El càstig (Guillem Sala)

Al final, tu ets responsable de com et sents. Diu el refrany que la culpa és negra i que no la vol ningú. Treure-se-la de sobre sempre ha estat complicat. Encara més si l’autoestima està tocada i el càstig rebut, llarg i reiteratiu, ha deixat petja en el caràcter. De tot això ens en parla l’escriptor i sociòleg Guillem Sala (Barcelona, 1974) a la seva última novel·la, titulada “El càstig”. És un llibre curt, inquietant i tens, publicat per L’Altra Editorial. Té 183 pàgines.

La protagonista principal és la Sandra, professora d’un institut del barri de Sant Andreu de Barcelona. Les coses no li van malament, però fa temps que ha perdut la capacitat d’enamorar-se i també de ser feliç. La tumultuosa relació amb la seva germana Raquel, autoritària i malèvola, l’ha marcat per sempre més. Quan era el moment, la seva mare tampoc no va estar a l’altura. És per això que tendeix a l’autodestrucció, atipant-se de menjar porqueria i fent altres coses que ara no vénen al cas. Sala escriu tot un assaig sobre la pedagogia de l’error i el poder enganxós de la culpa, que també rosega l’Izan, l’alumne de la Sandra immers en un cas d’abús sexual. Entre ells s’estableix una relació de cordialitat força estranya. Malaltissa i poc recomanable.

Completen el quadre de personatges principals l’Albert i en Minu. L’Albert és la parella de la Sandra. Havia estat professor seu a la universitat. Té un llibre publicat, “He vist passar un cranc amb bicicleta” -que no ha tingut massa èxit-, i n’està escrivint un altre. El títol és una picada d’ull de Sala a la seva anterior novel·la, "La fuga de l'home cranc". En Minu, més jove i surfista, també està enamorat de la Sandra. Fa classes al mateix institut. Tota l’acció passa al llarg d’un any escolar, dividit en quatre parts: primer, segon i tercer trimestre i vacances. El narrador de la història parla en català, però inclou frases en castellà, sovint col·loquials i molt de ‘carrer'. Les posa en boca d’algun dels protagonistes. Des que comences a llegir, t’adones que l’atmosfera que envolta la Sandra és angoixant i que només deixarà de patir si fa un gir radical a la seva torturada vida.

“El quart dia, a les deu del matí, sona l’intèrfon. De tant en tant passa, però sempre és correus o publicitat i sempre hi ha algun veí que obre. Aquesta vegada, en canvi, torna a sonar. Quatre trucs, espaiats. Qui pot ser? No truca de manera insistent però tampoc desisteix. La Sandra espera que es cansi i marxi però sempre torna a sonar. Comença a formar-se un esbós de personalitat a l’altra banda, per la forma de trucar –trucs iguals, llargs-, normalment la gent canvia el patró quan es dilata l’espera, allarga els trucs o augmenta la freqüència, però no és el cas. Els intervals es van omplint d’una pregunta cada cop més definida. Podria ser un vell o un boig. Però, per què no, també pot ser la seva mare”.

Bona setmana totes i a tots.

@Jordi_Sanuy