dimecres, de febrer 25, 2015

"Reparar els vius" (Maylis de Kerangal)


“Reparar els vius”, de Maylis de Kerangal (Toulon, 1967), és una novel·la que parla de vida... i també de mort. Després d'una primera mirada, no sembla fàcil de llegir, però la veritat és que passa francament bé. Ha estat un gran èxit de vendes a França, on ha guanyat un munt de premis literaris. Està publicada per Angle Editorial i té 254 pàgines. És una història complexa, profunda i, sobretot, molt humana.

El protagonista absolut del llibre és en Simon Limbres o, per ser més exactes, el seu cor... i també la seva família. Té 19 anys i, ja en les primeres pàgines, pateix un accident de cotxe mortal, després d’una matinada de surf. Excepte el cervell, tots els seus òrgans estan intactes. Els metges ho tenen clar. En Simon, jove i esportista, és el donant perfecte. Amb molt de tacte i un llenguatge cent per cent descriptiu, De Kerangal ens explica quins protocols segueixen a l’hospital des que ingressen en Simon, amb la seva vida penjant d’un fil. Aquella trucada per donar la mala notícia a la família; la xerrada amb els pares per intentar que donin el cor, els pulmons i els ronyons del seu fill; el procés d’extracció i posterior reparació del cos; la recepció per part dels beneficiaris... Sembla molt macabre, però no ho és.

Tot i ser un pèl hipocondríac, “Reparar els vius” no m'ha angoixat. És un cant a la vida. Desconec si De Kerangal és donant o no; però m’hi jugaria un pèsol que sí. La desesperació inicial de la mare, el pare, la germana i la xicota d’en Simon queda difuminada –segur que no desapareixerà mai- per la idea que els òrgans del seu estimat serviran per millorar l’estat de salut d’altres persones. La seva mort no és estèril del tot; és una mort que acaba regalant vida. També és molt interessant la visió que té l’autora dels responsables mèdics de l’hospital on va a parar en Simon. Se’ls veu molt professionals, posant-se en la pell de la família. No sé si sempre és així. Ni els “obliguen” a ser donants (podríem dir que els acompanyen) ni obliden cap de les “promeses” que li fan a la mare. El moment en què cusen al Simon, amb respecte absolut, després d’extreure’n els òrgans, és espectacular. La vida es mereix tot el respecte del món, però també la mort.

L’únic que no m’ha acabat de convèncer és que De Kerangal expliqui detalls de les vides privades d’alguns professionals. Que un metge tingui passió pel cant i les caderneres o que una infermera hagi tingut una nit salvatge amb un examant em sembla un pèl irrellevant. És veritat, però, que aquests parèntesis serveixen per rebaixar la tensió de la resta de l’obra. També és molt interessant el punt de vista de la Claire, que és la dona on va a parar el jove i fort cor d’en Simon. Quina sort que ha tingut! Està agraïda amb el donant, però també intrigada i amb un munt de preguntes al pap.

“Gira en rodó a la cambra. Si és una donació, deu ser d’un tipus especial, pensa. En aquesta operació no hi ha donant, ningú no ha tingut la intenció de fer cap donació, i tampoc no hi ha donatari, perquè ella no es pot permetre de refusar l’òrgan, l’ha de rebre per força si vol sobreviure, per tant, de què es tracta? De tornar a posar en circulació un òrgan que encara podia servir, de garantir la seva funció de bomba? Comença a desvestir-se, s’asseu al llit, es treu les botes i els mitjons. El sentit d’aquesta transferència de la qual es beneficia ella per mitjà d’un atzar inversemblant –la compatibilitat inaudita de la seva sang i del seu codi genètic amb els d’un ésser mort avui-, tot això esdevé confús. No li agrada aquesta idea de privilegi indegut, de loteria, se sent com el ninot de peluix que les pinces agafen entremig del farrigo-farrago de bagatel·les amuntegades darrere una vitrina de la fira”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: