Això no es diu (Alejandro Palomas)

Escriu l'Alejandro Palomas (Barcelona,1967) que el vuitanta-quatre per cent de les seves seguidores són dones. Jo formo part de l'altre setze per cent. I n'estic orgullós. El recordaré per haver-se despullat a "Això no es diu" o per l'escriptor que és? Per les dues coses. La seva literatura, amb títols com "Un amor", "Un gos", "Una mare", "Un secret" i "Un país amb el teu nom", m'acompanyarà sempre. L'últim llibre l'ha fet més humà, i no s'oblida.

Somiava a deixar un món millor del que va trobar en arribar, i va camí d'aconseguir-ho. Com diu ell mateix, "la vida s'escola sense remei en la ficció, perquè la ficció es nodreix de la vida". Per desgràcia, a "Això no es diu" no hi ha ficció i la realitat és de la que fa mal. L'Alejandro ens explica en primera persona que el van violar quan només tenia vuit anys i que si continua viu és gràcies a la seva mare -amb qui va tenir una relació excepcional- i a la literatura, la seva taula de salvació. Llibres com "La història interminable", "Un home", "Bomarzo" o "La passió" -que vaig llegir gràcies a ell- van revelar-li que no estava sol en aquest món cruel i que altres persones ho passaven igual o pitjor que ell. El seu pare era un zero a l'esquerra.

Els abusos, l'assetjament i la violació -demana que les coses es diguin pel seu nom- no són temes fàcils d'escriure, encara més si els has patit i els expliques en primera persona. Ho fa des de la serenitat, amb les paraules justes i sense odiar als culpables. Va arribar a pensar en el suïcidi, però se'n va sortir. La literatura li va permetre construir un univers millor que el seu i li dona les gràcies. Es considera un privilegiat. Després de llegir el llibre, publicat per Columna (312 pàgines), conec més coses de la seva mare, del seu gos Rulfo i, per exemple, de com es va relacionar amb la gent -sexe inclòs- en els anys més difícils d'una vida que va viure protegit en una 'campana de vidre'. Un còmic i un poema preciós completen aquest llibre de lectura obligada. Per plorar molt i riure una mica.

"No m’agraden les habitacions sense finestres, ni tan sols — o, més ben dit, especialment— quan s’utilitzen com un simple traster. Sempre he envejat els que aprofiten un quarto o un espai interior i el converteixen en dormitori, sobretot quan en ensenyar-te’l confessen alegrement: «Total, per dormir m’és igual que no hi hagi claror. Gairebé millor, així no et molesta el soroll del carrer». En el meu cas, la realitat és una altra de ben diferent. Trobar-me entre quatre parets en què no hi hagi cap entrada directa de llum natural per on pugui mirar a l’exterior i veure el cel, ni que sigui un petit indici de blau, em provoca calfreds i, depenent del moment i del lloc, no poca ansietat..."

@Jordi_Sanuy

Qatar. Sangre, dinero y fútbol (Fonsi Loaiza)

El Mundial de Qatar és el de la vergonya. A l'emirat, els drets humans i les llibertats s'han limitat al màxim, les dones estan sotmeses als homes i es persegueix l'homosexualitat. Per aquestes i altres coses, el periodista gadità Fonsi Loaiza (San Fernando, 1990) demana que es boicotegi la competició i no es mirin els partits. Ho explica al final del llibre "Qatar. Sangre, dinero y fútbol", publicat per Akal. 138 pàgines ben documentades sobre un dels actes esportius "más infames de la historia".

L'autor parla de corrupció en majúscules. Tot hauria començat a la llotja del Santiago Bernabéu, l'any 2009, amb la visita secreta de la delegació olímpica del Qatar, amb Hasán al Thawadi al capdavant. Va començar allà, sota l'atenta mirada de Florentino Pérez, i va tenir el seu punt àlgid quan Michael Platini va votar a favor de l'emirat. Inicialment, la Federació francesa apostava pels Estats Units, però després d'una reunió entre l'exfutbolista gal i Nicolas Sarkozy tot va canviar de cop. No hi va haver marxa enrere. Segons la Fundación Democrática, set mil treballadors en condicions de semiesclavatge van morir en la construcció de les luxoses infraestructures que s'estan fent servir aquests dies. Un peatge completament inadmissible.

Hi ha qui s'ha fet d'or convertint-se en la imatge de Qatar, com l'exfutbolista David Beckham, que hauria cobrat 175 milions d'euros. En l'altre plat de la balança, l'antifeixista Eric Cantona, que fins i tot s'ha negat a veure els partits. Qatar ja va ser el patrocinador oficial del Futbol Club Barcelona i, avui dia, a Espanya, controla Iberdrola, IAG (Iberia, Vueling), Inmobiliaria Colonial, el Grupo Prisa i El Corte Inglés. Quasi res. En el seu profund informe, Loaiza no s'oblida de Juan Carlos I, "el perejil de todas las salsas". Per fer d'intermediari amb Qatar, l'emèrit es va emportar una comissió de cent milions d'euros. El seu fill Felip VI és l'únic rei europeu que ha viatjat a l'emirat per seguir la fase de grups. El llibre explica moltes més coses. S'ha de llegir.

"A 3 meses del Mundial, el régimen de Qatar detuvo y expulsó a 60 trabajadores que participaron en una protesta contra los impagos y las condiciones esclavistas. Llevaban 7 meses sin cobrar sus sueldos de miseria y trabajaban a más de 40 grados en jornadas laborales de hasta 18 horas. La manifestación se convocó frente a las oficinas de la empresa Al Bandary Internacional Group, que como constructora, ha levantado complejos de lujo, parques acuáticos o rascacielos en Doha".

@Jordi_Sanuy

Mater (Martí Domínguez)

He llegit la majoria dels llibres de l'escriptor i biòleg Martí Domínguez (1966) des que el vaig conèixer als Premis Octubre, a València, fa un grapat d'anys. Els cobria habitualment per a COMRàdio. Amb "Mater", publicat la setmana passada, ha guanyat el Premi Proa de novel·la. Alguns l'han batejat com una història distòpica, però ell creu que l'escenari relatat podria ser factible i qui sap si el tenim més a prop del què pot semblar. Només s'avança en el temps?

En la nova i despersonalitzada societat, la gestació es du a terme fora del cos femení. Menys riscos per les dones. S'elimina el part, el patiment, les anestèsies i les baixes per maternitat. Les diferències amb els homes són cada cop més minses. També es tallen de soca-rel un munt de malalties. No és un fill a la carta, però s'hi acosta. El sexe és plaer, res més. La Zoe, estudiant de biotecnologia, no se salta cap protocol, però, misteriosament, queda embarassada, i decideix marxar de la ciutat per poder tenir la criatura. En la seva fugida, l'acompanya en Charles, sense ser-ne el pare. El nom no és una casualitat. Naturalista i enamorat dels pugons, el científic decideix ajudar-la. Sense esperar res a canvi.

"Mater" acaba sent una oda a la maternitat, com a gran origen de tot. Diu que les mares són la matriu del nostre ecosistema, "l'humus fecund que nodreix la nostra espècie". La galeria de personatges que passen per les 368 pàgines del llibre és àmplia, amb humans, robots i despietats cíborgs. És el cas de l'Ariel, que s'estarrufa com un gall amb les seves plomes. Violent al màxim. Per sobreviure, la Zoe i en Charles conviuen amb petites colònies humanes que s'han quedat al marge dels progressos científics. No volien seguir les normes establertes. Domínguez ens explica aquesta aventura a contrarellotge d'una manera molt visual i amb una prosa expeditiva i certament acurada. Un encert.

"No sé quan ho vaig sentir dins meu, però de colp i volta em vaig començar a sentir distinta. La gent ho notava i em preguntava, s’interessava per mi. Tenia èxit, vessava vitalitat, alguna cosa intangible que emanava de la meua pell i del meu cos, de tots i cadascun dels porus. Això ho vaig poder comprovar una nit de finals d’estiu que vaig eixir de festa. El pub es deia Helsinki, i el públic participava de manera molt activa en el xou, contava acudits, tocava la guitarra, hi havia cua per a pujar a l’escenari, després d’haver-te apuntat a una llista amateur. Era un lloc ben popular de la ciutat, dels locals d’esbarjo més antics, anterior a la Segregació, i a l’entrada venien samarretes i gorres amb el nom de l’establiment, clauers i tasses de porcellana com a records, tota mena de quincalleria".

Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres" i "L'esperit del temps". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

La vida secreta de la Sylvia Nolan (Núria Pradas)

Una història d'amor que ni la distància ni l'espai són capaços d'esborrar. Una història d'amor, mal vista per les famílies de les protagonistes i per la societat, que queda esquinçada de soca-rel quan està en el seu màxim esplendor. Dues dones que s'estimen amb delit i sense amargar-se de  ningú. Dues dones que, durant la República, van apostar per un feminisme alliberador. Una futura escriptora i una jove periodista.

Tot això ens ho explica la Núria Pradas (Barcelona, 1954) a "La vida secreta de la Sylvia Nolan, publicat per Columna. Vaig començar-lo ahir al matí i l'he acabat aquesta tarda. La Sylvia, escriptora de fama internacional, mor a Nova York l'any 1964. Massa jove. De manera inesperada. La seva filla Idalia, de vint-i-cinc anys, fotògrafa de professió, se'n fa creus. Pensava que ho sabia tot de la seva mare, que la va pujar sola des de la mort del seu pare. S'adona que no és així quan l'advocat de la família li entrega una capsa amb unes cartes d'amor apassionades dirigides a la Sylvia. Estan firmades amb només una 'L'. Com que té la vida econòmicament solucionada, pot invertir temps i diners per intentar estirar el fil.

La pista més sòlida és una fotografia de l'any 1931, a Barcelona, on la Sylvia apareix acompanyada de la Lola Casanoves, una jove periodista, i de la Cecília Ibars, en aquells temps locutora de ràdio. A partir d'aquí, començarà una gran aventura que la portarà a la Ciutat Comtal, però també a París i a Ciutat de Mèxic. Farà el que sigui necessari per intentar localitzar a l'amant de la seva mare, si encara és viva. Pradas ens torna a regalar una novel·la elegant -marca de la casa- amb dues protagonistes principals que es fan estimar des d'un primer moment. Ens parla de secrets familiars, de feminisme, i d'un munt de dones periodistes que intenten obrir-se camí, en un món d'homes, enmig de la cruenta Guerra Civil. En la part final, cita un parell o tres de cops a la gran Mercè Rodoreda.

UNA MESCLA DE PRESENT I PASSAT

L'autora combina moments de la recerca de la Idalia amb les vivències de la seva mare amb la Lola i la Cecília, fent la lectura molt més atractiva. L'únic home que té una mica de pes en aquesta història és en Pau, el fil de la Cecília, de la mateixa edat que la filla de la Sylvia. M'ha fet gràcia que dues de les protagonistes es vestissin a Santa Eulàlia, botiga barcelonina a qui Pradas va dedicar un llibre: "Somnis a mida". D'ella darrerament també he llegit "L'aroma del temps" (2017), "Tota una vida per recordar" (2020) -Premi Ramon Llull- i la novel·la juvenil "El cant del cigne" (2022). "La vida secreta de la Sylvia Nolan" és un llibre àgil, romàntic i molt ben estructurat. Recomanable.

"La seva mare havia deixat darrere seu un llegat de bellesa. En tots els sentits. Tothom que l’havia coneguda, que l’havia llegida, recordaria per sempre la plenitud del seu cos i la brillantor de la seva ànima. La Idalia lamentava sovint no haver heretat cap d’aquells dons. Ella era menuda, prima; una mica fràgil. Amb els cabells tallats com els d’un noi i els vestits curts que havia posat de moda Mary Quant des de Londres, semblava una adolescent. Tampoc tenia, ho reconeixia, la fortalesa de caràcter de la Sylvia. No era una lluitadora com ella perquè no havia hagut de lluitar mai per res. La vida l’havia aviciat, l’hi havia donat tot a mans plenes. I també li havia pres molt aviat el que més estimava: els seus pares".

Jordi_Sanuy

Número dos (David Foenkinos)

“Número dos”, de David Foenkinos (París, 1974), és un llibre preciós. Està traduït al català per Pau Joan Hernàndez i publicat per Edicions 62. Són 233 pàgines plenes de sensibilitat, amb un protagonista incapaç de mirar cap endavant. Se sent un fracassat i no hi ha res ni ningú que l’ajudi a oblidar el tràngol que va passar de petit. Impossible tornar a posar el marcador a zero. D'aquest autor ja havia llegit "La família Martin" (2021). 

És fàcil entendre a en Martin Hill, nom inventat per Foenkinos. Alguns elements d’aquesta novel·la reconstrueixen fets reals, però també hi ha molta ficció. L’any 1999 es va celebrar un càsting per triar al nen que interpretaria a Harry Potter al cinema. Es van fer proves a centenars d’aspirants, i al final només van quedar-ne dos. Ell i en Daniel Radcliffe, que finalment va ser l’escollit, després de donar-li moltíssimes voltes. El procés va ser molt igualat. Podia haver guanyat qualsevol dels dos. En Martin s’ho va prendre molt malament. L’èxit d’en Daniel podria haver estat el seu. Viure a la seva ombra es va convertir en un malson, i més tenint en compte que tothom parlava dels llibres, de les pel·lícules i del marxandatge de Harry Potter. La imatge del jove mag era a tot arreu. Impossible no pensar-hi. Una sentència en vida. 

El pare d’en Martin era attrezzista i, com que estava separat, de vegades se l’emportava als rodatges. Va ser en un d’ells que un productor el va convidar a participar en el càsting de Harry Potter. Creia que hi tenia una gran semblança física. Al nen mai li havia passat pel cap ser actor, però va acabar dient que sí. Segur que si pogués fer marxa enrere... En aquest llibre, Foenkinos reflexiona sobre el fracàs i teoritza sobre la fina línia que el separa de l’èxit, que fins i tot acaba relativitzant. Tan terrible és ser el segon?, es pregunta. La seva m’ha semblat una idea brillant i ben desenvolupada. És fàcil posar-se en la pell d’en Martin i fer-se la idea del que va perdre (o no va guanyar) en un tancar i obrir d’ulls. L’autor ens ho explica amb un to melancòlic i molt humà. El final m’ha semblat enlluernador. Molt recomanable.

“Per poder comprendre tot l’abast del trauma que va patir Martin Hill, cal remuntar-se a les arrels de la tragèdia. L’any 1999, tenia tot just deu anys i vivia a Londres amb el seu pare. Recordava aquella època com un temps feliç. De fet, en una fotografia d’aleshores se’l podia veure amb un ample somriure en forma de promesa. Tanmateix, els últims mesos havien estat complicats; la seva mare se n’havia tornat a viure a París. De comú acord, per no separar-lo dels seus amics, per no afegir una separació a la separació, havien decidit que el petit Martin es quedaria amb el seu pare. Veuria la mare cada cap de setmana i durant les vacances. A les virtuts que s’atribuïen a l’Eurostar pel que fa a l’acostament francobritànic calia afegir-hi la de facilitar enormement la logística de les ruptures”. 

@Jordi_Sanuy