El mal pot estar més a prop del que penses

Feia temps que hi anava al darrere; i ja he pogut veure-la. Parlo de la “O lobo atrás da porta” (2013), del brasiler Fernando Coimbra. Va ser escollida millor pel·lícula llatinoamericana al Festival de Sant Sebastià i millor opera prima al Festival de L’Havana. Tot gira al voltant del segrest de la petita Clarinha, la filla del matrimoni de la Sylvia i en Bernardo. Algú va a buscar-la a l’escola i ja no tornen a veure-la més.

El millor de la pel·lícula és la interpretació de Leandra Leal. Dóna vida a la Rosa, l’amant d’en Bernardo, que treballa d’inspector en una companyia d’autobusos. L’evolució del seu personatge és sensacional. De noia maca i sexy a femme fatale. També treballen francament bé la Fabiula Nascimento, que fa de Sylvia; i en Milhem Cortaz, que és en Bernardo. L’acció comença quan la Sylvia va a buscar la nena a l’escola i la professora li diu que, uns minuts abans, se l’ha emportada una amiga seva. La mestra està convençuda que la mare estava malalta. De fet, diu que ha rebut una trucada de telèfon (possiblement d’una impostora que es feia passar per ella) explicant-li. És en aquest mateix moment quan comencen les investigacions. Tots els indicis apunten a la Rosa i a una possible venjança cap en Bernardo, que l’hauria deixada.

"O lobo atrás da porta" és perversa, incòmoda (sobretot si es tenen fills) i commou fins a punts insospitats. Coimbra retrata el desig, la mentida i la perversitat dels tres personatges, que semblen jugar una interminable partida de cartes. La Sylvia és la víctima principal, amb el permís de la pobra Clarinha. No en té cap culpa del que està passant. Li prenen la nena i pateix per recuperar-la. Vol tornar a acariciar-la i com abans millor. En Bernardo mai no es podia imaginar que tenir una amant podia ser tan perillós. Tot té a veure amb la seva relació amb la Rosa? O potser no? És d’aquelles pel·lícules que, com menys coses se sàpiguen abans de veure-la, millor. El final és brutal. Ja ha sortit en DVD.

"UNA PALOMA SE POSÓ EN UNA RAMA A REFLEXIONAR SOBRE LA EXISTENCIA"

Absurda i genial. Parlo de la pel·lícula sueca "Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia", de Roy Andersson. Tot té poc sentit, com el mateix títol o el cartell, d'una escena sense sentit. Un home que mor mentre obre una ampolla de vi, un altre que cau fulminat en un vaixell i una dona que no es vol separar de les joies ni en el moment de morir són l'aperitiu.

Els protagonistes principals són en Sam i en Jonathan, dos veterans venedors d'articles de broma amb poquíssima gràcia. Sempre ensenyen les mateixes coses: una dentadura de vampir, un sac del riure i una màscara d'un home amb només una dent. No venen res; i no m'estranya. Són tristos com la mort, amb la qual un d'ells somia sovint. L'escena en què s'imagina que 'rosteixen' uns esclaus en un cilindre gegant és del tot delirant. "Una paloma" és una pel·lícula minimalista, amb escenaris buits, de colors pastel i amb persones molt variades, com la grassa professora de flamenc, que intenta aprofitar-se d'un dels seus alumnes. Suposo que Andersson vol deixar-nos ben clar, i ho aconsegueix, que la vida és absurda i que cal aprofitar-la quan ens ve de cara.

Són molts els referents que em venen al cap quan penso en el cinema d'Andersson, començant per Jacques Tati i Luis Buñuel. Hi ha qui diu que també té coses de Bergman i de Kaurismaki. "Una paloma" és surrealisme en estat pur. En Sam i en Jonathan són com dos pallassos tristos, desencaixats en el món que els ha tocat viure. Holger Andersson i Nils Westblom estan sensacionals. Amb aquesta pel·lícula se'n va emportar el Lleó d'Or al Festival de Venecia. És la que completa la trilogía sobre l'existència, després de "La comedia de la vida" (2007) i de "Canciones del segundo piso" (2000). Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sin retorno (Susana Rodríguez Lezaun)

“Sin retorno”, de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967), és un thriller potentíssim. Té 478 pàgines i està editat per DeBols!llo. Me’n va parlar la Berta Bruna, una de les persones que ha apostat per ella. Es nota que la navarresa ha begut d’autors com Raymond Chandler, Simeon, Henning Mankell, P. D. James i Vázquez Montalbán. Llibres d’ells apareixen en les prestatges d'alguns dels protagonistes.

De fet, el nom de l’inspector sobre qui gira tot el llibre, David Vázquez, és un homenatge al geni barceloní, segons m’ha explicat la mateixa Susana. En el seu dia, Andrea Camilleri ja va honorar-lo creant el comissari Montalbano. L’acció es desenvolupa a Pamplona i al llarg del Camí de Santiago, concretament a Roncesvalles. Hi ha dos casos principals, amb el nexe d’unió d’en David. Quan comença la novel·la, ha d’investigar la mort d’en Marcos, al llit de matrimoni de casa seva. Ha estat en un incendi, quan estava completament begut. En Marcos picava a la seva dona, la Irene Ochoa que, poc després de la mort del seu marit, comença a veure’s regularment amb el citat inspector. Abans no es coneixien. Ara, estan units per una passió total!

UN LLIBRE MOLT VISUAL

Gràcies a la Irene, que li dóna sentit a la seva vida, en David no s’enfonsa quan més difícil s’està posant la seva feina. Ell i el seu equip estan investigant la mort violenta de tres pelegrins al llarg del Camí de Santiago. No tenen cap prova. Cap fil per estirar. Això sí, tots tres eren ciutadans estrangers i presentaven unes ferides brutals al cap, ferides de mort. A sobre dels cossos sense vida, l’assassí hi deixa una petxina de pelegrí blanca. És la seva firma. El llibre és molt visual -no m’estranyaria que se’n fes una pel·lícula- i amb uns protagonistes força treballats psicològicament. La història és creïble i està ben ambientada. Es dóna la circumstància que Pamplona també era l’escenari de l’exitosa trilogia del Baztán, de Dolores Redondo, protagonitzada per la inspectora Amaia Salazar. Les novel·les d’una i altra no tenen res a veure. Només estan unides per l'olfacte de la Berta...

Llarga vida a l'inspector David Vázquez! Segur que tindrà continuïtat, veurem si al costat de la Irene Ochoa o sense ella. Tot queda molt obert. Precisament, si li haig de trobar algun "però" a la novel·la de la Susana és el seu excés d'informació. Tant la història de la Irene com la del Camí de Santiago tenen molta força independentment. Per aquest motiu, quan l'autora es decanta per aprofundir en una d'elles potser deixa l'altra aturada massa estona. És només una impressió. I sempre és millor que sobri que no que en falti! Al final, les dues s'acaben en paral·lel. Novel·la negra de la bona. Recomanable.

“En menos de una hora se produjo en Roncesvalles un despliegue sin precedentes. Los primeros en llegar fueron los sanitarios de Cruz Roja, que tuvieron que esperar unos minutos a los bomberos de Burguete. Estos ayudaron a uno de los médicos a descolgarse por el ventanuco del osario, para luego izarlo tras comprobar lo que era evidente desde arriba, que el sacerdote estaba muerto y que el fallecimiento le había sobrevenido de manera violenta. Hecho esto, se desplazaron al ala privada de la colegiata para atender al padre Ramírez, quien, lejos de encontrarse major, había sufrido una crisis cardíaca causada por la enorme impresión”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

En Mattia i l'avi (Roberto Piumini)

A tothom li ha marxat algú important. No és fàcil passar pàgina; ni pels grans ni pels petits. "En Mattia i l'avi", de Roberto Piumini (Edolo, Brescia, 1947), és un llibre que té per objectiu parlar del dol amb nens que han viscut per primera vegada la pèrdua d'un familiar o amic. Té 97 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Josep M. Pinto i les il·lustracions de Jordi Vila Delclòs.

L'avi està a punt de morir. Tota la família li fa costat. Volen donar-li l'últim adéu, que deixi aquest món en pau. De la tristor generalitzada se n'escapa en Mattia, el nét més petit, que només té set anys. És ell qui fa un viatge iniciàtic amb l'avi, sense sortir del llit, sense sortir de l'habitació. Caminen, pesquen peixos obrint les butxaques dels pantalons dins de l'aigua, pugen a un campanar, passen per un mercat, munten a cavall... L'avi li explica que tot és possible, com obtenir objectes sense diners. El més important és no desitjar les coses amb molta força. "Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai", li explica l'avi. També li comenta que "una cosa no es pot posseir del tot. Es posseeixen només una mica. La part que no és nostra és del món".

Al llarg d'aquest viatge, en Mattia s'adona que l'avi cada cop és més petit d'alçada. Primer no vol dir-li, però ho acaba fent. Lògicament, amb aquesta metàfora Piumini ens explica que la vida de l'avi s'està acabant, tot i que hi arriba en plenitud de condicions físiques i mentals. El final del llibre és preciós. No explicaré què passa, però l'autor ens deixa un missatge clar: per molt que les persones morin, el seu esperit sempre estarà amb nosaltres. Els hem de recordar amb un somriure als llavis. Abans o després, segur que ens reunirem amb ells. A la família d'en Mattia, tothom està trist. Tothom menys ell, que ha sabut interioritzar el missatge que el seu avi li ha donat en l'últim alè.

"De mica en mica, va anar veient una escala costeruda que pujava, de fusta.
-Vés tu al davant -va dir l'avi-. Jo em quedo al darrere.
-Tens por que no caigui, oi? -va preguntar en Mattia, aturant-se amb la mà a la barana.
-Sí -va dir l'avi.
-I si caus tu?
-Tens raó -va contestar l'avi-. Anirem una estona tu al darrere, i una estona jo, i qui s'estigui al darrere que vagi amb molt de compte on posa els peus.
Van pujar així, canviant de replà, a poc a poc, i a través dels espiralls, tot pujant, veient les teulades del poble cada vegada més avall".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La violència només genera violència

L'hongaresa "Fehér Isten", que aquí s'ha traduït com a "White God", ens explica una història força diferent. I això sempre suma! Dirigida per Kornél Mundruczó, se'n va emportar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Cannes, en la secció "Un certain regard". Hi ha moltes maneres de llegir-la i, suposo, que totes vàlides. Dura dues hores clavades. Zsófia Psotta està extraordinària.

La Zsófia, que debuta com a actriu, interpreta a la Lili, una espavilada nena de 13 anys. Viu amb la seva mare i el seu gos, en Hagen, que l'acompanya a tot arreu. Fins que es trasllada a casa del seu pare -el matrimoni està separat- i ell abandona el gos, sense cap mirament. Es nega a pagar un impost destinat als animals que no són de raça. A partir d'aquest moment, la Lili farà qualsevol cosa per trobar-lo. No explicaré massa coses, però el gos no té la sort de cara. És més, la situación empitjora a cada minut que passa. La pel·lícula va de més a menys, tot i que la darrera escena és preciosa. No queda molt clar on vol arribar Mundruczó, que festeja entre el cinema de denúncia, el thriller i quasi el terror. Per sort, la Zsófia, amb un futur cinematogràfic esplèndid, ho aguanta tot ella soleta.

Hi ha qui diu que la pel·lícula és una faula sobre la intolerància racial i étnica. En part sí, però no ho acabo de veure clar. És una història amb molts valors, que deixa clar que la violència només genera violència. És la revolució dels gossos contra els humans, una venjança en tota regla. Qui la fa, la paga. És en aquest punt, on el director hongarès perd una mica la mesura, per dir-ho d'alguna manera. "White God" és elèctrica i amb una banda sonora espectacular. L'actor que dóna vida al pare de la Lili, Sándor Zsótér, també ho fa francament bé. Cal felicitar a qui va fer el càsting de gossos, començant per en Hagen que, mentre dura la pel·lícula, fa una metamorfosi espectacular. La millor estrena de la setmana, sense cap dubte.

"VIAJE A SILS MARIA"

Olivier Assayas ("Carlos", 2010) és un gran director d'actors. Ho torna a demostrar a "Viaje a Sils Maria", en la qual Juliette Binoche i Kristen Stewart estan brillants. De fet, als Cèsar, Stewart va guanyar el premi a la millor actriu secundària. La pel·lícula és un bon retrat del pas del temps i de la inseguretat d'una gran actriu. Dura dues hores i té moltes capes diferents, per reflexionar-hi.

L'actriu sobre qui pivota la història es diu Maria Enders (Binoche). Davant té un repte pel qual no sap si està preparada. Fa vint anys es va fer famosa per la seva interpretació de la Sidgrid, una jove assistent personal de qui es va enamorar l'Helena, la seva cap al despatx d'advocats. Incompresa i humiliada, l'Helena es va acabar suïcidant. També l'actriu que la interpretava. Ara té l'oferta per fer d'Helena. Es tracta de canviar el seu punt de vista, de tornar a començar de zero. L'assistent de la Maria és la Valentine (Stewart). És jove i potser un pèl inexperta, com la Sidgrid? Diria que la història d'amor-odi entre la Sidgrid i l'Helena es repeteix també en la vida real, entre la Maria i la Valentine.

Assayas explota l'altra cara de la fama i les dificultats que tenen les estrelles, quan passen els anys, per fer segons quins papers. En aquesta ocasió, qui es posarà en la pell de la Sidgrid és la Jo-Ann Ellis, una actriu que ha passat més hores als jutjats -pel seu mal comportament- que als platós de cinema. És pura força; foc en estat pur. L'interpreta, i francament bé, una angelical Chloë Grace Moretz, que es va fer mundialment coneguda gràcies al seu paper de Hit Girl als dos "Kick-Ass". M'imagino que treballar al costat de la Binoche és tot un luxe per a ella. Així li diu la Jo-Ann a la Maria. La Chloë real pensa el mateix? Una molt bona pel·lícula.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Culpa, traïció i identitat després de la guerra

“Phoenix”, de l’alemany Christian Petzold, és un assaig sobre la culpa, la traïció i la identitat. Està emmarcada a Berlín, en el final de la Segona Guerra Mundial. La seva protagonista principal és Nina Hoss, que torna a estar extraordinària. La pel·lícula va guanyar el premi FIPRESCI en l’últim Festival de Sant Sebastià. És intensa i curta, perquè dura poc més d’una hora i mitja. Recomanable.

Hoss és la mussa de Petzold. Aquest és el sisè títol que roda amb ell, després de “Bárbara” (2012), “Jerichow” (2008), “Yella” (2007), “Wolsburg” (2003) i “Toter Mann” (2001). Darrerament, la vaig veure a “El hombre más buscado”, (2014) fent de jove advocada, com a companya de repartiment del desaparegut Philip Seymour Hoffman. També brillava a “Las partículas elementales” (2006). En aquesta pel·lícula interpreta a la Nelly Lenz, que surt d’un camp de concentració amb la cara embenada. L’ha recollit una amiga. El seu pla més immediat es que li facin la cirurgia estètica. Li agradaria recuperar la seva anterior fisonomia, la que tenia quan cantava per mig món. Una bala va estar a punt d'acabar amb tot.

A partir d’aquí, ben poques coses puc explicar. Només que la Nelly està obsessionada amb trobar al seu marit, que abans de la guerra feia de pianista. La seva amiga li recomana que no ho faci, però esta decidida a buscar-lo, costi el que costi. Malauradament, res és com ella pensava. El millor de la pel·lícula és l’actuació de Hoss (a qui Petzold ha d’enlletgir per fer el seu personatge creïble) i el final, que és d’una bellesa il·limitada. Poesia pura. Hi ha qui diu que tota la història s’ha de prendre com una metàfora d’Alemanya, a qui sempre li ha costat reconèixer els seus pecats de guerra. La veritat és que, sota aquest punt de vista, és més fàcil creure tot el que envolta la parella. És un dels títols més destacats de la cartellera.

"ONE ON ONE"

Kim Ki Duk segueix sense trobar la línia perduda. En la seva última pel·lícula, “One on one”, manté el seu nivell de violència física, però li falta fons, espiritualitat, poesia... Un cop més, la història del director de Corea de Sud ens explica una venjança, una constant en el seu cinema. Una nena ha estat violada i assassinada i, posteriorment, hi ha algú que tortura brutalment als culpables.

El grup que intenta ajusticiar als que van raptar a la criatura (que no havien estat ni detinguts) podríem definir-lo com a 'paramilitar'. La seva és una crueltat extrema; sobretot la del seu cap, interpretat per Ma Dong-Seok, que ja havia actuat en pel·lícules importants com “Murderer” (2014) o “Nameless”. És un dels ‘enfants terribles’ del cinema coreà, amb el permís de Choi Min-Sik. Volen que els culpables firmin una confessió en tota regla. Primer van vestits com a 'paramilitars', però després ‘evolucionen’ i ens els presenten com a policia especialitzada, una espècie de FBI coreà. Tota la seva actuació és una farsa. Per què ho fan? Què tenen a veure amb la noia?

Amb aquesta pel·lícula, Kim Ki Duk critica la corrupció al seu país, del govern i de la policia. És per això que aquest grup intenta espavilar-se tot sol. La veritat és que aquesta històpria no aporta massa coses noves. L’últim títol realmen bo d’aquest director és “Hierro 3”, estrenada l’any 2004. El cara a cara entre un dels agressors i el cap dels 'paramilitars', en els minuts finals, és el més destacat d’aquest “One on one”, que ha passat força desapercebut. Darrerament, les pel·lícules de Kim Ki Duk o no s’estrenen als nostres cinemes o fan un circuit més aviat curt. Una llàstima. Millora “Moebius” (2013), però d’ell m’espero molt més.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Així és la Fórmula 1 (Francesc Rosés)

A “Així és la Fórmula 1”, Francesc Rosés ens explica com són i com eren els pilots, els equips i els circuits d'aquest esport. El llibre -188 pàgines- està publicat per Cossetània Edicions, dins de la col·lecció ‘Fora de Joc’. El pròleg és del pilot Pedro Martínez de la Rosa, que destaca que en Rosés “sempre ha volgut estar a prop dels protagonistes”. El bateja com “la veu de la Fórmula 1”.

En Francesc, tota una vida vinculada a aquest esport, ha dedicat el llibre a “tots els pilots catalans que han lluitat per arribar a la Fórmula 1”, el mateix De la Rosa entre ells. Des de Jackie Stewart fins a Fernando Alonso els ha conegut a tots, amb Ayrton Senna, Niki Lauda, Giles Villeneuve i Michael Schumacher al capdavant. “Així és la Fórmula 1” és molt didàctic i amb un munt de dades interessants com, per exemple, quan es va córrer el primer Gran Premi, a Le Mans, el 1906; o la disputa del primer Mundial, molt més tard, el 1950. Una de les coses que més m’ha impactat és quan explica que, en els seus inicis com a periodista, morien dos o tres pilots cada temporada, per culpa de la poca seguretat que hi havia als circuits. Tot era molt més amateur que ara.

El preu d’un volant, que podria arribar als trenta mil euros; el nombre de treballadors que formen part de la nòmina d’una escuderia gran (a Ferrari més de sis-cents) o que les rodes d’un monoplaça es poden canviar en només dos segons són algunes de les dades que explica. M'ha sorprès que l’any 1970 guanyés el Mundial un pilot que ja estava mort, Jochen Rindt. Amb el seu Lotus havia sumat un munt de punts abans d’accidentar-se! És més important el cotxe o el pilot? Aquesta és una de les preguntes que es planteja i contesta el mateix Francesc, que també relata com es fa un pilot i quin és el camí més ràpid per intentar aconseguir un volant a la Fórmula 1.

CIRCUITS I PILOTS

A més a més, el llibre repassa tots els circuits, amb presència dels històrics catalans (Sitges, Montjuic i Pedralbes) i els pilots que han marcat una època, amb el primer campió, Fangio, al capdavant. També dedica unes quantes pàgines al fenomen Alonso. El sistema de puntuacions, les banderes i el paper de Bernie Ecclestone també està molt ben documentat. M’ha agradat molt l’anècdota en què explica que, fa anys, va córrer el rumor que Ecclestone s’havia fet ric participant en l’atracament del tren de Glasgow, l’any 1963. Les audiències de la Fórmula 1 són brutals, només superades pels Mundials de Futbol i els Jocs Olímpics.

“Fernando Alonso és una persona jo diria que normal, i possiblement, és el pilot de Fórmula 1 que més s’assembla a tots nosaltres. El que passa és que, dins del món de la Fórmula 1, i segons com també en la vida de cada dia, Alonso ha de prendre una sèrie de precaucions per protegir la seva intimitat i la dels seus. En realitat és una persona fidel amb els que ell aprecia i estima, i un gran amic de la gresca i de la broma. Són notables els jocs de mans que acostuma a fer amb les cartes, sempre amb ironia, i fins i tot les imitacions de gent que coneix. Jo sé que he estat víctima d’alguna de les seves imitacions, segons m’han explicat els companys, però mai vaig arribar a veure’n cap en directe. Fernando és prou hàbil per evitar-ho”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Ser mestra d'escola demana compromís

Em preguntava quina era l’última pel·lícula cubana que havia vist i no en recordova cap, més enllà de “Lista de espera”. Avui s’ha estrenat “Conducta”, d’Ernesto Daranas, nominada als Goya com a Millor Pel·lícula Hispano-americana. És una aposta segura. Alina Rodríguez, que interpreta una mestra molt compromesa, està brillant.

La Carmela (Rodríguez) fa classes en una escola des de temps immemorials. S’ha convertit en tota una institució. Té uns mètodes molt personals i no accepta ni consells ni ingerències dels seus superiors. Actua a la seva manera, com sempre. Ara fa tres anys que té als mateixos nens. No és un grup problemàtic, tot i que en Chala i la Yeni estan complicant-li la vida. Sobretot en Chala, a qui interpreta el debutant Armando Valdés Freyre. Per a ells, la Carmela és una mestra... i moltes coses més! Quan surt de l’escola, continua preocupant-se dels seus alumnes. Els fa de mare, d’àvia i del que faci falta. Donaria la vida per ells! Per desgràcia, la resta del claustre no actua com ella. Intenten no desviar-se ni un mil·límetre del programa “oficial”.

En Chala té onze anys i una vida molt complicada. Està creixent en un ambient de violència extrema. La seva mare és addicta a les drogues i a l’alcohol i el té pràcticament abandonat. És més; és ell qui la cuida a ella. Els pocs diners que guanya li arriben de cuidar gossos que entrena per fer baralles il·legals. El seu suposat pare és qui li ha donat aquesta feina tan esquerpa. L’única que mira per en Chala, i intenta que no el tanquin en un correccional, és la Carmela. La vella professora fa que t’emocionis. Si hi hagués més mestres com ella segur que tot seria molt diferent. La Carmela també ajuda com pot a la Yeni, amb defectes en la seva matrícula. Molta atenció a l’actriu que interpreta a la nena, l’Amaly Junco, que té una força impressionant. Omple la pantalla.

"MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA"

Costa d’entendre que un director de setanta anys, George Miller, faci una pel·lícula tan esbojarrada com “Mad Max: Furia en la carretera”. És salvatge, retorçada i sense ni un minut de treva. Dues hores de persecució sense aturador! En la primera mitja hora, vaig patir moltíssim. Genera un ambient d’ansietat que és difícil de suportar... fins que t’hi acabes acostumant. No hi ha més remei.

Miller ja havia dirigit les tres primeres pel·lícules de la nissaga, amb Mel Gibson de protagonista. La primera es va estrenar l’any 1979. Aquest cop, qui fa de Mad Max és Tom Hardy (“Locke”, 2013), que treballa francament bé. Al seu costat, una espectacular Charlize Theron, que ja havia actuat en algunes pel·lícules apocalíptiques, com “The road” (2009). En aquesta entrega, en Mad Max segueix vagant sol pel món, que cada cop està més malalt. No hi ha gasolina, ni aigua ni res per menjar. Sobreviure no és fàcil. Imperator Furiosa, el personatge de Theron, surt de la Ciutadella conduint un "war rig", amb l'ordre d'anar a buscar gasolina. Però no ho fa. Fuig emportant-se les dones i els futurs fills del seu cap, Immortan Joe, que la perseguirà fins on sigui necessari.

La pel·lícula és espectacular com poques, amb una música que posa els pèls de punta. El personatge del guitarrista que treu foc del seu instrument és tot un encert. Ell és la banda sonora de la guerra, de la persecució. L’ambient és malaltís, amb en Mad Max perseguit pel seu passat i la Furiosa superant tots els perills que li surten al pas. Són dos personatges semblants, obligats a entendre’s. El catàleg de personatges i vehicles de Miller és inacabable, a quin més estrany. L’argument és la mateixa persecució, tot i que deixa un parell de missatges clars: el poder de la dona de cara al futur i la necessitat de preservar la natura. No és que surti sang i vísceres en primer pla, saltant amunt i avall, però la violència és màxima. És per això que recomanen que no la vegin els menors de setze anyhs. Ben aviat es convertirà en un clàssic. Segur.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“Vivos en el averno nazi” (Montserrat Llor)

“Vivos en el averno nazi”, de Montserrat Llor, és un llibre imprescindible per a totes aquelles persones que vulguin conèixer, de primera mà, les experiències dels espanyols que van patir l’exili i van ser deportats als camps de concentració. Està publicat per Crítica i té 320 pàgines. No estaria malament que fos una lectura recomanada a les escoles. Deixa molt clar que la raça humana està malalta; molt malalta.

La Montserrat va començar a entrevistar-se personalment amb els supervivents del nazisme l’any 2008. En aquest llibre recull les vivències d’una vintena, amb Neus Català inclosa. És un gran treball d’investigació. Ens explica el seu drama humà i la seva difícil reinserció en la societat, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. A més a més, la majoria dels presoners es van quedar a viure a França, ja que Espanya els va posar les coses difícils. També queda molt ben explicat el paper de les famílies, que sovint va optar pel silenci. En moltes cases, només es parlava del patiment i dels camps de concentració si les víctimes ho demanaven obertament. Gràcies a la prosa de la Montserrat i a les explicacions dels protagonistes, descobrim com van lliurar-se d’una mort quasi segura. Van tenir enginy, constància i també sort.

Els protagonistes de “Vivos en el averno nazi” van patir de valent i mai no van oblidar del tot l’infern pel qual van passar. La gran majoria dels supervivents, que eren història viva de l'horror, han anat morint després que els entrevistés la Montserrat. Per això són tan importants els seus testimonis! Pràcticament eren els últims. Alguns van poder tirar endavant perquè eren bons esportistes, alguns altres gràcies a les seves habilitats pel contraban... Quedar-se quiet era sinònim de mort segura. S'havia d'improvisar.

PAPERS HEROICS

La Montserrat Llor explica que un dels espanyols recordava que va coincidir amb l’alemany Otto Peltzer, que va participar en algunes proves d’atletisme als Jocs Olímpics de Los Ángeles 1932. Estava pres a Mauthausen per homosexual. En els primers capítols, l’autora també dedica unes pàgines a Juan de Diego, que va 'duplicar' les fitxes dels presos espanyols per poder-ne tenir un registre el més acurat possible. Va tenir un paper heroic, com Francisco Boix, que va treure un munt de fotografies del camp. Van arriscar les seves vides perquè les generacions posteriors coneguessin tota la veritat.

L’avi del marit de la Montserrat, Pablo Villarrubia Martín, també va patir l’horror dels nazis. Sempre que va entrevistar algun supervivent, en el procés d’escriptura d’aquest llibre, va preguntar per ell, però sense massa sort. La història de la seva recerca és la de molts familiars de deportats, que voldrien saber més coses sobre els seus éssers estimats. El llibre, recomanable, et deixa amb els pèls de punta.

“Nos engañaron. El viaje duró treinta cinco horas y éramos ciento cinco tipos por vagón. Llevábamos alguna lata de conserva, de sardinas, que usábamos para hacer nuestras necesidades y las tirábamos por la ventanilla con rejilla y alambrada. No cabíamos allí todos apretujados, unos sentados, otros de pie, haciendo turnos... Lo más gordo lo hacíamos en un periódico y lo tirábamos por la ventana. Un compañero que miraba a través de la pequeña rendija del vagón dijo: “Me parece que en vez del paraíso terrenal vamos al infierno porque nos esperan los SS con una calavera de muerto en la solapa de los uniformes y llevan cuatro perros lobo y cada uno lleva un mango de pico o algo parecido...”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy