L'amor de mare a fill no té límits!

Si el teu fill atropellés mortalment algú, Fins on arribaries per evitar-li la presó? Mouries tots els teus contactes, en cas que els tinguessis? Això és el que planteja la pel·lícula romanesa “Pozitia Copilului”, que aquí s’ha traduït com “Madre e hijo”. Dirigida per Calin Peter Netzer, va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín. Aquest drama implacable és un dels millors títols del moment.

La Cornelia Keneres, interpretada magistralment per Luminita Gheorghiu (“Código desconocido”, 2000) no té cap dubte. Pertany a la classe alta de Romania i, des d’un primer moment, ho té molt clar: Mourà els fils que siguin necessaris per protegir al seu fill. L’escena en què coincideix a la comissaria amb la família del nen mort és espectacular. La tensió que hi ha entre ells és brutal. La Cornelia decideix ajudar al Barbu tot i que ells dos no es porten massa bé. Des de fora, fa la sensació que és egoista i desagraït. “Si haguessis tingut dos fills, com et vaig dir” -li comenta la seva cunyada a la Cornelia, al començament de la pel·lícula- “hauries pogut escollir”. És a dir, que quedar-se amb el “fill bo” i passar d’aquest.

“Madre e hijo”, que dura 112 minuts, és una pel·lícula tensa i, sobretot, molt propera. Calin Peter Netzer aconsegueix, molt ràpidament, que et posis en la pell dels protagonistes i pateixis amb ells. A la pell de la Cornelia, però també als de la família del mort, que intenta superar la trágica situació amb la màxima dignitat possible. No tenen els diners, ni la posició ni els contactes de la Cornelia, però es mereixen el mateix respecte... o fins i tot més. L’evolució dels dos policies de la comissaria, des del dia que passen els fets, és molt impactant. Sempre hi ha algú que mana, per sobre teu, que et pot acabar tocant-te el crostó. Passen de l’antipatia inicial a una submissió espectacular. Per desgràcia, la majoria de vegades, qui paga mana. Molt recomanable.

"BIG BAD WOLVES"

Al mes d’octubre passat, Quentin Tarantino va dir de “Big Bad Wolves” que, fins al moment, era la pel·lícula del 2013 que més li havia agradat. Al Festival de Sitges va guanyar dos premis: Millor director i millor banda sonora. A mi m’ha agradat força, però haig de reconèixer que no és un títol per a tots els públics. El fet que la pedofília sigui l’eix central de la història fa que sigui inclassificable.

Estem davant d’un thriller molt contundent, amb grans dosis d’humor negre, dirigit a quatre mans pels israelians Aharon Keshales i Navot Papushado. És la seva segona pel·lícula, després de debutar, sense massa èxit, amb “Rabies” (2010). La Policia busca un assassí en sèrie. Ha matat a tot un seguit de nenes, després d’abusar d’elles i de torturar-les fins a punts insospitats. Hi ha un dia que un dels pares, amb passat de soldat, decideix prendre’s la justícia per la seva pròpia mà, torturant a un sospitós, professor de religió. Està convençut que és l’assassí i que no s’equivoca. Inicialment, ho fa amb la col·laboració d’un policia suspès per negligència. Les interpretacions són força bones.

Hi haurà qui qualificarà l’humor de la pel·lícula de genial; i hi haurà qui dirà que frega el ridícul. Donaré la raó als dos grups. Els acudits estan al límit, com quan la mare del torturador el truca per telèfon i li demana al profesor, ple de sang, que el perdoni un moment. Deixa a sobre de la taula el martell amb què li està trencant els dits i puja al pis de dalt de la casa per poder parlar amb tranquil·litat. El nivell és aquest. És una pel·lícula per gaudir-la sense fer massa preguntes. Si ho fas, i penses en la pedofília i la tortura, corres el risc d’acabar aclaparat.

"MANIAC"

"Maniac", del francès Franck Khalfoun, és una de les pel·lícules més desagradables que he vist darrerament. Es tracta d'un remake de l'estrenada per William Lustig l’any 1980. Està interpretada per Elijah Wood i per la guapíssima Nora Arnezeder (“París, París”, 2008). Wood interpreta a en Frank, propietari d’una botiga de maniquins i assassí en sèrie.

La violència, si està justificada, mai no m’ha fet nosa en el cinema. Els sud-coreans, per exemple, en saben un pou. La col·loquen quan toca, en la seva justa mesura. A “Maniac”, però, quasi sempre és gratuïta. No crec que sigui necessari que veiem, amb tot luxe de detalls, com en Frank mata a les seves víctimes, sempre innocents. L’escena final, que no explicaré, és fastigosa! I, per si fos poc, no té cap mena de sentit. Tot això perquè el protagonista mai no ha superat que la seva mare l’abandonés. Ni per veure en DVD.

“9N 2014”

Jaume Barberà (Mollet del Vallès, 1955) s’autodefineix com a periodista combatiu o, fins i tot, tòxic. Per què? Doncs perquè s’ha decidit a denunciar la corrupció que hi ha a la política actual. I ho ha fet amb frases com “No vull tenir més mandataris que em menteixin dia i nit” o “No vull tenir més classe política que entén que la política és no escoltar el poble”. Actualment, en Jaume presenta el programa "Retrats" al Canal 33.

Després de triomfar amb “S’ha acabat el bròquil”, Barberà ha tornat amb “9 N 2014”, un dels grans èxits de l’últim Sant Jordi. El llibre està publicat per Ediciones B, recull les seves converses amb Josep Maria Fonalleras i és molt curtet. Només té 150 pàgines. Està dividit en dues parts. En la primera, Barberà analitza la situació política i econòmica mundial. I ho fa amb un munt de dades, que sempre posa sobre la taula. Fins i tot ens dóna tot un seguit de links per ampliar les informacions aportades, en cas que ho creguem oportú. No està satisfet de pràcticament res, perquè tot és millorable. Una conclusió? Els polítics haurien de pensar menys en ells i més en nosaltres.

La segona part de “9 N 2014” està dedicada al futur de Catalunya i a la necessitat de votar. Assegura que ha quedat clar que no hi ha encaix possible amb Espanya i que s’han de buscar alternatives viables. Quan parla de la independència diu coses com aquesta: “Si vols que et digui la veritat, estic decebut per la poca qualitat argumental i intel·lectual de tots els que s’oposen a la independència de Catalunya. I no et dic res de quan parlen del nacionalisme dels altres. Què és la bandera espanyola de 24 metres quadrats. Amb un màstil de 50 metres per suportar els 35 metres de pes, que hi ha a la plaça Colón de Madrid? Un homenatge a Walt Disney? Podríem comptar amb els dits els “intel·lectuals” espanyols que no s’hagin limitat a ridiculitzar i/o insultar amb literatura rància, tronada i llefiscosa la voluntat majoritària del poble de Catalunya”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'amor, a distància, potser no ho és tant

"10.000 KM" és el primer llargmetratge de Carlos Marqués-Marcet. Al Festival de Màlaga va guanyar cinc premis (inclosos els de millor pel·lícula, director i actriu). Natalia Tena també se'n va emportar la distinció de millor actriu a Austin i David Verdaguer el de millor actor. Són els dos únics protagonistes de la pel·lícula. En els 98 minuts que dura no hi surt ningú més.

El gran encert de "10 KM" és la química que hi ha entre en David i la Natalia. El seu gran treball interpretatiu fa que la història sigui molt creïble. Des d'un primer moment et poses a la seva pell i et preguntes què faries en una situació similar. La Natalia, que va néixer a Londres fa 29 anys, té un currículum cinematogràfic espectacular, amb el paper de salvatge a la sèrie televisiva "Juego de tronos" i el de Nymphadora Tonks en quatre de les pel·lícules de Harry Potter. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la divendres, al programa "Els Matins" de TV3, i em va semblar encantadora. A més a més de ser actriu, canta amb el grup Molotov Jukebox.

En Sergio i l'Alex fa set anys que viuen junts; i creuen que és el moment perfecte per tenir una filla. Però, quan menys s'ho esperen, ella rep una oferta per muntar una exposició fotogràfica a Los Angeles. S'hi haurà d'estar, com a mínim, un any. Lògicament, la relació en surt perjudicada. Durant tot asquest temps es veuen per càmera web, es passen missatges per Whatsapp i poca cosa més. La distancia provoca que es facin moltes preguntes sobre qui són i cap a on van com a parella i si cal o no seguir junts.

Visualment, la pel·lícula és molt innovadora. Hi ha un cop, per exemple, que a la pantalla de cinema només s'hi veu l'e-mail que està escrivint en Sergio; i un altre, les fotos que està retocant l'Alex. El més habitual, però, és que veiem als protagonistes a través de les pantalles dels seus ordinadors. Encara que no hi tingui massa a veure, "10.000 KM" m'ha fet pensar en "Her", d'Spike Jonze.

"THE LUNCHBOX"

Definitivament, el cinema de l'Índia està de moda. Després de l'exit de la sensacional "Gangs of Wasseypur", ha arribat a les cartelleres "The Lunchbox". Des d'un punt de vista argumental no tenen res a veure, però el seu director, Ritesh Batra, també s'allunya de les línies bàsiques de Bollywood: balls populars i pobresa. Estem davant d'una pel·lícula petita, però dolça i delicada.

Batra ens explica la relació epistolar entre un home i una dona. No es coneixen de res. Les cartes d'un a l'altre viatgen dins d'una carmanyola. Tot comença per una errada en el transport del menjar de la ciutat de Mumbai, conegut popularment com a Dabbawala. Les dones cuinen al llarg del matí i una empresa s'encarrega de distribuir les carmanyoles -i de tornar-les- als seus respectius destinataris. El dinar fet per l'Ila, que interpreta la debutant Nimrat Kaur, arriba a un home equivocat, en Saajan Fernandes, que el gaudeix molt més que el marit. El paper d'en Saajan el fa Irrfan Khan ("La vida de Pi", 2012). A partir d'aquest moment, s'obre un món nou per a tots dos, ple de gustos i olors.

La resta de personatges que surten a la pel·lícula no tenen gens d'importància. Fa la sensació que Batra els podria haver estalviat o, en tot cas, donar-los més consistència. És el cas del treballador que ha d'ocupar el lloc d'en Fernandes quan es jubili. Li dóna vida Nawazuddin Siddique, el brutal Faizal Kan de la segona part de la citada "Gangs of Wasseypur". "The lunchbox", que és una aposta segura, va triomfar al Festival de Toronto, amb la nominació a la millor pel·lícula per part del públic.

"MANAZURU" (HIROMI KAWAKAMI)

Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) és una de les meves referències de la literatura oriental, junt amb Haruki Murakami. He llegit tot el que s'ha publicat d'ella, en castellà (Acantilado) o en català (Quaderns Crema). L'últim llibre es titula "Manazuru" (Una història d'amor)". Té 214 pàgines i he escollit la traducció de Marina Bornas Montaña. És una història subtil, protagonitzada per tres dones d'una mateixa família: àvia, mare i filla.

Qui té més pes, i de llarg, és la Kei, que intenta sobreviure sense el seu marit. En Rei va desaparèixer fa dotze anys, sense deixar rastre. No sap si està viu o està mort, però ella, a la seva manera, el continua estimant. De fet, estima la seva absència, a la qual no s'ha acabat d'acostumar mai. Manazuru és un lloc físic, on ella acudeix, de tant en tant, per intentar reflexionar i intentar descobrir més coses sobre l'adéu d'en Rei. Suposo que els desplaçaments a aquesta localitat de Kanagawa són reals, però els realment importants són els viatges interiors de la Kei, els que li serveixen per intentar buscar la pau amb el seu propi esperit.

Com en totes les seves novel·les, Kawakami ens presenta personatges molt ben desdibuixats, persones més o menys reals, amb problemes reals. La Kei veu ombres, que l'acompanyen allà on va. Cada cop la preocupen menys; i fins i tot hi parla. Són la veu de la seva consciència? De Kawakami també en valoro, i molt, la seva capacitat de descripció. Tot el que ens explica es converteix en real. Per a mi, és una escriptora imprescindible:

"Durant una temporada, vaig desar el diari al fons del prestatge per no veure'l. Fins aleshores, el Rei no m'havia semblat mai un desconegut, però des que havia llegit el seu diari s'havia convertit en un estrany per a mi. Ni tan sols era capaç de recordar la seva cara. Ni la seva olor. Ni el tacte de la seva pell. Ni la seva veu.
I no perquè hagués desaparegut sinó perquè, mentre llegia el diari, veia el meu propi entorn amb els seus ulls. És molt desagradable, veure tot el que t'envolta sota l'òptica d'una altra persona. D'aleshores ençà, cada vegada que llegeixo el seu diari, les lletres em punxen, em fan mal. No m'agrada. Odio al Rei. És diferent de mi. És molt lluny de mi".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El tren és el món, nosaltres la humanitat

Quan algú es posa una peça de roba daurada o platejada, pot quedar molt elegant... o xavacà. De vegades, la diferència és mínima! Per què ho dic? Perquè "Snowpiercer" està al límit, entre l'obra mestra i el trasbals total. Són 126 minuts caminant sobre la fulla de la navalla. Si haig d'escollir, compro. Veient-la, m'ho he passat bé. Això sí, sense fer-me massa preguntes.

"Snowpiercer" (aquí s'ha traduït com "Rompenieves") reuneix el bo i millor del cinema sud-coreà dels últims anys. La pel·lícula està dirigida per Bong Joon-ho ("The host" i "Memories of murder") i produïda per Park Chan-wook, pare de la trilogia de la venjança, amb "Old boy" al capdavant. I, per acabar-ho d'adobar, Song Kang-ho hi té un paper destacat. Ja va estar a les ordres de Joon-ho en els dos títols mencionats abans i a les de Chan-wook a "Sympathy For Mr. Vengance". En el repartiment també hi destaquen Chris "Capitán América" Evans, Jaime Bell (el nen que feia de Billy Elliot), una estranya Tilda Swinton, el veterà John Hurt i un deeficat Ed Harris, un actor que m'encanta.

Estem davant d'un thriller futurista amb algunes escenes espectaculars. Uns espavilats volien refredar el món del seu escalfament global, amb un producte revolucionari, però l'acaben congelant. Es passen de frenada! Els únics supervivents viatgen en un tren que no s'atura mai. "El tren és el món, nosaltres la humanitat i tots tenim la nostra posició preestablerta", assegura un dels protagonistes. I, per trencar aquest ordre, comença una lluita a mort entre les persones dels primers vagons (que gaudeixen de tot tipus de luxe) i la gent dels últims, a qui se'ls menja la brutícia i la misèria. Estil "Metrópolis", per entendre'ns. L'objectiu és arribar a la màquina, avançant vagó a vagó. "Sense lideratge", diu el maquinista, "els homes es devoren uns als altres". Ara, que perquè ens manin líders corruptes, potser seria millor autodevorar-nos i acabar abans.

"MATTERHORN"

Feia molt temps que el final d'una pel·lícula no m'emocionava tant. Me la va recomanar l'escriptora Flavia Company i, sense saber ni de què anava, vaig fer-li cas! Parlo de "Matterhorn", el debut de l'holandès Diederik Ebbinge. Matterhorn (Cerví) és el nom d'una muntanya dels Alps. Són 87 minuts plens de tolerància i de llibertat. D'aquelles boniques històries que et sorprenen de tant en tant.

La pel·lícula s'ha d'anar a veure sabent-ne les mínimes coses possibles. Jo només diré que està protagonitzada per un calvinista (que viu sol, tot i que estava casat i té un fill) i per un altre home que quasi no parla. No sabem d'on ha sortit ni perquè es comporta d'una manera tan estranya. I fins aquí puc llegir. L'església proclama que ens ajudem els uns als altres però, de vegades, quan ho fem tampoc no n'està del tot conforme. La caritat sempre queda millor negre sobre blanc, escrita en paper. En René Van' T Hof, que fa de Theo, el segon dels homes, està espectacular. Ton Kas (Fred) també treballa molt bé, com l'inquietant Porgy Franssen, que dóna vida a en Saskia, la mà dreta de capellà.

"FROZEN. EL REINO DEL HIELO"

Millor pel·lícula d'animació i millor cançó en la darrera edició dels Oscars. Es tracta de "Frozen", l'últim producte de Disney. L'altre dia, finalment, vaig poder veure-la. És l'adaptació lliure del llibre "La reina de las nieves". Em va agradar, però em quedo amb "El viento se levanta", d'Hayao Miyazaki, que era una altra de les finalistes. Visualment és una preciositat, però m'esperava un argument més treballat.

L'Elsa, filla gran de la reina, converteix en gel tot el que toca i, sense voler-ho, el seu regne viu sotmès en un hivern etern. Després de la mort dels seus pares, és a ella a qui li toca manar. La seva germana petita, l'Anna; un muntanyer que es diu Kristoff i un ren, l'Sven, intentaran que torni el bon temps, com a mínim en l'època de l'any que toqui. No no ho tindran gens fàcil. El personatge que més em va agradar és el ninot de neu, simpatiquíssim, que l'Anna i companyia es troben anant cap al regne del gel. Una pel·lícula entretinguda, per tota la família i, com mana la tradició de la casa, plena de cançons. Ja es pot llogar i comprar en DVD.

"SI LEVANTARA LA CABEZA" (DANIEL VÁZQUEZ SALLÉS)

Si he de ser sincer, de llibres que m'hagin fet petar de riure, només n'he llegit uns quants. L'últim, "Si levantara la cabeza", de Daniel Vázquez Sallés. Té una mala llet brutal! M'imagino que s'ha protegit abans de publicar-lo, perquè rep absolutament tothom: Durán i Lleida, Rosa Díez, César Vidal, Jiménez Losantos, Raphael, Bertín Osborne, Toni Cantó, Aznar, Rajoy, Zapatero... Són molts els polítics, escriptors i cantants als qui passa factura.

El llibre està publicat per Destino i es fa curt, perquè només té 189 pàgines. Vázquez Sallés ens explica la història d'en Paquito, clon de Francisco Franco Bahamonde. Ha estat 33 anys allunyat de la vida pública; fins al dia que la Fundación Franco y Cía decideix presentar-lo a les eleccions, després de donar-li quatre indicacions bàsiques. L'objectiu és clar: centralitzar l'Estat, eliminar als "rojos" i nacionalistes, tornar al poder a l'església i satanitzar els casaments entre homosexuals. El gran encert de "Si levantara la cabeza", sàtira política de qualitat, és que l'autor fa ficció amb fites reals com la vida mateixa. Perquè triomfi la dreta dura, potser no seria necessària l'aparició d'aquesta espècie d'ovella Dolly humana... aconseguida amb les tècniques del doctor Mengele! El llibre comença amb la mort de Franco i acaba en l'actualitat.

Què passaria si el dictador aixequés el cap? Doncs que potser es trobaria com a casa. Amb alguna diferència, això sí, ja que "los militares nostálgicos están retirados o muertos, y la mayoría de los componentes del ejército son ecuatorianos y salvadoreños". Vázquez Sallés fa servir un estil àgil, contundent i molt i molt divertit: "Quizás Europa no vaya a permitir restaurar la pena de muerte, pero a los maricones y a las bolleras los vamos a freír a electroshocks. Y lo haremos siguiendo la técnica de ... ¿Cómo se llama ese político que fue alcalde de Madrid?
-¿Gallardón?
-Ese. Primero nos venderemos como liberales, luego nos comportaremos como inquisidores fanáticos de la castidad. Todo por Dios y por España".

Com diria Bernd Schuster, a Vázquez Sallés li encanta el futbol, com al seu pare, "No hace falta decir nada más". En aquests temps tan difícils, un llibre com "Si levantara la cabeza" s'agraeix. També pot ajudar-nos a reflexionar. Molts s'omplen la boca amb la paraula democràcia, i dia rere dia es vulneren un munt dels nostres principis bàsics.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La denúncia s'imposa a la comèdia

"Carmina y amén" és més rodona que "Carmina o revienta" i, per com es desenvolupa, no crec que hi hagi tercera part. Paco León torna a deixar clar que el seu estil de fer comèdia és personal i intransferible. La seva mare, Carmina Barrios, i la seva germana, María León, tornen a estar espectaculars. Ell fa una petita aparició en l'escena final. Una hora i quaranta minuts de bon cinema.

En aquesta segona part, la denúncia s'imposa a la comèdia. És veritat que la pel·lícula té escenes divertides, però n'hi ha d'altres que calen més fons. Penso per exemple, en la dels okupes o quan el metge certifica la mort del marit de la Carmina. Són situacions força reals, que deixen molt clar en quin país vivim i com són les coses: Misèria, enganys, una policia inoperant, manca d'habitatge, immigrants il·legals i polítics corruptes, que sempre fan les coses en benefici propi. Fins i tot un ocell que es diu Bárcenas. Tot tractat en clau de comèdia, sí, però amb càrregues de moltíssima profunditat. Com ha de ser!

"Carmina y amén" té més substància grisa que "Ocho apellidos vascos", que continua arrasant a les cartelleres. La pel·lícula de León -dimarts l'entrevistarem a "Els Matins" de TV3- se'n va emportar el premi al millor guió en l'últim festival de Màlaga. Allà, el jurat també va escollir Yolanda Ramos com a millor actriu de repartiment. Fa un paper curt, però espectacular. Interpreta a "la catalana", una mena de massatgista addicte als porros i amb nocions de reiki. Protagonitza algún dels moments més divertits de la cinta, com quan parla amb el la iaia que -suposadament- es comunica amb la Reina per Skype.

"EL VIENTO SE LEVANTA"

Als seus 73 anys, Hayao Miyazaki continua regalant-nos pel·lícules inoblidables. La darrera és "El viento se levanta", com sempre produïda pel prestigiós Studio Ghibli. El protagonista és en Jiro que, des de ben petit, somia en dissenyar avions... tot i que és curt de vista. La història s'inspira en l'enginyer aeronàutic italià Giovanni Battista Caproni (1886-1957).

Entre altres missatges, Miyazaki ens diu que, amb ganes i molta empenta, tot és possible. Tot... o quasi tot, perquè, malauradament, els somnis mai no són complerts. En Jiro aconsegueix fer uns avions preciosos, però també letals, sobretot en el decurs de la Segona Guerra Mundial. "El vent s'aixeca i cal intentar viure", ens diuen en un moment donat. Una veritat com un temple. El tema central, el del disseny d'avions, està molt ben secundat per una bonica i alhora trista història d'amor. Als Òscars va estar nominada com a millor pel·lícula d'animació, però va guanyar "Frozen", de la qual en parlaré la setmana vinent.

Visualment parlant, estem davant d'una pel·lícula preciosa, amb uns paisatges bonics i plens de vida... fins que algú se l'emporta. "El viento se levanta" també ens serveix per repassar moments històrics importants, com el terratrèmol de Kanto, la Gran Depressió, l'epidèmia de la tuberculosi o l'entrada del Japó a la Segona Guerra Mundial. Per cert, en una conversa, dos dels protagonistes, parlen de "La muntanya màgica", de Thomas Mann.

"LA CUINERA" (COIA VALLS)

Com en Jaume Miravall a "El mercader", la Constança Clavé és un personatge que t'atrapa des d'un primer moment. Ella és la principal protagonista de "La cuinera", la darrera novel·la històrica de la Coia Valls (Reus, 1960). Està publicada per Ediciones B i té 396 pàgines. L'autora data el llibre entre els 1770 i 1780, majoritàriament a la ciutat de Barcelona. La Constança hi arriba des de Lima, al Perú, quan només té setze anys.

"La cuinera" és un llibre ple d'olors i de sabors, perquè preparar bon menjar és la passió que manté viva a la Constança que, un cop mort el seu pare -que servia al virrei Manuel d'Amat-, va haver de tornar a començar de zero. Esperava una vida agradable i bonhomiosa a casa dels seus avis, però quan arriba a Barcelona s'adona que la família llunyana no sempre és com un s'imagina en somnis, La noia arriba amb un petit i únic tresor: el llibre de receptes del seu primer mestre, el xef Antoine Champel. El llibre i un nom, el de Pierre Bres, un cuiner francès amb molt de pes en la societat barcelonina de l'època. Trobar-lo i posar-se als seus serveis pot ser la seva única taula de salvació.

A "La cuinera", la Coia ens presenta una Barcelona bruta i amb molta misèria. Hi ha homes i dones amb moltes ganes de fer la revolució, però saben que ningú no els posarà les coses fàcils. Una misèria -sempre ha estat així, res canvia- que contraposa amb la finor de les cases més exquisides, on habitualment cuina el gran Pierre Bres. És un misògam en tota regla. A més a més, està sobreestimat, fa la rosca als poderosos i s'aprofita, sempre que pot, dels més necessitats. Tot en benefici del seu pròsper negoci. Fins que la Constança li trenca els esquemes. D'ella també se'n val, i molt, però acaba necessitant-la. Les habilitats culinàries de la noia no tenen límits. Estic convençut que, a través del menjar, hauria pogut aconseguir qualsevol cosa.

Estem davant d'una novel·la plena d'aventures, ben documentada i, sobretot, molt àgil. Diria que et desperta la gana de la primera a l'última pàgina. És la història d'un somni, d'una noieta que va deixar tot el que tenia a Lima. Allà també s'hi va quedar l'Iskay, el seu amic de l'ànima. La Constança, l'Iskay i en Ventura -casat amb la seva àvia- són els personatges més simpàtics. La que més ràbia fa és la vídua De Acevedo. L'escena dels cabells la vaig trobar d'una crueltat total. I fins aquí puc explicar.

"La Constança va complir fil per randa la seva promesa. Mai no s'havia vist al poble d'Albons un àpat com el que va preparar per al Baró de Maldà. Després d'un saborós plat d'escudella, la Constança va servir un rostit d'ànec cobert amb ous i sucre que va fer les delícies del baró. Però el que li va robar el cor definitivament i el va sorprendre d'allò més va ser el conill cuinat amb xocolata. El seu secret residia en la picada, que incorporava a la cassola una estona abans de treure el guisat del foc. No només l'elaborava a base de pa, alls i fetge fregit: el fet d'incorporar-hi les ametlles i la xocolata, i de deixatar la mescla amb vi ranci, li atorgava un resultat sorprenent".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy