La fúria (Alex Michaelides)

"La fúria" no té res a veure amb els dos anteriors títols de l'escriptor xipriota Alex Michaelides (1977). Parlo de "La pacient silenciosa" i de "Les donzelles", dues novel·les negres d'alta volada amb tocs psicològics i filosòfics.  Aquesta, més de tall clàssic, podria ser perfectament un homenatge a Agatha Christie i als seus "Deu negrets". Té 400 pàgines, està traduïda al català per Jordi Boixadós i l'ha publicat Amsterdam Llibres. És entretinguda, amb girs constants i fàcil de digerir.

El narrador, que no es presenta de principi, és una de les persones que es reuneixen en una idíl·lica illa privada de Grècia, propietat de Lanna Farrar, que en el seu dia va ser una gran estrella de cinema. El que ens explica, ja de primeres de canvi, és que allà hi haurà un assassinat. O potser no. Arribat el cas, caldrà descobrir la víctima i el culpable. Des que l'èxit va abandonar-la, l'actriu viu retirada en la seva mansió de Londres. A l'illa hi va amb un petit grup d'amics per passar les vacances de Pasqua. La fúria és el nom del vent que assota el lloc i que domina als seus escassos habitants temporals, que es troben pràcticament aïllats. Michaelides ens presenta la història com una mena d'obra de teatre amb diversos actes i personatge ben dibuixats i amb motius sobrats per matar.

Aquest "Qui és qui" està ple d'odi, d'enveja i sobretot, de desig de venjança. L'actriu que en el seu dia va triomfar, la que no ho ha tingut massa fama i l'estrany escriptor de guions -amic de totes dues- ja fa temps que tenen comptes pendents. A l'illa també hi ha l'actual marit i el fill de la Lana i dos treballadors que se'n cuiden d'ella i de la casa. L'autor ens regala una tragicomèdia original, plena d'intrigues i d'enginy, que s'acaba convertint en una bona peça de suspens. Un únic escenari, allunyat de tot i de tothom i aquest vent furiós que s'acaba convertint en un personatge més. Mai no et creguis que has atrapat al culpable. Et farà ballar fins al final amb un ritme endimoniat i els seus recursos habitiuals.

"Potser pensareu que ja la coneixeu, aquesta història. És possible que la llegíssiu en el seu moment, perquè als de la premsa sensacionalista els encantava: l’assassinat de l’illa va ser un titular molt repetit. No és gens estrany, la veritat, perquè tenia els ingredients perfectes per fer sensació als mitjans: una estrella del cinema esquerpa; una illa grega privada fuetejada pel vent… i, és clar, un assassinat. D’aquella nit se n’ha escrit molta immundícia. S’han establert tota mena de teories inexactes i esbojarrades sobre el que podia haver passat o no. Jo ho he evitat, tot això. No tinc cap interès a llegir especulacions sense base a propòsit del que va passar a l’illa. 

Ja sabia el que havia passat. Jo hi era.

Qui soc? A veure, soc el narrador de la història… i també un dels personatges."

@Jordi_Sasnuy