"Gegants de gel" (Joan Benesiu)

Literatura de veritat. Amb molt de contingut. Un llibre profund, íntim i evocador. Res sembla escrit de cara a la galeria. Tot té un perquè. Parlo de "Gegants de gel", de Joan Benesiu (Beneixama, 1971). Sota aquest pseudònim hi ha Josep Martínez Sanchis, que és el nom real de l'autor. El pròleg l'ha escrit Manuel Baixauli (Sueca, 1963). D'ell fa un temps vaig llegir "La cinquena planta", que també em va agradar molt.

En l'esmentat pròleg, Baixauli ens explica com va conèixer a Benesiu qui, des d'un primer moment, li va semblar "obsessiu"... entre altres coses. Obsessiu com ell, sigui dit de passada. "Gegants de gel" ja està en la seva quarta edició i se'n va emportar el Premi Llibreter 2015, juntament amb "Reparar els vius", de Maylis de Kerangal. Doncs bé; arribar fins aquí no ha estat fàcil. Fins que Edicions del Periscopi es va encarregar de l'edició del llibre, Benesiu es va veure obligat a publicar-se'l ell mateix... arribant a ben pocs lectors. En aquesta primera "fase", l'obra es deia "Els passejants de l'illa de Xàtiva". Ara són 290 pàgines. És una història preciosa, que ens presenta sis personatges que s'han de retrobar a ells mateixos, després d'arribar a situacions límits.

Per buscar aquest punt i a part en les seves vides, tots i cadascun d'ells se'n van a la localitat argentina d'Ushuaia, que té el lema de "Fi del món, principi de tot". És la capital de la província de la Terra de Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud. Els seus 23 quilòmetres quadrats conformen la ciutat més austral del món. És a Ushuaia -que ja tinc ganes de visitar- a on els protagonistes de "Gegants de gel" busquen la seva frontera personal... i física. Estem, un cop més, davant del mite dels confins. M'ha cridat l'atenció que Benesiu faci referència, dos cops, a Radio Futura, un dels meus grups de capçalera. Només començar escriu "La vida en la frontera no espera, es todo lo que debes saber". I, més endavant, aquesta segona cita: "Han caído los dos en la boca de un Dios tenebroso que sonríe mostrando sus dientes de acero".

TOTS FUGIM D'ALGUNA COSA

El llibre està ple de referències musicals, però també cinematogràfiques (amb Truffaut al capdavant) i també literàries. De fet, un munt de capítols comencen amb cites de llibres, sovint filosòfiques i un pèl densos. Les aprofita per introduir els temes. Per acabar de donar aquesta sensació de límit, tota l'acció passa entre Nadal i Cap d'Any. Res de sopars o dinars en família. Les millors reflexions sempre es fan davant de desconeguts! El lloc escollit per parlar de què o qui els ha portat fins a Ushuaia és el bar Katowice, regentat per dues poloneses: la Dominika Malczewska i la seva filla Cristina. Elles també van haver de reinventar-se, sobretot la mare, filla d'un oficial polonès. Ell va ser un dels pocs supervivents de la massacre de Katyn, on van morir quasi vint mil oficials i intel·lectuals d'aquest país.

Al Katowice també hi trobem en Guillaume Housseras, un parisenc que fuig de la seva família burgesa. I en Peter Borum, un britànic, que s'escapa del passat i del present. El passat representat pel seu germà mort, que va lluitar en la Guerra de Les Malvines. Del seu fill poc explicaré; només que no passa pel seu millor moment. Massa jove, potser, per estar interesat en Nietzsche i la seva visió del suïcidi.... De què fuig el mexicà Nemesio Coro? Doncs dels deutes del seu germà, si no ens enganya. Potser també de la Dorita? Estudia química. Un altre nom: el del xilè Martín Medina, que diu que fuig de la repressió política del seu país. Serà veritat? I, al costat d'ells, per explicar-nos totes aquestes històries a nosaltres, l'escriptor que fa de narrador del llibre. S'escapa de la Blanca, una misteriosa noia que el fa ballar al seu ritme. El pare d'ella també va lluitar a Les Malvines. Un llibre imprescindible.

"Dominika ens havia explicat per què es trobava a Ushaia els dies de Nadal de l'any 2011. La seua història havia ocurregut tanmateix a Polònia entre 1939 i 1946 i era en certa mesura la història dels seus pares. La narració ens havia dut de nou a tastar el sabor de les terres de frontera. Amb ella havíem creuat els límits entre Polònia, Ucraïna i Rússia, límits antics i límits moderns que esborraven les petjades de les gents d'altres temps. Sobretot, havíem estat tocant les forces amb què els humans voregen els seus confins, més enllà dels quals hi ha la pèrdua irreversible de tot sentit i condició".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy