El libro de los Baltimore (Joël Dicker)

És evident que no se serveixen els mateixos plats en un restaurant de tres estrelles Michelin que en un altre de menjar ràpid. Els dos tenen el seu públic. També passa amb els llibres. Hi ha literatura d’alta volada i d’altra de més senzilla, de “consum ràpid”, per batejar-la d'alguna manera. No és bo que algú descarti una novel·la només perquè hi ha molta gent que l’està llegint; perquè s'ha convertit en un autèntic fenomen de masses.

El suís Jöel Dicker (Ginebra, 1985) té molts seguidors i detractors. Jo formo part del primer grup. Té molt mèrit que, amb només trenta anys, s'hagi pogut col·locar entre els escriptors més venuts del moment. Ho va fer amb “La verdad sobre el caso Harry Quebert” (2013) i ara repeteix amb “El libro de los Baltimore”, que té 479 pàgines i està publicat per Alfaguara. La traducció és de María Teresa Gallego Urrutia i Amaya García Gallego. Que és de lectura fàcil i podria estar més ornamentat? Podria. De vegades, però, fer les coses senzilles és el més difícil. En cas contrari, tothom en seria capaç d'escriure un bestseller com aquest. A mi, Dicker m’agrada i el seguiré llegint. Veure els seus llibres a la platja o el tren no em resta...

El protagonista d’aquesta història torna a ser l’escriptor Marcus Goldman. L’autor ens parla de l’enveja, de l’èxit, dels amics, de la parella i de les errades que cometem uns i altres, que de vegades no tenim temps ni d’esmenar. També de les mentides. El nucli dur d’”El libro de los Baltimore” és la “Banda dels Goldman”, formada per en Marcus, els seus cosins Hillel i Woddy i l’Alexandra Neville, la noia pels qui tots tres sospiren. En Hillel té un perfil més d’intel·lectual, llest i més aviat escarransit. Tot el contrari que en Woody, que és múscul per sobre de tot. Juga a futbol americà i tot fa pensar que té un gran futur esportiu al davant. En Woody és adoptat, però en Saúl i l’Anita no fan diferències entre ell i en Hillel. Els tracten exactament igual.

ENAMORAT DELS GOLDMAN DE BALTIMORE

Quan era jove, en Marcus estava enamorat dels Goldman de Baltimore, els seus cosins. Ells eren els rics, representaven el somni americà; vivint en grans mansions i perseguits pels seus èxits professionals i esportius. La paraula que millor els defineix és “glamur”. Els Goldman de Montclair són més aviat pobres. En Marcus només tastava el luxe quan visitava als seus cosins. Des que comença el llibre, l'autor ens parla d’”El Drama”, tot i que no ens l’explica fins al final. Un Drama en majúscules que va acabar amb la “Banda dels Baltimore” i que va marcar en Marcus per sempre més. El "Drama" és la pedra angular del llibre.

També va marcar al protagonista la seva relació amb l’Alexandra, amb qui torna a trobar-se casualment, ja de grans, quan tots dos estan instal·lats a Boca Ratón, a l’estat de Florida, als Estats Units. Quina casualitat! Ella viu amb en Kevin, el seu xicot –un famós jugador d’hoquei-, i amb el seu gos. Ell sol, per escriure la seva novel·la amb tranquil·litat. “El libro de los Baltimore” és un llibre pausat, amb uns personatges molt ben dibuixats. Dicker té una facilitat inusual per explicar coses i, en aquest llibre, torna a enganxar al lector; i de quina manera. El comences i no trobes el moment de deixar-lo. El menú de Dicker és ràpid i té bon gust alhora. Enveja sana.

“-Mamá, algun día seré como ella... –decía. -Es rubia y blanca –se impacientaba su padre- ¿Quieres ser una chica blanca? -No, papá, lo que quiero es ser famoso. -Ahí está el problema, tú no quieres ser cantante, lo que quieres es ser famoso, En eso, el padre de Sycomorus tenía razón. Hubo una época en el que las estrellas de Estados Unidos eran cosmonautas y científicos. Hoy en día, consideramos estrellas a personas que no hacen nada y que solo se dedican a hacerse fotos a sí mismas o al plato que tiene enfrente. Mientras el padre argumentaba delante del hijo, la cola de clientes que esperaban el zumo revitalitzador se impacientaba. La madre acababa tirándole de la manga al mardido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dura lluita per la custòdia del seu fill

Sareh Bayat és l’ànima de “Nahid” (2015), d’Ida Panahandeh. La directora iraniana se’n va emportar el Premi al Millor Nou Talent al Festival de Cannes. Bayat, a qui ja vam veure “Nader y Simin, una separación” (2011), interpreta a una mare, divorciada, que viu amb el seu fill de deu anys en una ciutat al nord de l’Iran, al costat del Mar Caspi. O sobreviu...

Nahid, que és el nom de la protagonista, té molts problemes per arribar a finals de mes. El seu sou no li dóna per pagar el lloguer, ja que porta el nen a una escola privada i també li fa fer classes d’anglès. El seu marit, a qui va deixar perquè es drogava, no es fa càrrec de res. De fet, i segons les lleis de l’Iran, la custodia l’hauria de tenir ell, però l'home hi acaba renunciant. A la seva exdona només li posa una condició: que no es torni a casar. La Nahid sobreviu com pot gràcies als préstecs d’una amiga seva que, a més a més, és qui la té contractada com a mecanògrafa. Sort en té.

La difícil vida de la Nahid es complica encara més quan un ric empresari (interpretat per Pejman Bazeghi) li demana que es casi amb ell. Haurà d’escollir entre una vida més fàcil al seu costat, sense deutes; o en seguir com fins ara, això sí, amb la companyia del seu fill estimat. Hi ha una tercera opció, casar-se i que el seu exmarit, que segueix portant-se malament, i el nano no se n’assabentin. Sembla complicat... Amb aquesta pel·lícula, Panahandeh vol denunciar la precarietat de les dones al seu país. Els seus drets són inferiors als homes en el matrimoni, en el divorci –quedava molt clar a l’esmentada “Nader y Simin, una separación— en la custodia dels nens i en les herències. Encara avui, hi ha moltes carreres universitàries que estan vetades per elles.

A l’Iran, les dones també tenen prohibit anar als estadis esportius i no poden manifestar-se. Per si fos poc, les execucions per adulteri i els matrimonis forçats continuen a l’ordre del dia. “Nahid” és una pel·lícula que enganxa, amb una protagonista propera i una temàtica que no deixa indiferent. Ja pot comprar-se en DVD. Jo vaig veure-la en VO, projectada per l’Associació Cultural de Granollers. Aquesta setmana projectaran "Marguerite", del francès Xavier Giannoli.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Barcelona! (Grégoire Polet)

A “Barcelona!”, Grégoire Polet (Uccle, Bèlgica, 1978) fa una bona miscel·lània de la ciutat comtal, de les persones que hi viuen, i de les coses que hi passen, entre l’any 2008 i l’actualitat. El llibre, que té 427 pàgines, està publicat per Angle Editorial, amb traducció d’Albert Mestres. Podríem dir que és una mena de “Short curts”, la famosa pel·lícula que Robert Alman va dirigir el 1993.

Queda clar que Polet coneix Barcelona a la perfecció. Ens parla de carrers, places, del mar, del Pla Cerdà i, en més d’una ocasió, de Gaudí. La seva arquitectura l’atrau molt. També el Barça i el futbol, si fem cas de la passió que hi posa per explicar-nos el 2 a 6 de l’equip de Pep Guardiola al Santiago Bernabéu. No hi falta ni un detall. A més a més, l’autor fa referència al procés català, a l’economia mundial, a la situació de pobresa d’alguns barris i, fins i tot, a grups de pressió com el Bilderberg. Hi ha personatges que ens en recorden a d’altres més o menys propers. La Begonya fa pensar en l’alcadesa Ada Colau: i el conseller d’Economia de la Generalitat, Jordi López, té aire de Xavier Sala Martín.

A la Barcelona de Polet hi conflueixen tot un seguit d’històries força interessants; com la del navegant Pere Català. Quan comença el llibre, inicia una volta al món en solitari. És la part més filosòfica. Molt interessant també la vida i l’evolució de la Verònica, que comença amb una beca de fotografia al Diari i acaba viatjant per tot el món fent de freelance. Va allà on hi hagi un conflicte digne de ser cobert. El seu pare és l’Albert, que fa de guia a Barcelona. Comença a acostumar-se al fet de tenir la filla cada cop més lluny. Del Diari també coneixem en Joaquín (periodista esportiu en decliu), la Carme Ros (que fa l’entrevista de la contraportada), l’Irving O’Donnell (un professor universitari que escriu una columna), en Bruno (un becari llepaculs disposat a arribar molt lluny) i un caspós Federico García García, que deixa l’ABC per fitxar pel Diari.

REPLANTEJAR-SE LA VIDA

La Begonya és filla de casa bona, acostumada als luxes, a punt de marxar a viure als Estats Units, fins que un dia es replanteja la seva vida sencera. Comença a treballar en una floristeria, l’arxiconeguda Navarro, i es preocupa més pels altres que per ella. En un moment del llibre, la tenim a la Plaça Catalunya amb els indignats, preocupada pels desnonaments i les hipoteques. És per això que m’ha fet pensar en la Colau. El seu pare és en Miquel Tarràs, de Convergència i Unió. Guanya les eleccions i es converteix en el President de la Generalitat. Filla i pare tenen unes idees radicalment oposades. Les millors amigues de la Begonya són la Blanca i la Núria. “Barcelona!” també té la seva història policial, amb l’inspector Damià Pujadas, una prostituta polonesa esquarterada, en Hans (un cirurgià de dubtosa reputació) i un grup de gitanos buscaraons.

Alguns personatges més que es mouen per aquesta novel·la viva i colorista són en Gavilán (un llibreter de vell) i una família francesa que es desplaça a Barcelona i que l’autor aprofita per fer-los opinar directament del Procés. Són en Nico, la Michèle i els seus fills, en Martin i la Marion. En Gavilán passarà de tenir una economia mínimament sanejada a perdre-ho tot. Dues coses per acabar. Polet critica obertament la literatura de Carlos Ruiz Zafón (per simple i elemental) i es refereix uns quants cops a dues pel·lícules que són importants per algunes de les protagonistes: “Che: El argentino” i “The Wrestler”, totes dues del 2008. En definitiva, un llibre amè i molt fàcil de llegir. Recomanable.

“Pensa que tot el que la compromet davant Déu l’allibera de tota la resta. Se sent lliure i invencible. I quan diu “Senyor”, és com si Déu li fes l’ullet i li digues: estem d’acord, jo sóc el gran amo, o sigui que enfot-te’n del que puguin dir i fer els directors i subdirectors que corren per aquí, ja saps que tenim un acord tu i jo, i que quan arribi el moment donaré un cop de puny a la taula i tots els que et volen mal es cagaran a les calces. Probablement és una imatge imperfecta, però tanmateix l’emoció que en sent és exactament el que ella en diu la seva fe. La certesa que la vida és molt més del que se’n veu, i que hi ha un gran amo en algun lloc, extraordinàriament confiat, que parla en silenci i que fa quedar mut, i que un dia es deixarà veure més del que es deixa veure de moment”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Samuel (Pepa Mayo)

Pepa Mayo (Barcelona, 1966) treballa d’operadora d’imatge a Televisió de Catalunya. En les seves estones lliures, escriu. És la seva gran passió. El seu últim llibre es titula “Samuel”, publicat per Relatos de la Luna Roja. És de petit format i només té 95 pàgines. No fa massa temps va sortir a la venda un altra cosa seva, “Malditas bastardas”, amb èxit de crítica. D’ella ja havia llegit la novel·la de ciència-ficció “Prometeo 3000”.

“Brut” és el primer adjectiu que em passa pel cap quan penso en el llibre. És bruta la vida del personatge, casa seva, els locals per on es mou, les seves amistats. Tot està brut, envellit, fa pudor de resclosit. Si la idea de la Pepa és generar rebuig, la veritat és que ho aconsegueix. No podem apropar-nos massa a en Samuel, no sigui que ens encomani alguna cosa! Sorprèn que, exteriorment, el nostre protagonista es cuidi força. Viu envoltat de merda, però cada dia cuida el seu cos, religiosament, en un trist gimnàs. Quan no s’entrena, treballa en un petit súper de barri, on reparteix les comandes. No pot ni veure al propietari, un tal senyor Juárez. L’únic que li alegra una miqueta la jornada és la presència de la Sandra, una de les seves companyes.

Poc més puc dir d’aquesta història amb tensió constant, que combina terror i suspens. Hi ha tot un seguit de dones assassinades (la senyora Massager, la senyoreta Marisa, la Iao, la Leo...) i la policia comença a posar-se nerviosa. No descarten la possibilitat que hi hagi un assassí en sèrie, perquè entre totes elles hi ha una petita vinculació. La Pepa ens explica els fets amb un hàbil joc de situacions que mantenen al lector a l’expectativa. Al final, dóna un bon cop d’efecte, però s’ho repensa i fa marxa enrere. L’altre final, el que s’intuïa en les últimes pàgines, tampoc no estava gens malament. Segur que l’autora continuarà experimentant.

“La noche seguía siendo calorosa. El aroma a dama de noche invadía las calles y callejuelas de la Ciudad de Barcelona. Desde las Ramblas llegaba el bullicio de los visitantes nocturnos; extranjeros en chanclas y pantalón corto se paseaban mostrando sus pieles irritadas por el sol. Vagabundos sentados en los bancos bebían de sus botellas con ansia y las viejas prostitutas se paseaban por la acera intentando beneficiarse a algún decrepito cliente con el que ganarse unos euros sin mucho esfuerzo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Adéu a Berlín (Christopher Isherwood)

“Adéu a Berlín”, de Christopher Isherwood (Cheshire, 1904 – Califòrnia, 1986), es va publicar l’any 1939; a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial. Faltava poc perquè la ciutat fos engolida per la barbàrie nazi. Tot i això, alguns joves seguidors de Hitler deixaven anar frases com aquestes: “El Führer no vol la guerra. El nostre programa advoca per una pau honorable” o “La guerra pot ser formidable, cregui’m. Pensi en els antics grecs!”.

Només començar, Iserwood escriu que és “una càmera amb l’obturador obert”, i ho deixa claríssim. Ens fa un gran retrat del Berlín dels anys trenta amb un estil directe i sense floritures. Deixa entreveure que s’acosta la tempesta del Tercer Reich i, que un cop instal·lat, ja res serà com abans. Ell va haver de marxar caps als Estats Units, passant abans per la Xina, acompanyat del poeta, escriptor i dramaturg britànic W. H. Auden. El llibre està publicat per Viena Edicions i té 289 pàgines. És el número 56 de la col·lecció El Cercle de Viena. La traducció és de Jordi Arbonès i Josep Cornudella Defis.Impecable, com sempre.

“Adéu a Berlín” el formen sis històries amb una narració més o menys continuada. La primera és “Diari berlinès (tardor del 1930)”, on Chistopher Isherwood –el protagonista es diu igual que l’autor- fa classes d’anglès a joves burgeses alemanyes. No cobra massa, però els pocs diners que li donen li serveixen per pagar la pensió de Fräulein Schroeder, una dona rica que ha perdut poder adquisitiu; i de quina manera! Amb ells hi viuen una prostituta, una cantant de cançons tiroleses i un bàrman. La segona història, “Sally Bowles”, és la que més enganxa. És el nom d’una aspirant a cantant i actriu que se’n va al llit amb tothom qui pensa que pot acabar finançant la seva carrera artística. El personatge de la Sally va inspirar a la protagonista de “Cabaret”, que va immortalitzar Liza Minnelli. És una bona amiga d’en Chris.

RICS I POBRES

A “L’illa de Rügen” –al mar Bàltic-, en Chris viu uns mesos amb en Peter i l’Otto. Deixa entreveure que els seus amics són homosexuals. Un s’aprofita de l’altre, que l’està mantenint econòmicament. No s’acaben d’entendre i tenen discussions inacabables. És l’única història que passa fora de la ciutat de Berlín. A l’Otto el recuperem a “Els Nowak”. Torna a viure a la capital, amb els seus pares, el seu germà i la seva germana. En un pis minúscul i sense cap comoditat. Van molt justos de calés. És per això que li lloguen una habitació a en Chris. Costarà una mica menys pagar les factures.

D’una família pobra, els Nowak, a una de rica, “Els Landauer”, als que coneix perquè dóna classes a la filla, la Natàlia. A través d’ella, acaba trenant una amistat estranya amb un dels cosins. I per acabar, l’autor torna al “Diari berilinès (hivern de 1932-33)”. Els jueus comencen a ser perseguits de veritat. Tot i la crueltat del moment, Isherwood sap mantenir l’equilibri amb un cert sentit de l’humor. La realitat és dura, però ell intenta posar una mica de llum en la foscor amb una alegria que no queda clar d’on li surt. El destí és tràgic, però sap com fer-ne una mica de caricatura.

“Frau Nowak i l’Otto no eren els únics "nerviosos". Lentament, però d’una manera inflexible, els Nowak estaven debilitant la seva capacitat de resistència. Cada dia em semblava una mica més nauseabunda la pudor de l’aigüera de la cuina; cada dia la veu de l’Otto em resultava més aspra i la de la seva mare més estrident quan es barallaven. El ploricó de la Grete em feia serrar les dents. Quan l’Otto tancava de cop una porta, jo responia amb una ganyota irritada. De nits no podia dormir si no estava mig begut. De més a més, tenia problemes secrets amb una misteriosa i desagradable erupció cutània: podria ser a causa de la cuina de Frau Nowak o d’una cosa pitjor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ni perdó, ni oblit (i molta ira)

Espectacular debut de l'actor Raúl Arévalo darrere de la càmera. “Tarde para la ira”, la seva òpera prima, és una pel·lícula imprescindible. Una de les protagonistes, Ruth Díaz, va guanyar el premi a la Millor Actriu al Festival de Venècia, en la secció Orizzonti. Fa el paper d’Ana, que treballa al bar del seu germà. El seu xicot és a la presó. El van agafar després d'atracar una joieria.

En Curro (Lluís Callejo) porta vuit anys tancat. Estan a punt de deixar-lo sortir. No va entrar a la joieria, on van matar a una dona i van deixar a un home en coma. Ell conduïa el cotxe. Podia haver delatat als altres tres components de la banda, però no ho va fer. En una de les primeres visites, va deixar prenyada a l’Ana. El noi ja té sis o set anys. El 2015 en Curro surt de la presó i intenta refer la seva vida. No comptava, però, que es trobaria amb un home, en Jose, que no el deixa començar de zero. Estem molta estona sense saber qui és en Jose, interpretat magistralment per Antonio de la Torre, un actor que m’encanta. És un dels còmplices d’en Curro? Un policia? Una víctima? No saber-ho és un dels punts forts de la pel·lícula, sense cap mena de dubte.

“Tarde para la ira” és un thriller sobre la culpa i el perdó, si s’escau. Tot està enverinat per aquesta emoció bàsica, que creix per moments. Ràbia, passió i violència, molta violència, però quasi mai explícita. Dura una hora i mitja justa i no hi sobra ni falta res. Es nota que Arévalo ha treballat amb molt bons directors del cinema espanyol, com Alberto Rodríguez, Daniel Calparsoro, Isaki Lacuesta, Daniel Sánchez Arévalo, Álex de la Iglesia, Icíar Bollaín i Pedro Almodóvar. Segur que tots ells celebraran que, en el seu debut, hagi estat capaç d’explicar una història com aquesta. Pel·lícula cent per cent recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Me llamo Lucy Barton (Elizabeth Strout)

Sempre he pensat que quan analitzes el passat des del present estàs “intoxicat” per tot allò que has viscut després. M’explico. Avui, jo puc valorar una acció de la meva joventut, intentar esbrinar perquè vaig fer allò i no una altra cosa, però els condicionants han canviat. Potser ara actuaria d’una altra manera, però crec que seria bo respectar la decisió presa en aquells temps. Som persones i evolucionem amb el pas dels anys.

Dels records, vistos en perspectiva, en parla Elizabeth Strout a “Me llamo Lucy Barton”. Aquesta autora, nascuda a Maine, als Estats Units (1960), va guanyar el Premi Pulitzer amb “Olive Kitteridge”. El llibre està publicat per Duomo Nefelibata, té 208 pàgines i es llegeix d’una tirada. La Lucy està casada i té dues nenes petites. La coneixem estirada en un llit d’un hospital de Manhattan. L’acaben d’operar. Asseguda en una cadira, davant seu, hi ha la seva mare. Feia molts anys que no la veia. Pràcticament ni hi parlava. Segur que s’estimen, però estan molt distanciades. Ara s’explicaran coses, poc d’importants, al llarg de cinc dies i cinc nits. Prefereixen preguntar-se per la vida d’altres. Res personal. La mare acabarà marxant sense fer soroll, de la mateixa manera com va arribar.

UNA INFANTESA MOLT DURA

La Lucy no va ser una nena feliç. Va passar gana, però sobretot fred, molt fred. A més a més, anava a l’escola vestida de qualsevol manera i s’acabava convertit en l’ase dels cops. Quan els seus pares creien que no es portava bé, la tancaven dins de la furgoneta. Mai no va obrir la boca. Suposadament, les seves tristes vivències també van servir per enfortir-la i, passats els anys, va acabar posant-les, negre sobre blanc, en un llibre que s’ha convertit en tot un èxit de vendes. Les misèries i les virtuts de l’ànima humana queden molt ben retratades. Ara potser tindria l’oportunitat de passar comptes amb la seva mare, però no ho creu necessari. Com deia en començar, els anys ens canvien a nosaltres i també les nostres opinions. Els punts de vista es modifiquen...

“Me llamo Lucy Barton” és una petita joia. I ho és des de la senzillesa, explicant petites coses de manera àgil i directa. Potser per això ja és el número 1 en la llista del The New York Times. M’ha agradat molt que n’ha dit la Flavia Company, autora del sensacional “Haru”: “Posee una indudable perícia para convertir detalles íntimos en espejo de lo universal”. Sensacional.

“Y ahora es cuando –al contar esto- vuelvo a pensar: ¿Por qué no se lo pregunté entonces? ¿Por qué no le dije sencillamente: mamá, aprendí todas las palabras que me hacían falta en ese puto garaje que llamábamos casa? Supongo que no dije nada porque estaba haciendo lo que he hecho la mayor parte de mi vida, disimular los errores de los demás cuando no saben que se han puesto en evidencia. Creo que lo hago porque muchas veces podría ser yo. Todavía sé reconocer, vagamente, cuándo me he puesto en evidencia, y es algo que siempre me devuelve la sensación de la infancia, que faltaban enormes fragmentos de conocimiento del mundo que nunca podrán reemplazarse. Sin embargo, lo hago por los demás, como noto que los demás lo hacen por mí. Y por eso pienso que lo hice por mi madre aquel día. ¿Quién no se habría incorporado y habría dicho: es que no te acuerdas, mamá?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy