El país dels altres (Leïla Slimani)

Quan la Mathilde, una jove alsaciana, va decidir casar-se amb l’Amine, oficial marroquí que lluita amb l’exèrcit francès, poc es podia pensar que la seva vida es convertiria en un autèntic infern. La història de la jove parella, just després d’acabar la Segona Guerra Mundial, l’explica Leïla Slimani (Rabat, 1981) a “El país dels altres”, un dels llibres finalistes del Premi Llibreter 2021. Té 368 pàgines, està traduït per Valèria Gaillard i publicat per Angle Editorial.

Als afores de Meknès, al nord del Marroc, la Mathilde ho té tot en contra. És dona, estrangera i catòlica. A més a més, viu en una casa allunyada, envoltada d’un terra pedregós i poc productiu i condueix un cotxe que sempre s’espatlla. I per acabar-ho d’adobar, el seu marit, que només pensa en la feina, és violent, masclista i intransigent. Tot s’ha de fer com ell diu. Ella pinta poc o res. S’ha de limitar a cuidar als seus dos fills petits i de tenir la boca tancada. Obrir-la pot tenir funestes conseqüències. Els costums i el caràcter del marit l’ofeguen. Fins al punt d’arribar a plantejar-se si seria millor abandonar als dos fills i tornar cap a casa. La situació és insostenible. Porta una dècada desastrosa. Aquell oficial de qui es va enamorar, quan era joveneta, s’ha convertit en el seu principal malson. Mala peça al teler.

“El país dels altres” és el primer llibre d’una trilogia. Slimani ens parla de descolonització, d’incomprensió i d’intolerància. La Mathilde mai deixa de sentir-se estrangera. Davant de la família del seu marit, davant dels veïns, davant de les famílies de l’escola de la seva filla... Fins i tot l’Amine se sent una mica estranger, pel fet d’haver lluitat a favor dels francesos. Un dels seus germans, per exemple, no li ho perdonarà mai. La maternitat i totes les seves conseqüències i la sexualitat femenina són alguns dels temes que també es tracten en aquest llibre que convida a la reflexió. És molt fàcil col·locar-se en el lloc dels protagonistes i preguntar-se què hauríem fet nosaltres en una situació similar. Amb ganes de saber més de l’Amine, de la Mathilde i companyia.

“Tres dies després, van pujar a un camió el conductor del qual havia acceptat de dur-los a Meknès. La Mathilde estava incòmoda per l’olor de l’home i pel mal estat de la carretera. Van haver d’aturar-se dos cops a la cuneta perquè ella pogués vomitar. Pàl·lida i esgotada, amb els ulls clavats en un paisatge al qual no trobava ni sentit ni bellesa, la Mathilde es va submergir en la melancolia. «Si us plau, que aquest país no em sigui hostil, va dir-se. ¿Arribarà un dia en què aquest món em resultarà familiar?» Quan van arribar a Meknès ja s’havia fet de nit i una pluja densa i glaçada s’abatia contra el parabrisa del camió. ‘És massa tard per presentar-te la meva mare. Dormirem a l’hotel’”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy