dilluns, d’abril 14, 2014

Els tòpics elevats a la màxima potència


"Ocho apellidos vascos", d'Emilio Martínez Lázaro, s'ha convertit en tot un fenomen social. Gràcies al boca-orella, ja és la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps. El mes d'abril de 2015 començaran a rodar la segona part, que
provisionalment s'ha titulat "Nueve apellidos catalanes". Me l'havien recomanat un munt de cops i, finalment, vaig veure-la dimecres.

Que si n'hi ha per tant? És una pel·lícula divertida, però a mi no em va fer morir de riure. Al cinema, però, hi havia unes quantes persones que no les van ingressar per ben poc. Això sí, vaig somriure quasi tota l'estona, menys quan intenten posar-se seriosos i la història perd una mica de pistonada. El millor? El paperàs de Karra Elejalde, molt per sobre de Carmen Machi, Dani Rovira i Clara Lago, que també estan força bé. És un projecte sense complexos, que s'allunya de la trascendència d'altres títols espanyols i, perquè pot fer-ho, es riu de tot i de tothom. Ja n'hi ha prou d'insofribles pel·lícules sobre la Guerra Civil. No crec que ni els bascos ni els andalusos s'ho prenguin malament.

L'Amaia és una noia basca que viatja a Sevilla amb dues amigues, després que l'hagi deixat el seu xicot, amb qui s'anava a casar. Està de molta mala llet. Allà coneix en Rafa, un andalús que s'enamora perdudament d'ella. Passen la nit junts, tot i que ella s'adorm quasi a l'instant i no arriben a res. L'endemà, per un fet que no ve al cas, en Rafa va a buscar-la al poble on viu. Allà, l'Amaia li demanarà que es faci passar per basc. I no explico més. Martínez Lázaro agafa tots els tòpics dels bascos (forts, bestiotes, que mengen molt, que participen en la kale borroca...) i dels dels andalusos (vagos, despreocupats, amants de la migdiada, dels toros i del flamenc) i els eleva a la màxima potència. I és aquí on està la gràcia, en la desmesura. Passa francament bé.

"GUILLAUME Y LOS CHICOS, !A LA MESA!"

Que el cinema francès està de moda ho sap tothom; sobretot les comèdies. L'última que ha triomfat a Europa és "Guillaume y los chicos, ¡A la mesa!", que ha suposat el debut com a director de Guillaume Gallienne. Cinc premis César per un total de deu nominacions. Formal-ment és una comèdia, estic d'acord, però té més de drama que de qualsevol altra cosa.

Com que estem davant d'una pel·lícula autobiogràfica (que ja va triomfar com a obra de teatre), en Guillaume és el principal i quasi únic protagonista important. Ell, està clar, i la seva mare, a qui també interpreta. Fa els dos papers francament bé. Hi ha més personatges, però són molt secundaris. En Guillaume es basa, sobretot, en l'estreta relació que tenia amb la seva progenitora, que semblava estar més preocupada per ella mateixa que per qualsevol altra cosa. Malgrat tot, va influenciar molt al noi. Fins i tot fa la sensació que el seu gran objectiu en la vida era assemblar-se a ella. Per la veu, pels posats, pels gestos, els seus familiars, de lluny, arriben a confondre'ls.

Estem davant d'una pel·lícula plena d'emocions que, entre d'altres missatges positius, ens explica que, moltes vegades, les coses no són com semblen. A la família d'en Guillaume tothom donava per fet que era afeminat i que, com a conseqüència, li havien agradar els homes. És més, sembla que, amb més o menys resignació, sembla que l'acompanyin perquè així sigui. Una anècdota: Quan el protagonista demana viure un temps a Espanya l'envien a La Línea de la Concepción, que defineix com la ciutat més lletja del país.

"LA CINQUENA PLANTA" (MANUEL BAIXAULI)

"La cinquena planta", de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), és un llibre estrany. Estrany com la malaltia que va patir el seu autor, la síndrome de Guillain-Barré. Sense previ avís, en Manuel es va quedar quaranta-dos dies totalment paralitzat. Només podia moure els ulls. Acabava d'enllestir la seva anterior novel·la, que va acabar publicant-se amb el títol de "L'home manuscrit". "La cinquena planta" està publicat per Proa i té 294 pàgines.

Després de donar-li moltes voltes, diria que Baixauli ens explica el seu particular viatge al fons de la ment. Al sanatori on va estar ingressat va conèixer uns quants personatges singulars, que el van acompanyar fins després de marxar, quan ja li havien donat l'alta. Es va obsessionar amb ells i també amb la cinquena planta d'aquesta instal·lació, que arribo a la conclusió que no existia. Estem davant d'un llibre que potser necessita una segona lectura, per poder-lo gaudir al màxim. Una segona lectura o poder-ne parlar obertament amb algú. Les històries de Fisio, Foto, Fix, Director o Professor -a molts dels protagonistes no els posa noms- són força grises, en aquella línia prima que separa la bogeria del seny. M'han cridat molt l'atenció Orofila i la seva obsessió pels edificis impossibles o aparentment impossibles -tenint com a referència el crani humà- i el misteriós Dr. Mogort.

En aquesta novel·la conflueixen personatges reals, penso que ben pocs, amb molts d'altres d'imaginaris. Baixauli ho embolica tot, conscientment, està clar, fins al punt de fer caminar edificis o de ressuscitar els morts. A més a més, fa desaparèixer la lògica de l'espai temps, amb la qual cosa tot és possible. Arriba a veure's a si mateix, caminant per la platja, acompanyat del seu avi, o seguint les evolucions de Orofila i del Dr. Mongort quan eren joves. Sense que hi tingui res a veure, el llibre m'ha recordat, per exemple, algunes coses del cinema de David Linch, en pel·lícules com "Carretera perdida" (1997) o "Mulholland drive" (2001). "La cinquena planta" no deixa de ser un thriller psicològic, si és que l'he acabat interpretant bé.

"Per a fer literatura cal tindre alguna cosa que no sigui adotzenada, fofa, supèrflua, tediosa i per això cal situar-se als marges. Si un escriu amb el fre de mà posat, o intentant ser políticament correcte, o pensant a agradar vés a saber a qui, fa un plat insuls, reescalfat. Escriure és transgredir, viatjar a l'imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots al nostre jo, on es barregen el passat, el present, l'esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

5 comentaris:

kweilan ha dit...

Doncs ara acabo de sortir del cine de veure la de ocho apellidos vascos i he rigut bastant. Coincideixo molt amb tot el que has dit. Les altres propostes encara les tinc pendents. Una abraçada!!!

miquel zueras ha dit...

ÉS una película distreta, però no hi ha per tant. La història romàntica de noia que vol simular el seu casament canta molt. Això sí: Karra Elejalde sels menga a tots. M´estranya que per el paper masculí no surti en Paco Leon.
Salut. Borgo.

XeXu ha dit...

Estranyament, aquesta pel·lícula la vaig veure, i en vaig parlar al Bona Nit i tots! A mi em va divertir, i penso que és una pel·li per no pensar en la crispació que vivim i agafar-ho tot una mica a la lleugera. Tinc ganes que facin la segona part per riure una mica de nosaltres mateixos. Evidentment que és un compendi de tòpics, però estan tractats amb gràcia, i no per riure's ni fer mofa de ningú, espero que ningú s'ho prengui malament. I coincideixo amb tu, Karra Elejalde està molt per sobre, naturalment. La Machi a mi no m'ha fet mai gràcia, penso que el seu paper el podria haver fet qualsevol amb més solvència. Els joves estan bé, no desentonen, però l'Elejalde m'encanta, i crec que clava el paper.

Ah, i el llibre de Baixauli no l'acabo de tenir clar... en tot cas, no el llegiré a curt termini.

rits ha dit...

Doncs prefereixo que aquesta sigui la peli més vista que no pas Torrente. Allò si que feia de mal veure!

Jordicine ha dit...

Una abraçada, KWEILAN!

Jajaja. Completament d'acord BORGO. Una abraçada.

Estem d'acord, XEXU. Està bé, però no n'hi ha per tant.