L'enigma rus (Xavier Roig)

L'enginyer i empresari Xavier Roig (Barcelona, 1957) ha viscut dos anys a Rússia. Es pregunta com pot ser que un país tan magnífic, amb gent hospitalària i tenaç, tingui tanta mala premsa a Occident. Diria que va anar-hi amb una idea preconcebuda i que hi ha tornat amb una imatge diferent, marcada pel respecte i l’admiració. És per això que ha escrit “L’enigma rus”, publicat per La Campana.

L’estiu passat vaig estar dues setmanes a Moscou i Sant Petersburg. Com a turista. I coincideixo amb Roig. Van volar pels aires algunes llegendes urbanes. A Rússia ningú sap anglès. Incorrecte. El parla molta gent i millor que a Barcelona, per exemple. Els russos són molt antipàtics. Incorrecte. A mi em van ajudar en tot. A Rússia es menja malament. Incorrecte. Si saps escollir, te’n surts perfectament. La cuina georgiana, la més reconeguda, és espectacular. Rússia és molt insegura. Una altra incorrecció. Hi ha molts policies pels carrers. Ni un petit ensurt. Res de res. És la meva experiència personal, curta, i a només dues ciutats, les més importants. Potser vaig tenir sort. Sigui com sigui, res del que escriu Roig m’ha sonat estrany.

Explica l’autor que Winston Churchill va definir Rússia com a “una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma”. Vindria a ser una espècie de matrioixca, la típica nina de fusta que se separa en dues parts i que en guarda a dins unes quantes de més petites. És un país molt gran, extensíssim, amb milers de quilòmetres de fronteres i 144 milions d’habitants. Difícil de governar-lo. Des d’Europa s’ha volgut donar la imatge que gastava molts diners en defensa i que en qualsevol moment podria entrar en guerra, amb qui calgués. Segons Roig només gasta el 4 per cent del seu PIB; els mateixos diners que inverteix França, sense tants escarafalls. A la Segona Guerra Mundial van morir 25 milions de russos, una xifra molt superior a la dels altres països. Als Estats Units hi va haver 300 mil víctimes i 400 mil al Regne Unit.

Roig critica que Europa no ajudés Gorbatxov quan va allargar la mà a Occident, després de setanta anys duríssims. És més, considera que la Unió Europea s’hauria d’obrir cap a Rússia. Donar-li una oportunitat. Al llibre, que té 212 pàgines, també hi ha moltes reflexions sobre el Procés català i l’intervencionisme d’Espanya, que diu l’autor que no creu que estigui per donar lliçons a ningú, i menys a Rússia. Opina que els catalans en saben molt, de l’arrogància i de la covardia de la política espanyola i europea. La història de Rússia, des de l’etapa dels tsars, fins a l’actualitat, amb Vladímir Putin intentant controlar-ho tot, completen aquest llibre que és necessari llegir. Una visió diferent i constructiva. I amb una portada sensacional.

“S’acostuma a acusar Rússia de tots els mals. Sempre s’ha dit que més val caure en gràcia que ser graciós, I Rússia no ha caigut gairebé mai en gràcia. Però determinades acusacions escandalitzades són al·lucinants. Especialment quan escoltes certs retrets i penses en les relacions entre Catalunya i Espanya. Crec que es podria resumir en una afirmació molt simple: el mateix que se li critica a Putin, a Rajoy se li permet. O al rei Felip, que, a diferència de Putin, no ha estat elegit. ¿Potser són privilegis de ser europeu?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mujer de la montaña (Benedikt Erlingsson)

És difícil acabar de veure “La mujer de la montaña” i no fer-se preguntes. Moltes. Una darrere de l’altra. És un títol diferent. Estrany. Inclassificable. L'islandès Benedikt Erlingsson, transita entre la comèdia absurda i la pel·lícula de denúncia, amb altes càrregues de feminisme i també d’anticapitalisme. Va guanyar el Premi del Públic a l'últim Festival de Sevilla.

L’Halla i l’Ása són dues germanes bessones molt extravagants. Tenen cinquanta anys i són professores de cant i de ioga, respectivament. A totes dues les interpreta Halldóra Geirharosdóttir, nominada a millor actriu als Premis del Cinema Europeu. El pes de la història el porta l’Halla, que declara la guerra a la indústria de l’alumini amb tot un seguit de sabotatges. Arrenca cables elèctrics, fa caure torres... Es converteix en tot un malson per les autoritats, que no tenen ni la més mínima idea de qui perpetra totes aquestes accions. Un grup terrorista internacional? Les imatges de la dona corrent per les muntanyes amb una careta de Nelson Mandela posada, atacant a un drone que la persegueix, són espectaculars. Protegir el medi ambient a qualsevol preu. Sense fer mal ningú, sempre que sigui possible.

El més destacat de la pel·lícula és la música. Cada cop que entra en escena veiem als músics que la toquen: enmig de la muntanya, a casa de l’Halla, a l’aeroport. Tres músics i tres cantants, elles amb vestits tradicionals, que apareixen del no-res, com per art de màgia, en qualsevol moment. Original i absurd a la vegada. Igual d'absurda que l’aparició puntual i reiterada d’un turista que viatja en bicicleta i que sempre és on no hauria d’estar. El persegueix la mala sort. L’Halla no té parella ni descendència. Però compte: acaba de rebre una carta que l'autoritza a adoptar una nena d'Ucraïna. Feia molts anys que ho havia demanat i ho havia oblidat del tot. Això podria marcar un abans i un després en la seva vida. Fins i tot podria abandonar la seva lluita contra la potent i indignada indústria de l'alumini?

"La mujer de la montaña" va projectar-la el Cinema Edison de Granollers, en VO, divendres passat i ahir diumenge.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cafarnaüm (Nadine Labaki)

Els fills arriben sense manual d’instruccions. Educar-los no és fàcil, però amb constància, paciència i una mica de sort tothom se’n surt, més o menys. No és el cas d’en Zain, ni dels seus germans, que viuen mig abandonats. Deambulen pels carrers, mal vestits i bruts, venent sucs casolans per sobreviure. En Zain té uns 11 anys. No el van inscriure quan va néixer i ningú sap l'edat exacte.

En Zain és el gran protagonista de “Cafarnaüm”, la darrera pel·lícula de la libanesa Nadine Labaki. Dirigeix i interpreta a l’advocada del nen, que té un paper molt petit. Anteriorment, havia estat l’actriu principal de dos dels seus títols, “Caramel” (2007) i “¿Y ahora adónde vamos?” (2011). És l’única professional de “Cafarnaüm”, pel·lícula candidata als Oscars i premi del jurat al Festival de Cannes. La resta no són actors. A l'Al Zain Al Rafeea, per exemple, el va trobar als carrers de Beirut... i li va canviar la vida. Ara resideix a Noruega, amb una família d’acollida. Fa un molt bon paper, com la Cedra Izam, que interpreta a la seva germana.

Nadine fa una dura i merescuda crítica a la misèria i a l’explotació infantil. Els pares d’en Zain es limiten a tenir fills i a deixar-los créixer pràcticament sols; explotant-los, portant-los al límit. Sort que ell és un supervivent, amb moltíssim caràcter i recursos il·limitats. És per això que es pregunta per què els seus pares van portar-lo al món... Està convençut que s’ho podrien haver estalviat. La directora libanesa critica la misèria i també les màfies que s’aprofiten dels immigrants. És el cas de la Rahil, interpretada per Yordanos Shiferaw. És mare soltera i seria capaç de qualsevol cosa per protegir al Yonas, el seu bebè. En Boluwatife Treasure Bankole et roba el cor des del primer cop que surt en pantalla. No té papers i pot ser detinguda en qualsevol moment.

“Cafarnaüm” no és una pel·lícula fàcil de veure. Costa d’entendre la fredor dels pares, capaços d’entregar la Sahar en matrimoni en el mateix moment que li ve la regla. La fredor dels seus progenitors contrasta amb la valentia d’en Zain, capaç de qualsevol cosa per protegir-la. La pel·lícula es va projectar divendres i diumenge passat, en versió original, al cinema Edison de Granollers. Tant dura com imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El fibló (Silvia Soler)

Els llibres diuen moltes coses de les persones. De les persones que els escriuen. I de les persones que els llegeixen. La Laura, filla gran del dramaturg Sebastià Sureda, espera que els que guardava el seu pare a la biblioteca de casa, a Alella, li diguin més coses de les que ell mateix li havia explicat en vida. La seva obra era molt més important que la família, sovint deixada de costat. En un segon pla. A l’espera.

La Laura dedica uns quants mesos a la biblioteca, destriant el gra de la palla. Decidint quins llibres del seu pare conserva i quins desterra a la biblioteca del poble. La Laura, que és novel·lista, és la narradora i gran protagonista d’”El fibló”, el darrer llibre de Sílvia Soler (Figueres, 1961). Està publicat per Columna i té 293 pàgines. El primer que es proposa és descobrir quin mètode es va fer servir per emmagatzemar-los, després de descartar l'alfabètic. Entre les seves lleixes hi ha títols com “El roig i el negre”, “Una vella i coneguda Olor”, “L’última trobada”, “Madame Bovary”, “La Regenta”, “La casa de Bernarda Alba”, “Els amants suïcides” , “El diari d’Anna Frank” i “Romeu i Julieta”, entre altres. A partir d’aquests llibres comença a saber més coses del seu pare... i de la seva mare, l’Helena.

L’Ignasi i la Judit són els germans de la Laura. Quan el seu pare mor, tots tres recuperen bona part de la relació que havien perdut els últims anys. No estaven barallats, però feia temps que anaven una mica a la seva. Ha arribat el moment d’asseure’s, de parlar amb tranquil·litat -mirant-se als ulls- i de decidir què s'ha de fer amb la deteriorada casa d’Alella. És l’herència d’en Sebastià, a qui, possiblement, no trobaran massa a faltar. Sempre els havia ignorat. Intencionadament. En Marcel i la Clàudia (que són fills de l’Ignasi) i la tieta Margot (que fa molts anys que vivia a França) entren amb força al dia a dia de la Laura que, fins fa poc, només tenia ulls pel seu Tomàs. Ara se n’adona que, per sortir del pou, necessita la seva família, que posa al davant de tot.

I què ens diuen els llibres de la Sílvia? Doncs que, de vegades, alguns problemes no són tan grans com semblen quan apareixen com bolets. Problemes que amb una miqueta de sol, una miqueta de vi i, sobretot, paciència i una visió positiva de la realitat potser es poden solucionar una miqueta abans. També ens diuen que estima els llibres i la literatura i que té un respecte profund per les flors i la per natura. Potser m’equivoco. Però jo ho veig així. Són llibres que es llegeixen bé i et carreguen d’energia positiva.

“-Quan el pare va morir, feia poc, mot poc, potser un parell de setmanes, que una amiga meva havia perdut la mare... L’havia tinguda molt de temps malalta. Jo tenia molt present com l’havien tractada les altres nenes de l’escola, les mestres i les monges i els veïns del barri. Tot eren manyagues i preguntes i condols. Pobreta per aquí, pobreta per allà i, sobretot, elogis per a la mare desapareguda. Que si era tan bona mare, i tan guapa, i amb aquella veu tan dolç i com la trobarem a faltar. Quan va morir el meu pare, en canvi, només hi va haver silenci. Ningú parlava ni deia el seu nom. Els adults es limitaven a un minso ‘ho sento’ si es creuaven amb la meva mare pel carrer. A mi, a l’escola, amb prou feines em van dir res... Vaig pensar que en la mort del meu pare hi havia quelque chose... alguna cosa lletja...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre el cel i la terra (Gerard Quintana)

Quins són els límits de l’amor? I qui s’encarrega de marcar-los? D'acord amb què? L’amor sempre ha de ser lliure i sense concessions. Pur. Les fronteres les estableixen els seus protagonistes. Ningú més. L’amor omple totes i cadascuna de les 368 pàgines d’“Entre el cel i la terra”, la primera novel·la de Gerard Quintana (Girona, 1964). Està dividida en dues parts i publicada per Columna Edicions.

L’eix vertebrador d’aquesta història que s’acaba convertint en un cant a la llibertat és en Patxi, un pintor que deixa el seu Bilbao natal per instal·lar-se a la convulsa Barcelona de principis dels anys cinquanta. Allà hi coneix dues dones que marcaran la seva vida: l’Àngels i la Neus. Amb elles tindrà dues grans històries d’amor. Tortuoses i inacabades, però amb conseqüències imprevisibles, perllongades i amb conseqüències al llarg del temps. Completen la trama principal en Bru i la Clara, dos joves creatius i amb moltes ganes de viure. Dos joves avançats a la seva època, amb capacitat de decidir, de viatjar i d’estimar amb bogeria. Dos joves delerosos de saber quins són els seus orígens i d’esborrar la boira que ha tapat part del seu sol fins ara.

“Entre el cel i la terra” és un llibre ple d’amor, però també de música. La majoria de capítols estan titulats amb noms de cançons i les referències musicals ho impregnen gairebé tot. Vaig començar a apuntar-les, però ho vaig acabar deixant. La llista és inacabable. Entre altres, Quintana cita Roy Orbison, Nina Hagen, John Lennon, Bruce Springsteen, Billie Holiday, Miles Davis, Bob Dylan, George Brassens, Paco de Lucía, Triana, Pau Riba, La Orquesta Mondragón... A més a més, els protagonistes van a diversos concerts, inclòs el Canet Rock. El grup d’amics d’en Bru fins i tot organitzen un petit ‘concurs’ per trobar la cançó que ha de convertir-se en la ‘sintonia’ del sopar que fan cada setmana. També hi ha un munt de referències pictòriques, amb Dalí i Picasso al capdavant; i literàries. “Feuilles d’herbe”, de Walt Whitman, és el llibre de poesia de capçalera.

Quintana sap com apropar-se als lectors. Queda clar que s’ho va passar molt bé escrivint la novel·la, i el seu sentiment de joia ens arriba gairebé immaculat. Va fer-se un nom al món de la música, com a cantant de Sopa de Cabra, i ara amplia el seu univers cultural. El seu és un llenguatge àgil i directe, sense ornamentacions innecessàries. Segur que “Entre el cel i la terra” formarà part de la llista de llibres més venuts d’aquest Sant Jordi.

“En Patxi s’havia acostumat a viure sol amb els seus morts en aquella casa adormida plena de retrats inacabats. La biblioteca seguiria sent el refugi en els mesos que encara seria a Bilbao, durant els quals va anar desmuntant el passat com si hagués de trobar el fil per tornar a començar. Li havia tret la pell a temps i havia recuperat l’alè del dolor fins a poder sentir tot el que havia enterrat. No li havia calgut entrar a la sala d’armes per recordar el seu germà. Només tenia vuit anys, dos més que ell, quan va caure contra una de les espases exposades que havien tret per jugar. L’arma el va travessar el pit; l’hemorràgia va ser abundant i immediata. Encara podia sentir els crits omplint la casa d’aquella foscor que mai més va marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La clase de piano (Ludovic Bernard )

Inicialment, Paranoia 68 combinava comentaris de pel·lícules i llibres. Des de fa temps, m’he centrat en la literatura. Sobretot pel tancament dels cinemes de Palamós i Granollers. A Palamós aviat reobre l'Arinco i, des de fa uns mesos, a Granollers hi ha l’Edison, amb pel·lícules en V.O. Els Oscars, als afores de la ciutat, fan les més comercials i traduïdes.

És per això que intentaré recuperar els comentaris de pel·lícules. De mica en mica torno a posar-me al dia. Començaré amb “La clase de piano”, que van projectar a l’Edison divendres i diumenge de la setmana passada. És una història de superació en tota regla. Ensucrada, de final feliç, però molt agraïda, sobretot gràcies a les interpretacions de  Lambert Wilson i de Kristin Scott Thomas. Ell es converteix en Pierre Geitner, director del Conservatori Nacional Superior de Música de París i ella en La Comtessa, la professora estrella del centre. Tots dos ja havien treballat junts a “Suite francesa” (2014). En aquesta pel·lícula intenten fer passar pel sedàs al jove Mathieu Malinski, que ha estat detingut en diverses ocasions per participar en petits robatoris.

En Mathieu (Jules Benchetrit) té un talent innat per tocar el piano, però el seu caràcter no l’acompanya massa. És poc sociable, agressiu i no té gaires ganes d’implicar-se en res. Quan cau en mans d’en Pierre, tot comença a canviar. Molt a poc a. Part de la culpa també la té l’Anna (Karidja Touré), una violoncel·lista del mateix conservatori. “La clase de piano” ens parla de les segones oportunitats, de la passió per la música –que ho envolta pràcticament tot- i de la possibilitat de millorar. Tant en Jules com la Karidja compleixen sobradament. Una pel·lícula, dirigida per Ludovic Bernard, que et fa passar una molt bona estona. Correcta. Sense pretensions. Molt familiar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Benedicció (Kent Haruf)

Morim un dia. I vivim la resta. Quan algú se’n va després d’una llarga malaltia té temps per acomiadar-se. És el cas d’en Dad Lewis, protagonista de “Benedicció”, que tanca la Trilogia de Holt, després de "Cançó de la plana" i de "Capvespre". És més trist i profund que els anteriors. Està traduït per Marta Pera Cucurell i publicat per Periscopi. Kent Haruf (1943-2014) deixa una herència impagable.

Si hagués d’escollir, em quedaria amb el segon llibre. En aquest tercer, he enyorat els germans McPheron i a la Victoria. L’autor només en parla amb una frase curta. Els pren el relleu en Dad, que sap que aviat perdrà la vida. Està resignat. Amb el cap clar i el cor cada cop més net. Té temps de posar totes les coses en orde, amb el suport incondicional de la Mary, la seva dona; i de la seva filla Lorraine. En el passat no sempre va actuar amb responsabilitat i intenta rescabalar-se. La seva assignatura pendent, que tot fa pensar que no aprovarà mai, és el seu fill Frank. Va marxar de casa quan era jove i ara ja fa anys que no saben res d’ell. Ha estat impossible localitzar-lo. Haurà de ser en una altra vida... Què va passar entre pare i fill? A la ferreteria, negoci que ha omplert la seva vida, tot està en ordre. Allà sí.

Igual que en Dad, també pateix la Berta May, que es desviu per educar la seva néta Alice. La seva filla va morir d’un càncer de pit. El pare de la nena no se sap qui és. La Willa i l’Alene, mare i filla, són amigues de la família d’en Dad. De tota la vida. La Willa es va quedar viuda fa més de trenta anys. L’Alene va perdre la seva única filla. Patiment al límit. Sobreviure de la millor manera possible. Hi ha desgràcies que no s’obliden mai. Per més temps que passi. Completa aquesta amalgama de personatges estanys en Rob Lyle, el polèmic reverend de Holt. Els problemes amb la seva dona i el seu fill no tenen aturador. Fa la sensació que té una crisi de fe infinita. Res funciona massa bé i ja no sap com sortir-se’n. Està superat. Vençut. Abandonat en vida.

Com deia quan parlava de “Capvespre”, Haruf fa servir un to molt tranquil per explicar les coses, que embolcalla amb tot un seguit de descripcions d'herbes i plantes. Parla de temes tristos i complicats, com la mateixa mort, però ho fa amb un punt d’optimisme. La mort existeix i cal assumir-la com més aviat millor. En Dad se'n va donant una lliçó de vida. Sap que traspassarà aviat i ho afronta amb una certa valentia. Faci el que faci, res canviarà. I ho sap. Són 344 pàgines que es llegeixen amb facilitat, sobretot perquè l’autor continua fent servir el diàleg com a principal forma discursiva.

“Quan en Lyle va alçar els ulls perquè havia sentit un soroll, els va veure a la porta, mirant-lo. Estava assegut a l’escriptori del seu despatx de la part posterior de l’església amb prestatges de llibres darrere seu i un gravat del Cap de Crist de Sallman penjat a la paret al costat d’una imatge de Jesucrist trucant a la porta, amb la corona d’espines i un fanal a l’altra mà. Eren una parella jove, el noi devia tenir-ne vint-i-un o vint-i-dos anys, la dona semblava més gran. El noi era alt i cepat, fort, i portava uns texans nous, botes marrons, armilla de pell girada sobre una camisa blanca, i un barret Stenson bo a la mà, i la noia, la dona jove, portava un vestit blanc curt sense mànigues amb un cinturó platejat i sabates blanques de taló”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Capvespre (Kent Haruf)

“Capvespre” està a l’altura o fins i tot una mica per sobre de "Cançó de la plana". És el segon llibre de la Trilogia de Holt, del nord-americà Kent Haruf (1943-2014). La completa “Benedicció”, que vaig acabar ahir a la tarda. Els tres estan traduïts per Marta Pera Cucurull. Té 386 pàgines i està publicat per Periscopi. Dona continuïtat a alguns dels personatges i n’incorpora uns quants de nous.

Els meus preferits segueixen sent els McPheron, dos germans d’edat avançada que viuen en una granja als afores de Holt. Des de l’últim cop que vam saber d’ells, han passat dos anys. La Victoria Roubideaux i la seva filla Katie, que vivien amb ells, se’n van a Fort Collins perquè la jove comença la universitat. Marxen una mica a contracor. Deixar sols al Raymond i al Harold li encongeix el cor. Quan la seva mare va repudiar-la, per haver-se quedat embarassada, ells van fer-li costat. Ningú més. I ni tan sols la coneixien. Va arribar a la granja gràcies a la mediació de la Maggie Jones. En aquest segon llibre sabem què faran els McPheron sense la Victoria i com li aniran les coses ara que té lluny els seus protectors. Segur que si fossin família, no s’estimarien tant. Hi ha un parell d’escenes molt emotives. Llàgrimes als ulls.

També tenen continuïtat les històries d’en Gurthie i dels seus fills, però en aquest segon llibre són molt més testimonials; i sempre vinculades als McPheron. Entra amb molta força la Rose Tyler, que treballa a serveis socials. Ella està al càrrec d’una família amb tant pocs recursos com gambals. La Betty i en Luther intenten fer-se càrrec dels seus fills, però no ho aconsegueixen. Encara menys quan apareix el tiet de la dona, en Hoyte Raines, un home repugnant com pocs. En DJ, un nen solitari d’uns deu anys que viu i es desviu pel seu avi Walter, i la Mary Wells i les seves filles, acaben de configurar aquest conglomerat de persones que pateixen més que viuen. Bones persones, la majoria, que intenten tirar endavant, amb moltes dificultats, molestant el mínim als qui els envolten.

En definitiva, estem davant d’un llibre molt emotiu, com els altres dos de la trilogia, que necessita una lectura reposada, tot i que conté un munt de diàlegs molt fàcils de llegir. L’autor explica les històries dels seus personatges amb molta delicadesa i discreció. Continua amb unes acurades descripcions de colors de cel, de terra i de tot un seguit de flors, plantes i cultius. Una trilogia que, després de llegir-la, ens fa sentir més humans i potser fins i tot una mica millors. Un llibre trist, però sempre en positiu.

“La Victoria es va posar el jersei flonjo de caiximir blau que li feia ressaltar els cabells negres i una faldilla grisa curta, i el noi portava uns texans bons i una camisa de quadros, i van anar a Holt amb el cotxe d’ella a sopar i a veure la pel·lícula. Quan van ser a fora, en Raymond i la Katie van estar enfeinats a la cuina. Ell va escalfar unes sobres de pernil amb sala, amb un puré de patates i crema de blat de moro, i la nena era a la taula asseguda a la seva cadira amb una caixa, i mentre menjaven ell la mirava i l’escoltava. La nena anava fent cullerades mentre parlava, i no parava de xerrar de qualsevol cosa que li passés pel cap, encara en Raymond no fes cap comentari, si bé parava atenció a tot el que la criatura deia, tant si era sobre una nena de la guarderia de Fort Collins que ell no coneixia com sobre un gos blanc i negre que bordava al pati de sota del seu pis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy