Escuadrón guillotina (Guillermo Arriaga)

La guillotina mai no va arribar a la Revolució mexicana. Al seu llibre "Escuadrón guillotina", Guillermo Arriaga (1958) va reimaginar la història, com ha fet recentment a "Extrañas", i va col·locar aquest instrument de tall en mans de Pancho Villa. Es va publicar per primer cop l'any 1991. He llegit la primera edició rústica d'Atria Books, de 2007. Són 134 pàgines molt esbojarrades, amb Feliciano Velasco y Borbolla de la Fuente de protagonista central.

"Escuadrón guillotina" és la primera novel·la d'Arriaga i no s'assembla gens a cap de les posteriors. Podríem dir que és un divertimento, una comèdia amb molta mala llet. Es llegeix amb un somriure als llavis. Velasco és un advocat que ha perfeccionat la guillotina, que va viure els seus millors dies a la Revolució francesa. I té la genial idea d'intentar vendre-la a Pancho Villa, el conegut general insurgent de la Revolució mexicana. Li col·loca ràpidament, sense insistir massa, però Villa no creu convenient pagar-li l'invent amb diners. El 'premia' obligant-lo a allistar-se al seu exèrcit. A ell i als seus ajudants. Al seu voltant, crea l'esquadró que dona títol al llibre, amb tot un seguit de privilegis... fins que els deixen de tenir.

La guillotina fa fortuna per allà on passa i ningú es vol perdre les execucions ordenades per Villa. Quan arriba a una població amb el seu exèrcit fa reunir als més rics i els amenaça de matar-los. O financien la Revolució, o els talla el cap sense contemplacions. Hi ha un dia que l'enginy de Velasco falla, i cau momentàniament en desgràcia. Res que no es pugui arreglar. La seva fama el precedeix i fins i tot Emiliano Zapata, l'altre gran dirigent revolucionari mexicà, fa una comanda de guillotines. Tot és molt surrealista. M'ha agradat que l'inventor no s'atrevís a dormir. La veritat del món oníric li feia por. Arriaga em va dir fa unes setmanes que prepara la versió cinematogràfica d'"Escuadrón guillotina". Moltes ganes de veure-la.

"Es extraño pero tal parece que en los seres humanos el acto de más profunda conciencia aparece precisamente en el momento de mayor inconsciencia: el sueño. Las circunstancias se presentan de forma tan abrumadora que cuando han pasado ante nosotros apenas vislumbramos su significado. Pero en el sueño, al frenesí de la realidad se le puede diseccionar, desglosar, entender: se le domestica. Así en el interior nuestro la realidad adquiere la dimensión que verdaderamente queremos o podemos darle. La sabia y antigua conseja de consultar con la almohada se fundamenta en esto: soñando los hechos adquieren su sentido más certero".

D'Arriaga també he llegit i comentat:

"Extrañas" 

"Salvar el fuego" 

"El salvaje" 

"El búfalo de la noche" 

"Un dulce olor a muerte"

@Jordi_Sanuy

El polonès (J. M. Coetzee)

Dante Alighieri estava enamorat de Beatriz Portinari, casada amb Simone de' Bardi. No van intercanviar ni una paraula, però la dama florentina va arribar al fons del cor del poeta i va marcar la seva obra. Ara, el Premi Nobel de Literatura J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) actualitza aquesta història d'amor d'una manera moderna i provocativa. El llibre està traduït per Dolors Udina i l'ha publicat Edicions 62.

En Witold i la Beatriu es coneixen a Barcelona. A tots dos els agrada la música de Chopin. Ell és un destacat pianista polonès i s'ha desplaçat a la Ciutat Comtal per fer-hi un recital. La Beatriu és l'amfitriona i, després de tocar, el convida a sopar. Qüestió de protocol. L'home, que és molt més gran que ella, se n'enamora ràpidament. No passa res entre ells i torna cap a casa, però no l'oblida. La relació, que comença sent epistolar, és desigual. En Witold té moltes ganes de tornar-la a veure. La dona, que està casada, es deixa estimar. Fa la sensació que no sent res pel músic, però li agrada sentir-se desitjada i, quan pot, no li atura els peus. Més aviat tot el contrari.

Hi ha certa tensió entre tots dos, perquè les diferències són grans, començant per l'edat i la distància que els separa. També n'hi ha de vitals, culturals, de gènere i fins i tot lingüístiques. En Witold la venera i es conforma amb ben poc. No la força, sempre es manté a l'expectativa. En aquesta aventura d'amor, passió i desig, la Beatriu s'hi implica a poc a poc, sense deixar-se anar del tot. Convertir-se en el centre de l'univers del polonès, fa sentir-la viva. S'entén que ja fa temps que el seu marit i ella transiten per camins ben diferents... En poques pàgines, només 149, Coetze ens explica moltíssimes coses. I ho fa amb elegància i amb frases directes i sense adjectius sobrers. T'atrapa des d'un primer moment. Un encert. 

"El polonès, diu la Margarita, va obrir el camí a una nova generació d’intèrprets de Chopin al seu país. Els passa la ressenya d’un concert que va donar a Londres. Segons el crític, la moda de tocar Chopin amb duresa i percussió — Chopin com Prokófiev— ja havia tingut el seu moment. No havia estat mai res més que una reacció modernista contra la qualificació del mestre francopolonès com a esperit delicat, somiador i «femení». El Chopin emergent, històricament autèntic, és de to suau i d’estil italià. La lectura revisionista de Chopin per part del polonès, encara que sigui excessivament intel·lectual, s’ha de celebrar. 

Ella, la Beatriu, no està segura de voler sentir un Chopin històricament autèntic durant tota una vetllada, i, més important, tampoc sap si el públic més aviat formal del cercle s’hi sentirà a gust. Però la Margarita n’està molt convençuda i, com que és amiga seva, li dona suport".

@Jordi_Sanuy

El subhastador (Joan Samson)

Feia molt de temps que un llibre no em feia patir tant. "El subhastador", de la nord-americana Joan Samson (1937-1976), és una novel·la d'intriga terrorífica. Té 346 pàgines i està traduïda per Joana Castells Savall. Es va publicar l'any 1975, pocs mesos després de la mort de l'autora, i va passar força desapercebuda. L'octubre passat, l'editorial Males Herbes va decidir apostar per ella i posar-la a la venda en català. És l'únic títol de Samson, que va ser editora de la revista Daedalus.

Els Moore són una família feliç. Viuen a Harlowe, una petita localitat de New Hampshire, als Estats Units. La Mim i en John tenen una filla de quatre anys, la Hildie. La mare d'ell, amb molt de caràcter, també s'està a la granja, que va heretar del seu marit. La tranquil·litat d'aquest poble tradicional queda tallada d'arrel poc després de l'arribada de Perly Dunsmore. El foraster organitza subhastes benèfiques amb les donacions dels veïns. Diu que invertirà els guanys a posar més agents de policia i millorar la seguretat. És necessari? Si mai no hi passa res allà... Els primers cops, els Moore i la resta de famílies col·laboren voluntàriament; però a mesura que passen les setmanes s'hi veuen obligats. Els dijous, que és quan es fa la recollida, es converteixen en un veritable infern.

"El subhastador" és una història que frega l'horror, amb un personatge central, manipulador i implacable. Fa posar els pèls de punta. És fàcil emmirallar-se en els Moore i patir al seu costat. La tensió va en augment i és impossible aturar-la. Qui no col·labora, ho paga car. I ells ho saben. Dunsmore és un  especulador i no té cap mena de respecte pel món rural ni pels seus habitants. Samson aconsegueix tensar al lector sense necessitat de fer servir la violència, que s'intueix, però mai és explícita. No recordo res tan esfereïdor des de "La nit del caçador", de Davis Grubb, publicat per Viena Edicions. "El subhastador", per cert, està "temporalment exhaurit", segons el lloc web de Males Herbes.

"Els Moore seien tots quatre en silenci dins de la vella camioneta verda que sotraguejava per la carretera polsosa que duia al poble. La iaia no deia res perquè estava incòmoda, en John i la Mim, perduts en els seus pensaments, i la Hiddie, de tan entusiasmada, també callava. Les subhastes se celebraven al Passeig, com les que es feien abans en benefici dels bombers. Tot i que encara era aviat, la zona arbrada estava envoltada de cotxes aparcats a banda i banda del carrer i una munió de gent es passejava amunt i avall examinant els objectes en venda que s'amuntegaven a la tribuna dels músics".

@Jordi_Sanuy

Tothom a la meva família ha matat algú (Benjamin Stevenson)

"Tothom a la meva família ha matat algú" és una novel·la de misteri força enginyosa i divertida. Està escrita per l'humorista australià Benjamin Stevenson, traduïda al català per Cristina Sala Pujol i publicada per Columna. Són 457 pàgines que segur que no deixen indiferent ningú, amb un argument sense trampes ni grans girs i amb un protagonista central, l'Ernie Cunningham, que porta el pes de tot amb mestratge.

Avui en dia, és habitual que les novel·les negres ens presentin assassins en sèrie despietats i policies plens de vicis i complexos. Espectacles majestuosos que freguen la ciència-ficció i on quasi tot és possible. No és el cas que ens ocupa. "Tothom" m'ha recordat els llibres de tall clàssic, com els d'Agatha Christie o Ronald Knox. De fet, abans del pròleg s'inclouen "Els deu manaments de la ficció detectivesca" del citat teòleg i literat anglès. El primer és que "el delinqüent ha de ser algú que s'hagi esmentat a la part inicial de la història, però no pot ser algú de qui el lector conegui els pensaments". Just a la fusta. Seria una mena de "Deu negrets" moderna i més despreocupada.

L'Ernie és l'ovella negra de la família; sobretot després que denunciés al seu germà Michael per assassinat. Creu que havia de fer-ho, però no li han perdonat. La seva mare el considera un traïdor. Han passat tres anys. En Michel surt de la presó i els Cunningham es reuneixen en un hotel de muntanya per donar-li la benvinguda. I clar, una reunió familiar sempre és un assumpte de vida o mort. En aquesta encara més, perquè directament o indirecte, tots han matat algú. El que havia de ser una trobada per cosir ferides, n'acaba obrint unes quantes més. Apareix un cadàver a prop de l'hotel i, com la policia està sobrepassada, l'Ernie s'ocupa de la investigació. Ell es guanya la vida fent una mena de guies en què dona consells per escriure bones novel·les negres. Com aquesta.

"En Michael es va atansar al cos i va treure la tovallola. El vaig seguir i vaig veure el cos sencer per primera vegada. Li vaig veure una taca fosca i lluent sobre un maluc. «Algú li ha disparat, jo l’he atropellat després», havia dit en Michael. Jo no n’estava segur; fet i fet, només havia vist trets a les pel·lícules. Al coll de l’home hi havia un bony, talment com si s’hagués empassat una pilota de golf. Portava un passamuntanyes negre, però no li quedava gaire ben posat. La tela li feia bosses als punts equivocats. Quan era petit, un nen que m’assetjava a vegades ficava dues pilotes de criquet en un mitjó i m’intentava pegar. El passamuntanyes tenia una forma semblant. Em va fer la sensació que la tela era l’únic que impedia que el cap se li desmuntés..."

@Jordi_Sanuy

El secreto de la librera de París (Lily Graham)

L’editorial italiana Newton Compton ha aterrat a Espanya, de la mà de Duomo Ediciones, per publicar grans èxits a 12,90 euros. Un d’ells és “El secreto de la librera de París”, de la sud-africana Lily Graham. Té 256 pàgines i està traduït per Josep Escarré Reig. Història sobre l’amor i el coratge en temps de guerra, amb la Valerie com a gran protagonista. La seva tieta va treure-la de París quan tenia tres anys, per allunyar-la de la barbàrie, i ara ha decidit fer el camí invers.

La Valerie torna a casa amb una identitat falsa, per trobar respostes a les preguntes que li volten per cap des de fa molts anys. La mare és morta i no sap qui és el seu pare. L'únic familiar viu és el seu avi, que regenta una llibreria. En Vincent Dupont, sorrut i amb cara de pocs amics, l'accepta com a ajudanta i comencen a teixir una bona relació. Ella no vol dir-li qui és fins que sàpiga de quin pal va. Ni a l'avi ni a Madame Joubert, la veïna florista que va ser la millor amiga de la seva mare. Juntes les van passar de tots colors. Ja arribarà el moment de sincerar-se amb ells. L'apartament, a sobre de la botiga, és el mateix on va néixer i li venen molts records al cap. La gran pregunta és si en Vicent l'estima i per què no ha mantingut contacte amb ella des que va marxar. 

"El secreto de la librera de París"és una novel·la sobre els fills de la guerra. Entre altres coses, ens parla de la humiliació de les dones que, directament o indirecte, van tenir lligams amb els nazis. Obligades o voluntàriament. Van ser vilipendiades igualment. Elles i els seus descendents, si eren fruit de la relació amb un dels soldats invasors. En aquesta història, hi ha nazis dolents -la majoria-, i algun de menys dolent. Homes que, quan es van adonar del mal que provocaven, ja no van podien fer marxar enrere. Graham aconsegueix commoure al lector, perquè tant la Valerie com en Vincent són dos personatges atractius i amb moltes capes. El moment àlgid és quan es descobreix el secret, ocult des de la primera pàgina. El llibre és àgil i està escrit amb un estil visual i fàcil de llegir.

"Valerie estaba cansada. Era como si el peso de las últimas semanas le hubiera caído encima de golpe. Le parecía que el colchón de su exigua cama de hierro tuviera sacacorchos en vez de muelles y que cada uno de ellos sabía como vengarse de su cuerpo. De nada le servía cambiar de posición continuamente. Era incapaz de recordar cúando había podido dormir una noche entera de un tirón. Por si fuera poco, los ronquidos de Dupont resonaban a través de las paredes del minúsculo apartamento y la tenían en vela casi todas las noches acompañando sus pensamientos. Sacar la guerra a colación había conseguido que el estado de ánimo de Dupont fuera aún más agrio que de costumbre".

@Jordi_Sanuy