L'akelarre de De la Iglesia no deixa indiferent

Tot i que ha rebut algunes crítiques negatives, “Las Brujas de Zugarramurdi” és de visió obligada. Álex de la Iglesia recupera la mala llet de títols com “El día de la bestia” (1995) o “La comunidad” (2000). Es nota que el director bilbaí s’ho va passar pipa rodant-la. Més que res perquè la seva passió s’encomana! No és una cinta rodona, va de més a menys, però són dues hores d’acció sense límits.

Els primer 75 minuts són brutals i difícils de millorar. L’atracament de les “estatutes humanes” a una botiga de “Compro Oro” de Madrid formaran part, per sempre, de la meva petita memòria cinematogràfica. I és que l’equip que formen el Soldat Verd, el Crist Platejat i el Nen -fill del segon- és únic i irrepetible. L’atracament i la fugida en taxi cap a França (mentre critiquen la pensió compensatòria, els polítics i els corruptes) són divertidíssimes i espectaculars a la vegada. Pel que fa als actors cal destacar la gran interpretació de Mario Casas (que fa de Soldat Verd, un tio molt curt de gambals, exrelacions públiques d'una discoteca ) i d'Hugo Silva (el Crist Platejat), un pare desesperat pels capritxos de la seva dona.

Que si és una pel·lícula misògina? Doncs jo diria que no. De fet, De la Iglesia deixa clar que aquest món és de les dones i que es mou quan i cap a on elles volen. Carmen Maura dóna vida a Graciana Barrenetxea (la més bruixa de totes) i l’atractivíssima Carolina Bang a Eva, la seva filla. L’àvia és una sensacional Terele Pávez. “Qué es un akelarre? Pues como un botellón, pero en la Edad Media”. Ho diu el personatge de Mario Casas en un dels moments de l’acció. Doncs, precisament, aquest akelarre final és el que no em va arribar a convèncer. És llarguíssim, dura quasi tres quarts d’hora, i amb l’aparició de la Venus de Willendorf inclosa. Per mi, tota aquesta part és excessiva, però hi ha gustos per tot.

També treballen molt bé la parella de policies, formada per Pepón Nieto i Secun de la Rosa. Per la seva part, Carlos Areces i Santiago Segura fan de bruixes veteranes, unes bruixes que mengen carn humana. "Las brujas de Zugarramurdi" és d'aquelles pel·lícules que s'ha de veure amb la ment oberta i sense prejudicis. Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé en una sala de cinema.

"RENOIR"

La darrera pel·lícula de Gilles Bourdos és d'aquelles que, quan acaba, molts es pregunten si hi ha passat res digne de menció. I és que "Renoir" és lenta, tranquil·la i contem-plativa, amb uns bonics paisatges naturals. No podia ser d'una altra manera. Tractant-se dels darrers anys de la vida del genial pintor, és lògic que l'estètica estigui cuidada.

Jo pensó que a "Renoir" sí que hi passen coses; i moltes. Bourdos ens explica, per exemple, com Auguste Renoir, que ja pràcticament no es pot moure, continua pintant. Els quadres el mantenen viu. L'omplen i el fan mirar endavant. La seva passió augmenta encara més quan arriba a casa seva la que serà la seva última model, de qui suposo que s'enamora, Com de totes les altres? L'acció queda datada en l'any 1915, en un bonic llogaret de la Costa Blava. A Renoir l'interpreta Michel Bouquet i a André Heuschling, Christa Theret. Tots dos estan força bé.

Com era d'esperar, també s'enemora d'André un dels fills de l'Auguste, el cineasta Jean, que s'hi acaba casant. Això la pel·lícula ja no explica, però ell, amb el pas dels anys, triomfa com a director i ella, que comença fent d'actriu al seu costat, acaba en un duríssim anonimat. Quan se separen, la noia cau en desgràcia i mai més es torna a aixecar. La relació entre Auguste i Jean, que torna a casa de permís, després que el fereixin a la guerra, és un altre dels punts interessants de la pel·lícula, que m'ha agradat força. Millor visualment, que de contingut.

"ALGUN DIA ENS HO EXPLICAREM TOT"

L'amor és boig i no respon a les estadístiques. Cada cas és únic i irrepetible. Suposo que tots hi estem d'acord. Habitualment, la diferència d'edat pesa, però segur que totes i tots coneixem parelles, separades per un munt d'anys, que són felices. L'amor que ens presenta l'alemanya Daniela Krien a "Algun dia ens ho explicarem tot" -un títol molt assenyat- també és d'aquesta mena, dels que qualifiquem d'"especials".

La Daniela ens presenta un amor intens i, en alguns moments, fins i tot primari. Per un costat, tenim la Maria, que viu en un mas, amb la família del seu xicot, en Johannes. Només té setze anys. De fet, està a punt de complir-ne disset. De l'altre, en Thorsten Henner, que ja en té  quaranta i va de tornada de tot. Té un caràcter fort i molta facilitat per emborratxar-se, però diria que també un cor força pur. Per què la Maria perd el cap per ell i no per un altre, el seu xicot, per exemple? D'en Henner segur que l'atrau el seu carisma. La seva solitud, fins i tot? L'home és com és perquè, darrere seu, hi ha un passat marcat per les tragèdies familiars.

"Algun dia ho explicarem tot" és un llibre curtet, només 173 pàgines, que s'ha de llegir a poc a poc, fer-lo durar, per intentar arribar al final preparat de la millor manera possible. Per a mi, és un final grandiós, del qual no explicaré res de res. Només faltaria a! És el millor per aquesta història d'amor pasional, sense límits. Està publicat per Empúries Narrativa. L'acció passa l'estiu de l'any 1990, en una casa de pagès a prop de la frontera entre les dues alemanyes, que s'acaba d'obrir. Mentre s'enamora, la Maria llegeix "Els germans Karàmazov". Molt recomanable.

"La mentida destrossa la persona per dintre, diu sempre l'àvia Traudel. Pots aguantar-hi molt de temps la tapadora al damunt, fins al dia que vull i vessa, això també l'hi he sentit a dir sovint. Que en Volker begui, d'alguna manera es relaciona amb això, n'estic segura. Quan era jove, fins i tot va tenir una parella, durant un quant temps van viure tots dos al mas, a les habitacions de les golfes, les que ara ocupen en Johannes i jo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El desafiament: Lauda contra Hunt

“Rush” és energia i passió pura. La darrera pel·lícula de Ron Howard (“El desafío: Frost contra Nixon”, 2008) va molt més enllà de la Fórmula 1 i de la rivalitat entre l’austríac Niki Lauda i el britànic James Hunt. L’acció se centra en els Mundials dels anys 1975 i 76. Són quasi dues hores d’acció sense aturador, amb imatges i música espectaculars. Es convertirà en un dels grans títols de la temporada.

El principal encert de “Rush” és l’elecció dels actors que donen vida als dos grans protagonistes d’aquesta rivalitat sense límits. Un extraordinari Daniel Brühl fa de Niki Lauda, a qui ens presenten com un pilot quadriculat, amb una vida ordenada i sense excessos. Tot el contrari que Hunt, a qui interpreta Chris “Thor” Hemsworth. El britànic és festiu, busca-raons i faldiller. Però té un clar avantatge respecte de la resta: mai no té por i, per guanyar, està disposat a córrer qualsevol risc, encara que pugui costar-li la vida. Hunt viu al dia. Lauda té una visió molt més global, de continuïtat. Howard sap explicar-nos molt bé l’enfrontament entre Lauda i Hunt dins i fora de les pistes; un enfrontament que --encara que inicialment no ho sembli-- arriba des del respecte i l’admiració mútua.

Lauda va quedar campió del món tres cops, els anys 75, 77 i 84. Hunt només un, el 76. La vida esportiva de l’austríac va ser llarga. La del britànic curta i efímera. Dos models antagònics. La semblança física de Brühl amb Lauda (encara més després de l’accident) i la de Hemsworth amb Hunt és molt gran. Queda clar que tots dos han fet un grandíssim treball de documentació. De la resta del repartiment, em quedo amb les dones dels pilots. Alexandra Maria Lara (“The reader”, 2008) interpreta a la de Lauda, guapa i amb moltíssima classe. L’explossiva Olivia Wilde és Suzy Miller, amb qui va estar casat Hunt. El va deixar, abans que fos campió del món, per l’actor Richard Burton.

“Rush” no deixarà indiferent ningú. Combina l’acció sense límits de les curses, amb la guerra psicològica dels pilots i el drama que suposa l’accident de Lauda, que va estar a punt de deixar aquest món. La proximitat amb la mort, diu Hunt en un moment de la pel·lícula, és el que ens fa als pilots tan atractius davant de les dones. Davant de les dones i del públic en general. La rivalitat Lauda-Hunt, una història que s’ha de conèixer.

"PARA ELISA"

Ja he dit més d'un cop que no m'agraden les pel·lícules de por... perquè em fan por. Es tracta d'això, oi? Però és que, habitualment, al cinema prefereixo no anar-hi a patir. "Para Elisa" l'he vista per motius de feina, ja que l'Ona Casamiquela i en Pep Antón Muñoz van venir divendres als Matins de TV3 per presentar-la. N'havia de poder parlar amb coneixe-ment de causa. Em sap greu dir-ho, però no m'ha convençut del tot.

El primer que em va soprendre va ser el metratge. Només dura 1 hora i 8 minuts. Però, malgrat això, algunes escenes se'm van fer llargues. Em dóna la sensació que a l'òpera prima de Juanra Fernández, amb un bon argument, li falta una miqueta de contingut. Per a mi, els millors minuts de la pel·lícula són els que passen a la comissaria de policia, amb uns extraordinaris Pep Antón Muñoz i Enrique Vilén. És una llàstima que els seus papers siguin tan curts i intrascendents. Pel que sé, havien de tenir més protagonisme però, per qüestions de pressupost, la pel·lícula es va anar escurçant. També està molt bé Luisa Gavasa.

Del que passa n'explicaré ben poca cosa. Una prometedora Ona Casamiquela interpreta  una estudiant de Belles Arts que necessita diners per fer el viatge de final de curs. Com que els seus pares no n'hi donen, decideix buscar feina i la troba quasi d'immediat. Ha de fer de cangur d'una nena... que no ho és tant. De fet, si ens fixem en l'actriu que la interpreta, Ana Turpin, podríem dir que la xicoteta té 35 anys. I fins aquí puc llegir. Sang i fetge per aturar un tren, alguna incongruència i un ambient malaltís en una casa carregada de nines. Hi ha una imatge, amb les dues protagonistes amb vestidets ajustats i diademes al cap, que em va recordar a "El resplandor" del gran Stanley Kubric.

Per què es titula "Para Elisa". Doncs perquè és el títol de la peça de Ludwig van Beethoven que la mare de la suposada nena (de mare en fa la Luisa Gavasa) toca al piano per tranquil·litzar-la.

"SEGONA PELL" (FLAVIA COMPANY)

Estic abduït per l'"univers Company". Cada cop que llegeixo un llibre de la Flavia (Buenos Aires, 1963) em quedo en un estat de catarsi. Em va passar amb "L'illa de l'última veritat", amb "Que ningú no et salvi la vida" i ara amb "Segona pell", resultat de la reescritura de "Dame placer", publicada per ella mateixa l'any 99. La Flavia mai no ens castiga amb novel·les llargues i plenes de palla. No hi sobra ni hi falta ni una paraula. Ho cuida tot.

"Segona pell" és un llibre ple de passió i molt excitant. Un amor com el que la Flavia ens explica, total, segur que només es troba una vegada en la vida... amb molta sort. És un amor físic, de cor i d'esperit, però també malaltís, amb violència i una càrrega infinita de dependència d'una dona cap a una altra, sobretot en les primeres fogonades. Després la cosa canvia, i la que pateix només és una. Tot s'acaba, encara que de vegades no volguem o puguem, ser-ne conscients. El llibre només té 147 pàgines i dic només perquè és addictiu, com la història que se'ns explica. Està publicat per l'editorial Proa.

Aquesta novel·la de la Flavia és de lectura obligatòria i, si pot ser, sense saber-ne massa coses. Només n'explicaré una. "Segona pell" és una espècie de de monòleg d'una dona ferida davant d'una psiquiatra, psicòloga o persona semblant. L'únic que vol la protagonista, diria que no en sabem ni el nom, és buidar el pap i posar les seves idees en ordre. Ens explica com es va enamorar i quin camí va agafar una relació que marcarà la seva vida per sempre. I, com que en les nostres vides tot està connectat, aprofita per repassar passatges de la seva infantesa. Possiblement, el que va viure quan era una nena també ha marcat, per bé o per mal, aquesta historia d'amor amb un eslògan brutal: "Dóna'm plaer i et donaré la vida".

"Per a mi l'amor és una escala que avança esglaó rere esglaó cap al cim més alt: s'arriba tan lluny com es pot i es va deixant enrere tot el que s'ha vist durant el camí; la mirada cap endavant i l'esforç, tenaç; exigeix constància. La passió, en canvi, la veig com una escala de cargol, que sempre se sosté per un eix central fix; s'avança en cercle i es perd de vista la realitat perquè no hi ha cap paisatge continu, es manté perpellejant com un neó dels cartells publicitaris, la passió exigeix una fe cega".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'amor no sempre dura tota la vida (o sí?)

"La gran familia española" és una pel·lícula difícil de catalogar. Es tracta d'una comèdia, sí, però els seus millors moments arriben des de la reflexió. Està dirigida per Daniel Sánchez Arévalo i, si la comparem amb els seus anteriors títols, és més propera a "Primos" (2011) que a "Gordos" (2009) o  a "AzulOscuroCasiNegro" (2006), la millor de les quatre. Repeteixen Quim Gutiérrez, Antonio de la Torre i Raúl Arévalo.

El casament de l'Efraín amb la Clara, tots dos molt joves -ella compleix els 18 anys aquell mateix dia- és l'eix central de la pel·lícula. Un casament que coincideix en el temps amb la final del Mundial de Sud-àfrica de futbol. Qui es podia imaginar que l'equip de Vicente del Bosque arribaria tan lluny? Sincerament, aquest fervor espanyolista no m'ha fet sentir còmode. L'Efraín és el petit de cinc germans. El seu pare volia tenir set fills i posar-los els mateixos noms que els dels protagonistes de "Siete novias para siete hermanos" (1954). La seva dona, però, va deixar-lo després del cinquè. Per a ell, la família és el més important. No pot comparar-se a res més.

Dels cinc germans em quedo amb en Gutiérrez -Caleb-, que torna a casa després de dos anys fent de metge a l'Àfrica. Està sensacional. També treballen molt bé De la Torre (Adán, el germà deprimit) i en Roberto Álamo (Benjamín, el retardat). Del repartiment femení destaquen Verónica Echegui ("Yo soy la Juani", 2006) i una espectacular Sandra Martín. "La gran familia española" reflexiona sobre l'amor i, sobretot, es pregunta si les parelles poden durar tota la vida. L'escena en què l'Efraín i la Clara expliquen què hi ha darrere del seu casament és francament bona. Aquesta part de la pel·lícula, tot i que fa riure, és de les més serioses.

La part més divertida de la història, per surrealista i poca-solta, és quan els convidats arriben a la cerimònia i es posen a ballar descontroladament. El partit de futbol? És el vincle d'unió. Tot passa mentre Espanya s'enfronta a Holanda. De fet, al llarg de la pel·lícula veiem moments puntuals de l'enfrontament, amb la locució de Carlos Martínez, la veu del futbol a Canal +.

JUAN PERRO TORNA A TRIOMFAR A VIC

El gran Santiago Auserón, que l'any que ve complirà seixanta anys, continua tenint una veu prodigiosa. Ahir, sota el nom de Juan Perro, el seu àlter ego, va triomfar al Mercat de Musica Viva de Vic. Estic content per ell perquè es van exhaurir les entrades i el públic va acomiadar-lo dempeus, amb bis inclòs. Fa dos anys, no va omplir la sala i això no pot ser. La seva implicació va tornar a ser total. El mes vinent tornaré a veure'l, aquest cop a Caldes de Montbui. M'encanta!

El concert d'ahir va durar poc més d'una hora, amb el Juan Perro més intimista a l'escenari. Va cantar la majoria de cançons del seu últim CD "Río negro" i alguns temes del jazz de Nova Orleans i boleros cubans. Un repertori espectacular. El  van acompanyar el guitarrista Joan Vinyals -un dels habituals-, el trompetista David Pastor i el saxofonista -tot i que també va tocar d'altres instruments- Gabriel Amargant. Auserón els va batejar com "El dimoni de Gràcia", "El huracán de Levante" i "El pájaro del Maresme", respectivament. Gran quartet de corda i vent.

L'artista aragonès, que va presentar una bona part de les cançons en català, va aprofitar el tema "Reina Zulú" -que va allargar moltíssim- per picar l'ullet als catalans. Amb Vinyals fent sons amb la boca al més pur estil d'Al Jarreau o Georges Benson, Auserón va dir que las llengua zulú (la de Vinyals) està perseguida, tot i que alguns la parlen en la intimitat. Pel cantant, que en el seu dia va ser el líder indiscutible de Radio Futura, Catalunya també és casa seva. Vic es va rendir al seu talent, que, després de molts anys, continua intacte.

"EL LLAÜTISTA I LA CAPTAIRE" (JORDI LLAVINA)

Què es l'amor? Què fa que una parella funcioni o no? Quan es deixen, ens hem de sentir culpables? Preguntes com aquestes segur que se les faria en Marc, protagonista de "El llaütista i la captaire", l'última novel·la d'en Jordi Llavina (Gelida, 1968). El vaig conèixer a TV3, quan col·laborava amb Els Matins, i sempre l'he tingut per un autor que fuig dels convencionalismes i de tot allò que és més comercial. El llibre té 324 pàgines i l'ha publicat Ámsterdam.

En Marc és el protagonista (i també la víctima?) d'aquesta història d'amors incomplets. Ho intenta amb la Clara i amb la Bel -en èpoques diferents- encara que tinc la sensació que cap de les dues estaven fetes per a ell. Intenta acoplar-s'hi, acceptant les coses bones i les dolentes de cadascuna, però l'esforç no és recíproc.La Clara té un passat secret; la Bel ganes de recórrer món i de conèixer gent. En aquesta novel·la, Llavina reflexiona sobre la complexitat de l'amor i fa arribar al seu antiheroi fins als orígens de totes dues relacions, que no són les dues úniques que coneixem d'ell. En cada cas, en Marc vol saber tot el què ha passat i per quins motius. Mai és massa tard?

A "El llaütista i la captaire", l'autor també ens parla de l'amistat i de com pot veure's afectada aquesta pel pas del temps. Una persona que pot haver estat molt important en una fase de la nostra vida, ¿fins i tot pot arribar a incomodar-nos, uns anys després? Una altra pregunta que deixa caure Llavina, com a mínim jo ho veig així, és quin dret tenen els amics o les amigues de les nostres exparelles per seguir parlant-nos de les seves vides. No seria millor poder oblidar-les definitivament i tallar pel dret? Tot això, Llavina ens ho escriu amb una prosa precisa, cuidada i plena de detalls. Un llibre emotiu i molt recomanable.

"Si una cosa es podria dir d'una manera unívoca, sense el matís adjectival, sense la sobrecàrrega d'un adverbi (o de més d'un), ¿per què calia buscar-se una complicació? En el fons, el llenguatge serveix perquè ens comuniquem, i de vegades, fins i tot, ni amb les paraules no som capaços d'entendre'ns. El Marc la burxava, sabia que, en la reacció de la seva noia, no es podia descartar la influencia emmetzinadora de la gelosia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Barcelona té un poder especial (i més a l'estiu)

De vegades, el més important no és l'objectiu sinó tot allò que vivim per aconseguir-lo. Queda clar a "Barcelona nit d'estiu", el debut cinematogràfic de Dani de la Orden. Creïble, àgil i ben interpretada, aquesta pel·lícula m'ha recordat el cinema de Cesc Gay i, sobretot, a "En la ciudad" (2003). A partir del dia 24 d'aquest mes, també es podrà  veure a Filmin i en DVD.

El millor de les sis històries de "Barcelona nit d'estiu" és que són quotidianes i properes. Com per exemple, la de Bárbara Santa-Cruz i Miki Esparbé, que se'n van a una farmàcia a comprar un Predictor. Sense desmerèixer a la resta, aquesta i la que podríem titular com "Jo mai mai" són les dues que més m'han agradat. "Jo mai mai" és el joc que, de manera inesperada, revela les veritats ocultes d'un grup d'amics que sopen plegats. Hi destaca la presència de Joan Dausà que, a més a més, és l'autor de la música. A "Petons", en Francesc Colomer (el nen de "Pa negre", 2010) s'ha enamorat de la Sara (Míriam Planas). Però en Guillem, que és molt tímid, no sap què fer. La seva germanastra -fantàstica Claudia Vega ("Eva", 2011)- és qui guiarà les seves passes.

L'amor també  és el vincle d'unió de les altres tres històries. En una d'elles, en Jordi (Àlex Monner) és un jugador de futbol del Centre d'Esports Sabadell que fitxa pel Barça. Ha de sortir de l'armari o s'ha de continuar amagant? El fet que el patrocinador del club sigui musulmà pot complicar encara més les coses? A "Millors amics" també es reflexiona sobre l'homosexualitat, però des d'un altre punt de vista. Sobre l'homosexualitat i sobre l'amistat de dos nois -ells no són gais- que comparteixen pis i poca cosa més. Són molt diferents un de l'altre.

I l'última, "Si em dius adéu", una noia es retroba, casualment, amb qui ha estat el seu xicot de tota la vida. Ara té una altra parella, però, des del moment en què es veuen, queda clar que el sentiment que hi havia entre ells no ha desaparegut del tot. Mar Del Hoyo, Marc García i Peter Vives. Tots tres estan francament bé. Pel·lícula romántica, intimista i amb argument. No es necessita ni violència ni efectes especials. És, sens dubte, una de les grans sorpreses de la temporada. Totalment recomanable.

"CRUCE DE CAMINOS"

Què ets capaç de fer pel teu fill? Delictir, si no hi ha més remei? És el que s'ha de plantejar en Luke, el personatge que interpreta el gran Ryan Gosling. Amb un look similar al de "Drive" (2011), es converteix en un motorista que es guanya la vida fent acrobàcies en un circ. Fins que es retroba amb la Romina, un antic amor. Eva Mendes, per cert, també és la seva parella a la vida real. No té mal gust el nano!

La Ro no li va dir mai -potser perquè el seu va ser un amor d'una sola nit- però la va deixar embarasada i, fa uns mesos, va tenir el fill. Ell vol fer-li costat i, tot i que algú ja l'ha substituit, decideix canviar de vida. Fins aquí puc llegir. Els primers quaranta-cinc minuts, amb Gosling menjant-se la pantalla, són espectaculars. Després, la història perd pistonada, però es manté; encara més tenint en compte que són dues hores i quart de pel·lícula. L'altre gran protagonista de "Cruce de caminos" és Bradley Cooper ("El lado bueno de las cosas", 2012). Hi ha qui diu que fa el paper de la seva vida, però no n'hi ha per tant. Fa d'un policia ambiciós capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius.

Acabo amb aquesta frase, que vaig anotar al cinema, a les fosques: "Hay problemas que no se solucionan hablando". Doncs això.

"CANÇONS D'AMOR I DE PLUJA" (SERGI PÀMIES)

"Quan esclati la pròxima guerra, m'agradaria que m'enxampés dins d'un cinema". I a mi! És una de les frases de Sergi Pàmies a "Cançons d'amor i de pluja". Té 179 pàgines i està publicat per Quaderns Crema. Són 26 contes curts, entre la invenció i l'autobiografia. L'amor, el desamor, la quotidianitat, la paranoia -sensacional "Nova York, 1994"-, la relació amb les dones i el pas del temps són alguns dels seus ingredients.

Si a "La bicicleta estàtica" Pàmies ja es despullava una mica, aquí encara ho fa una mica més. Jo diria que aquest és, de llarg, el seu llibre més autobiogràfic. Ens parla força de la seva mare, Teresa Pàmies, del seu pare, Gregorio López Raimundo, i també del seu germà i dels seus tiets. Fa una radiografia molt interessant de la seva família a "El nínxol", on també apareixen els seus fills. També fa el seu particular homenatge al locutor Luis Arribas Castro, a "Dos radiofonistes". Pàmies no està per l'ornamentació. La seva escriptura és clara, directa, honesta i punyent. Amb ell comparteixo la passió pel cinema i, malauradament, aquell punt d'hipocondria que, en les seves mans, es torna divertida. Al llibre, evidentment, també hi apareix.

Frases com "El règim és un dels factors més devastadors de destrucció de les parelles" converteixen Pàmies en un escriptor que es mou amb comoditat per les relacions humanes. Això sí, a través d'un dels seus personatges, deixa caure perles com aquestes: "A l'escriptor li agradaria respondre que, a més que misogínia, el què potser amaga aquesta conducta deu ser una incapacitat misantròpica per entrar en el món de les dones". Respon d'aquesta manera quan li pregunten a un escriptor per què és misogin. En Sergi, amb qui vaig tenir la sort de compartir plató a TV3, quan col·laborava amb Els Matins, és únic i irrepetible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els adolescents creuen en l'amor total!

Tenia moltes ganes de veure la nova pel·lícula de Jeff Nichols, després de la sensacional “Take Shalter”. Amb “Mud”, nom del protagonista, el director nord-americà (Little Rock, Arkansas, 1978) torna a encertar-la. Ja hi ha qui diu que es convertirà en el successor del gran Clint Eastwood. “Mud” és menys inquietant que l’anterior, però desprèn elegància i màgia. Què li sobra? Potser el darrer minut?

Si faig cas de les dues pel·lícules que he vist d’ell, arribo a la conclusió que Nichols fa un gran treball amb els actors. A “Mud” fins i tot aconsegueix que quedin creïbles el guapo Matthew Mc Conaughey i la pija Reese Witherspoon. És el millor paper que he vist mai de tots dos. Però els que treballen realment bé són els dos nens protagonistes: Tye Sheridan (que fa d'Ellis) i Jacob Lofland (Neckbone), que m'ha recordat el malaurat River Phoenix. En el repartiment també hi destaquen Michael Shannon (que ha participat en els tres títols de Nichols) i el gran Sam Shepard. Shannon és el tiet d’en Neckbone. Shepard un francotirador retirat, amb un passat obscur a Cuba.

“Mud” és moltes coses a la vegada: una pel·lícula d’aventures, un al·legat a favor de l’amor total i, sobretot, un cant a l’amistat que, pels dos nois protagonistes, està per sobre de tot. L’amor i l’amistat poden justificar qualsevol cosa?. Quan els ho demana, l’Ellis i en Neckbone, que tenen catorze anys, estan disposats a ajudar a en Mud, un fugitiu amagat en una illa del Mississipí. Els explica que el seu únic error ha estat protegir la Juniper (Witherspoon), l’amor de la seva vida. Serà veritat? L’últim quart d’hora de la història, amb intent de venjança inclosa, és espectacular. Visualment, “Mud” és una pel·lícula molt rica visualment, amb un munt de paisatges naturals preciosos. És, sens dubte, un dels grans títols de la temporada.

Per acabar em quedo amb dues frases, que no contextualitzaré: “En el mundo intervienen fuerzas violentas: el bien, el mal y la suerte”. I la segona, tan simple com contundent, aquesta: “¿Por qué nos ayudas? ¡Porqué os queréis!”.

"KICK-ASS 2. CON UN PAR"

Com a mínim, “Kick-Ass 2” ja ha batut un rècord: És impossible reunir més superherois frikis junts! La pel·lícula és més violenta i menys espontània que la primera. Jeff Wadlow, que s’ha encarregat de la direcció, no ha fet oblidar Matthew Vaughn, molt més ágil i ocurrent. És massa artificial, amb acudits com aquest: “Prefiero que me torturen antes que escuchar al puto Justin Bieber”. Amén.

Igual que en la primera, el millor de la pel·lícula és la interpretació de Chloë Grace Moretz, quedóna vida a Hit Girl. Podríem dier que és l’únic superheroi (o superheroïna, en aquest cas) una miqueta creïble. Això sí; ha crescut i ja no fa tanta gràcia. La resta, i aquesta és la intenció -per suposat- són personatges de pa sucat amb oli. Començant pel mateix Kick-Ass (Aaron Johnson). Alguns sfins i tot donen una mica de llàstima, com el Colonel Stars and Stripes, a qui interpreta un horrorós Jim Carrey.

La història, si és que en té alguna, és la dificultat de Kick-Ass i de Hit Girl per seguir protegint la ciutat. Els seus familiars els demanen que ho deixin, abans que no sigui massa tard. Però Bruma Roja, ara rebatejat com El Hijo Puta, els obliga a tornar a l’acció. El desig de venjança del noi dolent, després que Kick-Ass matés al seu pare, sembla no tenir final. És per això que recluta un exèrcit de frikis, amb Mother Russia (la gegantina Olga Kurkulina) al capdavant. Bofetades, tòpics i alguna escena vistosa, com la de Hit Girl a la furgoneta. Res més.

"EL MAR DELS TRAÏDORS" (JORDI TOMÀS)

Hi ha bons llibres amb finals dolents. I hi ha llibres dolents que, després d'un gir inesperat, tenen un final més o menys bo; vaja, que van de menys a més. "El mar dels traïdors", de Jordi Tomàs (Barcelona, 1971), no pertany a cap dels dos grups. És un gran llibre, amb un grandíssim final. Quan em quedaven poques pàgines patia perquè pensava que l'autor potser hauria caigut en la temptació d'acabar-lo d'una manera més agraïda, però no!

"El mar dels traïdors", premi "El lector de l'Odissea" (2012), és una obra epistolar. El llibre recull les cartes que escriu l'Antoni, un metge que, tot just acabada la carrera, l'any 1864, troba feina a bord del vaixell Verge de Montserrat. Unes cartes, qui sap, que potser mai no arribaran a ningú. L'Antoni està il·lusionat i molt agraït amb les persones que li donen aquesta gran oportunitat. Veurà món i podrà exercir la seva professió amb els mariners que ho necessitin. Tot és massa maco, potser? Doncs sí. El vaixell català Verge de Montserrat no només comercia amb ivori, eben i espècies, també ho fa amb vides humanes, amb esclaus, entre la costa africana i Amèrica. I això el nostre protagonista no s'ho hauria esperat mai...

Estem davant d'una gran novel·la d'aventures, que denuncia la pitjor de les misèries humanes, com posar preu a la vida d'algú. Inadmissible! L'Antoni no sap en qui confiar i com acabar amb el tràfic d'esclaus. Al vaixell són molts els que giren el cap per no veure allò que no els interessa. Pot fer-hi aliats al Verge de Montserrat? Corre el risc que l'acusin de traïció? A voltes, l'únic que li queda es escriure, per posar negre sobre blanc totes les seves preocupacions. Tot i tractar-se de cartes, "El mar dels traïdors" mai no es fa feixuc. Està escrit amb un estil àgil i directe, molt visual, que t'atrapa des d'un primer moment. Està editat per Proa -en la col·leció A Tot Vent i té 233 pàgines.

"En Miquel no para de delirar i de dir que ens morirem. Ja saps que, quan un està sa, pot dominar qualsevol idea angoixant que li passi pel cap. Però si estàs malalt, passa al revés: la idea angoixant subjuga el malalt i en el seu univers no existeix res més, és una pura obsessió sense fonament racional. Vet aquí el dilema constant de la meva professió: saber que té més importància, si l'ocupació o la preocupació".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy