Elles competeixen (Anna Ballbona)

Coincidint amb l'esclat de l'esport femení, amb el Barça de futbol al capdavant, Ara Llibres ha publicat "Elles competeixen", de l'escriptora i periodista vallesana Anna Ballbona (Montmeló, 1980). Els epílegs són d'Alexia Putellas, la millor futbolista del món, i de Gemma Mengual, amb una trajectòria exemplar en la natació artística. La clau està a caure i tornar-se a aixecar. Sempre.

L'Anna comença explicant-nos algunes experiències personals en el món de l'esport (principalment en el bàsquet) i deixa clar que quan ella era jove tots els seus referents eren masculins. D'elles se'n sabia poc o gairebé res. Per sort, això ja ha canviat i les nenes poden emmirallar-se en dones amb més facilitat. El problema és que aquestes dones, per ser reconegudes, han de fer molt més que els homes, i en condicions inferiors. Encara avui, quan una nena juga a futbol millor que un nen la gent se sorprèn i posa el crit al cel. Precisament, "Ells competeixen" és un homenatge a les dones de l'esport que han lluitat per fer realitat els seus somnis i que, de retruc, han facilitat les coses a les generacions que venien al darrere. Pel camí queden un munt d'obstacles i de menyspreus... i molta paciència. A cabassos.

Són moltes les esportistes que comenten el seu cas a l'autora, com la jugadora de bàsquet Laia Palau -que ha plegat fa poc-, la tenista Aliona Bolsova, la pilot Laia Sanz, la waterpolista Roser Tarragó o l'atleta de muntanya Núria Picas. Totes elles han tingut problemes per obrir-se camí en un món d'homes, per gestionar els egos -els seus i els dels altres- i per respondre a les expectatives creades al seu voltant. També han hagut de pensar molt en el perill que comportaven els esports que feien, la Laia i la Núria, per exemple, i en el moment adequat per ser mares. Són 190 pàgines molt amenes en què també hi apareixen les periodistes Olga Viza, Imma Pedemonte i Mireia Vicente, entre altres. Han detallat l'esport des d'una altra perspectiva.

""PERÒ COM ÉS QUE AQUESTA NENA pot regatejar així els nens?!" Aixó ho va deixar anar la germana d'un nen que es mirava el partit des de la grada. Segurament hi havia una estranyesa sincera i el gest inconscient de repetir alguna ximpleria escoltada a algun adult. Qui sap què. Era un partit de futbol-7 amb nens i nenes barrejats i va ser la mateixa mare de la nena qui li va parar els peus amb un "però què hi té a veure"".

@Jordi_Sanuy

Desconeguts en un tren (Patricia Highsmith)

Feia molt de temps que una novel·la no em generava tanta angoixa. "Desconeguts en un tren", de la nord-americana Patricia Highsmith (1921-1995), és una autèntica bogeria. En cada moment, intueixes què passarà, però, així i tot, és impossible deixar de patir. Jordi Martín Lloret, que ha traduït el llibre al català per Viena Edicions, ja em va avisar a Twitter: "compte amb en Bruno, que és molt persuasiu". Més que ningú altre, diria jo.

En Bruno és un jove consentit, sense ofici ni benefici, que viu dels diners de la seva família. Viatge sovint amb la mare i odia al pare, a qui voldria veure mort. Només d'aquesta manera, tindria independència econòmica total. Un dia coincideix en un tren amb en Guy, un arquitecte molt prometedor,  a qui ja comencen a mencionar als diaris. Es posen  a parlar, com aquell qui res, i en Bruno aviat descobreix que el seu interlocutor està a punt de divorciar-se. Qui sap si la seva dona podria convertir-se en un obstacle per a ell i la seva carrera ascendent. De cop i volta, en  Bruno li proposa un doble crim perfecte: s'encarrega d'eliminar a la Miriam i, a canvi, ell mata al seu pare. Dos assassinats sense motius, sense mòbils aparents, sense proves...

En Gay el pren per boig i decideix oblidar-se d'en Bruno per sempre més. Poc després, però, troben la Miriam morta en estranyes circumstàncies i el món perfecte de l'arquitecte s'enfonsa a l'instant. Intueix que el culpable és en Bruno, encara que no vol acabar-s'ho de creure. És per això que comença una fugida cap endavant, plena de mentides, de mitges veritats i d'un patiment extrem. Embolica que fa fort. El desconegut del tren pot arribar a l'extrem de demanar-li que realment mati al seu pare? I enmig dels dos  homes, l'Anne -la nova parella d'en Guy-, que sembla que acabi de baixar de la figuera, i en Gerard, un detectiu  honest que mai no defalleix. Llibre addictiu i trepidant que Alfred Hitchcock va portar al cinema al 1951, l'any després de la seva publicació. ME-MO-RA-BLE.

"El tren tallava l’aire amb un ritme furiós i irregular. S’havia d’aturar en estacions petites i no gaire espaiades, on esperava un moment amb impaciència i, en acabat, tornava a atacar la praderia. Però el progrés era imperceptible. La praderia només s’ondulava, com una immensa manta rosada que algú agita de tant en tant. Com més de pressa anava el tren, més alegres i burletes semblaven les ondulacions. 

En Guy va apartar els ulls de la finestra i es va acomodar al seient. 

En el millor dels casos, la Miriam endarreriria el divorci, va pensar. Potser ni tan sols volia el divorci, només diners. Se n’arribaria a divorciar mai?"

@Jordi_Sanuy

La vida elàstica (Dani Vilaró)

"La vida elàstica", de Dani Vilaró (Barcelona, 1972), és el III Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes. Té 166 pàgines i està publicat per Voliana Edicions. La majoria dels seus personatges viuen situacions límit, superant moltes vegades la fina línia que separa la realitat de la ficció. Personatges ferits que intenten millorar, però que quasi mai ho aconsegueixen. Vides fràgils i plenes de dubtes, amb l'etiqueta de perdedors.

A "Allegro prestissimo con fuoco", per exemple, en Marc no s'adona que s'ha fet gran i continua amb una vida plena d'excessos, amb llacunes mentals incloses. Igual que en Regencós, que mai té un no per ningú quan es tracta de sortir de festa, a "Paciència de sioux". Intenten rebel·lar-se, cadascun a la seva manera, els actors principals de "Crits" i "Maskenfreiheit". En el primer, en Raül passa de ser un home sedentari a donar-ho tot al gimnàs. Fins al punt d'obsessionar-se. Sense punt intermedi. En el segon, una noia vol treure's la màscara (real o fictícia?) que li van fer posar els seus pares quan tenia set anys. Per protegir-la de què? També es rebel·la l'escriptor fracassat de "Goma d'esborrar". Ho esborra tot, sense aturador. Compte que no es faci desaparèixer a ell mateix...

Vilaró ens regala uns contes molt ben treballats i plens de ritme, amb finals totalment inesperats. En aquest grup, hi podríem incloure "Taxi lliure" (amb un taxista a qui li desapareixen alguns clients de dins del cotxe), "L'aigua encara no és freda" (amb unes ulleres de busseig que fan miracles) o "Ni ens ensumeu", una història de 'déus humans' amb assassinat inclòs. De relacions de parella, que passen per millors i pitjors moments, també se'n parla a "La segona part", que és el conte que tanca el llibre, i a "La mar salada", que és el que l'obre. El completen "El salt" (pensaments abans d'un gran repte esportiu), "Uluru" (obsessió per un roc màgic australià) i "Espai", amb dos astronautes, dona i home, discutint molt lluny de la terra. Una altra aventura amb un punt de no retorn...

"Aquesta nit fas l'ocellot. T'enreda aquell que sempre té corda i campa pels bars, que et llança missatges-ham a cabassos, ara sí ara també, que ve amb la murga sigui dilluns, dimarts, dimecres... per temptejar si ets fora de casa, si sona la flauta, si et pot atrapar en la teranyina. Resulta que fa diana i el que ha de ser un gintònic i bona nit i tapa't, n'acaben sent tres i festa. Abans que abaixi la persiana trobeu un catau on entaforar-vos i cremar hores com la metxa d'un petard".  

@Jordi_Sanuy

El final de l'idil·li (Graham Greene)

Diuen d'"El final de l'idil·li" que és la millor novel·la de Graham Greene (1904-1991) i una de les cent millors que s'han escrit mai en anglès. Ara, gràcies a Viena Edicions, l'he pogut llegir en català, traduïda per Xavier Zambrano. 272 pàgines plenes d'amor, odi, desig, gelosia, acceptació i nostàlgia i un interessant debat sobre el poder de la religió. Tot amb tres personatges que s'apropen i s'allunyen segons el moment.

En Maurice Bendix és un jove escriptor amb pocs escrúpols. Està escrivint una novel·la i necessita documentar-se sobre els diplomàtics. És per això que s'apropa a la Sarah, que n'està casada amb un de primera fila, en Henry Miles. Poc s'esperava en Maurice que s'acabaria enamorant de la dona i que es convertirien en amants, a Londres, l'any 1946, en temps de bombardejos i escassetat. La Sarah i en Henry s'aprecien, però ja fa temps que comparteixen ben poques coses. Tots dos van a la seva. Fan i deixen fer. Fins que un dia, sense cap explicació raonable, ella trenca la relació amb en Maurice, que es queda sol i afligit. Temps després, en Henry coincideix amb l'escriptor i el convida anar a casa seva. Al diplomàtic no se'l veu massa sencer. Què voldrà d'ell?

Doncs resulta que en Henry no era tan babau com alguns pensaven i ja sospitava que en Maurice s'entenia amb la seva dona. Ara li diu que creu que la Sarah es veu amb una altra home, però no s'atreveix a preguntar-li directament. No suportaria que el deixés. Arribat a aquest punt, és l'escriptor qui contracta a un detectiu (grandíssim personatge) per saber amb qui es veu la seva ex i, de passada, si té possibilitats de recuperar-la. Mai no ha pogut oblidar-la. Estem davant d'una novel·la elegant, aguda, intuïtiva i amb un gran sentit de l'humor. Passa francament bé. Les promeses religioses, tot i no creure en Déu (o sí) condicionen la vida de la Sarah i la seva relació d'estira i arronsa amb un Maurice, que no sé si té temps per escriure massa. Molt recomanable.

"¿I per quins set sous havia de parlar amb ell? Si la paraula «odi» no fos massa gruixuda per aplicar-la a un ésser humà, diria que odiava en Henry… i odiava també la seva dona, la Sarah. I ell, suposo, també m’acabaria odiant poc després dels esdeveniments d’aquell vespre, de la mateixa manera com, segurament, devia odiar de tant en tant la seva dona i aquell altre en qui en aquella època, per sort, no crèiem. Així que en aquesta crònica hi haurà més odi que no pas amor, i si dic alguna cosa bona d’en Henry i la Sarah, seré ben fidedigne: escriuré a repel dels meus prejudicis perquè, per la meva professió, m’estimo més una quasiveritat que l’expressió del meu quasiodi".

@Jordi_Sanuy

La ladrona de huesos (Manel Loureiro)

La lealtad se paga con lealtad y Laura Portela nunca traicionaría a Mijaíl Tarasov. La raptó cuando solo era una niña y la preparó para ser la agente perfecta. Con el paso de los años, el hombre se convirtió en lo más cercano a su padre adoptivo. Laura es la protagonista indiscutible de "La ladrona de huesos", la última novela del gallego Manel Loureiro (Pontevedra, 1975). Tiene 498 páginas y está publicada por la editorial Planeta. Una locura, de principio a fin!

Tras ser víctima de un atentado en México, Laura perdió la memoria. No sabe quién es ni a qué se dedicaba. En la actualidad, su único punto de apoyo es Carlos, el hombre de quien se ha enamorado. Le conoció en el hospital en el que estuvo ingresada largos meses. Durante una cena romántica, el hombre desaparece sin dejar rastro y ella vuelve a encontrarse totalmente perdida. Todavía más, cuando alguien le llama por teléfono y le hace una propuesta increíble: si quiere volver a ver a su pareja con vida... tiene que robar las reliquias del Apóstol en la catedral de Santiago. El destino le acaba de dar otro giro total a su complicada vida. Este ya no se lo esperaba. Bajo ningún concepto.

Una buena parte de la acción se desarrolla en el Camino de Santiago, con Laura enrolada, casi por casualidad, en un grupo de peregrinos de alto standing, con seguridad incluida. Como consecuencia del estrés, va recuperando la memoria y se da cuenta de su facilidad con los idiomas y de que está bien entrenada para la lucha. Son siete días vividos a un ritmo frenético, en los que todo es posible. La actualidad se combina con diversos episodios de la infancia y la formación de Laura en Madrid, Peredélkino, Nueva York, Ibiza, Riad, Ciudad de México, entre otros lugares. Siempre pasan cosas, sin pausas y con un ritmo endiablado. Lealtad, traición, secretos, agentes dobles, lucha entre Oriente y Occidente... todo tiene cabida en este thriller que es imposible dejar de lado. Apuesta segura.

"Apoyó el papel sobre su plato. Era una vieja foto amarillenta de un grupo de casas desperdigadas en el fondo de un valle. La vegetación que las rodeaba era verde y densa y los tejados rojos salpicaban el paisaje, coronando viejos muros de piedra. Al fondo, descollando sobre las demás, una edificación algo más grande y oscura dominaba el lugar. La imagen se interrumpía en la esquina inferior derecha, que parecía haber sido invadida por la noche, hasta que uno se fijaba con atención y descubría que aquel retazo del papel estaba ennegrecido, como si hubiese estado expuesto a un calor muy intenso."

@Jordi_Sanuy

La playa de los ahogados (Domingo Villar)

Leo Caldas s'ha quedat orfe per sempre més. El seu creador, el gallec Domingo Villar, va morir el passat mes de maig, a 51 anys. Vaig assabentar-me'n mentre tenia entre mans "La playa de los ahogados", el segon dels llibres que configuren la trilogia dedicada al solitari i melancòlic inspector de la policia de Vigo. Està publicat per l'editorial Siruela i té 455 pàgines. Els altres dos, "Ulls d'aigua" i "L'últim vaixell", els vaig llegir en català, de Columna.

Tot sembla indicar que el pescador Justo Castelo, conegut com 'El Rubio', s'ha suïcidat. Troben el seu cos en una platja gallega, amb les mans lligades amb unes brides. El seu vaixell ha desaparegut. Però en Leo Caldas, més llest que la fam, no acaba de veure-ho clar. Acompanyat de l'aragonès Rafael Estévez, que no té gens de paciència, comencen a investigar. En Leo encara no ha oblidat l'Alba, la dona que el va deixar, i encara fuma com un carreter. Continua sent més conegut per la seva participació en el programa de ràdio d'Onda Vigo "Patrulla en las ondas" que pel fet de ser policia. I diria que no li fa massa gràcia, tot i que li obre moltes portes. Molt aviat descobreix que la mort d'en Justo pot estar relacionada amb l'enfonsament, anys enrere, del Xurelo, a l'illa de Sálvora.

M'agrada molt com escrivia Villar. Leo Caldas serà etern. Ens parla de casos que podrien ser reals, sense focs d'artifici ni girs innecessaris. Tot explicat amb molt de gust i sense presses. Tant en Leo com en Rafael són dos personatges ben treballats i plens de contradiccions. Pateixen com qualsevol persona normal. L'inspector té al seu únic tiet ingressat en un hospital; i el seu pare, que segueix fent vi, no té cap intenció de jubilar-se. En Sousa, capità del Xurelo, va morir ofegat, com ara en Justo, un dels mariners que l'acompanyava. Els altres dos eren en José Arias -que encara es guanya la vida pescant- i en Marcos Valverde, que fa de constructor. Caldrà fer-los unes quantes visites informatives... Gràcies per tot, Domingo. Descansa en pau.

"El inspector Leo Caldas se bajó del taxi y dio dos zancadas para evitar los charcos que inundaban la acera. Entró en el vestíbulo del hospital, se abrió paso entre la gente que esperaba frente a los ascensores y se dirigió a las escaleras. Subió hasta la segunda planta y avanzó por un pasillo flanqueado por hileras de puertas cerradas. Se detuvo ante la marcada con el número 211, la abrió ligeramente y miró al interior. Tras una mascarilla verde, un hombre dormía sobre la cama más próxima a la ventana. La televisión estaba encendida, sin voz, y la otra cama vacía y con las sábanas dobladas sobre el colchón. 

Consultó su reloj, volvió a cerrar la puerta y caminó hasta una sala de visitas situada al final del pasillo. Sólo halló a una mujer mayor cuyas ropas negras se destacaban contra el blanco de la pared. La anciana alzó la vista cuando Caldas asomó la cabeza, pero sus ojos regresaron decepcionados al suelo tras cruzarse con los del inspector". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre los muertos (Mikel Santiago)

Després de passar de puntetes per "El mentiroso" i "En plena noche", l'agent de l'Ertzaintza Nerea Arruti es transforma en la gran protagonista d'"Entre los muertos", la novel·la que tanca l'exitosa trilogia d'Illumbe. Mikel Santiago (Portugalete, 1975) la col·loca contra les cordes des d'un primer moment i quasi no la deixa ni respirar. El llibre té 477 pàgines i està publicat per Ediciones B. Àgil i fàcil de llegir, com sempre.

Una parella té un accident a la carretera. L'home està casat i no creu convenient avisar a emergències amb la seva amant al costat. Cal tenir el cap fred. Molt a contracor (o no), li acaba demanant que marxi a peu abans de fer la trucada. Tots dos són massa coneguts a la zona. Ell és el metge forense Kerman Sanginés i ella l'agent de la policia judicial Nerea Arruti. L'endemà, quan torna a la comissaria a treballar, no se'n sap avenir del que li expliquen els seus caps i explota per dins. Suposadament, en Kerman va morir cremat en l'accident. Ha corregut la veu que quan el cotxe es va estampar contra un arbre anava acompanyat d'una dona... que no era la seva esposa. Una misteriosa dona que es va fer fonedissa i que han de buscar sense perdre temps. I fins aquí puc explicar.

En un moment de desesperació, la Nerea -policia exemplar- va acceptar saltar-se les normes. No volia perjudicar a en Kerman, com ell li va demanar, i ben aviat va començar a patir-ne les conseqüències. Prefereix seguir sense dir la veritat i mirar d'esbrinar què va passar des que ella va marxar i va deixar al seu amant sa i estalvi. Està clar que ja pot descartar a la dona misteriosa, perquè és ella mateixa. És possible enterrar un secret per sempre? "Entre los muertos" és una novel·la addictiva i plena de girs que ens parla d'un amor prohibit, d'abús de poder, de corrupció, de tràfic de drogues i de la importància de saber superar les injustícies d'un passat que sempre està massa present. I tot a Illumbe, el poble fictici de la comarca d'Urdaibai -en plena natura-, que s'acaba transformant en un personatge més. 

"Patricia, su mujer, llamó solo una vez en todo ese tiempo. Fue un momento tenso en medio de tanta felicidad. Era sábado por la tarde y bebíamos unas copas de vino frente a la chimenea. Kerman cogió la llamada y se metió en su despacho sin cerrar la puerta, así que le oí mentir. Hablarle de la aburrida monotonía de su fin de semana ermitaño en la playa, «ya sabes, todo igual». Le dijo que estaba trabajando en la reforma del granero, terminando uno de los baños de la planta baja. ¿Qué tal ella por Madrid?, preguntó. Yo estaba desnuda sobre la alfombra, con la copa en la mano, casi aguantando la respiración. Después, cuando Kerman regresó a mi lado, no supe si preguntarle por ella o si callarme. El cargo de conciencia, si tenía alguno, era suyo, y no quería abrumarlo. Pero él se sentó a mi lado, cogió su copa de vino y pasó por encima de la llamada como quien pasa la página de una noticia sin interés".

Altres novel·les de l'autor:

"La isla de las últimas voces" 

"El mal camino" 

"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1795. La germandat (Niklas Natt och Dag)

Diuen que els pitjors queden lliures, ara i sempre. Per intentar impedir-ho, en Jean Michael Cardell i l'Emil Winge tornen a unir esforços. Estan obsessionats a atrapar a l'esmunyedís Tycho Ceton, el mal fet persona. És l'ideòleg de l'assassinat de l'esposa de l'Erik Tre Rosor i de totes de les desgràcies d'ell, que va acabar en un sanatori. Després que es cremés l'orfenat de la Vila del Corn, amb un centenar de nens morts, en Ceton queda arruïnat i sense protecció.

Amb "1795. La germandat", el suec Niklas Natt och Dag completa l'addictiva trilogia d'Estocolm, després de "1793. El llop i el vigilant" i "1794. El foc i el minotaure". El final està a l'altura, tot i que les primeres pàgines m'han costat una mica. És imprescindible haver llegit els dos primers llibres, i tenir-los presents, per poder gaudir també d'aquest tercer.  Recordem que en Cardell és un veterà de la guerra contra Rússia. Té un braç de fusta i treballa de guàrdia. Ara està socarrimat, després d'intentar salvar de l'incendi als dos fills de l'Anna Stina Knapp, fugitiva de la presó de la Casa de les Filadores. Sempre n'ha estat enamorat. L'Emil, germà del difunt Cecil, col·labora amb la policia. Havia begut molt i albirava fantasmes per tot arreu...

La nostra parella d'antiherois busca en Ceton, antic traficant d'esclaus, sense massa èxit. L'assassí filantrop torna a tenir suport d'alguns dels membres de la germandat dels Eumènides, molt ben connectats amb el poder establert. Tampoc no troben a l'Anna Stina, destrossada després de la mort dels seus fills. La noia té una llista amb els noms de les persones que van fer costat a Armfelt, favorit del benaurat rei Gustau, en la fallida conspiració contra el poder establert. El nivell de maldat d'aquest llibre és infinitament inferior als dos anteriors, encara que en Ceton continua fent salvatjades en aquest Estocolm nauseabund i sense pietat. Novel·la negra-històrica potent i ben escrita Tota un rara avis. Té 459 pàgines, està traduïda per Jordi Boixadós i publicada per Proa.

"La llum fereix en Cardell als ulls. Així és com comença. Estreny les parpelles, enlluernat, i s'ha de posar els braços davant del front per tapar-se, tot i que camina per la banda del reguerot, que queda a l'ombra. Després és l'oïda la que falla. Del renou constant de la ciutat se n'eleven bruscos sons cap al cel: el grinyol d'una roda de carro que gira sobre el seu eix ressec, el repic d'una peça de ferro solta contra les llambordes; el xiscle d'alegria o bé d'auxili d'una noieta. El fan enretirar-se de cop, no pot defensar-se'n, saltironeja com si estigués espantat, atreu les mirades igual que atreuen els sonats i els trompes. No li ha passat mai res de semblant. Busca la protecció de la seva habitació, es ruixa amb aigua d'una guerra, s'arremanga les mànigues de la camisa per examinar-se la ferida".
 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'últim agost a Barcelona (Anna Gurguí)

Sovint pensem més en els altres que en nosaltres mateixos. I fem coses per esma, sense preguntar-nos si realment en tenim ganes. Acontentar als de més a prop i intentar una fugida cap endavant. Sense fer preguntes ni esperar respostes. Fins que un dia tot canvia i et replanteges la vida. Oi que no soc invisible? Doncs també m'agradaria que comptéssiu amb mi. És qüestió de justícia. I una finestra oberta cap a un futur potser millor.

Tot això per parlar de la Gala, protagonista central de "L'últim agost a Barcelona", la segona novel·la d'Anna Gurguí (Barcelona, 1987). Està publicada per Columna i té 205 pàgines, que he llegit d'una tirada. La Gala no tenia clar si volia ser mare. El que mai no s'hauria imaginat és que tindria un avortament al quart més d'embaràs i, que amb la pèrdua, també marxaria una bona part de la felicitat compartida amb en Joan, el seu marit. No va fer-li costat. Amb el temps ho veu claríssim. El tràngol el va passar sola. Per acabar-ho de complicar tot, el dia abans de marxar de vacances junts, ella rep una trucada de l'Hug, de qui es va enamorar perdudament quan era jove. Després de deu anys sense saber-ne res -van acabar molt malament- vol fer-li saber que té càncer i que s'està morint.

Un avortament i un càncer. Sembla un argument per entrar en una depressió profunda, però és just al contrari. És un llibre positiu i amb una mirada cent per cent femenina. Transmet calma. Ens diu que sempre som a temps de posar el fre de mà. I ho fa amb un llenguatge senzill i elegant. Molt proper. La Gala ens explica la seva història en primera persona, amb el cor calent i el cap clar. D'una manera pausada. Ja ha corregut molt i no l'hi ha servit de res. Ni un pas més en fals. Primer cal assumir el passat: la mort dels seus pares i la frustrada relació amb l'Hug, amb qui intentarà fer les paus. Abans no sigui massa tard. A l'agost. En un hospital de Barcelona. Després caldrà afrontar el present, amb en Joan al centre de la diana. Ja hi haurà temps per pensar en el demà. I si em compro un llimoner?

"Sempre l’observo i miro com creix, com li canvien les olors i els colors, mai fa néixer llimones. Potser per això l’observo tant, perquè a vegades penso que és un mirall del que soc jo. Dèries. Ho sé. Però jo sola m’entenc. Aquí no se sent cap cotxe, no oloro la contaminació, ningú em jutja, ningú em veu. Aquí és on em quedo petrificada davant dels resultats i al mig d’aquesta trucada. Ara mateix no puc entendre ni vull entendre res. L’Hug s’està morint. I només tenim trenta-cinc anys, ell quaranta. I cinc van ser meus...".

Bona setmana a totes i a tots.