La forastera (Olga Merino)

L’Angie és una supervivent. Ho ha perdut quasi tot. Mentre li aguantin les forces, però, lluitarà per intentar mantenir les poques coses que encara li queden. Viu sola i perduda en el casalot familiar, en una aldea del sud. No es relaciona amb pràcticament ningú, i molts la prenen per boja. La seva única companyia són dos quissos, la Capitana i en Pluto. Ella és la principal protagonista de “La forastera”, d’Olga Merino (Barcelona, 1965). 

Amb aquest llibre, Merino ha guanyat un munt de premis, amb el de la Real Academia Española al capdavant. Està publicat per Alfaguara i ens parla de llibertat i de la capacitat de resistència dels humans, que en alguns casos és infinita. A l’Angie, sempre digne, els morts li parlen, sobretot una de les seves àvies. En Nigel, l’artista anglès amb qui va viure al Londres de Margaret Thatcher, es va tirar al riu. Existeix un gen que porti al suïcidi? Al seu poble n’hi ha hagut un munt, la majoria penjats. L’últim Don Julián, el terratinent local. Què els porta a la desesperació? Superada pels esdeveniments, comença a sospitar que el seu pare també es va llevar la vida. I decideix esbrinar-ho. Quan va passar, era petita i ningú li va donar massa explicacions. De vegades, la veritat fa mal, però prefereix saber-la. 

L'Angie viu aïllada i més aviat despreocupada fins que arriben les 'Jaldonas', les germanes bessones de Don Julián. Volen apropiar-se de tot, inclòs el seu casalot. Pagant-li quatre quartos. Merino fa un gran retrat de l’anomenada Espanya profunda i dels seus 'corcats' habitants. La novel·la, que té moltíssima força, s’acaba convertint en un western sobre la cobdícia i la devastació humana. També són supervivents l’Ibrahima i la Blancanieves, un africà i un ucraïnès que treballaven per Don Julián i que, un cop mort, es refugien a casa de l’Angie. Els fan fora amb una mà al davant i una altra al darrere. Merino fa referència a “Pedro Páramo”, el llibre de Juan Rulfo que narra la història del fill que busca al pare per reclamar el seu lloc en el món. Ella el ‘busca’ entre els morts. Sensacional.

"Aquí no toman afecto a los extraños como no se lo tomes tú a ellos, y a mí nunca me convino el esfuerzo. Prefiero tenerlos a raya. Ellos no saben nada pero hablan, hablan, hablan. Cuchichean. Yo, en cambio, he visto cosas y me las callo. Me han puestos motes. Lo sé porque me lo cuenta Ibrahima, mi mejor amigo, el único; solo él me llama Angie, como me puso el pintor inglés. La de los Marotos, me dicen, por el apellido de mi familia paterna. En estas serranías llaman maroto al carnero padre que ha servido para la propagación. También me llaman la chalada de la casona. La guillada de El Hachuelo, porque así se conocían estas tierras que habían sido nuestras hace años, muchos años. También me dicen la puta inglesa".

@Jordi_Sanuy

Els nens són reis (Delphine de Vigan)

Hi ha persones que volen ser famoses. A qualsevol preu. En la societat actual, el camí més ràpid és aparèixer en un xou televisiu. Allitar-te amb algú, entrar en un parell o tres de polèmiques, i a viure. Pasta fàcil. Els joves ho tenen clar. Què vols ser de gran? Famós. No cal estudiar. De xarxes socials, de likes, de sobreexplotació i també de soledat, per què no, en parla Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) a "Els nens són els reis".

De Vigan és pou de saviesa. Tot el que escriu té molt de contingut. Fins i tot quan tracta un tema aparentment tan banal com aquest. Inclou reflexions profundes sobre el culte a l'ego i el fet de viure per ser mirat minut a minut, exposant-se a la intimitat més privada. És el cas de la Melanie. Devorava els realities en família i mataria per poder sortir en un. Ho aconsegueix, però la seva única aparició és un fracàs majúscul. Anys després, casada i mare, crea a YouTube el canal Happy Récré, on exhibeix sense cap remordiment el dia a dia dels seus fills. Té milions de subscriptors, i cada dia que passa els dona més contingut. Sense límits. Diu que ho fa per ells, però ja fa temps que als nens no se'ls veu còmodes, sobretot a la Kimmy.

El dia que la Kimmy desapareix, el món feliç de la Melanie esclata en mil bocins... tot i que continua transmetent la seva vida en directe. L'encarregada de la investigació és la Clara, marcada per la pèrdua brutal dels seus pares. De Vigan ens regala uns personatges brutals. Exposa els fets -sense jutjar-los- i retrata amb encert la nostra societat malalta. Al final del llibre, traduït per Jordi Martín Lloret, decideix fer un gran salt endavant en el temps per explicar-nos com ha afectat la Kimmy i en Sammy haver estat exposats tant de temps davant de l'opinió pública. La papallona, per cert, m'ha fet pensar en "Blade Runner"(1982), la sensacional pel·lícula de Ridley Scott. A De Vigan cal llegir-la sempre. El llibre, 319 pàgines, és d'Edicions 62.

"Aleshores la Mélanie Claux tenia disset anys i acabava de sortir d’una classe de primer del batxillerat de lletres a l’institut Saint-François-d’Assise de La Roche-sur-Yon. De mena més aviat introvertida, tenia pocs amics. Tot i que no havia pensat mai seriosament que el seu futur pogués estar lligat d’alguna manera a la incerta continuació dels estudis, era estudiosa i obtenia uns resultats correctes. El que més li agradava era la televisió. La sensació de buit que tenia sense poder-la descriure, una forma d’inquietud potser, o la por que se li escapés la vida, una sensació que a vegades li borava el ventre com un pou estret però sense fons, només se li calmava quan s’asseia davant la pantalla".

@Jordi_Sanuy

Apocalipsis bebé (Despentes)

Quan penso en Despentes, la primera paraula que em ve al cap és 'provocadora'. Fins a punts insospitats. No deixa ningú sencer. Els seus personatges carreguen contra tot i tothom. Al seu últim llibre, "Apocalpisis bebé", la mare de la protagonista critica als catalans perquè necessiten subvencions "para hablar la lengua suburbial". El seu marit li diu que l'anticatalanisme és típic de la ultradreta. Per ella, Catalunya és "una aldea".

Quan firma, Despentes (Nancy, França, 1969) ha fet desaparèixer el seu nom de pila, Virginie. En desconec el motiu. "Apocalipsis bebé" -el títol no m'agrada massa- està traduït per Robert Juan-Cantavella i està publicat per Random House. Són 307 pàgines amb una força extraordinària, amb escenes violentes i també de sexe lèsbic. Molt visuals. Una de les protagonistes, La Hiena -podríem definir-la com una 'aconseguidora'- ja sortia a "Vernon Subutex", una trilogia que en el seu moment em va semblar excepcional. Els temes són diferents, però l'atmosfera d'aquesta última novel·la és força similar. Tot passa a París i a Barcelona, "la ciudad más ruidosa de Europa. ¿Tocarle el pelo a un albañil? Ni se te ocurra". 

La Valentine és una adolescent problemàtica. M'atreviria a dir que és addicte al sexe i a les drogues. Una noia fàcil. No es valora massa. La seva mare, d'origen magrebí, va abandonar-la de ben petita. Pels diners i el luxe. Viu a París amb el seu pare, un escriptor d'un èxit limitat, i amb la seva àvia, molt autoritària. El dia que es cansa de tot, desapareix. Per trobar-la, la família contracta a una detectiva sense experiència, la Lucie Toledo. L'acompanyarà La Hiena, una lesbiana de manual amb mètodes ben aviat poc ortodoxes. Mítica dins de la professió. Per les pàgines d'aquest llibre passen bandes d'hardcore, okupes, monjes corruptes i d'altres personatges salvatges i perillosos. El pitjor de cada casa. El final, per inesperat i transcendent, és apoteòsic!

FRANÇA S'ESTÀ MORINT

Quan llegeixes Despentes, perds la fe en el món i en la humanitat. Fa mal al lector amb cadascuna de les seves paraules. El seu és un llenguatge cru i violent, com una puntada a l'estómac. Denuncia la passivitat de la classe mitjana, els treballs precaris, les desigualtats, la política, la desesperació, la immigració -tema recurrent-, les religions i fins i tot l'heterosexualitat... Fa la sensació que la seva França s'està morint per moments, com la resta d'Europa. Podríem parlar d'una novel·la d'impacte, amb tocs de noir, que camina entre la sàtira social i el thriller contemporani. El lesbianisme ho acaba impregnant tot, amb La Hiena com a referent únic i insubstituïble. Fan incondicional de la Despentes, descarnada i àcida com sempre.

"Una chica que hay de pie, y a la que veo de perfil, se pone unos guantes de látex blancos y los embadurna con un gel transparente. Con la otra mano tiene agarrada por el hombro a una morenita delgada, ahora le abre las piernas con las rodillas. Detrás de ella, una morena la inmoviliza la cabeza tirándole del pelo. De espaldas, al otro lado del salón, reconozco a Zoska, está inclinada sobre un tío sin camisa con los músculos de los hombros y la tableta del abdomen bien marcados. Tatuajes chicanos de colores en los brazos. Golondrina en el pecho. Tiene los ojos grandes, almendrados, los labios perfilados. Ella dibuja lentamente un primer trazo sobre la parte superior de su hombro...". 

@Jordi_Sanuy

"Vernon Subutex 1"  

"Vernon Subutex 2" 

"Vernon Subutex 3"

Punt cec (Paula Hawkins)

L’escriptora Paula Hawkins (Harare, Zimbàue, 1972) és una de les grans reines del suspens. L’autora de "La noia del tren" acaba de publicar “Punt cec”, un llibre ple de girs i de tensió que es llegeix d’una tirada. És curt, només 159 pàgines i, un cop l’has començat, és impossible deixar-lo. Està traduït per Núria Parés Sellarès i publicat per l’editorial Columna. Segur que serà un dels èxits d’aquesta tardor. 

L’Edie, en Jake i en Ryan són un ‘tres en un’. Ho fan tot plegats des de ben petits. Van continuar sent un tercet després que els dos primers es casessin. Fins i tot hi va haver un temps que van arribar a compartir pis. El temps passa i, de portes en fora, res canvia. L’Edie, però, ja no és una dona feliç i el seu matrimoni amb en Jake comença a tenir esquerdes importants. En Ryan és allà, molt a prop, per si el necessita. Com gairebé sempre... Tot vola pels aires quan en Jake és brutalment assassinat i en Ryan, el seu millor amic, és acusat del crim. Era a casa seva, amb les mans tacades de sang. L’Edie, que no entén res, s’enfonsa. En Ryan és culpable o innocent? Ell li diu que mai faria mal a ningú i que els han parat una trampa. L'ha de creure? Arribat el cas, caldria saber qui hi i els motius que tenia, abans no sigui massa tard.

L’Edie està sola per primer cop en molts anys. S’ha instal·lat a l'allunyada casa del penya-segat, on van matar en Jake. Mai li ha agradat. Menys ara. Té molta por, encara més quan s’adona que hi ha algú que l’està vigilant. Algú vingut del passat, amb vinculació amb tots tres, s'ha preparat a consciència per venjar-se. Ha estat la seva única raó de viure. Ho aconseguirà? L’encarregada de la investigació és la Neeta, que desconfia d’en Ryan des del primer moment. En la majoria dels casos, l’assassí és de l’entorn de la víctima. L’acte més benintencionat pot tenir conseqüències tràgiques. Just a la fusta. Paula Hawkins torna a demostrar que té la mà trencada per les novel·les d’intriga, amb uns personatges ben dibuixats i amb

 dubtes. Té un estil molt vistós i un llenguatge accelerat i ple de diàlegs que et manté amatent i sense treva. 

“En Jake Pritchard era mort. El seu cos, encara tebi, jeia a terra just a l’espai que separava la cuina oberta de la sala d’estar, amb un bassal de sang espessa al voltant del cap esclafat. Encara estava tebi, però definitivament era mort. 

 En Ryan Pearce es va agenollar sobre la substància enganxosa que brollava de les terribles ferides d’en Jake. En Ryan tenia el mòbil aferrat amb la mà dreta. A l’esquerra hi tenia un contundent objecte de vidre brut de sang. En Ryan encara era allà, agenollat, tremolant i amb la cara blanca com la llet, quan els tècnics en emergències sanitàries van irrompre per la porta principal. De seguida es van adonar que no hi havia res a fer per l’home ajagut a terra, amb els ulls vidrio sos i el cap esclafat”. 

@Jordi_Sanuy

El llarg silenci dels botxins (Alfons Cama i Saballs)

Sempre s’ha dit que qui perd els seus orígens, perd la identitat. Encara és pitjor no saber d’on vens, i haver viscut enmig de llargs i feixucs silencis. Amb poques veritats, moltes mentides i secrets inconfessables. S'obviava tot allò que, d’alguna manera, podia tacar l'honorabilitat familiar. Arribat aquest punt pots conformar-te amb el que tens, o investigar i atendre’t a les conseqüències. Mai saps què pots trobar...

D’històries amagades voluntàriament ens en parla Alfons Cama i Saballs (Calonge, 1952) a “El llarg silenci dels botxins”. El llibre té 356 pàgines i està publicat per l’editorial Trípode. Dos fronts bèl·lics, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, i dos personatges centrals, la Sílvia Tibau i l’Albert Novák. Ella vol saber qui va matar al seu besavi, després de trobar el seu anell de casament al Mercat de les Puces de París. Ell no té massa interès en saber què va fer el seu avi, scharfürher de l’exèrcit alemany a la França ocupada. Són parella, però tenen visions molt diferents de la vida i de com s’ha d’afrontar un passat esquiu. Com podem llegir més d'un cop, "els morts no senten els plors".

Fa la sensació que l’Alfons ha escrit aquest llibre des del cor. El dedica “a la tia de França, el cosí Floreal i a tots els que van haver de fer el mateix camí de l’exili”. L’autor no jutja. Es limita a explicar-nos els moviments de la Sílvia i de l’Albert. Troba igual d’oportú remoure el passat que no fer-ho. Alguns moviments poden portar conseqüències. Poc es podia imaginar l’Elisabeth que la seva mare, la Clara, era una refugiada espanyola i que el seu avi podria ser el culpable de la mort del besavi de la Sílvia. Era millor saber-ho o continuar vivint en la inòpia? Reflexió que també pot fer-se l’Albert. Vol saber realment qui era el seu avi? I arribat el moment, faria públiques les seves atrocitats? Estem davant d’un llibre interessant, ben documentat, àgil i molt visual. Tot un encert. 

“Feia dies que la seva mare plorava. Ella mai no l’havia vista plorar. Tenia deu anys i no recordava haver-la vista plorar. A la nena, li feia vergonya que els veïns del carrer notessin com les llàgrimes li rodolaven cara avall. Tan segura de si mateixa com passejava pel poble fins feia poc; sempre amb ella agafada de la mà. Sobretot durant aquells últims anys en què la guerra ho havia condicionat tot; des que el Comitè Antifeixista d’Artigues passà a dominar la vida pública del poble i el seu pare va ser regidor de l’Ajuntament. Coses de gent gran que ella no entenia, ni volia 18 entendre. Només sabia que la maleïda guerra se’ls emportava de casa”. 

 @Jordi_Sanuy

Todo arde (Juan Gómez-Jurado)

Avui dilluns pujarà la temperatura de les llibreries perquè arriba "Todo arde", de Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977). És la sisena novel·la de l'"Universo Reina Roja", després d'"El paciente", "Cicatriz", "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco". Les he llegides totes. Les tres últimes formen una trilogia bàsica pels amants del gènere negre, de les aventures de policies i lladres. Sobretot de lladres. Són 592 pàgines sense aturador. Ni un minut de treva.

Parlaré més del continent que no pas del contingut perquè "Todo arde" és d'aquells llibres que has de començar a llegir 'verge', sabent el mínim de coses possibles. Com és habitual amb aquest autor, a la contraportada només ens donen quatre dades comptades, les justes i necessàries. No faré espòilers. Des de sempre he sentit a dir que les persones que ho han perdut tot són les més perilloses. No poden anar a menys. La por desapareix i es tornen imprevisibles. Ja no tenen quasi res l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro (Emepé) i la Sere Quijano. L'Aura, fins fa poc executiva d'èxit, és un dels personatges de "Rey Blanco". En aquesta nova entrega agafa volada. Pel que explica Gómez Jurado encara en tindrà més. La seva revolta va començar quan menys s'ho esperava...

L'Aura és el cervell; l'Emepé (exlegionària), la força; i la Sere, la hacker i la bogeria. Les tres juntes formen un equip de perdedores sense ganes de perdre. N'estan fartes, que sempre guanyin els mateixos i creuen que ha arribat el moment de canviar les regles. És la història d'una venjança... amb poques possibilitats d'arribar a bon port? Gómez-Jurado té molt clara la fórmula de l'èxit: capítols breus, frases curtes, llenguatge col·loquial i uns personatges centrals -en aquest cas els tres femenins- que t'enganxen des de la primera pàgina i no et deixen escapar. És fàcil posar-se en la seva pell. Tot això, molt visual, amanit amb un humor particular, un ritme vertiginós i una llista inacabable d'animalades. Com sempre amb ell, m'ho he passat pipa. D'això es tracta, no?

"Todo lo que va a suceder -los muertos, la riada de titulares en los periódicos, el cambio que dará un vuelco al país- comienza de la manera más prosaica.

No es nada extraño. Las mejores historias tienen inicios humildes. Una manzana prohibida, otra que cae en la cabeza de un físico, otra sobreimpresa en la carcasa de un ordenador. Cuando quieres darte cuenta, te han echado del paraíso, has descubierto la gravitación universal o fundado una empresa billonaria.

Esta historia no arranca con una manzana.

Esta historia arranca con un bote de champú del Mercadona. Y nada volverá a ser lo mismo".

@Jordi_Sanuy

El silenci dels altres (Pere Francesch Rom)

Podríem parlar de viatge iniciàtic. D'anar cap al passat per sanejar el present i, en la mesura que sigui possible, viure el futur amb una certa pau d'esperit. Tancar el cercle familiar, conèixer els orígens (o aproximar-s'hi) i fer justícia amb els avantpassats. De tot això, en Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) en parla en la seva primera novel·la, "El silenci dels altres". Té 233 pàgines i està publicada per l'editorial Columna.

En el dia a dia no és fàcil aturar-se, reflexionar i, amb les idees clares, actuar en conseqüència. Fins que, quan menys t'ho esperes, alguna cosa o persona bombardeja la teva falsa estabilitat i ho fa volar tot pels aires. En el cas del periodista que protagonitza aquest llibre, la culpable de la seva metamorfosi és l'Anna, que el deixa després de deu anys en parella. La seva sanadora, la Llívia, li demana una pausa. Abans d'acceptar la marxa de la seva ex ha de saber què va passar realment amb el seu besavi, en Ramon Rom Castellví, que va fugir de Montbrió del Camp, a principis del 39, perseguit pels franquistes. L'últim cop que algú el va veure va ser a Cercs, amb l'objectiu de travessar la frontera amb direcció a França.

No sé quina part de la novel·la és realitat i quina ficció, però el periodista és l'alter ego de Pere Francesch Rom, com ell mateix ha explicat en més d'una entrevista. I en Ramon Rom Castelví, el seu besavi, està clar. El protagonista no jutja. L'únic que intenta, i no és fàcil, és trobar respostes. Com a mínim, dirigir-se a les persones adequades per poder fer les preguntes que fa temps que té al cap. I les localitza, després d'anys i panys de silencis familiars. Es desplaça a Cercs, tot sol, per fer justícia als seus. "Només si t'acomiades dels morts", ens detalla, "podràs dir adeu als vius". "El silenci dels altres" és un llibre agradable, melodiós, i ple de referències de còmics, videojocs, cançons, pel·lícules i llibres. La majoria em són molt properes. Tot un descobriment. Visca Mazinger Z, les Tortugues Ninja i en Frodo Saquet!

"Només si t’acomiades dels morts, reprèn, podràs dir adeu als vius. Aprèn a acomiadar els morts perquè així, només així, estaràs en pau per fer-ho dels vius. Has de viatjar aquest cap de setmana al poble de Cercs. O ara o mai. Ella veu i sent en els meus ulls les resistències que creixen en el meu interior, però no s’atura: No esperis més. T’has passat tota la vida esperant, posposant..., i ara se t’esmuny entre els dits. Observa el preu que has hagut de pagar per ajornar les coses que són importants. Recorda el que va haver de pagar el teu avi matern, David. Que vols emmalaltir, noi? Observa’t i observa, pensa en totes les malalties que va patir ell per no obrir el cor i per no saber treure tot el dolor que portava dins".

@Jordi_Sanuy

La mentida més bonica (Francesc Serés)

La Marina i en Carles. En Carles i la Marina. Tots dos estan a punt de viure un dia llarg i intens: el de la seva jubilació. Després d'una vida dedicada a l'ensenyament, aquests dos professors de secundària -que són parella- han decidit que ja n'hi ha prou. Ells són els protagonistes de "La mentida més bonica", de Francesc Serés. Té 286 pàgines i està publicada per Proa. És l'autor de "La casa de foc", Premi Proa de Novel·la i Premi Llibreter l'any 2020.

Com sol passar, quan es tanca una etapa, és el moment de fer balanç. Tant la Marina com en Carles estan satisfets de tot allò que han aconseguit en el seu institut. El deixen millor que el van trobar. Però quan es pregunten pel seu compromís amb la independència de Catalunya, la primera paraula que els ve al cap és desengany. S'han sentit utilitzats i traïts pels polítics. Se'ls va vendre que marxar d'Espanya era possible i mai no hi va haver un pla viable. Creuen que els líders independentistes els van mentir descaradament, sent conscients que no hi havia res a fer. Tot va ser una fugida cap endavant, sense pla, ordre ni concert. Una presa de pèl en majúscules. Entre el desastre del Procés i la Covid han passat uns últims anys endimoniadament intensos. 

Ara toca descansar i mirar cap a un futur que es presenta molt incert. Com a independentistes, se senten i continuaran sentint-se estafats. Van participar en totes les manifestacions, es van implicar en l'1 d'Octubre, van anar a l'aeroport... No tenien aturador. Per aquesta cega perseverança, en Carles va estar a punt de perdre un amic i confident, en Nicolau. Ell ho va veure més clar. Ara la Marina i en Carles reneguen dels polítics i asseguren que mai més no els donaran suport. S'ha acabat la broma. Volien fer història i la història els va passar per sobre. Francesc Serés ha escrit una novel·la valenta, visual i molt entenedora. Arriba en un moment de plena convulsió política, després que Junts hagi marxat del Govern de la Generalitat. De lectura obligada.

"Com que és el darrer dia, la història comença i s’acaba avui i ocupa poques hores de la vida de la Marina i en Carles. Seran hores intenses, però, plenes d’estones d’altres dies; els moments s’escolaran avall en el temps i tots dos es preguntaran sobre el futur. Quan el que s’explica és de veritat, es convoquen el passat i el futur, les causes i les conseqüències. Ells són al mig i volen saber què els ha passat. Es podrien mentir, com fins ara, perquè els homes menteixen, però les històries que comparteixen no en saben, de mentir. Tard o d’hora, tot se sap...".

@Jordi_Sanuy

Doble vida (Àngels Bassas & Salvador Macip)

 "Doble vida" no són dos llibres. És un, i es pot començar pels dos costats, sense cap ordre establert. En un -portada amb el fons blau-, la versió de la Sílvia, escrita per l'Àngels Bassas (Figueres, 1971). En l'altra, color taronja, les explicacions d'en Robert, firmada per Salvador Macip (Blanes, 1970). Cap dels dos personatges ens enganya. Estan en plena concordança, i els seus raonaments es complementen. El llibre (165 + 136 pàgines) està publicat per l'editorial Columna i és àgil, amè... i sobretot molt tòrrid. Crema!

En Robert té la vida solucionada i és, aparentment feliç. Està casat, té dos fills i viu a Marsella, on s'ha convertit en un cirurgià estètic de molt prestigi. Va marxar de Barcelona amb una mà al davant i una altra al darrere, però va saber jugar molt bé les seves cartes. Entre altres coses, casant-te amb la filla del propietari de la clínica on treballa i que ha fet créixer. Quan la coneixem, la Sílvia no té parella. És pediatra, treballa en un CAP i el seu fill pateix un trastorn de l'espectre autista. Tots dos van estudiar junts, es van fer un únic petó en la festa de graduació i, després, quan ell marxava, va passar una cosa que van interpretar de maneres molt diferents. Ella, no ho ha acabat de superar mai. Ell, sempre li ha tret importància.

Vint anys després, la Sílvia i en Robert es troben en un sopar d'exestudiants de medicina. Tots dos hi van perquè saben que l'altre també ho farà, sense tenir cap contacte previ. El temps ha passat, però sembla que encara s'atrauen. L'Àngels i en  Salvador ens expliquen aquest retrobament i els mesos posteriors amb molta gràcia. Són com dos nens petits a qui els reis els ha portat un  regal nou i preciós. La seva és una relació per Whatsapp, amb viatges intermitents, veritats, algunes mentides, dubtes i, sobretot en el cas d'ell, de molta estratègia. La vida dona segones oportunitats? Cal aprofitar-les, arribat el cas? "Doble vida", el títol no pot ser més revelador, aconsegueix que, ràpidament, et posis en la pell dels protagonistes. El final m'ha semblat brutal. Tot un encert.

"Accepto la invitació que m’ha enviat algú, suposo que en Lluís mateix, i veig un esdeveniment associat al grup, amb la data del sopar. Encara no s’ha decidit el lloc. Accedeixo a les llistes dels que «hi assistiran», els que «hi estan interessats» i els que estan «pendents de confirmar». Noto una certa anticipació mentre vaig passant noms que en la majoria dels casos no reconec. És aquí. Sílvia Farreras. És ella, però encara no ha contestat".

"Quan encara no m'he refet de l'espant de veure aquelles cares marcades pel pas del temps que han estat exposades en una dura contingència, com si la meva mirada s'aturés com una mosca aterrant les potetes davant del vidre del mòbil, el veig a ell: Robert Matamala Sostres".

@Jordi_Sanuy

Las madres (Carmen Mola)

Com ja vaig dir en el seu dia, m'és indiferent que Carmen Mola sigui una dona, tres homes o quatre rinoceronts. Les seves novel·les enganxen i estan ben escrites. No acostumo a escollir les meves lectures en funció del gènere. Intento basar-me en la qualitat. I no entenc l'odi cap a Mola des que es va saber que al darrere del pseudònim hi havia Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez. Polèmica de fireta! Continuaré fent-los costat si m'entretenen com fins ara.

"La madres" és el quart volum de la sèrie que protagonitza la inspectora Elena Blanco, després de "La novia gitana", "La red púrpura" i "La nena". No té res a envejar a cap de les anteriors. Totalment imprescindible pels amants de la novel·la negra. La imaginació de Mola -li diré com firma- no té límits. Aquest cop, la BAC (Brigada de Análisis de casos) intenta esbrinar qui hi ha al darrere dels dos homes que han trobat brutalment assassinats, en dies i llocs diferents. Els obren de viu en viu, els hi arrenquen alguns òrgans i en el lloc que queda buit hi col·loquen un fetus mort. Els cusen de manera matussera i els deixen abandonats a la seva sort. Quin és el seu pecat? I de les mares de les criatures que se n'ha fet? Són mortes també? Mala peça al teler.

Crec que "Las madres" ho toca pràcticament tot: la corrupció policial (compta amb la Reyes i la seva entrada com a agent infiltrada a la Sección), els favors judicials interessats, la prostitució, els ventres de lloguer, el culte a la fetilleria, els processos d'adopció... Hi ha temes per donar i per vendre, tots addictius al màxim. L'Elena i en Zárate continuen intentant-ho, però tenen massa temes pendents. Per cert, la Chesca no apareix en aquest quart llibre. Ens haurem de creure que és morta, definitivament, encara que costi. Quan vaig acabar "La nena", tenia l'esperança que tornés a aparèixer. No ha estat així. La cinquena entrega està assegurada, perquè el final, amb el cas resolt, és totalment obert. Em quedo amb ganes de més. Llarga vida a Carmen Mola, hi hagi qui hi hagi al darrere. 

"Ella tuvo suerte, nada más que eso. El día en que desaparecieron sus tres amigas, habían quedado para ir a las rebajas en Las Misiones Mall, pero Violeta les puso un mensaje excusándose: tenía algo de fiebre, no se veía con fuerzas para salir de casa. Encogida bajo una manta en su sofá, las imaginó eufóricas por los pasillos del mall, cacareando de alegría. Nunca más las volvió a ver. Lloró su ausencia, pero no con sorpresa, tan habituada estaba a las desapariciones de mujeres en Ciudad Juárez. Pensaba en la suerte, en ese factor caprichoso que marca las vidas de todas y cada una por encima de cualquier afán humano, cuando, semanas más tarde, una compañera le susurró algo al oído en la cadena de la maquiladora. 

 —Las encontraron... 

 No se planteó preguntar si estaban vivas. 

 —En el cerro del Cristo Negro. Muertas y vacías por dentro..."

 Com a curiositat, dels 77 llibres que he llegit aquest any, 28 han estat escrits per dones, 44 per homes, tres a quatre mans (una dona i un home) i els altres dos per una suposada dona, que han acabat sent tres homes, autors del llibre que ens ocupa i  de "La bestia", l'últim premi Planeta.

@Jordi_Sanuy