor pel·lícula i, en aquest cas, millor actriu. Ell és Matthias Schoenaerts, que fa d'Alí. Sabem ben poques coses del seu passat. Només que havia bojexat, que la seva exparella està a la presó i que s'acaba de fer càrrec del seu fill de cinc anys, a qui pràcticament ni coneixia. Ella és la guapísima i sensual Marion Cotillard, l'actual reina del cinema francès. Dóna vida a l'Stéphanie, una domadora d'orques que perd les cames en un accident en el parc on treballa.

M'imagino que el missatge d'"Óxido y hueso" -un drama total- és que hem d'acceptar les coses tal com vénen i intentar prendre'ns la situació de la millor manera possible. En cas de no defallir, potser serem capaços de trobar aquella petita escletxa que ens permeti recuperar part de la felicitat perduda. L'Alí i la Stéphanie ho proven, tot i que, en el seu cas, les circumstàncies no els són massa favorables. Pel·lícula imprescindible pels fans de la Cotillard i de les desgràcies alienes. Bones i violentes escenes de lluita tailandesa il·legal. Hi treu diners i, suposadament, s'ho passa bé.

"EL BOSC"

Em sap greu dir-ho així de clar, però "El Bosc", d'Óscar Aibar ("El gran Vázquez", 2010) és una pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola. Que no és una pel·lícula més sobre aquest tema? Possiblement, però el seus protagonistes són una família del Baix Aragó que viu en un mas, a qui persegueixen les milícies anarquistes quan esclata el conflicte. Això és així i ningú no ho pot negar.

Però, sortosament, "El Bosc" també és altres coses. És un complicat triangle d'amor entre la Dora (una gran María Molins), el seu marit Ramón i "El Coix", enamorat d'ella des que tots dos eren ben petits i jugaven plegats al riu. Mai l'ha oblidada. Àlex Brendemühl fa de Ramón i Pere Ponce del seu gran rival i enemic. La gran novetat d'aquesta història, coproduïda per TV3, és el punt fantàstic que ho envolta tot. I això és gràcies a Albert Sánmchez Piñol, que n'ha fet el guió. De fet, la pel·lícula està basat en un conte que ell mateix va escriure fa uns anys.

No explicaré massa coses, només que veient "El Bosc" és inevitable pensar en les criatures estranyes que apareixen en llibres com "La pell freda" o "Pandora al Congo". Aquí queden batejats com "Besugots". Resulta que al costat del Mas d'en Ramón, al Matarranya, hi ha un bosc on, dos cops l'any, s'obre una porta sobrenatural que condueix a un món desconegut. Mai ho han revelat a ningú. És el secret de la família des de temps immemorials. Han vist marxar gent, però mai ha tornat ningú. Fugint dels Rojos, en Ramón provarà sort. Diu que no té cap més sortida.

"LLIURES O MORTS" (JAUME CLOTET - DAVID DE MONTSERRAT)

M'ho he passat molt bé llegint "Lliures o morts", de Jaume Clotet (Barcelona, 1974) i David de Montserrat (Girona, 1972). Desconeixia l'existència d'Ermengol Amill (1665-1732), un miquelet que va lluitar contra les forces borbòniques fins a l'extenuació. El llibre està publicat per Columna i té 458 pàgines. Les últimes trenta són un epíleg sobre els personatges -important per no predre's en cap moment- i un complet glossari.

La part més històrica, amb la lluita entre els borbons i els austriacistes, la tenia força present, sobretot després de llegir "Donde se alzan los tronos", d'Ángeles Caso. Però més enllà de l'enfrontament entre Carles III i Felip V, que es pot repassar als llibres d'història, el que realment m'ha agradat d'aquesta novel·la és descobrir l'heroi oblidat de la Guerra de Successió. Amill i els seus miquelets van vendre molt cara la derrota de Catalunya, a qui, malauradament, va trair massa gent. Diria que un exemple clar és el de Lord Bolingbroke.

La història d'Ermengol Amill demostra que estar en un lloc determinat en un moment determinat ens pot canviar la vida... per sempre. Ell només era un camperol -mai havia tocat una arma- i  mai s'hauria imaginat que lluitaria tants i tants anys contra els borbons. Defensar una dona de l'intent de violació del coronel Le Guerchois, va ser el punt d'inflexió. Hi va haver un abans i un després. Per a ell i per a la seva família. El títol, "Lliures o morts", és l'eslògan que es podia llegir en algunes de les banderes negres que hi havia dins de la ciutat de Barcelona, que volia deixar clar que no negociarien mai amb els borbònics. El llibre, àgil i directe, està molt ben escrit i passa francament bé. Molt recomanable.

"L'emperador estava lligat de mans i peus, i poca cosa més podia fer que passar les tardes fent caramboles a la taula de billar que s'havia fet dur de Barcelona. El reguitzell de ziga-zagues de les boles d'alabastre pels laterals de la taula s'assemblaven molt a l'anar i venir de les missions diplomàtiques. A Londres ja no hi tenia veu per demanar explicacions, i a Viena ben aviat seria ell qui les hauria de donar".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Sentir-se atrapat enmig del no-res

Sense Luis Tosar, possiblement "Operación E" estaria condemnada al fracàs. Però això és com dir que si el Barça no tingués Leo Messi faria menys gols. Oi que hi és? Doncs ja està. I això serveix en tots dos casos. Tosar, que per a mi és l'actor del moment, meravella en el seu paper de camperol proper a les FARC. Proper perquè no té més alternatives.

José Cristiano (Tosar) viu en terra de ningú. Ni té el suport del Govern colombià ni de les Fuerzas Armadas Revolcionarias. És un supervivent, casat i amb un munt de fills al seu càrrec. Diria que cinc! I el sogre, per si eren pocs. Els guerrillers els té de veïns i, quan pot, els ven una mica de pasta per fer cocaïna. La fam apreta. La vida, però, sempre pot complicar-se una miqueta més i, un dia, els mateixos guerrillers li deixen un nen recent nascut amb molts problemes de salut. Si li passa res, pagarà amb la seva vida i les de la seva família.

"Operación E", de Miguel Courtois, està basada en fets reals. Podríem parlar de docudrama o de cinema de denúncia. El director hispano-francès emmarca l'acció en l'any 2002, coincidint amb el segrest de l'advocada Clara Rojas, que va tenir un fill mentre estava en captivitat. Sense que tinguin res a veure, mentre veia aquesta pel·lícula em va venir al cap "También la lluvia", d'Icíar Bollaín, també amb Tosar. Dóna la sensació que Courtois l'únic que vol és explicar-nos els fets, sense posicionar-se massa. Tot i que té un salt temporal força mal resolt, la història té ritme i molta tensió. Imprescindible... pels fans de Tosar.

"SIN TREGUA (END OF WATCH)"

"End of Watch" és una d'aquelles petites joies que et trobes quan menys t'ho esperes. No dic que sigui una pel·lícula rodona, però t'hi enganxes des del primer segon, quan el personatge que interpreta Jake Gyllenhaal (Taylor) fa una definició del què suposa per a ell pertànyer al cos de policia. Ho fa enmig d'una persecució. No el veus. Només el sents.

La química que hi ha entre Gyllenhaal i Michael Peña (Zavala) és extraordinària. Donen vida a dos policies novells que patrullen pels difícils carrers de Los Angeles, plens de droga i de violència. En Taylor ho enregistra absolutament tot. I una bona part de l'acció -n'hi ha moltíssima- la veiem a través de la seva càmera. Són policies violents i complidors a parts iguals. Es nota que els agrada la feina que fan. I repartir a tort i a dret, sempre que poden. És una pel·lícula molt rica visualment, amb una estètica innovadora.

"Sin tregua", que és com han titulat la pel·lícula de David Ayer a les nostres cartelleres, és més que una història de policies i de les seves gestes. També ens parla de la companyonia entre agents i de la por que passen les seves parelles cada cop que ells tornen tard a casa. La xicota d'en Taylor està interpretada per la simpàtica Anna Kendrick ('Up in the air', 2009), una actriu que m'agrada moltíssim. La trobo fresca i natural. Acció al límit i sentiments a flor de pell. Una combinació guanyadora. Totalment recomanable.

"QUÈ ÉS EL CÀNCER I PER QUÈ NO HEM DE TENIR-LI POR"

Mai m'hauria pensat que llegiria un llibre sobre el càncer. Però el doctor en medicina Salvador Macip (Blanes, 1970) em va convèncer ràpidament quan va venir a presentar-lo a "Els Matins" de TV3. Un exhipocondríac com jo també ha de llegir-lo?, li vaig preguntar. "Encara amb més raó", em va dir en Macip, que estudia les bases moleculars del càncer a la Universitat de Leicester, al Regne Unit. És tota una eminència.

El llibre es titular "Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por" i està publicat per Ara Llibres. Té 262 pàgines, és clar, directe i molt visual. Potser les conclusions més esperançadores és que el cinquanta per cent dels càncers es curen i que, en els darrers quaranta anys, la supervivència s'ha doblat. Malgrat això, un de cada dos homes acabarà paitnt aquesta malaltia, una de cada tres en el cas de les dones. El primer que fa en Salvador és definir el càncer i explicar com evitar-lo i,en cas que arribi, com tractar-lo. Lògicament, no ho explicaré tot, però el tabac i l'alcohol són factors de risc, com el sol i les màquines de raigs UVA, l'obesitat i les dietes riques en carn vermella.

Després de llegir aquest llibre sé moltes més coses sobre aquesta malaltia que no és tan moderna com ens pensem. Per exemple, que el deu per cent dels càncers són causats per factors hereditaris i que la casuística, desgraciadament, també té alguna cosa a dir. Costa de creure, però un càncer també es pot agafar per mala sort. Entre d'altres coses, a l'apèndix, l'autor respon les cinquanta preguntes més freqüents sobre el càncer i dóna algunes xifres que val la pena saber. Per acabar em quedo amb la cita que obre el llibre, escrita pel gran Salvador Dalí, el 17 de juny de 1972:

"Les tendències al desordre existeixen fins i tot a la natura. I es manifesten constantment en el que anomenem el càncer, que no és res més que un desordre caòtic i desproporcionat de les cèl·lules. Per això s'està tractant de trobar els mitjans per curar-lo. Però aquest càncer, ben tractat i trobant el seu secret, pot fer sorgir vida nova. Pot portar-nos fins i tot a la immortalitat. Tot amb la condició de permetre les tendències anàrquiques, però tancant-les en una presó o controlant-les amb la intel·ligència".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Pi: La supervivència no és matemàtica

Pi és un diminutiu de Piscina. Res a veure amb el 3'1416. Quin nom, mare meva! En Pi -un jove capaç de practicar diverses religions alhora- és el principal protagonista de 'La vida de Pi', del taiwanès Ang Lee ('Brokeback Mountain', 2005). El seu 3D és espectacular. El millor que he vist fins ara en un cinema. No es pot explicar en paraules. S'ha de veure!

Tècnicament, estem davant d'una pel·lícula de matrícula d'honor. És poesia visual, bellesa en estat pur, ambs uns colors fosforescents, únics i irrepetibles. Per moments, el 3D s'extén per tota la sala, submergint l'espectador en una funció de màgia sense precedents. A nivell argumental, no hi ha tantes novetats, tot i que Lee li dóna el seu toc personal en aquesta història sobre la necessitat de creure per, després d'una gran desgràcia, poder seguir endavant. Una història, amb rerefons religiós que et demana que, si és necessari, creguis en allò que és increïble.

En Pi és el fill de l'amo d'un zoo de l'Índia. Per motius econòmics, un dia decideixen tancar-lo i vendre els animals al Canadà. Però el vaixell s'enfonsa i només sobreviuen en Pi i un tigre de bengala. La pel·lícula ens explica quina és la relació que hi ha entre tots dos i com s'ho fan per superar els perills que, dia  rere dia, els assolen enmig del mar. La història que està explicant en Pi a un novel·lista és realment veritat? O ara que ja és gran, casat i amb criatures, la recorda com a ell més li interesa? Sigui com sigui, va perdre pare, mare i germà i va patir la desgràcia en pròpia persona. El principal problema que li trobo a 'La vida de Pi' és que és massa llarga. Dues hores clavades. Els últims trenta minuts se'm van fer eterns.

'CÉSAR DEBE MORIR'

"Des que em vaig familiaritzar amb l'art, aquesta cel·la s'ha convertit en una presó". És una de les frases que més m'ha impactat de 'César debe morir', de Paolo i Vittorio Taviani ('Buenos días, Babilonia, 1986). Amb aquesta pel·lícula van guanyar el Festival de Berlín. La frase la pronuncia un dels interns que participa en l'assaig del César de Shakespeare.

La major part de la pel·lícula està rodada en un rigorós blanc i negre. A excepció del moment en què representen l'obra, que és en color. Una bona manera de diferenciar entre la rutina i el seu moment de màxim esplendor. 'César debe morir' -podríem parlar de docuficció- ens explica què representa el teatre per a un grup de presos amb llargues condemnes. Moltes vegades, alguns passatges de l'obra coincideixen amb la dura vida dels protagonistes. S'hi van entregar al màxim. Fins al punt que dos dels presos reals es van convertir en escriptors i un altre en actor. Ben interpretada i molt recomanable.

"PASSI-HO BÉ, SENYOR CHIPS"

Sempre he pensat que la feina de mestre ha de ser vocacional. Jo no sóc mestre, però tinc una opinió formada al respecte. Es nota quan algú fa alguna cosa amb passió; i en l'educació encara més. Doncs bé. L'any 1934, James Hilton va esciure "Passi-ho bé, senyor Chips", un llibre que, amb el pas del temps, s'ha convertit en un merescut homenatge a la professió de mestre.

"Passi-ho bé, senyor Chips" l'acaba de publicar l'editorial Viena, en català, amb traducció de Miquel Desclot. És una petita obra d'art. I dic petita perquè el llibre, que es llegeix d'una tirada, només té 108 pàgines. En James Hilton, que va viure de l'any 1900 al 1954, el va escriure a la memòria del seu pare, mestre i director d'escola. Pel que explica, en Chips era un professor admirable. Intentava ser just, tenia un gran sentit de l'humor i s'entregava al màxim als seus alumnes. Als nous sempre els convidava a prendre te a casa seva. No ho feia amb cap intenció concreta. Li sortia del cor.

Amb el pas del temps, en Chips es va convertir en una institució a Brookfield, on es va passar tota la vida. Potser no era l'escola en la qual li hauria agradat ensenyar, si hagués pogut escollir, però s'hi va deixar la pell per fer-la cada dia una mica millor. M'ho he passat molt bé llegint-lo. És un clàsssic anglès sobre la vida escolar que ha emocionat milers de lectors durant dècades. Deixo aquest paràgraf a tall d'exemple.

"Prou que recordava aquella terrible primera prova de foc d'haver-se d'encarregar de la permanència: un capvespre de setembre, més de mig segle enrere; la Sala Gran plena de bàrbars vigorosos disposats a llançar-se-li al damunt com a presa legítima que el sentien. La joventut d'en Chips, l'aspecte fresc, el coll alt, les patilles llargues (modes curioses d'aquells anys llunyans), a la mercè de cinc-cents bergants sense escrúpols per a qui el turment dels mestres nous era una de les belles arts, un esport apassionant, i una mena de tradició".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Eastwood continua sent un dels més grans

En sis anys de bloc, ho he dit un munt de vegades. Sóc seguidor incondicional de Clint Eastwood! Té 83 anys i segueix omplint la pantalla com ben pocs actors fan. Com a director, també és un dels grans. Encara recordo l'estrena de 'Cazador blanco, corazón negro' (1990), la primera pel·lícula dirigida per ell, no de l'oest, que vaig veure a cinema. 18 regals, des de llavors.

A 'Golpe de efecto', Eastwood només fa d'actor. La firma és de Robert Lorenz, un dels seus ajudants de direcció en títols com 'Mystic River' (2003) i 'Million dollar baby' (2004). Una bona carta de presentació. No es una gradíssima pel·lícula, però passa molt bé. Podríem dir que és cinema familiar, entretingut i amb un missatge positiu, que sempre s'agraeix. Per què el meu fill era l'únic nen de la sala? Això sí, potser és un pèl tova, amb alguna subtrama -massa casual- que no enganxa ni amb cola. Per variar, Eastwood torna a estar fantàstic. A la seva edat, té molt clar quins papers pot fer i quins no. Aquí dóna vida a un caçatalents de beisbol que està perdent la vista a marxes forçades.

La química d'Eastwood amb Amy Adams, que interprera a la seva estressada filla, és sensacional. És una dona molt atractiva. La recordo pel seu paper a 'The fighter' (2010). Aquí és una advocada a qui el seu pare, quan era petita, va abandonar dues vegades. Mai ho ha superat. Lorenz reivindica les feines fetes a mà. Els ordinadors i els programes informàtics ajuden, però no són garantia de res. Per saber si un jugador és bo o no s'ha de veure'l al camp. És l'única manera de no fallar. A 'Un golpe de efecto', també hi intervenen el gran John Goodman ('Argo', 2012) -un secundari de luxe- i Justin Timberlake ('In time' (2011). La pel·lícula, recomanable, també és un cant a les segones oportunitats.

'TRAU' (DE GUILLEM ALBÀ)

Encara es pot veure 'Trau' a l'Almeria Teatre de Barcelona. Una obra arte-sanal: 65 minuts màgics!

Dirigida per Guillem Albà, 'Trau' reflexiona sobre l'ansietat, els records, l'amistat i l'inexorable pas del temps. El protagonista principal, interpretat pel mateix Guillem, és un vell hipocondríac a qui li fan por que les coses s'acabin. Abans que això passi -i gràcies a un enginy inventat per ell- emmagatzema els bons moments, quan es troben en el punt més àlgid... encara que això li impedeixi gaudir dels finals. Podrà reviure'ls quan vulgui, sempre a mitges, això sí. No hauria d'assumir que, abans o després, tot s'acaba algun dia? Per què perdre's una part de la intensitat que ens regalen diàriament les coses bones? Hi sortiria guanyant.

'Trau' és una obra alegra, trista i molt poètica. Alguns dels moments més divertits els protagonitza Blai Rodríguez, que acompanya Albà a l'escenari. És l'amic disposat a tot. Només dóna. Mai rep res a canvi. Guillem Albà, que es defineix com actor/clown, domina un munt de facetes. Aquest espectacle és un homenatge a la tradició titellaire -els mou de manera espectacular- i a l'il·lusionisme. L'escenes en què es veu enmig de llençols són úniques. També cal destacar la música, que li dóna globalitat a l'obra, i la senzillesa i minuciositat del decorat. Aquell timbre penjat d'un cordill, aquell espiell, aquell pom de la porta inexistent... Aquell carro de 'primers auxilis', amb el termòmetre i el martell per comprovar els reflexos. Pensar un espectacle com aquest no és fàcil.

Vaig conèixer al Guillem a la inauguració dels Paralímpics -tots dos érem banderers- i m'ha encantat veure'l treballar en directe. Quan algú disfruta amb allò que fa, es veu a quilòmetres de distància. Moltes felicitats per 'Trau', la millor obra de teatre que he vist en temps. No hi vaig gaire, però sé què m'agrada i què no. Crec que amb això n'hi ha prou. Seguim en contacte.

'LA MEVA MARE, LES VOSTRES MARES'

No fa massa escrivia sobre l'últim llibre de Delphine de Vigan, 'Res no s'oposa a la nit'. L'escriptora francesa ens parlava de com la va afectar la mort de la seva mare. La mort d'una mare també és l'argument de 'La meva mare, les vostres mares', d'Antònia Blanchart Ribalaigua. L'Antònia no és escriptora. Ella es dedica al món de l'esport i de la dansa. El llibre, que té 192 pàgines, se l'ha editat ella mateixa.

M'ha agradat molt. L'autora no escriu professionalment, però la passió que hi posa ho compensa. És un llibre ple d'amor i fet amb el cor, després de perdre la seva mare accidentalment -quan encara no tocava- en caure per les escales de casa. 'La meva mare, les vostres mares' és un sentit homenatge a Montserrat Ribalaigua, però també a aquelles dones dels anys quaranta que només vivien per intentar fer feliç a la família. Estaven únicament i exclusiva al servei dels altres, sense importar els sacrificis. Però la Montserrat va anar més enllà, obrint un gimnàs de dones, Mont-Gimnàs, a Montornès del Vallès, l'any 1978. Un gimnàs que va marcar la seva vida i la de moltes dones de la localitat.

El llibre també és la història d'un any de dol, des que enterren la mare fins que el calendari dóna una volta sencera. Com exemple de l'encert d'aquest llibre, em quedo amb aquest paràgraf:

"Les dones d'aquesta generació, totes han tingut la seva recaiguda després d'una època de bogeria, amb els nens petits, treballant, estant a tot arreu al 200%, i més tard quan es queden sense feines del dia a dia, es troben buides, i aquesta buidor no la saben omplir, i surten moltes coses del passat que les fan sentir tristes i depressives. La gran majoria el passat és de lluita, foscor i de penes i d'esforç. Mentre lluiten pel dia a dia de la família, no tenen temps de pensar, però quan tot està al seu lloc, la soledat les envaeix i no ho accepten. Les companyies dels marits, la majoria de les vegades, no omplen aquest buit perquè no hi ha diàleg, ni comprensió, no hi ha hàbit d'escoltar a les dones, els seus maldecaps, i moltes dones se senten soles enmig de persones que les estimen, però que no són conscients de les seves necessitats".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Intromissió a la família dels 'Rapha'

S'entén que algú desitji allò que no té. S'entén que algú pugui quedar fascinat per la 'família perfecta', encara més si la seva està completament desestructurada. Ho sap perfectament en Claude Garcia, el protagonista principal de 'Dans la maison', la darrera pel·lícula del cineasta francès François Ozon. És una obra mestra!

La mare d'en Claude el va deixar abandonat quan era petit. El seu pare és paralític. El noi, que va a l'institut, té la ment molt desperta. Massa? Interessadament, es fa amic d'en Rapha (Bastien Ughetto) i, amb l'excusa d'ajudar-lo en les matemàtiques, aconsegueix entrar a casa seva. Ja és a dins de la família perfecte: Rapha fill, Rapha pare i una mare preciosa, interpretada per la gran Emmanuelle Seigner ('La escafandra y la mariposa', 2007). Ho té clar. Els 'Rapha' seran els protagonistes de la novel·la per capítols que escriurà, diàriament, per al seu professor de literatura.

Un sensacional Ernst Umhauer dóna vida a Claude i Fabrice Luchini, al professor. A aquest segon, el miro i no em puc treure del cap a Woody Allen. A més a més, en una escena de la pel·lícula se'n va al cinema a veure 'Match Point' (2005). La elecció d'aquest títol del geni de Brooklyn no és casual. 'Dans la maison' no és la història de cap profesor. Que ningú s'espanti. Aquest tema ja està molt vist. Ozon reflexiona sobre l'ofici d'escriure on, molt sovint, és quasi impossible de diferenciar entre la realitat i la ficció. Els capítols que en Claude li passa a en Germain, un escriptor frustrat, sempre acaben amb un 'continuarà' que el deixa sense respiració. El té ben agafat.

En Claude val per escriure. Caram si val! El problema és que potser la situació se li està escapant de les mans. Fins a on arribarà la seva obessíó pels Rapha? Aquesta meravellosa pel·lícula -de la qual no explicaré res més- és un fantàstic joc de miralls amb un protagonista principal amb vida pròpia. És un noi misteriós, fred, calculador i amb un poder de seducció inacabable. Per a les dones. També per als homes? El duel interpretatiu de dones guapíssimes, les dues dels seixanta, el completa la sensacional Kristin Scott Thomas ('Hace mucho que te quiero', 2008). Aquí fa de galerista d'art i de dona del professor. Una pel·lícula d'actors sensacional, amb un final rodó. Què més es pot demanar?

'HOLY MOTORS' (LEOS CARAX)

Aquesta setmana s'ha estrenat 'Holy Motors', guanyadora del Festival de Sitges. És una pel·lícula complexa, d'aquelles que agraden moltíssim o odies profundament. Està dirigida per Leos Carax i, com diu en el cartell, és "una sublime locura". Si 'Dans la maison' reflexionava sobre l'art d'escriure, aquesta ens parla de la vida de l'actor i de les seves mutacions.

El millor d'aquest divertimento és la interpretació de Denis Lavant, que fa de vella pidolaire, de pare de família, de boig, d'assassí i del que faci falta. L'escena amb Eva Mendes -quin cap de setmana d'actrius guapes- és sensacional. Podríem dir que fa d'home-rata, caminant per les clavagueres i menjant flors? També és molt bona l'escena que acaba amb Lavant fent de dos personatges que, després de l'oportuna transformació d'un d'ells, acaben sent exactament iguals. No és una pel·lícula per a tots els públics, tot i l'aparició d'una actriu-cantant com Kilye Minougue. És una història surrealista, experimental i mutant com poques. S'ha de veure.

'QUAN ÉREM FELIÇOS' (RAFEL NADAL)

Feia temps que volia llegir-lo però encara no havia trobat el moment. Parlo de 'Quan érem feliços', Premi Josep Pla 2012. L'ha escrit el periodista Rafel Nadal -amb qui coincideixo algun cop quan ve a la tertúlia d''Els Matins'- i està publicat per Destino. Al llarg de les seves 414 pàgines, ens explica la història de la seva família, sobretot a la Girona dels anys 60 i 70. És una família benestant, amb un amor immens pel mar i per La Fosca de Palamós.

En Rafel es despulla i explica la relació amb els seus pares, el seu munt de germans i, sobretot, amb la baba Teresa, que va finançar els seus petits vicis i va subvencionar l'any i mig que va estar de corresponsal a París. Els mitjans per als quals va treballar en terres franceses no li van pagar ni un duro. És un llibre que parla de pesca, de fruites i verdures i de la passió pels àpats dels Nadal, cofois de celebrar-ho tot al voltant d'una taula. Productes de proximitat, peix pescat per ells mateixos a Palamós i productes de l'horta collits al mas del seu pare. 'Quan érem feliços' és un llibre ple d'anècdotes, retrat de tota una època.

"A primers d'octubre, quan ja havíem tornat a Girona, la baba Teresa i la mare ho aprofitaven per preparar codonyat i amb el sobrant en feien confitura de vidre, en realitat una gelea d'un vermell fosc de tardor, tan dolça i viscosa com la mel; tant, que quan la untaves al pa quedava llisa i fina com un vidre".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Fènix 11.23': Un cas tan increïble com cert

He de dir la veritat. No m'esperava que 'Fènix 11.23' fos tan bona. Segur que hi haurà qui criticarà que en aquesta pel·lícula tots els catalans siguin molt bons i tots els espanyols molt dolents. En aquest cas particular, però, sembla que va ser així. Està dirigida per Joel Joan i Sergi Lara i rodada gràcies al Micromecenatge i a la col·laboració de TV3.

'Fènix 11.23' ens explica la increïble història de l'Èric Bertran, que es va veure obligat a declarar a l'Audiència Nacional per un cas de terrorisme informàtic. Per quin motiu? Doncs pe demanar a Supermercados Diana -DIA- , amb més o menys gràcia, que també etiquetessin els seus productes en català. Corria l'any 2004 i ell  només tenia 14 anys. Actualment, l'Èric és el sotsecretari d'Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya.

Ens creiem el cas de l'Èric perquè sabem que és real. En el seu dia ell mateix va explicar-lo a 'Els Matins' de TV3 i també va tenir molt de ressò als Telenotícies. A la pel·lícula es veu el meu amic Martí Gironell informant del tema. L'aparició desmesurada de la Policia espanyola a casa de l'Èric, a Lloret, de nit, amb una trentena d'agents, no té cap sentit. Ni tampoc la brutalitat verbal de la Fiscal de l'Audiència quan li prèn declaració. L'acusa, fins i tot, d'ultratge a la bandera espanyola, per tenir una foto on es veu gent cremant-ne una. "Es igual de grave tener la foto -l'ha trobada a Google- que quemarla", assegura el personatge que interpreta magistralment l'Ana Wagener.

Sobta que mentre l'Estat espanyol tracta el noi com un terrorista de pes, els caps rapats de la seva escola continuen atonyinant-lo. No li tenen ni la més mínima por. Com s'entén aquesta diferència de criteris? A l'Èric l'interpreta el 'Polseres vermelles' Nil Cardoner. Aconsegueix que li facis costat des del primer moment i, alhora, pateixis amb ell. Si haig de destacar algun actor més em quedo amb en Lluís Villanueva, que dóna vida a l'advocat d'ofici que defensa a l'Èric en aquest estupidíssim procés. Per cert, "Fènix" pels llibres de Harry Potter, "11" per l'11 de setembre de 1714, i "23" pel dia de Sant Jordi. Així de senzill.

'EL PROFESOR (DETACHMENT)'

Les pel·lícules d'escoles i professors estan de moda. Així de memòria em venen al cap 'En la casa' -que s'ha estrenat aquest cap de setmana-, 'La clase' (2008), 'La ola' (2008) i 'Monsieur Lazhar'. Què aporta de nou aquesta? Doncs la crua visió d'un substitut, amb una vida personal duríssima. Està molt ben interpretada per Adrien Brody i, pel tipus d'alumnes que tracta, m'ha recordat 'Mentes Peligrosas' (1995).

'Detachment', dirigida per Tony Kaye ('American History X', 1998) és una pel·lícula força dura, amb professors que ja han perdut la fe en els estudiants i en ells mateixos. Henry Bathes (Brody) sap com arribar al cervell i al cor dels alumnes però, com que s'està molt poc temps als instituts, intenta no implicar-se massa. A vegades no ho aconsegueix. Ell mateix és una persona contradictòria, capaç de recollir una prostituta del carrer i esbroncar a la recepcionista d'una clínica degradant-la fins a punts insospistats. Una pel·lícula un pèl presumptuosa, però força recomanable.

'L'ÚLTIM ABAT' (MARTÍ GIRONELL)

Aquest dijous surt a la venda el darrer llibre de Martí Gironell. Es titula 'L'últim abat', té 376 pàgines i està publicat per Columna. Per a mi, és el millor de tots els que ha escrit fins ara. Fa un mes, en Martí, amb qui m'uneix una bona amistat, em va pasar l'original i ja he tingut la sort de llegir-lo. És una història àgil, intensa, molt visual i amb uns personatges ben dibuixats. Segur que serà un dels títols que triomfarà el proper Sant Jordi. La promoció comença ja.

Tot i que l'acció comença el 22 d'octubre de 1576, l'argument d'aquesta novel·la històrica és molt actual. Tant el monestir de Sant Benet de Bages com la Congregació Claustral Tarraconense, així com d'altres monestirs catalans, van ser fortament pressionats per la Congregación de la Observanza de Valladolid. A través de l'església, els espanyols van intentar controlar Catalunya i dominar-la políticament. El temps passa, però res canvia. És veritat que Sant Benet planta cara al Rei de Castella però, personalment, penso que ho va fer renunciant a ben poques coses. Qui va pagar, amb impostos abusius i, en alguns casos, fins i tot amb la vida, van ser els pagesos que depenien del mateix monestir.

UN ABAT AMB MÀ DE FERRO

El protagonista principal és l'abat Pere Frigola que, tot i assegurar que no està fet per manar, dirigeix el monestir amb mà de ferro. Hi ha pocs diners, molt pocs diners, però no dubta ni un moment en demanar a un artista de renom, el portuguès Sanxes Galindo, que pinti el retaule de l'església i algunes peces més, com la pica de marbre blanc (amb el seu nom inscrit) que apareix en  la portada del llibre. El gran rival  de Frigola -que té una vida personal obscura- és Monseñor Ceballos, l'abat general de la Congregació de Valladolid. En Martí aconsegueix que agafis ràbia a aquest personatge des del primer moment. També al pobre Faust, el seu braç executor. Segur que el nom d'aquest despietat assassí té a veure amb el Faust, de l'obra alemanya, que entrega la seva ànima al Dimoni, a canvi del coneixement ilimitat i dels eterns plaers de la vida.

'L'últim abat' és un llibre complet. A més de la trama principal, en Martí ens regala dues o tres escenes sexuals molt ben ambientades. En una d'elles, pràcticament t'hi trobes enmig. Real com la vida mateixa. També hi ha una història d'amor molt bonica, dins de les parets del monestir on, suposadament, mai no hi hauria de passar res. Petons enmig de raïm i de barriques de vi. I és que la novel·la també té olors i sabors. Tant el vi com el menjar, amb el fantàstic menú que la cuinera Iolanda Bustos, del restaurant La Calèndula de Girona, prepara per un dinar entre Frigola i Ceballos. Puc tenir un pèl de síndrome d'Estocolm, però el llibre és molt recomanable.

"La política està alliberada de tota servitud moral. El poder polític és impur, està corromput, irremissiblement contaminat i, per tant, cal allunyar-se’n  -va dir amb Contundència el bisbe de Pavia. La política es regeix per les lleis de la força, l’astúcia i l’aparença. No hi ha lloc per a l’ètica -va pontificar sense por d’equivocar-se, però malgrat això us hi haureu d’embolicar, en política: no teniu una altra alternativa -va avisar-lo per tercer cop consecutiu".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Cinquanta anys fent d'agent, i tan jove!

No sóc un gran fan de Bond, James Bond; però si aquest 2012 la nissaga ha complert 50 anys ha de ser per alguna cosa. Són un total de 23 pel·lícules, la primera dirigida per Sam Mendes ('American Beauty', 1999) i la tercera amb Daniel Craig com a 007. Són molts els qui diuen que l'actor britànic, de 44 anys (tenim la meixa edat), ja és el millor Bond de tota la història. S'admeten opinions

Vaig llegir una piulada del còmic Pedro Ruiz dient que, veient 'Skyfall', només havia aguantat vint minuts al cinema. Diu que estava plena de tòpics. No sé si donar-li la raó perquè, de tòpics, en sap un munt. No és la d'adaptació d'una obra de Shakespeare. Ho tenim clar. Qui va veure un James Bond, el NÚMERO 23, hauria de saber, més o menys, amb què es trobarà al cinema. O si no, sempre queda la possibilitat de trucar a un 806, on hi ha aquells vidents, com el meu veí Sandro Rey, que veuen el futur amb certa antelació. I és que les entrades cada dia estan més cares!

Què és el millor de 'Skyfall'? Doncs que Mendes ha sabut adaptar-se als temps, sense renunciar al passat gloriós de l'agent secret. Els efectes especials cada cop són més espectaculars, però també fa broma amb el boli-bomba, recupera Miss Moneypenny o ensenya l'històric Aston Martin. El director, que ja va comptar amb Craig a 'Camino a la perdición' (2002), constueix un Bond obscur, potser influenciat pels Batman de Christopher Nolan. A més a més, el seu malfactor, interpretat magistralment per Javier Bardem, està a l'altura del Joker de 'El caballero oscuro' (2008). És un dolent amb sentiments. Tot el que fa és conseqüència d'un passat molt dur.

'Skyfall' és un thriller visual i molt àgil. I ho havia de ser, perquè dura quasi dues hores i mitja. Impecable Judi Dench en el seu setè (i últim?) Bond i aparició estel·lar de Ralph Fiennes, que m'imagino que encara té molt camí per recórrer. Les 'noies' Bond? Naomi Harris i la guapíssima Bérénice Marlohe. L'argument? Doncs Silva (Bardem) roba un dispositiu que inclou les identitats secretes de tots els agents. Amenaça amb publicar un quants noms cada setmana. I no explico més. Una pel·lícula molt recomanable per a qui li agradi l'acció.

'360' (FERNANDO MEIRELLES)

Mai me'n refio de les crítiques. Això del cinema és molt personal. Per això sempre explico que jo em limito a comentar les pel·lícules que veig. Ho dic perquè, tot i estar molt mal puntuada, m'he atrevit amb '360'. Per què? El brasiler Fernando Meirelles mai m'ha deixat indiferent. Sensacional 'Cidade de Deus' (2002) i molt impactant 'Blindness', basada en l''Ensayo sobre la ceguera', de Saramago.

Si aneu a veure '360', no ho feu pels actors coneguts que hi surten, perquè els seus papers són curtíssims i amb poc pes específic. Em refereixo als d'Anthony Hopkins, Jude Law -que és el doble del meu oculista- i Rachel Weisz. Qui porta un bon pes de la pel·licula és la txeca Lucia Siposová. Dóna vida a una noia txeca que pretén guanyar-se la vida fent de prostituta de luxe. No fa la sensació que sigui la seva última sortida. Li fan unes fotos -després de pagar en espècies- els les publiquen en un catàleg, a internet. Espera tenir èxit molt aviat. La seva germana l'acompanyarà amunt i avall.

'360', basada en la novel·la 'La Ronda', de l'austríac Arthur Schnitzler, és una reflexió sobre la importància que uns i altres donem al sexe. El personatge que interpreta la Lucia el veu com el camí que l'ha de portar a una vida millor. La seva gernama, per exemple, li dóna molt més valor. És una cosa íntima, que no es pot vendre a qualsevol preu. Mereilles també enfoca el sexe des del punt de vista de la infidelitat. Quasi tots els personatges ho són. Tots enganyen algú i son engaxats alhora... fins a donar una volta sencera, de 360 graus. La idea és boníssima, però li falta una mica de profunditat. Salvant les distàncies, hi he vist alguna semblança amb 'Pequeñas mentiras sin importancia' (2010).

'DONDE SE ALZAN LOS TRONOS'

Em falta coneixement històric, però 'Donde se alzan los tronos', d'Angeles Caso (Gijón, 1959), se m'ha fet llarg, tot i que només té 283 pàgines. Està ben escrit, però la història de la Princesa de los Ursinos m'ha semblat llunyana. La vanitat i l'ambició d'aquesta dona pel poder no tenia límits, tot i que era compartida amb altres personatges obscurs. El millor és que tot el que explica l'autora podria traslladar-se a l'actualitat.

Caso ens parla de l'arribada del Duc d'Anjou al tro d'Espanya -amb el nom de Felip V- després que Carles III morís sense descendència. El Duc era el nét del Rei Sol. 'Donde se alzan los tronos' és un llibre ple de conspiracions i d'intrigues, amb tot un seguit de personatges amb interessos molt clars. Només reptant, donant cops a l'espatlla de qui mana i vilipendiant l'enemic, es podia anar pujant, una escala darrera d'una altra, dins d'una política amb massa pudor a podrit. El paper de l'església també estava constantment sota sospita. Massa coses es feien en nom de Déu.

"A la misma hora del 18 de junio de 1706 en que subía al Paraíso de los ángeles carnales, otros muchos miles de soldados morían defendiendo el derecho de sus Majestades Felipe V de España y Luis XIV de Francia a vender negros en África y as fabricarse tronos cada vez más grandes. Los campos de batalla de Flandes, de Italia y de Castilla se iban cubriendo de cadáveres de hombres que pronto serían puro polvo. Polvo humano que nutriría la tierra que alimentaría la hierba que alimentaría a las vacas que alimentarían a otros hombres".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Argo': Si vols enganyar algú, fes-ho bé!

Que una pel·lícula estigui basada en fets reals és bo i dolent alhora. Bo perquè li dóna credibilitat i dolent perquè, si coneixes la història, saps com acaba. No és el cas d''Argo', dirigida magistralment per Ben Affleck. Estava al cas de l'assalt de l'ambaixada dels Estats Units a Teheran, el 1979, però no del rescat dels sis diplomàtics refugiats a casa de l'ambaixador canadenc.

'Argo' es convertirà en un dels títols imprescindibles del 2012. Explica un capítol molt important de les relacions entre els EEUU i el Canadà i, alhora, fa una divertida caricatura del cinema de Hollywood, capaç de vendre qualsevol producte, per dolent que sembli a primera vista. Affleck ha rodat una pel·lícula amb suspens, intriga i humor, tot en la seva justa mesura. L'últim quart d'hora, amb una tensió sense límits, és dels que no s'obliden. Per posar-li un "però" diria que, un cop està resolt el rescat -bé o malament-, no era necessari allargar el final. Potser les informacions complementàries sobraven.

Els iranians pretenien que els americans els entreguessin el Sha Mohammad Reza Pahlevi, que s'estava tractant d'un càncer als EEUU. Havia de tornar per pagar pels seus crims. No tenia dret de ser protegit d'aquella manera. Per això assalten l'embaixada a Teherán. 'Argo' se centra en els diplomàtics que es van escapar  i en l'operació de rescat, a càrrec de la CIA, amb l'agent Tony Mendez al capdavant. Affleck no fa un mal paper, però m'agrada molt més com a director . Després d'estudiar diverses possibilitats, decideixen fer veure que roden una pel·lícula a Teheran. Els iranians no han de descobrir que els sis refugiats formen part de l'equip de rodatge, que busca localitzacions.

A nivell interpretatiu, em quedo amb John Goodman i Alan Arkin, que donen vida al caracteritzador i al director de cinema que, per donar credibilitat al projecte de Mendez, intenten promocionar-lo a Hollywood, on a vegades tot es buit i superficial. Només existeix el que surt als diaris. Per tant, cal un guió, l'storyboard, el cartell de la pel·lícula... Si s'ha d'enganyar a tothom, cal fer-ho de la millor manera possible. "Argo" és el títol, per cert. Els sis actors que interpreten als diplomàtics també ho fan de fàbula. A més a més, la seva semblança amb els protagonistes reals -que ens ensenyen al final de la pel·lícula- és molt i molt gran. En definitiva, dues hores de cinema del de veritat, de gran qualitat tècnica i amb una narració tremendament intel·ligent.

'RUBY SPARKS'

Els directors de 'Little Miss Sunshine' han tornat amb 'Ruby Sparks',  una altra comèdia romàntica. No està malament, tot i que la història de l'escriptor en plena crisi creativa s'ha repetit molt en el cinema contemporani. Em quedo amb 'Adaptation. (El ladrón de orquídeas)'. El principal protagonista és en Calvin Weir-Fields. Va triomfar amb la seva primera novel·la, deu anys enrera, quan era joveníssim, i no ha escrit res més.

En Calvin, interpretat per Paul Dano, és molt tímid i li costa un munt relacionar-se amb les dones, tot i que més d'una, potser per aprofitar-se del seu èxit, li dóna ràpidament el telèfon. Ell un dia, recomanat pel seu psiquiatre, decideix comprar-se un gos. Potser seria una bona manera de conèixer a algú sense males intencions, però l'animal té més por que ell. Tot canvia quan s'enamora de Ruby Sparks, la protagonista del seu pròxim llibre. A ella li dóna vida, i mai millor dit, la guapa Zoe Kazan.

'Ruby Sparks', amb uns diàlegs força interessants, és una bona reflexió sobre la por i les inseguretats en un món, el dels sentiments i el de les relacions personals, que el protagonista no domina gens bé. Està un nivell per sota, però per a mi aquesta pel·lícula de Jonathan Dayton i Valerie Faris té algunes semblances amb '(500) días juntos'. Ideal per passar una hora i tres quarts sense pensar massa. El típic títol que és perfecte per veure en DVD.

'EL RASTRE DE L'OCELL'

Diuen que la ment humana és indesxifrable i que, si som capaços d'enganyar-nos a nosaltres mateixos, ho tenim més aviat fàcil per aixecar la camisa als altres. També comenten que les misèries i les decepcions viscudes quan s'és petit, en edat de formació, són un llast que s'arrossega més que qualsevol altra cosa. I si no que li preguntin a l'assassí de 'El rastre de l'ocell', escrit per l'alemanty Max Bentow (Berlín, 1966).

Es tracta d'una novel·la negra vibrant, amb tres protagonistes principals molt ben dibuixats. El primer és el detectiu berlinès Nils Trojan, separat, amb una filla i amb importants atacs d'ansietat. La segona és la seva psicòloga, Jana Michaels. De moment, només se'n cuida de la seva ment, però queda clar que a ell li agradaria que s'ocupés de més coses seves. I el tercer en discòrdia és l'assassí, del qual no diré absolutament res.

No diré res d'ell, però sí de què fa. La seva targeta de visita és un petit ocell, un pinsan borroner, que deixa lliure a casa de la futura víctima. Les mata, els afaita el cap i els posa l'ocell mort -i sense plomes- dins de la panxa, després de fer-los un petit forat. Que ens pretén dir aquest psicòpata sense ànima? En Nils cada cop hi és més a prop, però aquest sempre li va un pas endavant. És un llibre àgil, amb frases curtes i directes i molt de diàleg. L'ha publicat l'editorial Empúries i té 296 pàgines. Es llegeix d'una tirada.

"La mà d’ell va palpar el petit ésser viu ofegat a la butxaca. Va tancar el puny. Es va sentir un cruixit lleu. La sang calenta li corria per la pell. Llavors es va treure la mà de la butxaca i va oferir a la noia l’ocell espremut:
-És per a tu.
Ella va esbatanar els ulls.
Aviat la mà d’ell va ser sobre la cara de la noia. Hi havia plomes pertot arreu. Fins i tot se n’hi va enganxar una a la galta.
-Val més que te’n vagis -va balbucejar la noia.
Ell es va limitar a somriure.
-Sinó, cridaré
Crida va pensar ell, crida".


SIS ANYS DE PARANOIA 68

No m’ho puc creure ni jo. Però ja fa sis anys que va néixer ‘Paranoia 68’. Sis anys de llibres i pel·lícules. No és que sigui massa amant dels números i de les estadístiques, però potser sí que puc aprofitar per fer una miqueta de balanç. Són 210 llibres referenciats i 618 pel·lícules, una mitjana de 35 i 103 a l’any. No hi ha temps per més.

A dia d’avui, he fet 645 entrades, amb pràcticament 15 mil comentaris; 14.463 per ser exactes. Acabo amb una última dada. El bloc ha rebut més d’un quart de milió de visites, 256.645 quann estava escrivint aquest text. I ja està. L’únic que vull fer és agrair-vos a totes i a tots els que heu passat per aquí al llarg d’aquests sis anys i esperar que ho seguiu fent. Amb moltes i molts, l’amistat ha deixat de ser virtual per convertir-se en real com la vida mateixa. De moment, encara tinc ganes de continuar escrivint, conscient, però, que algun dia tot s’acaba.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

La lluita d'un home contra ell mateix

Després de passar-se mitja pel·lícula dormint, l’espectador que tenia més a prop (érem només deu)  es va aixecar i va marxar. Abans, però, em va dir tres vegades: “qué mala es”. Faltava una bona estona perquè s'acabés. ‘Looper’ no és un títol per a tothom. Salvant les distàncies, té un estil semblant a ‘Shame’ o ‘Drive’. A mi, que no em vaig adormir, em va agradar molt.

És veritat que ‘Looper’ va de menys a més. Comença molt lenta i, a mida que avança la història, guanya en emoció... i en violència, aquesta vegada gens explícita, per cert. Una pel·lícula amb Bruce Willis entre els protagonistes principals ha de tenir acció. En cas contrari, no seria Willis. Segur que es tractaria d’un impostor! A la primera hora, Rian Johnson (‘Brick’, 2005) ens explica la història a poc a poc, sense presses. En la segona, intenta resoldre-ho tot, ara sí, a una velocitat de vertígen, sobretot en el tram final. El director nord-americà té molt clar el que fa.

‘Looper’ ens parla de salts en els temps, de telecinesia (amb unes imatges espectaculars) i de la lluita d’un home contra ell mateix. L’any 2072 no existeixen els assassinats. Si han de desfer-se d’algú, l’envien trenta anys abans, al 2042. Allà el maten sense cap problema i es desfan del cadàver. Una feina neta. Els encarregats de portar-la a terme són els ‘loopers’. El problema és que, més aviat o més tard, han de passar el tràngol de matar-se a ells mateixos. El seu cap no vol deixar proves. D’això se’n diu “tancar el bucle”. La mort no és instantània, arriba trenta anys després.

És el que li passa a Joe, interpretat per Josep Gordon-Lewitt, que també va treballar amb Johnson a la citada ‘Brick’. Un dia li arriba el seu jo del futur, interpretat per Willis, i se li complica tot. No és capaç d'assassinar-lo i els dos es passen dies i dies perseguint-se pel mateix espai temporal, amb els problemes que tot això comporta. És una pel·lícula de ciència ficció, de les millors que he vist darrerament, però a ‘Looper’ també hi ha poesia i molt d’amor. El final, per exemple, és espectacular, amb una càrrega de sentiments altíssima. Molt recomanable.

 

'EN CAMPAÑA TODO VALE'

 

“¿Por qué te pusistes una mosca en el culo? Para que mis pedos volasen”. Aquest és un dels gags més barroers (i més divertits) de ‘En campaña todo vale’, de Jay Roach (‘La cena de los idiotas’, 2010). El millor de la pel·lícula? Que només dura 85 minuts! Està interpretada per Will Farrell, l’adolescent etern del cinema nord-americà, i per Zach Galifianakis, que també sortia a ‘La cena de los idiotas’ i a les dues parts de ‘Resacón en Las Vegas’ (2009 i 2011).

La història és ben senzilla: Dos polítics republicans de Carolina del Nord lluiten (i mai millor dit) per un escó al Congrés. El favorit de les enquestes és Cam Brady (Farell), que mai ha tingut rival. Guanya sempre perquè és l’únic que es presenta. Aquest cop, però, un grup d’executius molt rics convencen a Marty Huggins (Galifianakis), sense cap experiència política, perquè entri en campanya i li planti cara. Li donaran el suport que calgui. Fins ara, era el director de la oficina de Turisme local.

Suposo que, a part de fer riure, el que vol fer-nos veure Roach és que molts polítics (tots no, oi?) són capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el seu objectiu, en aquest cas un escó. Ens presenta dos candidats que no respecten ni l’ètica, ni l’amistat ni el treball. No respecten res. Real com la vida mateixa? Deixo la pregunta en l’aire. A més a més, ens adonem que, quan sembla impossible que caiguin més baix, encara tenen una mica més de marge per enfonsar-se a la misèria. Amb tots els respectes: és la típica pel·lícula per veure un diumenge a la tarda a casa, sense pensar massa.

 

'ELS SECRETS DE 'LA TEVA''

 

'Els secrets de "La Teva"’ està escrit pel periodista Jaume Rius i Solé, amb pròleg de l'exsecretari General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya Josep Lluís Vilaseca. Està publicat per la seva editorial i té 319 pàgines. És un llibre en què l'autor explica tot -o quasi tot- el que va viure en els seus 27 anys al departament d'Esports de TV3. Va sortir a la venda el mes de desembre passat, després de jubilar-se.

Quan vaig començar a treballar a Televisió de Catalunya, ara fa nou anys, en Jaume era el cap d’Esports del cap de setmana. Vaig tenir la sort d’haver de seure al seu costat. Jo llavors feia d’editor de cap de setmana del canal de notícies 3/24 i la meva taula estava al costat de la seva. Sempre ha estat un periodista punyent i lluitador, amb una personalitat forta; d’aquells que no es callen res i diuen tot allò que no els agrada en veu alta; o cridant, si és necessari. També és un gran defensor del català i el cangur perfecte pels que arriben nous, amb els becaris al capdavant. Per això en el seu dia se’l va batejar carinyosament com la ‘mare’.

A ‘Els secrets de “La Teva”’’ en Jaume explica tot el que li ha passat pel cap, en sis parts ben diferenciades. Els tres primers són els inicis de TV3 (que qualifica de molt difícils), els canvis que arriben al departament d’Esports (sobretot amb els Jocs Olímpics) i l’època de la consolidació. No diré noms, qui vulgui saber-los que llegeixi el llibre, però en aquests tres primers capítols ja reben uns quants. Ja he dit que parla molt clar. La quarta part està dedicada als temps actuals que, per a ell, no són els millors. Ja hi ha massa coses que no li agraden.

Les històries dels becaris, que també diuen la seva, configuren la cinquena part. En Jaume, que se’ls estimava molt, en va fer una selecció i els va oferir la possibilitat de dir-hi la seva. La veritat és que, conscientment o no, alguns tiren amb bala. L'última part és gràfica, amb un recull de fotografies que m’imagino que són les més importants per a en Jaume. Per cert, ja no podeu escoltar-lo a la tele, però ara piula com ningú, crític com sempre, sota el nom de @secretsdelateva, el títol del llibre.

Una abraçada, Jaume.

Twitter: Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.