Comentari: 'Juego Sucio'. Nota: 7

'Infiltrados' li ha de donar les gràcies

2002 / Japó / 101 minuts / Director: Wai Keung Lau i Siu Fai Mak / Intèrprets: Andy Lau, Tony Leung, Anthony Wong, Eric Tsang, Kelly Chen / Ming (Tony Leung, 'Hero') és un policia veterà que porta deu anys infiltrat en els cercles de les tríades. Expert en desarticular perilloses bandes criminals, es prepara per una nova missió, aparentment rutinària. Però llavors descobreix que el cap de la màfia té un dels seus homes infiltrat en la policia. Es diu Yan (Andy Lau, 'La casa de las dagas voladoras'). Només un dels dos pot guanyar.

Crec que, com molta gent, he tingut la mala sort de veure aquesta gran pel·lícula després d''Infiltrados' ('The Departed'), una de les triomfadores dels Globus d'Or i, possiblement, dels Òscars. Quan Martin Scorsese va recollir el premi al millor director al Festival de Berlín no es va oblidar de 'Juego Sucio' ('Infernal affairs')... i és el més just i nomal. És pràcticament calcada, amb diàlegs inclosos. S'ha de reconèixer que Scorsese li dóna el seu toc especial, la seva màgia particular, pero hi ha escenes en les quals no canvia ni una coma. És un déjà vu constant.

Queda clar que el cinema japonès ha estat i continua sent font d'inspiració de grans directors occidentals. Quentin Tarantino en va treure la idea dels seus 'Kill Bill' i ara ha estat Martin Scorsese qui se n'ha aprofitat de valent. Com és lògic, amb més pressupost, millors mitjans i actors de luxe, 'Infiltrados' està per damunt de 'Juego sucio'; això sí, només en l'envoltori, perquè l'argument és el mateix. La pel·lícula oriental té qualitat, està molt ben ambientada i passa bé, però és un petit vaixell davant del transàtlantic a qui ha donat vida. M'imagino, però, que 'Juego sucio' també es beneficiarà de l'èxit creixent d''infiltrados'.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La història es prou coneguda. Hi ha un infiltrat de la màfia a la policia i a l'inrevés. És una cursa vital entre tots dos per desemmascarar l'altre abans que el descobreixin a ell. Escenes plenes d'acció i amb molt ritme que demostren, un cop més, que el cinema japonès està en plena forma, igual que el coreà i el xinès. Títols com 'La espada del samurai', 'El ocaso del samurai' i 'Buenas noches y buena suerte' en són un clar exemple.

Comentari: 'La noche de los girasoles'. 6'3

Negociar amb la mort

2006 / Espanya / 123 minuts / Thriller - Drama / Director: Jorge Sánchez-Cabezudo / Intèrprets: Carmelo Gómez, Judith Diakhate, Celso Bugallo, Manuel Morón, Mariano Alameda, Vicente Romero / L'Esteban i en Pedro són dos espeòlegs que es desplacen a un petit poble d'Àvila per estudiar una cova i determinar si té suficient interès científic. La xicota de l'Esteban els espera fora on, inesperadament, l'assalta un desconegut.

'La noche de los girasoles' és una pel·lícula diferent, i això sempre és positiu. I és que l'estructura que fa servir Jorge Sánchez-Cabezudo per explicar-nos la història és molt intel·ligent. La divideix en petits fragments que, acompanyats d'un títol, sempre obren la porta del següent. És a dir, que cada capítol complementa l'anterior, tot i que, per aconseguir-ho, fa un salt enrere en el temps. D'aquesta manera, el director amplia la visió dels fets i aprofita per donar entrada a nous personatges.

Malgrat tot, hi trobo a faltar alguna cosa. Potser és que hi ha algun personatge que no és rodó del tot. És el cas de Tomás, el jove policia corrupte interpretat per Vicente Romero. Per contra, Carmelo Gómez (que és una assegurança de vida) està extraordinàri. Igual que Celso Bugallo, que es posa a la pell d'un veterà Guardia Civil que està a punt de jubilar-se. Es diu Amadeo i és sogre d'en Tomás. La Judith Diakhate ens transmet el patiment i la desesperació de la Gabi. Aquesta actriu novell es va donar a conèixer amb el curt 'El niño que jugaba con los trenes'(2004).

S'ha qualificat 'La Noche de los girasoles' com un drama rural. És una pel·lícula que ens explica que, a voltes, és molt fàcil perdre el cap i que, un fet puntual, et pot canviar la vida. En aquest cas, els nervis i la pressió provoquen que la Gabi faci una identificació equivocada del seu assaltant; els mateixos nervis que provoquen que l'Esteban i en Pedro resolguin el tema per la seva pròpia mà, sense pensar en les conseqüències. Davant podrien haver-se trobat un covard, però en Cecilio, que no entenia res, es va defensar amb honor mentre va tenir forces. Era un home acostumat a lluitar. Després de la tempesta, la calma; l'intent dels protagonistes de recuperar la normalitat, el moment d'expiar les culpes.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

I si tinguéssim una segona oportunitat a la vida? És veritat que no es pot donar marxa enrere, però a vegades sí que pots canviar alguna cosa. A 'La noche de los girasoles', en Tomàs fa de messies i dóna una curiosa alternativa al trio protagonista. Un regal enverinat, perquè entren en col·lisió la consciència i les ganes de fugir. El policia no deixa de tenir raó. En Cecilio és mort i ja res li tornarà la vida. A canvi d'una compensació econòmica, ell pot decidir mirar cap a un altre costat i, paral·lelament, l'Esteban, en Pedro i la Gabi no hauran de donar explicacions a la justícia. Però el crim perfecte no existeix i, en el moment menys esperat, comencen els problemes.

A 'La noche de los girasoles' queda demostrat que tothom té un preu, encara que no ho vulgui reconèixer. I dic tothom perquè l'Amadeo, un Guàrdia Civil exemplar, prefereix la felicitat de la seva filla i la del seu futur nét abans de denunciar al seu gendre. Li ensorra el pla, això sí, però no s'atreveix a descobrir-lo del tot. Li impedeix cobrar els diners que potser li haurien canviat la vida, però no resol el cas com ell hauria volgut. No deixa de ser una pel·lícula de perdedors, on ningú aconsegueix el què vol realment. Com la vida mateixa, No?

Comentari: 'Elizabethtown'. Nota: 7'1

Ella l'acaba rescatant

2005 / Estats Units / 138 minuts / Comèdia romàntica / Director: Cameron Crowe / Intèrprets: Orlando Bloom, Kirsten Dunst, Susan Sarandon, Judy Greer, Jessica Biel, Alec Baldwin / En Drew Baylor inverteix vuit anys de la seva vida en dissenyar les sabatilles esportives del futur. És l'home de moda, però quan tothom està convençut que l'èxit està assegurat alguna cosa falla. Les sabatilles tornen a fàbrica abans de començar-ne la venda i ell es converteix en un dels fracassats més grans de la història del calçat esportiu. Per acabar-ho de completar, el mateix dia mor el seu pare, que estava de viatge. En el vol cap a Kentucky, que és on s'ha de fer el funeral, en Drew coneix la Claire, una hostessa de vol que li canvia la vida.

Sempre hi ha alguna cosa que et pot sorprendre. Amb aquesta frase podem resumir 'Elizabetztown', una pel·lícula que passa molt bé, tot i no estar a l'alçada d'altres títols del director, com 'Casi famosos' o 'Jerry Maguire'. Quan menys t'ho esperes et pot sorprendre un 'fiasco' laboral (en aquest cas amb unes pèrdues de quasi mil milions de dòlars), però també et pot arribar la salvació, en aquest cas en forma de dona. Tot canvia sense preveure-ho, quan ja havies perdut l'esperança. Esperar ha valgut la pena.

'Elizabethtown' ens parla de les relacions humanes, sobretot entre pares i fills i de la impressió, a vegades equivocada, que causem en els altres. Molts cops és l'únic que queda, ens explica en Drew. Sense massa temps per pensar i enfonsat pel seu 'fiasco' laboral (que defineix així perquè diu que és molt més que un fracàs), en Drew afronta un viatge 'iniciàtic' d'anada i tornada. A Kentucky tindrà temps per conèixer una mica millor els familiars del seu pare i, a través d'ells, també sabrà moltes més coses del difunt, a qui dóna la sensació que no coneixia massa. Allà descobreix que ell ha perdut molts anys de la seva vida treballant, oblidant-se dels seus i, fins i tot, de viure com una persona.

Viatge iniciàtic d'anada; i de tornada, perquè afrofita el retorn cap a casa per veure coses que, tot i que potser havia vist, mai havia sabut valorat. Com que no estava 'viu', fins ara les veia d'una altra manera, sense valorar-les ni donar la importància que mereixien. El canvi és gràcies a la Claire, un àngel a la seva vida. Qui no voldria tenir al seu costat una dona amb aquesta clarividència? Bon paper de Kirsten Dunst; bon paper d'Orlando Bloom i excel·lent l'actuació de Susan Sarandon, com sempre. Aquí fa el paper de vídua que, després de la mort del seu marit, intenta fer tot allò que havia deixat aparcat per dedicar-se a ell. És un intent desesperat per seguir endavant i no enfonsar-se.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

El retrobament del grup musical d'el cosí d'en Drew, coincidint amb l'enterrament del seu tiet, és espectacular. Toquen en el seu homenatge i no s'aturen ni quan, per accident, s'incendia la sala. Han trigat molt en reunir-se i ara no volen perdre l'oportunitat de reivindicar-se. Vida i mort separades per una petita línia. És més, el funeral del pare d'en Drew coincideix amb un casament, tot en el mateix hotel.

En Drew no estava preparat per anar a contracorrent, com els salmons del Pacífic Boreal, però la Claire li dóna una lliçó increïble. Passa de l'intent de suïcidi a la 'vida total'. Igual d'increïble que el mapa que li regala la Claire perquè torni cap a casa, amb sorpresa inclosa. La pel·lícula és molt entretinguda, amb una bona banda sonora. Recomanable, sens dubte.

Paranoia 68: Pluja de petons

Us imagineu una pluja de petons? Necessitem aigua, és veritat, però els petons tampoc no ens anirien gens malament. Si caiguessin del cel seria una bicoca. Petons per a tothom. Per a grans i petits, per a homes i dones, per nens i nenes, per a persones de totes les religons, races i creences. Que n'hi hagués per repartir aquí i allà, que ningú se'n quedés sense. Pluja torrencial de petons, inacabable. Un festival de llum i color, petites mostres d'afecte pels qui diuen que les necessiten i pels qui no. En els petons de veritat no hi ha diferència de classes, són lliures i gratuïts. Petons entre pares i fills, d'amic a amic, entre germans, petons de parella, potser d'amants?, entre cosins... petons d'amor, d'agraïment, mimètics, de cortesia. PETONS EN MAJÚSCULES.

Petons grans, petons petits però, sobretot, de gustos diversos, quant més dolços, millor. Petons de maduixa (molt frescos, sucosos i espurnejants), petons de nata (molt més fins, que van de menys a més, com la nata muntada), petons de xocolata (passionals, amb un punt de picant), petons de dolç de llet (més d'afalagament, juganers, molt semblants al sabor del sucre pur), petons de brownie de xocolata (compactes, amb aroma de mantega, vainilla i nou picada) i, com no, petons de panacotta, suaus i gelatinosos, seguint la recepta d'aquest gran postre italià.

Si ens hem d'empatxar, que sigui de petons. La indigestió és molt més agradable. I no es necessita prendre res per curar-se. Petons que han omplert lletres i lletres d'infinitat de cançons. 'Y eso es lo que quiero, besos. Que todas las mañanas me despierten de esos. Que sea por la tarde y siga habiendo besos. Y luego por la noche hoy me den más besos para cenar'. Aquesta era la demanda del 'Canto del Loco' a 'Besos', inclosa en el CD 'Zapatillas'. Tampoc no es quedava curta Ana Belén, que ens cantava 'Besos, ternura, que derroche de amor, cuanta locura. Que no acabe esta noche ni esta luna de abril, para entrar en el cielo, no es preciso morir...'.

Petons i paraules; molt millor que la indiferència, que les baralles i els crits. Petons per aturar conflictes, per unir a la gent, per lluitar pel somni d'un món una mica millor. Petons utòpics, petons de cortesia, dos a Espanya començant per l'esquerra, dos a Itàlia començant per la dreta, tres a molts països del món. Petons de tot tipus, perquè sí, dolços, relaxants. Petons de tranquil·litat... petons per a tu. MUAAAA!

Comentari: 'El señor de la guerra'. Nota: 7'9

No podem controlar l'alta política

2005 / Estats Units / 122 minuts / Acció – Drama / Director: Andrew Niccol / Intèrprets: Nicolas Cage, Ethan Hawke, Bridget Moynahan, Jared Leto, Ian Holm, Eamonn Walker / Yuri Orlov és un traficant d'armes d'origen ucraïnès que viu als Estats Units. Entra en el negoci quasi per casualitat, venent-les d'una en una, i acaba convertint-se en un gran magnat, abastint un munt de països en guerra amb guerres sagnants, la majoria liderats per dictadors implacables. Un agent de la Interpol vol detenir-lo, però no a qualsevol preu.

No sóc massa fan de Nicolas Cage però, des d'avui, ja hi ha tres pel·lícules seves entre les meves preferides: 'Leaving Las Vegas' (1985), 'Adaptation' (El ladrón de orquídeas') (2002) i 'El señor de la guerra' (2005). És veritat que al personatge de Yuri Orlov li falta una mica de profunditat però, globalment, el títol és molt alliçonador. Entre d'altres coses, ens recorda que els cinc països més armats del món (Xina, França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units) són els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU. De fet, en un moment de la pel·lícula se'ns diu amb claredat que el traficant d'armes més poderós del planeta és el president nord-americà. Sent una cinta yankee, que compta amb la col·laboració francesa, no cal dir que aquesta es és una afirmació força valenta.

'El señor de la guerra' té certs paral·lelismes amb 'Gracias por fumar' (excepcional en tots els sentits). Igual que la pel·lícula de Jason Reitman, que és posterior, aquesta també comença de manera espectacular. Aquí, en els rètols inicials, els paquets de cigarretes són un seguit inacabable de bales, que apareixen per tot arreu. És més, els espectadors som testimoni directe del recorregut d'una d'elles, des de la seva fabricació fins que acaba matant algú. A 'Gracias por fumar' es reuneixen periòdicament tres amics que s'autodefineixen com representats del 'esquadrons de la mort'; és a dir, venedors d'alcohol, tabac i armes. No se'n penedeixen de res. Fins i tot fan bromes sobre quin d'ells provoca més víctimes. Humor negre, sens dubte.

Yuri Orlov ho té clar. Ell només s'encarrega de vendre armes. El què la gent faci amb elles no és assumpte seu: 'No podemos controlar lo que hacen', li diu al seu germà en un moment de la pel·lícula. Traficar amb armes és un negoci que no es pot desaprofitar i, ell, afortunadament, n'es el rei. Fins el punt, que un dels dictadors a qui subministra armament el bateja com 'El señor de la guerra'. És ell, amb els seus enviaments, qui decideix quan i qui rep abans les comandes. Per tant, d'alguna manera, també pren partit. En Yuri mai no en té prou. La venda és la seva pólvora i els diners la seva victòria particular.

Orlov no té remordiments, o almenys, això sembla. 'A la guerra el més important és sobreviure, sobretot sobreviure a un mateix', ens explica. Ell és capaç de qualsevol cosa per aconseguir el seu objectiu. Tot el contrari que el policia de la Interpol que interpreta, i molt bé, per cert, l'actor Ethan Hawke. Potser donaria la vida per atrapar el traficant d'armes més perseguit però, això sí, sense sortir-se de la llei. I, d'aquesta manera, és molt més dificil, perquè Yuri Orlov cada cop té més amics. La seva nòmina de contactes augmenta proporcionalment a mida que col·loca armes per tot arreu.

(La resta del comentari explica parta de la pel·lícula)

El final és absolutament brutal. En Yuri, empresonat després de l'assassinat del seu germà, és intocable. Quan el policia de la Interpol li està fent l'interrogatori, li diu que no perdi el temps, que sortirà al carrer en cinc minuts i que ell no podrà impedir-ho. I així és. Surt de la presó i, a més, el compensen econòmicament per les molèsties. La seva feina és necessària. Qui és pitjor qui ven armes o qui ho permet? Quin dels dos té la consciència més bruta? 'El señor de la guerra' és una bona pel·lícula. Excessivament superficial, és veritat, però és capaç d'apropar a tots els públics un problema totalment real. I això crec que sempre és interessant. O no?

Comentari: 'Los 2 lados de la cama'. Nota: 6

Els costa decidir-se

2005 / Espanya / Comèdia musical / 105 minuts / Director: Emilio Martínez-Lázaro / Intèrprets: Ernesto Alterio, Guillermo Toledo, Alberto San Juan, María Esteve, Lucía Jiménez, Pilar Castro, Secun de la Rosa, Verónica Sánchez, Juana Acosta / Han passat tres anys des de la primera pel·lícula. Els protagonistes semblen més centrats sentimentalment, fins i tot amb ganes de casar-se. De fet, en Javier (Ernesto Alterio) i la Marta (Verónica Sánchez) estan a punt de fer-ho. En Pedro (Guillermo Toledo) està enamorat de la la Raquel (Lucía Jiménez) i en Rafa (Alberto San Juan) estima la Pilar (María Esteve) amb passió, tot i que ella està per altres coses. Amor, sexe i gelosia en sèrie.

No és una mala segona part. És més, fins i tot diria que supera la primera. Tot i això, 'Los 2 la dos de la cama' es queda en una pel·lícula per passar una bona estona. Res més. La sort és que el títol d'Emilio Martínez-Lázaro és poc ambiciós i, per tant, no decepciona. Veus el què esperes. El millor és el paper d'Alberto San Juan (que es posa en la pell d'un taxista amb un gust pèssim) i la veu i la presència de Lucía Jiménez, amb una interpretació magistral del 'Bailando' d'Alaska i los Pegamoides. La llàstima és que la resta d'actors no estan ni per cantar a la dutxa, amb Ernesto Alterio i, sobretot, Guillermo Toledo al capdavant. Grans adaptacions per unes veus sense cap mena de gràcia. En la seva defensa, s'ha de dir que són actors i no cantants, però vaja.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

L'argument és senzill... o no. En Javier està a punt de casar-se amb la Marta que, el dia de la boda, es fa enrere. Per què? Doncs perquè esta enamorada de la Raquel, la nòvia d'en Pedro. Elles se'n van a viure juntes i ells, més penjats que un pernil, intenten refer-se junts. De fet, un i altre triguen força temps a descobrir que les seves ex-nòvies estan unides sentimentalment. En Javier i en Pedro ho acaben compartint tot: primer una dona que els proposa fer un 'trio' i després els seus cossos, perquè acaben tenint una història entre ells. Està agafada amb pinces, sense cap mena de dubte.

Queda clar que un dels missatges de 'Los 2 lados de la cama' és que la bisexualitat és una cosa cada cop més habitual. En Javier està enamorat de la Marta però, alhora, decideix ficar-se al llit amb en Pedro. Aquest estima la Raquel, però té una aventura amb en Javier. Cinc minuts abans, la seva 'ex' li havia dit que tornava amb ell, però no passa res. Dubtes, molts dubtes, sí. Potser per fer-nos arribar una tercera part?

Comentari: 'The Ant Bully (Bienvenido al hormiguero) 6'1

El més gran és menja al més petit

2006 / Estats Units / Comèdia infantil / 90 minuts / Director: John A. Davis / En Lucas és un nen de 10 anys força inadaptat. A casa no li fan massa cas i, per desgràcia, no té cap amic. És més, hi ha un noi més gran que ell, l'Steve, que l'intimida sempre que pot. D'en Lucas només se'n preocupa la seva àvia, una dona obsessionada amb els extraterrestres. Quan els seus pares estan de vacances, el rapten les formigues i, després de fer-lo petit amb una pòcima, se l'emporten sota terra. És el càstig per haver trepitjat i regat el formiguer sense compassió.

'Los más grandes se comen a los más pequeños y ya está bien, hombre, ya está bien'. Ho deien 'Golpes Bajos' en una de les seves cançons més populars 'Colecciono moscas', inclosa en el seu LP 'Devocionario'. Doncs aquesta frase és, exactament, l'argument de la pel·lícula 'The Ant Bully'. En Lucas és l'últim esglaó de la seva família. Els seus pares passen de tot, igual que la germana, més preocupada per la moda i per la música que per qualsevol altra cosa. L'àvia li fa costat però, ofuscada per diverses obsessions, a vegades sembla que no hi sigui.

També és l'últim 'mico' del barri, on un grup de nens més grans, liderat per l'Steve, l'escalfa sempre que pot. Podríem dir que li fan 'bullying'. D'aquí ve el nom de la pel·lícula 'The Ant Bully'. Cansat i amb un dèficit d'afecte, en Lucas elimina adrenalina castigant a les formigues del seu jardí que, lògicament, són més petites que ell i estan molt més avall en la cadena d'evolució. Al formiguer, en Lucas se n'adona del mal que estava provocant sense voler-ho i canvia radicalment. És una faula, no podem oblidar-ho.

Estèticament, la pel·lícula està força bé, tot i que és massa semblant a 'Bichos' i a 'Antz'. Aquest pot ser el principal problema. També és veritat que el missatge és molt senzill i repetitiu: s'ha de respectar a les persones que són diferents, encara que siguin menys fortes o tinguin menys recursos. Res de nou.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Quan recupera el seu tamany i abandona el formiguer, en Lucas s'enfronta amb l'Steve, a qui li diu que ja n'hi ha prou de ficar-se amb ell. Posant d'exemple el suposat gremialisme de les formigues, en Lucas li fa saber al seu rival que, sense els altres, no es ningú. D'aquesta manera, en Lucas aconsegueix el suport dels nens que anaven amb l'Steve, més per por i seguidisme que per simpatia. Es col·loquen al bàndol correcte. Diuen que la unió fa la força.

Comentari: 'Verano en Berlín'. Nota: 6'9

Es necessiten per sortir endavant

2005 / Donosti: Premi del Jurat al Millor Guió / Alemanya / Drama / 107 minuts / Director: Andreas Dresen / Intèrprets: Inka Friedrich, Nadja Uhl, Andreas Schmidt, Stefanie Schönfeld, Vincent Redetzki, Christel Peters, Kurt Radeke, Hannes Stelzer / Estiu a Berlín. La Katrin i la Nike són dues amigues que viuen en una casa antiga on abans era Berlin Est. El pis de la Nike té balcó, on totes dues passen nits senceres parlant i bebent. La Katrin viu a la planta baixa amb el seu fill. Cap de les dues ha tingut massa sort a la vida. Mentre prenen la fresca al balcó, reflexionen sobre els homes, les seves vides i, com no, sobre els seus desitjos. Una es recolza en l'altre i a l'inrevés.

El cine alemany continua en forma. Des de 'Good By Lenin' (genial en tots els sentits), han estat moltes les pel·lícules d'aquesta nacionalitat que m'han agradat molt. 'Los Edukadores', 'Contra la pared' (imprescindible), 'El hundimiento' i 'Sophie Scholl' (que completen la trilogia sobre el nazisme amb 'Amén', una coproducció de França, Alemanya i Rumania) i ara 'Verano en Berlín'. Potser aquest títol d'Andreas Dresen no està a l'alçada de tots els altres, però és quotidiana, fresca i molt simpàtica.

'Verano en Berlín' és una pel·lícula de perdedors; o de perdedores, per ser més exactes. Tant la Nike com la Katrin no han tingut massa sort a la vida i, superada la trentena, intenten sobreviure com poden. Em dóna la sensació que la Nike tampoc no és massa exigent. Durant el dia s'encarrega de cuidar uns quants avis i a la nit en té prou amb prendre l'aire al seu balcó mentre parla amb la seva inseparable amiga. Qui no es conforma és perquè no vol. La Katrin pateix més, però també és veritat que té més motius per fer-ho. No té feina i està al càrrec d'un fill de dotze anys a qui, entre d'altres coses, no li pot comprar les sabatilles d'esport que desitja des de fa temps. I això és el menys important. El balcó de la seva amiga també és un oasi per a ella, tot i que, a voltes, les seves converses estan excessivament regades d'alcohol.

Totes dues han fracassat en l'amor de parella. La Katrin està separada i pensa més en ella que en el seu fill, que creix pràcticament sol. La Nike es troba en una situació similar. Parlen i parlen en el balcó de casa seva, però no solucionen res. Espectacular la interpretació d'Inka Friedrich, que ens apropa una Katrin humana i senzilla. Podria ser la nostra veïna. També brilla a un gran nivell Nadja Uhl (molt atractiva) i Andreas Schmidt, l'egoista camioner que, inicialment, sembla que l'una i l'altra es disputen. Acaba amb la Nike, que l'accepta perquè no té res més. És un 'amor' amb resignació; suposo que pensa que és millor tenir algú entre els braços que abraçar el coixí.

(La resta del comentari explica parts de la pel.lícula)

Genial l'escena en què un professor prepara la Katrin per una entrevista de treball. Està desesperada i ha de trobar una solució amb urgència. Quan més preparada, millor. És molt dura la part de l'argument en què la Katrin s'adona de la seva dependència de l'alcohol. Li costa assumir-ho, però quan ho veu clar, intenta posar-hi remei. Tot en un estiu molt calurós a Berlin. La fresca és l'únic consol dels protagonistes.

Paranoia 68: Conec l'home camaleó

A 'Zelig' (1983), Woody Allen interpreta un home sense essència pròpia. Tot i això, el seu personatge va ser testimoni dels esdeveniments més rellevants dels anys trenta. Encaixava a la perfecció en tots els escenaris, perquè era capaç d'assumir les característiques físiques i psíquiques de les persones que l'envoltaven. Zelig era l'home camaleó. Rodada en blanc i negre i com si fos un documental, aquesta potser és una de les pel·lícules més desconegudes del geni de Brooklyn tot i que, personalment, em sembla molt interessant i alliçonadora.

Fa 24 anys que vaig veure la pel·lícula i ara m'he adonat que jo també conec un o més zeligs, els homes camaleó. Són persones (perquè també hi ha dones d'aquest tipus) que saben adaptar-se als entorns com ningú. En política saben posar-se sempre al costat de qui guanya, prosperant meteòricament. En el passat podien haver defensat unes idees completament diferents, però no passa res. Són tan hàbils, que pot semblar que acaben pensant igual que qui mana. Sense immutar-se. És innat. També saben desenvolupar-se amb soltesa a la feina, molt a prop dels caps i lluny dels companys. Trepitgen a qui sigui necessari per aconseguir el seu objectiu. Llengua llarga i aspra, com tots els rèptils.

També hi ha una verietat d'homes camaleó que són els millors en tot, facin el que facin. Persones que s'incorporen a qualsevol conversa i que, quan te n'adones, ja en porten el pes. En saben de tot, sigui quin sigui el tema que es tracti i, si no és així, s'ho inventen. A la ràdio on jo treballava, tenia un cap que sempre deia: 'si un és tonto i ho sap, cap problema. Els perillosos són els que, sent-ne, es pensen que aspiren al premi Nobel'. Aquests són els homes camaleó. N'hi ha d'altres que no fan mal ningú, tot i que també són molt perillosos, sobretot per ells mateixos. Són d'una altra branca; camaleons mimètics, especialment amb les malalties. No saben com, però se'ls enganxen els símptomes dels altres. Si el de davant té mal de cap, ells també. Si algú els explica que pateix d'alguna cosa, en volen saber les causes i les conseqüències el més ràpid possible. L'objectiu és comparar-les amb els seus mals, a voltes imaginaris. Una manera més de passar el temps.

No ens podem oblidar dels camaleons que canvien el seu color de pell, de religió i, si no hi ha més remei, d'equip de futbol! Aquests són els més semblants al 'Zelig' de Woody Allen. A la pel·lícula, aquest sinistre personatge s'apropava a una orquestra de jazz i, després de tornar-se negre, tocava com si fos un músic de New Orleans. Si anava a veure un míting de Hitler, li creixia un petit bigoti i aixecava el braç dret com un nazi més, al costat del mateix dictador alemany. Són, per exemple, els que en l'actualitat fan costat als marroquíns i als africans, però només de cara a la galeria, per anar de progressistes, per quedar bé. 'No som rascistes', asseguren, però quan estan sols amb els seus amics més íntims només carreguen contra el que venen de fora.

Jo tenia un amic que només feia de camaleó quan dormia. Sempre somniava amb el mateix. Volia convertir-se en un motorista i rodar per carreteres i autopistes sense un destí concret; al més pur estil d''Easy Rider', com Peter Fonda i Dennis Hopper. L'únic que no sabia era per què en el somni ell sempre sortia sense casc, un dia rere l'altre. Era més valent que ningú? Tenia por de cobrir-se al cap? Diu que no en té ni idea. Per últim vull parlar-vos del camaleó perfecte, l'home que tothom voldria tenir com a marit, germà o fill. Exemplar a casa i a la feina, però amb uns gustos molt peculiars. Una vacuna li va canviar el metabolisme i, des de llavors, necessita llepar els lavabos públics, quant més bruts millor. Ell té un passat obscur, com pràcticament tothom. De camaleons, n'està el món ple.

Comentari: 'Babel'. Nota: 8

Tot el què fas té conseqüències

2006 / Globus d'Or a la millor pel·lícula (drama), a més de 6 nominacions / Estats Units / Drama / 142 minuts / Director: Alejandro González Iñárritu / Intèrprets: Brad Pitt, Cate Blanchett, Gael García Bernal, Koji Yakusho, Elle Fanning, Rinko Kikuchi, Adriana Barraza, Said Tarchani, Boubker Ait El Caid, Clifton Collins Jr., Elle Fanning / La història comença quan dos nens marroquins estan cuidant el ramat de cabres de la familia. Enmig de l'avorriment i el silenci, decideixen provar l'escopeta que els hi ha donat el seu pare per espantar els llops. La bala arriba molt més lluny del que esperaven i, en un instant, canvia la vida de quatre grups de persones en tres continents diferents.

Les pel·lícules d'Alejando González Iñarritu mai et deixen indiferent. Em va encantar 'Amores Perros' (brutal en tots els sentits) i també vaig trobar interessant '21 gramos', que considero que està un graó per sota. 'Babel' segueix l'estructura de '21 gramos', amb quatre històries paralel·les (al més pur estil Robert Alman), però està molt més ben aconseguida. És veritat que la part que té lloc a Tòquio esta una mica agafada amb pinces, però és igual. El missatge del director mexicà ens arriba amb moltíssima claredat i duresa.

En un món tan globalitzat com el nostre, 'Babel' és un toc d'atenció. Qualsevol cosa que fem, per petita que sigui, pot tenir una repercussió espectacular. És l'anomenat 'Efecte Dòmino'. I sinó que els ho preguntin als dos nens marroquins que, sense aparent malaintenció, perjudiquen un munt de terceres persones. Segur que si tinguessin una segona oportunitat, farien les coses d'una altr< manera. Tampoc actuaria igual la mainadera mexicana que s'emporta els nens nord-americans de San Diego a Tijuana, sense preveure'n les possibles conseqüències. La interpretació d'Adriana Berraza, que ja va actuar per González Iñarritu a 'Amores Perros', és immillorable. Per a mi, és un dels millors papers dels últims anys. No m'estranya gens ni mica que hagi rebut el premi a la millor actriu de repartiment del Cercle de Crítics de San Francisco, a més d'estar nominada als Globus d'Or. Jo li donaria directament l'Òscar.

Gabriel García Bernal està força està bé, com sempre, tot i que la revelació masculina de la pel·lícula és Abdelkader Bara, molt per sobre del mateix Brad Pitt i de la resta. A 'Babel' dóna vida al turmentat pare dels dos nens marroquins que, després de tot un seguit de casualitats, provoquen diversos moviments en cadena al seu país, als Estats Units, a Mèxic i al Japó. A banda de la globalització, la pel·lícula també ens explica, amb una gran fredor, sense intentar-nos convèncer de res, les grans diferències que encara hi ha entre Orient i Occident. Al Marroc, tothom fa costat a la parella nord-americana. Ho fan perquè volen. A canvi no volen ni un dòlar. Als Estats Units, l'incident es vincula ràpidament amb el món del terrorisme islàmic, dimonitzant els nens i la seva família. També es criminalitza ràpidament la mainadera, a qui, pràcticament, ni deixen defensar-se. Ho perd tot en un instant.

La pel·lícula té un gran guió i molt ritme, tot i que algunes escenes es fan llarges; com, per exemple, la de la noia japonesa sordmuda a la discoteca o la de la parella nord-americana esperant ajuda en un poblet del Marroc. Aquesta història aguanta fins l'últim moment, igual que la mexicana. Quan l'acció és trasllada al Japó tot és més confús. No queda clar què va passar exactament amb la seva dona ni per què va regalar l'escopeta a la persona que el va guiar en una cacera. El paper de sordmuda (interpretat per Rinko Kikuchi) també és digne de menció. Deixa entreveure, amb molta claredat, com pateix pel fet de ser discriminada pels nois de la seva edat.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

L'argument de 'Babel' és resumeix fàcilment: Un caçador japonès regala una escopeta a un marroquí que l'havia guiat en una cacera. Aquest la ven a un amic que, alhora, li dóna als seus fills perquè espantin els llops. Disparen en direcció a un autocar de nord-americans i, per accident, fereixen una dona. Els esforços del seu marit per poder salvar-la i els inconvenients que aquest fet provoca en la mainadera (que ha d'anar al casament del seu fill) completen aquest còctel explossiu.

Queda clar que el projecte d''agermanament' entre països segueix sent una utopia, com la torre de la qual parla la Bíblia i que dóna nom a la pel·lícula. Ens han explicat que van intentar aixecar per evitar un nou i eventual diluvi, però va ser un fracàs.

Comentari: 'Astèrix i els Víkings'. Nota: 4'5

Ni per passar l'estona

2006 / França / Comèdia - dibuixos animats / 78 minuts / Director: Stefan Fjeldmark i Jesper Møller / L'aldea gala on viuen Astèrix i Obèlix rep Gudúrix, el nebot del seu cap. Ells mateixos tindran la difícil missió de convertir-lo en un gran guerrer. Paral·lelament, els víkings desembarquen a la Gàlia a la recerca del 'campió de la por' que, segons el seu bruixot, els ensenyarà a volar. 'La por us donarà ales', els hi assegura. Lògicament, el campió no existeix i, per error, els Víkings rapten a Gudúrix, que està perdut enmig del bosc. Astèrix i Obèlix hauran de rescatar-lo.

Potser és una miqueta millor que les pel·lícules protagonitzades per actors, que no és massa difícil, però 'Astèrix i els Víkings' també decepciona... i molt. L'argument és fluixíssim i, en alguns punts, inintel·ligible. Queda clar que el bruixot dels víkings prepara un complot per casar el seu fill amb la filla del seu Cap, però no s'entén perquè s'inventa el personatge del 'campió de la por'.

En principi, la persona que han de de raptar els víkings ha de fer molta por (perquè la por els farà volar, com el 'Red Bull')i, equivocadament, s'emporten a la persona que en té més que ningú, en Gudúrix. El bruixot aprofita l'aparició del nebot del Cap per tirar endavant el seu pla. No té cap ni peus. Com tampoc en té l'intent del director de fer més amena la pel·lícula incloent-hi cançons, balls i costums actuals. Al final es demostra que tot és una mentida, perquè en Gudúrix no vola, i l'Astèrix i l'Obèlix, com no, acaben salvant-lo. A més, no podia faltar, reparteixen uns quants cops a Víkings i romans. Final feliç, amb tothom menjar perdius... o porcs senglars, en aquest cas. Lamentable.

Comentari 'Gracias por fumar'. Nota: 8'5

Si tu vols fumo, Nick Naylor

2006 / Estats Units / Comèdia / 92 minuts / Director: Jason Reitman / Intèrprets: Aaron Eckhart, Maria Bello, Cameron Bright, Adam Brody, Sam Elliott, Katie Holmes, David Koechner, William H. Macy, J.K. Simmons, Robert Duvall, Kim Dickens, Rob Lowe, Todd Louiso / Nick Naylor, vicepresident de l'Institut d'Estudis del Tabac (entitat financiada majoritàriament per les indústries del sector), té la difícil missió de defensar els drets dels fumadors. Un senador neo-purità, capaç de portar la seva lluita contra el tabac fins a punts insospitats, intenta fer-li la vida impossible. Però en Nick Naylor és el millor en la seva feina. Ell ho sap; i el seu fill, també.

Abans de res, vull dir que 'Gracias por fumar' és una pel·lícula molt intel·ligent. El debut cinematogràfic de Jason Reitman és espectacular. Jo prefereixo parlar de film realista, de sàtira social... L'han etiquetat com una comèdia, però crec que és molt més. El seu gran encert és que no pretén donar-nos un missatge definit, en cap cas intenta manipular-nos. Ens exposa una situació i hem de ser nosaltres qui, analitzant-la, hem de dicir si fumem o no. El guió és bo i el repartiment molt complet. Jo em quedo amb Aaron Eckhart, espectacular en el seu paper de Nick Naylor, i amb el veterà Robert Duvall, excepcional com sempre. Katie Holmes no acaba de convèncer en el paper de jove i manipuladora periodista, capaç de qualsevol cosa per reunir fama i diners.

En Nick Naylor té el do de la paraula i amb ella és capaç d'aconseguir qualsevol cosa, per difícil que sigui. En una societat en què els fumadors cada cop estan més criminalitzats (jo no fumo, que quedi clar) ell ha d'intentar convèncer la gent perquè continui fent-ho. En Nick no nega que, a la llarga, mata, però igual que el colesterol, l'alcohol, les armes, els avions o els cotxes. La seva feina és treure ferro a la situació i aconseguir que les tabaqueres segueixin incrementant els seus beneficis. Sobta que al llarg de la pel·lícula no es veu ni una cigarreta. Sembla impossible parlar del tema del tabac sense que es vegi ningú fumant, però Jason Reitman ho aconsegueix. Al començament, els noms dels actors apareixen dins d'una espècie de paquets de cigarretes, deixant clar que veurem una pel·lícula diferent, d'aquelles que trenquen moltlles. Un plantejament molt original, sens dubte.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

El segrest d'en Nick, a qui intenten matar col·locant-li un munt de pegats de nicotina és espectacular, igual que els dinars dels batejats com 'esquadrons de la mort', formats per tres amics que representen la venda d'alcohol, tabac i armes. D'altra banda, té molta gràcia com en Nick redreça la situació després que la periodista el deixi ensorrat. La relació que el protagonista manté amb el seu fill, que segur que seguirà les seves pases, també té molt pes a la pel·lícula, que, de veritat, recomano a tothom.

Comentari 'Almas perdidas'. Nota: 6

Tothom perd alguna cosa

2005 / Estats Units / 90 minuts / Drama / Intèrprets: Keira Knightley, Josh Hartnett, Cate Blanchett, Hugh Jackman, Paul bettany, Daryl Hannah, Jeff Goldblum, James Gandolfini / La pel·lícula està composada per set històries breus protagonitzades per persones força peculiars. Totes elles arriben fins a punts insospitats per escapar de situacions desesperades.

'Almas perdidas' prometia, però acaba decebent. Al llarg de les set històries, que no estan enllaçades entre elles, hi passen actors de gran qualitat, però la majoria estan desaprofitats. Jo em quedo amb la tercera i la quarta. A 'Cachorros' hi ha una magistral interpretació de Cate Blanchett, qe està vivint una segona joventut interpretativa. En aquest curt, es posa a la pell d'una dona que està cuinant per la seva mare, que està força desquiciada. N'està avorrida de la situació. Entre copa i copa de vi, va preparant un puré de patates i unes salsitxes que, per accident, acaben per terra. Cap problema. Hi posa el ketchup a sobre i crida la mare a dinar. Quina de les dues necessita amb més urgència ajuda psiquiàtrica?

A la quarta, 'Un nuevo día', un extraordinari James Gandolfini (que s'ha fet molt famós últimament gràcies a la sèrie 'Los Soprano') creu que la seva dona i els seus fills l'han abandonat. Es desperta després d'una nit de borratxera i veu que està sol com un mussol i amb el pis completament buit. Per sort seva, s'ha equivocat de casa. Havia anat a dormir just a la del costat, que no tenia inquilins perquè estava en lloguer. Situació surrealista, resolta amb molta gràcia.

Les altres cinc històries són totalment prescindibles: 'Supermercat' (amb Illeana Douglas, Daryl Hannah i Jeff Goldblum), 'Nochevieja' (amb Keira Knightley, a qui fan passar per una noieta de 15 anys), 'Euston Road' (amb Paul Bettany, que interpreta a 'Silas' al 'Código da Vinci), 'Sólo localidades de pie' (amb Hugh Jackman, el 'Lobezno' dels 'X-Men') i 'The Same' (amb Josh Harnett i Peter Dinklage, el nan de 'Vías Cruzadas).

Comentari 'Zoolander'. Nota: 7

Jo també vull una mirada 'Acero azul'.

2001 / Estats Units/ Comèdia / 80 minuts / Director: Ben Stiller / Intèrprets: Ben Stiller, Milla Jovovich, Owen Wilson, Will Ferrell, Christine Taylor, David Duchovny, Jon Voight / Derek Zoolander (Ben Stiller) ha guanyat el premi de millor model masculí del món tres anys consecutius. Ell està convençut de revalidar el títol. La nit de la gala puja a l'escenari per recollir el trofeu, tot i que el presentador de l'acte, Lenny Kravitz, anuncia que el guanyador és Hansel (Owen Wilson). Zoolander queda com un idiota i decideix retirar-se. Una oferta de Mugatu, prestigiós dissenyador per qui no havia treballat mai, el torna a les pasarel·les.

És difícil que un crític aprovi una comèdia, sembla que quedi malament. Encara més si no està dirigida per un dels grans, com Billy Wilder o Woody Allen, que a mi m'encanten. Però directors com aquests els podem comptar amb els dits d'una mà i de comèdies n'hi ha de molt intel·ligents i de no tant. Aquestes últimes serveixen per passar una estona agradable, per riure sense parar. És el cas de 'Zoolander' que, personalment, crec que és un gran encert de Ben Stiller. No sé ben bé perquè, però aquesta ja és una pel·lícula de culte. Parleu de comèdies amb els vostres amics i segur que hi ha algú que, abans de cinc minuts, posa el títol sobre la taula.

'Zoolander' ho té tot. Un repartiment brutal, un seguit de 'cameos' interminable (Christian Slater, Natalie Portman, Winona Ryder, David Bowie, Alexander Manning, Victoria Beckham, James Gandolfini...) i, com no, un bon argument. És una crítica ferotge al món de la moda, a l'explotació infantil i al culte al físic. Ens presenta als models com a persones pràcticament analfabetes, que viuen en un món tancat i als qui només els interesen els cotxes, les joies i la roba de marca. Moltes vegades no saben ni que anuncien; només si és 'chachi' o no. No n'hi haurà per tant, suposo.

Derek Zoolander és el millor model del món i, alhora, el més curt de gambals. Per aquest motiu, l'escullen perquè assassini al primer ministre de Malàisia. Aquest ha demanat públicament a les grans empreses del tèxtil instal·lades al seu país que apugin els sous als treballadors, a qui estan explotant sense contemplacions. Per intentar capgirar la situació, Mugatu convida al ministre a una desfilada, en la qual Zoolander (a qui han rentat el poc cervell que tenia) és la gran estrella... i l''arma mortal'. Es tracta d'una desfilada 'diferent' perquè, davant de la falta d'idees, el prestigiós dissenyador s'inspira en el 'look' dels sense sostre. Roba bruta i trencada que, d'arribar als mercats, segur que algú la compraria, per allò d'anar a la moda... En aquest món tot és possible.

Zoolander i Hansel, que passen d'íntims enemics a amics inseparables, tenen la col·laboració d'una jove periodista de la revista 'Time', que és qui els ajuda a descobrir que el primer ministre de Malàisia està en perill. L'escena en què Derek trenca la maqueta d'una escola perquè diu que els nens no hi caben a dins (i que hauria de ser com a mínim tres cops més gran) ja forma part de la història del cine. És realment brutal. Igual que la seva mirada 'acero azul', exacte a la mirada 'Ferrari' o la 'Magnum'. Li costa molt treballar-les, però són idèntiques. Gran gag sobre l'expressivitat dels models. Jo ja havia vist la pel·lícula fa uns quants anys, però m'he divertit igual o més que el primer cop. D'aquí a un temps repetiré, segur!

Comentari 'Agua': Nota 8'3

La dona com a part de l'home

2005 / Canadà-Índia / Drama / 114 minuts / Director: Deepa Metha / Intèrprets: Seema Biswas, Lisa Ray, John Abraham, Sarala / La història té lloc a l'Índia, l'any 1938, en ple moviment d'emancipació liderat per Mahatma Gandhi. A la Chuyia, una nena de 8 anys, la tanquen en un 'ashram' per a vídues després de la mort del seu marit. Allà, com és tradició, hi haurà de passar la resta de la seva vida. 'Agua' és la tercera i última part de la trilogia de Metha, que completen 'Foc' (1996) i Terra (1998).

Sobta que les darreres pel·lícules de denúncia que he vist arribin del cinema canadenc. Per exemple, l'inoblidable 'Hotel Rwanda' i ara 'Agua', una petita obra d'art. Des d'un punt de vista visual, és de les millors que he vist en els últims mesos, amb una banda sonora realment brutal. Com l'aigua del riu Ganges, la cinta flueix amb molta naturalitat, deixant clar que el paper que tenien -i encara tenen- les vídues a l'Índia és duríssim i jo crec, que l'any 2007, totalment intolerable. Res es pot fer únicament per tradició, perquè sempre ha estat així. Les coses s'han d'analitzar, adequar als temps, i actuar en conseqüència. Mai no es tard per canviar.

A 'Agua', la Chuyia, interpretada magistralment per Sarala, ha d'intentar sobreviure en una casa de vídues força grans. Ella només té 8 anys, però les tradicions i la seva familia l'han castigada a estar tancada de per vida. Segur que la van casar per interessos (era tan petita que ni tan sols se'n recorda) però, quan el seu marit mor, la seva familia se la treu de sobre. Una boca menys per alimentar, segons se'ns explica. Segons la llei, primer, i les tradicions, després, quan l'home mor, també mor la meitat de la dona. Arribat aquest punt, ella té tres opcions: ser cremada amb el marit (increïble però cert), casar-se amb el germà petit del seu home (si aquest vol, clar) o ingressar en un 'ashram', que és la més habitual.

Les vídues no es poden tornar a casar però, sempre que sigui necessari, sí que serveixen per satisfer les necessitats sexuals dels homes de la classe alta. En alguns aspectes, l''ashram' on va a viure la Chuyia funciona com una espècie de casa de cites, amb 'Madame' inclosa. A la vídua més maca se l'obliga a prostituir-se amb les persones més riques de l'Índia, les que viuen a l'altre costat del riu, les mateixes que no la deixen aixecar el cap donant suport a unes lleis inútils. El desconeixement és tan gran, que les vídues de la casa on viu la nena triguen molt de temps a saber que, temps enrere, les lleis havien canviat. Va arribar un dia en què podien tornar a casar-se, però ningú els hi havia fet saber. És més, tot i saber-ho, per molts avui aquesta 'tradició' encara continua; és en viva.

A més de veure com se'n surt la Chuyia, la pel·lícula ens explica la història d'amor entre la jove vídua obligada a prostituir-se i un jove universitari seguidor del profeta Ghandi, que és qui va lluitar per intentar canviar aquesta llei i d'altres del mateix estil. 'Agua' és molt recomanable per a les persones que no toleren la injustícia, que estan preparades per patir i que van una mica més enllà de les pel·lícules amb 'Happy End'. Me'n vaig corrent a buscar 'Fuego' i 'Tierra'. Fins ara.

Coses: El silenci existeix

En una societat tan sorollosa i estresada com la nostra, el silenci és un luxe. Sempre havia pensat que parlar d'aquesta absència total de so seria molt complicat, tot i que un dels meus professors del doctorat en Ciències de la Comunicació (secció audiovisual) em va demostrar fa uns quants anys que, per a ell, no ho era. Em refereixo a José Luis Terrón Blanco, que va publicar una tesi titulada 'El silencio en el lenguaje radiofónico'. Més de cinc-cents fulls, dividits en dos volums, parlant de la no presència del so en totes les seves variants. No era un repte fàcil, però se'n va sortir magistralment. Va crear escola.

Molta gent no li dóna importància al silenci, però considero que en té moltíssima. Sinó, que els preguntin, per exemple, a les persones que no poden viure per culpa del soroll que fan els seus veïns o per la música dels locals d'oci nocturn que hi ha al seu voltant. És un tema que em fa molta 'gràcia', perquè els que fan gresca sense pensar en els altres són els mateixos que es queixen quan, en d'altres circumstàncies, no els deixar descansar a ells. Tan complicat és pensar en la repercussió dels nostres actes? Tothom té dret a passar-s'ho bé però, abans, cal tenir en compte si perjudica a terceres persones. És de sentit comú, de tenir una mínima educació.

De silencis n'hi ha de molts tipus i tots són importantíssims. Pot semblar una gran contradicció, però un silenci ens pot 'dir' moltes coses. Si tu li preguntes a una persona si t'estima i no et contesta, prepara't. No podem assegurar al cent per cent que la no resposta sigui sinònim de negació però, en aquest cas, el silenci no es massa esperançador. També pot dennotar reflexió, és veritat, però quan saps que estimes algú no escatimes temps ni paraules. Suposo que estareu d'acord, no?

Globalment, en les relacions personals el silenci incomoda. Hi ha persones que són incapaces d'estar callades cinc segons. Per a elles, qualsevol pausa es fa eterna i l'omplen amb les primeres paraules que els vénen al cap. Poden arribar a repetir expressions com 'Què tal?', 'Cóm estàs?', 'Tot bé?' o un simple 'eiii' un munt de vegades. No se n'adonen, ho fan inconscientment, però estar clar que els aterra el silenci. Hi ha uns quants entrevistadors, com Jesús Quintero, que fan servir pauses eternes per descentrar al convidat. L'objectiu és que se senti violent i que, per cobrir un silenci, digui alguna cosa que inicialment no tenia intenció de deixar anar.

El silenci és clau en la reflexió i, encara més, en la meditació. El necessitem per centrar-nos en nosaltres mateixos i intentar aillar-nos momentàniament de tot el que ens envolta. De tant en tant, és bo aturar-se cinc minuts (amb cinc minuts n'hi ha prou) i preguntar-nos si anem o no pel bon camí. Parlar és vital, si ho féssim més sovint tots tindríem menys problemes, és veritat, però també s'ha de saber callar quan toca. Jo tenia un tiet que no deia massa coses, però que quan obria la boca sempre era per explicar alguna cosa interessant. Un dia li vaig preguntar, Jaume, Per què normalment no parles? La seva resposta va ser contundent: 'Prefereixo escoltar i aprendre'. Contundent i precís.

Tampoc no ens podem oblidar d'altres silencis, com el del cor, entre batec i batec; el musical, interval sense instruments ni cant; o l'administratiu. És a dir, que no hi ha notícies sobre una petició o un recurs en tràmit. Ara que, a vegades, i com diuen els anglesos, 'no news, good news'. Psss!

Coses: Felicitat i patiment

A voltes amb la felicitat? Sí, ja ho sé; és un tema recorrent (no un tòpic, si us plau!) des que es va inaugurar aquest blog, el 31 d'octubre de l'any passat. Diuen que un parla d'allò que no té, però no puc estar-hi d'acord. Friedrich Nietzsche, filòsof alemany, explicava que 'No es pot gaudir de la felicitat veritable sense haver patit abans'. Sembla lògic, no? Com pots valorar un sentiment si l'has tingut sempre al teu costat? Nietzsche va haver de deixar de donar classes amb 35 anys, pràcticament cec, amb fortes migranyes i atacs estomacals. Tot i això va poder seguir escrivint, convertint-se en un dels filòsofs més determinants del segle XIX. Nietzsche sabia de què parlava quan es referia a la felicitat i al patiment. Gaudia quan podia, pensant que no sempre ho podria fer.

L'altre dia un amic em deia que el seu pare era professor de ioga i que fa un temps li havia dit que aquest conjunt de disciplines que ens ha regalat l'hinduisme és perillosa. Segons ell, potencia l'egoisme de l'individu i l'allunya de la realitat. Fins i tot va sortir la paraula 'secta'. No ho entenc. Per començar, un professor ha de creure cegament en la disciplina que promou. Com pots ensenyar si no hi creus? Què aprendran els seus alumnes, que han confiat en ell cegament? M'imagino que, com en tot, s'ha de saber no caure en els excessos ni en els fanatismes, però res més. En una vida com la nostra, competitiva al màxim, hem de tenir un espai per a nosaltres mateixos, per relaxar-nos, per pensar una mica. I si d'això se'n deu ser esgoista, vull continuar sent-ho. Qui parla de ioga, parla de qualsevol art marcial o d'altres activitats que ens agradin i ens facin gaudir individualment. Una estoneta 'lliure' cada dia o cada setmana, no tota la vida. Ben repartit, hi ha temps per a tothom.

Vull enllaçar aquesta conversa sobre el ioga amb la suposada necessitat d'estar ocupats per estar millor amb nosaltres mateixos. Diuen que quantes més coses tenim al cap, millor funcionem. Sempre se'ns ha comentat que el subconscient ens domina i, augmentant la nostra activitat creativa, intentem tornar-li la pilota. Llavors és la raó qui intenta dominar-lo a 'ell'. Així de senzill i de complicat. Sí que és veritat que, generalment, els dubtes apareixen quan no fas res, quan més bé i relaxat estàs. Per aquest motiu, considero que és bo marcar-se objectius, etapes per anar cobrint a poc a poc. Per començar petits reptes, que poden anar creixent amb el temps. Sense pressa, però sense pausa.

Hi ha un llibre 'El poder de l'ara' (un camí cap a la realització espiritual) que em va impactar positivament. Segons el seu autor, Eckhart Tolle, hem de saber generar energia positiva. A vegades, hem de saber 'rendir-nos', 'abandonar-nos' segons el ioga. Tan rendiment com abandó no són paraules de caràcter negatiu, encara que, inicialment, ho sembli. Davant d'una situació desagradable (a la feina, en l'amor, en l'amistat) tenim tres possibilitats. Queixar-nos obertament, un dia i un altre (generant negativitat), intentar canviar la situació (si és que realment és possible) o acceptar les coses com són: és a dir, rendir-nos. Acceptem les coses com són i esperem el nostre moment, que acabarà arribant... o no! Per exemple, si una persona no està còmoda en la seva feina, ha parlat amb el seu cap i no l'ha convençut perquè canviï res, té dues opcions: marxar de l'empresa o saber extreure les coses positives d'allò que està fent i potenciar-les. Rendir-se positivament. No és fàcil, però acaba funcionant. Ho deia Nietzsche, patir per caminar cap a la felicitat.

Comentari: 'Clerks II'. Nota: 7'7

Més canalla que la primera

2006 / Estats Units / Comèdia / 97 minuts / Director: Kevin Smith / Intèrprets: Brian O'Halloran, Jeff Anderson, Rosario Dawson, Jason Mewes, Kevin Smith, Trevor Fehrman, Ben Affleck / Dante Hicks i Randal Graves, amics inseparables, treballen en un restaurant de menjar ràpid després de cremar-se la Botiga de New Jersey on despatxaven.

Celebro la 'tornada' del veritable Kevin Smith. L'espera ha estat llarga, però crec que ha valgut la pena esperar. Després de dues experiències molt vulgars ('Una chica de Jersey' i 'Jay y Bob el silencioso contraatacan'), el director nord-americà ha tornat amb molta força. 'Clerks II' no és un 'remake'; és la continuació de la primera part... dotze anys després. Per començar, ens expliquen (amb imatges en blanc i negre, per lligar amb la primera pel·lícula) que la botiga on treballen els nostres dos protagonistes s'ha cremat. En Randall, despistat com ningú, es va deixar la cafetera en marxa i van haver de tancar.

Ja en color, un i altre treballen en un establiment de menjar ràpid. Si existís, no hauríem d'anar-hi mai, perquè treballen sense cap tipus de control higiènic. En principi, és l'últim dia de feina de Dante, que està a punt de casar-se. Els pares de la seva xicota els hi regalen la casa, a més de col·locarlo a ell al capdavant d'un túnel de rentat de cotxes. Com l'escriptor de la 'Divina Comèdia', el Dante de 'Clerks II' també dubte. Creia que tenia clar el concepte d'amor ideal i casi místic, però comença a dubtar. Quan ja estava decidit a marxar, el seu amic i una impressionant Rosario Dawson (quina gran aportació la seva) li demostren que, a voltes, no és tan fàcil desfullar la margarita.

'Clerks II' té un humor brutal, superant fins i tot el de la primera part. És veritat que en alguns moments és massa escatològic, amb moltes expressions malsonants (la majoria de caire sexual), però no pots parar de riure. En Dante i en Randall fan una interpretació estel·lar, igual que l'ajudant de cuina, un 'friqui' amant dels 'transformers' i de la triologia del 'señor de los anillos'. Pel·lícula fresca i molt ben ambientada en què Jay y Bob el silencioso (interpretat pel propi Kevin Smith) tornen a brillar amb força. Són personatges per deu minuts, secundaris, que no aguanten com a principals, com va quedar clar a 'Jay y Bob el silencioso contraatacan'. Nou 'cameo' de Ben Affleck que, en part, va tocar el cel gràcies a 'Dogma', estrenada pel mateix equip l'any 99.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)
El número que ha de servir de comiat de solter d'en Dante, entre un home vestit de cuir i un ase, és espectacularment divertit. La cara de tots quan veuen que no és una dona qui ha de fer sexe amb l'animal és brutal. El final, amb els dos protagonistes comprant i restaurant la botiga de barri que s'havia cremat, és impagable. Felicitats, Kevin Smith, has recuperat la línia perduda!

Comentari: 'Tiempos de gloria'. Nota: 7'9

Tot per la dignitat

1989: 3 Óscar: millor actor secundari (Denzel Washington), fotografia i so + 5 nominacions (entre les quals hi havia el millor montatge i la millor direcció artística / Estats Units / Drama / 118 minuts / Director: Edward Zwick / Intèrprets: Matthew Broderick, Denzel Washington, Cary Elwes, Morgan Freeman, Jane Alexander, Bob Gunton / 1861-1865. Nordamerica viu la Guerra de Secessió que va enfrontar l'exèrcit confederat amb les tropes de la Unió. Per primer cop, es va deixar combatre als homes d'ascendència africana. Ho fan aplegats en el regiment '54' de Massachusetts, que va destacar per tenir un valor sense límits.

IM-PRES-SIO-NANT. No hi ha una paraula més adient per qualificar el trebal de Denzel Washington a 'Tiempos de gloria'. L'actor de Nova Iork, que va guanyar l'Òscar al millor actor secundari, estava més que merescut. Per mi, és l'actuació més complerta de la seva carrera, tot i que considero que ell sempre està a un gran nivell. Al seu costat, Matthew Broderick queda en un discret segon pla, tot i que tampoc fa un mal paper. També destaca un esplèndid Morgan Freeman, sobre qui recau una bona part de l’acció.

Americana al màxim i antiracista. D'aquesta manera podríem definir globalment la pel·lícula, que ens explica l'ascens meteòric d'un coronel (promocionat per la seva influent família) i la necessitat dels camperols negres per sentir-se importants i poder lluitar en la guerra de secessió. Fins llavors, mai havien estat acceptats en l'exèrcit. El destí d'uns i altres es troba i el coronel Robert Gould reuneix els homes d'ascendència africana en l'anomenat regiment '54', l'únic format per negres. Tots ells deixen enrere un passat d'esclaus per lluitar pel seu país. Les seves vivències abans i durant la batalla formen el cos principal de la pel·lícula, on també es denuncia la corrupció que hi ha entre els militars de major rang.

'Tiempos de gloria' és una pel·lícula amb una ambientació espectacular, amb escenes d'acció molt ben rodades, sense escatimar ni en recursos ni en extres. Musicalment també està a un gran nivell, destacant la 'missa cantada' que improvitzen els soldats abans de l’atac final. El '54', a qui inicialment no deixaven entrar en combat -només havia de participar en missions logístiques-, va passar a la història per la seva valentia. Es van presentar voluntaris en un atac que podríem qualificar de suicida, perquè crec que tots tenien clar que no se'n sortirien.

Coses: No m'agraden els tòpics

Sé que cada dia és més difícil ser original escrivint però, com a mínim, s'ha d'intentar. No pot ser que les informacions continuin inundades de tòpics, com si les cròniques estiguessin fetes en una plantilla preestablerta i només es canviessin quatre dades, per actualitzar-la convenientment quan és necessari. La premsa esportiva n'és un clar exemple, tot i que cada cop són més els periodistes que intenten desmarcar-se de l'estil oxidat i avorrit dels últims anys. És veritat que les declaracions dels esportites tampoc no ajuden massa, però cal fer un esforç per dignificar el periodistme esportiu i posar-lo al mateix nivell que l'econòmic, el polític o el cultural, per citar tres exemples. No podem oblidar que el diari més llegit a Espanya és el 'Marca', amb la qual cosa queda clar que aquest tipus d'informació interessa, encara que molts professionals intentin arraconar-la. "El que sirve, sirve; y el que no, a deportes". És una frase habitual a les redaccions dels diaris. Cal esborrar-la immediatament del diccionari popular, igual que els tòpics que ens envaeixen sense pietat.

Si sou seguidors de la premsa escrita, no us seran estranyes frases com 'el Barça sortirà a guanyar', 'el Sevilla jugarà a l'infern grec', 'el partit d'aquest cap de setmana és molt difícil', 'el futbol és així', 'el Madrid té un peu a les semifinals de la Champions', 'els jugadors posaran tota la carn a la graella' o 'estem a punt de guanyar la lliga, però no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat'. Són només 7 frases, però en podria seguir escrivint fins que es fes de nit i es tornés a fer de dia. El filó és inesgotable. Analitzem-les, crec que pot ser força interessant.

'El Barça sortirà a guanyar'. És lògic, no? Hi ha algú que jugui a perdre? Si un equip juga a perdre sí que és notícia; si juga a guanyar, no. Per tant, és una frase sense cap sentit, tot i que ha estat feta servir un milió de vegades. És veritat que alguns camps tenen ambients molt carregats, especialment a Grècia i a Turquia. Ara, entre un ambient carregat i la definició d'infern (perquè si existeix jo no hi he estat) hi ha molta diferència. Per què cada cop que un equip espanyol de qualsevol esport juga en un camp grec es parla d'infern? Serà així fins que s'acabi la humanitat? 'El partit d'aquest cap de setmana és molt difícil'. O no. El paper de la premsa esportiva és fer de vident? Quants partits dels anomenats difícils s'han acabat guanyant? I quants de fàcils s'han acabat perdent? Si sabem els resultats dels esdeveniments esportius abans que els juguin, perquè no els suspenem directament.

Més tòpics: 'El Madrid té un peu a les semifinals de la Champions'. Per què un peu? Està classificat per alguna cosa és tenir-hi un peu ficat? I per què no un braç?... O una orella? Hem de fer servir aquesta expressió perquè algú se la va inventar a la prehistòria periodística? Mig classificat igual a un peu; classificat, els dos. 'Els jugadors posaran tota la carn a la graella'. Aquesta és divertida. És que els partits es juguen en una cuina? Els jugadors són xefs? Tinc clar que qui escriu això vol dir que els jugadors s'esforçaran al màxim. Però és el més normal, no? Per això cobren, i força, perquè no dir-ho. El mateix amb un altre dels grans tòpics del món de l'esport: 'El futbol és així'. Clar perquè si fos d'una altra manera no seria futbol i potser parlaríem de bàsquet o de petanca. 'No es pot dir blat fins que està al sac i ben lligat'. El blat és el blat, estigui o no estigui al sac; però vaja tampoc tinc la intenció de criticar la cultura popular i la seva saviesa. Comento tot això perquè en tinc ganes, no per donar classes a ningú, que quedi clar. Jo sóc el primer que encara que tinc moltes coses per aprendre, moltíssimes, diria jo. Mai se'n sap prou de res.

El periodisme esportiu està ple de tòpics i d'incoherències, però el periodisme polític i d'altres àmbits tampoc se n'escapen. Que no es facin il·lusions els professionals que s'hi dediquen. Per què quan parlen d'eleccions parlen de la festa de la democràcia? És una evidència. Es fan eleccions perquè hi ha democràcia; en cas contrari no se'n farien. Votem perquè ens ho mereixem i els nostres avantpassats van lluitar per aconseguir-ho. D'aquí a ser una festa... Per què el dia del sorteig de la rifa de Nadal acaba sent el dia mundial de la salut? Tothom compra bitllets compulsivament, perquè és costum, però quan no toca la majoria deixa anar alguna cosa que seria més o menys així: 'no passa res, mentre hi hagi salut'. És el mateix que passa qualsevol dia d'eleccions: Sigui quin sigui el resultat, tothom acaba guanyant. Doncs, felicitats a tots... i bon any 2007!

Coses: Polèmica inexistent

N'estic fart, de la polèmica del català. Ens agradi o no, Catalunya és bilingüe i als castellans ni se'ls persegueix ni se'ls ha perseguit mai. És més, considero que continua sent més fàcil sobreviure un dia sencer parlant només en castellà que només en català. Normalment, qui parla català no té cap problema per passar-se al castellà si l'interlocutor li ho demana. En canvi, hi ha persones que porten un grapat d'anys a Catalunya i continuen negant-se a parlar en català; a l'administració, sense anar més lluny. Això és així i qui pensi el contrari que ho demostri amb fets, no amb acusacions gratuïtes. Jo sempre he viscut a Catalunya i sé quina és la realitat social del nostre país. Molts dels que ens critiquen des de fora no en tenen ni idea. Qualsevol persona que viatgi i tingui un mínim de sentit comú ho sap. Hi ha massa gent que mai no ha sortit de casa i es deixa entabanar per qualsevol intoxicador. Aquest és el problema. I no penso parlar de cap polític, ni de cap mitjà de comunicació per no fer-los publicitat. Crec que tothom té clar quins son els principals enemics de Catalunya.

Diuen que les paraules se les emporta el vent i, per tant, és millor demostrar les coses amb fets. Jo tinc un fill de cinc anys, estudia en català, parla en català i, encara que algú li sembli estrany, us asseguro que també es defensa en castellà. Castellà i no 'español' com li diuen a una bona part d'Espanya. On ha après el castellà? Doncs, a l'escola i al carrer. El castellà és present a tot arreu, en tots els àmbits i, lògicament, te n'acabes impregnant, encara que no vulguis. En el meu cas sí que vull perquè, com diuen els castellans, 'el saber no ocupa lugar'.

Jo tinc familia a Madrid i aquest Nadal han estat amb nosaltres per passar les festes junts. El meu cosí, que va néixer el mateix dia que jo (ens portem quatre o cinc hores) té dues filles, de set i nou anys. Lògicament, cap de les dues parla català. Això, però, no ha estat cap impediment perquè s'entenguessin i juguessin amb el meu fill sense cap problema. A estones ell parlava en castellà, deixant anar perles com “¿tu te has demanado esto para los reyes?” i a voltes en català, segons li sortís en aquell moment. Res d’estratègies, res de planificació, només normalitat. En tots dos casos, les nenes el van entendre sense cap problema; i a l'inrevés. És més, elles van marxar 'xapurrejant' català i això que només van estar a Catalunya poc més d'una setmana. Els nens encara no estan intoxicats políticament i, sense condicionants externs, la polèmica de la llengua s'esvaeix. Senzillament, no existeix.

Si els nens s'entenen parlant en català i en castellà alhora, buscant els punts en comú i no les divergències, com s'explica que diguin que els grans no en siguem capaços? Jo crec que la majoria dels catalans donem totes les facilitats del món, potser fins i tot massa, i que si els que vénen de fora volen, l'enteniment entre uns i altres és total. Quan jo era petit, vaig coincidir a classe amb un company de Toledo (que no sabia ni una paraula de català) i es va integrar sense cap problema. És més, ell aprovava l'assignatura de català (que va aprendre com si fos una llengua estrangera més) i molts dels nostres companys, nascuts a Catalunya, suspenien. On és el problema?

Tenint en compte tot això, demostrat amb fets, m'indigna que es digui que els catalans perseguim el castellà i els castellans. Queda clar que es tracta d'una campanya orquestrada, des de diversos punts d'Espanya, per desacreditar-nos i enfrontar-nos amb la resta de l'estat. Envejes i més envejes, amb rerefons polítics que donen peu a tot un seguit de missatges radicals que, per desgràcia, encara es creu massa gent. Personatges 'carpetovetónicos' més propis de 'Cuéntame' que de la societat actual. I és que tothom que ha viatjat a Catalunya sap que pot parlar en castellà sense problemes. Un dia em van dir que un senyor de Burgos va arribar a l'Aeroport del Prat i que, com que ningú l'entenia, va fer mitja volta i va tornar cap a casa. Això no s'ho creu ningú. Barcelona és una ciutat turística i cada dia arriben milers d’estrangers que, com és normal, no saben parlar català. A tots se'ls entén.

No és un problema lingüístic; és un problema de cultura, d'haver viatjat, de conèixer món, de saber interpretar les notícies que llegim, veiem o escoltem. Ja fa uns anys, en un viatge a Guadarrama (a la sierra madrileña), una nena que ens va veure a la meva germana i a mi li va dir a la seva mare; “mira catalanes; y son iguales que nosotros”. Com havíem de ser? Verds i amb un ull al mig del front? Amb trompetes a les orelles? La nena no havia sortit mai del seu poble i els seus pares m'imagino que tampoc. Aquí està la base del problema: una manca de cultura evident i un 'seguidisme' cec, i a vegades voluntari, d'alguns 'comunicadors' embogits. La polèmica del català existeix, però no està justificada.

Comentari 'Happy Feet' (Rompiendo el hielo). Nota: 6

La gran revolució

2006 / Austràlia / 98 minuts / Animació. Comèdia / Director: George Miller / Ens explica la història d'una comunitat de pingüins que viuen a l'Antàrtida. Per declarar-se a la seva parella, els mascles han de cantar una cançó d'amor a la famella. És l'única manera. Un d'ells, fill de dos grans solistes, té un gran problema: encara que s'esforça, no sap cantar. És un gran ballarí de claqué però, de moment, amb això no en té prou.

'Happy Feet' és una bona pel·lícula, sobretot musicalment, amb un gran repertori i unes veus fantàstiques. La càmara es mou en tot moment, donant-li una bona dosi d'hiperrealisme. M'imagino que el gran objectiu del director és explicar-nos que no podem excloure ningú pel fet de ser diferent i que tothom té el dret d'actuar com vulgui, sempre que no acabi perjudicant als altres. Res de nou, és veritat, però acaba impactant.

Mumble no sap cantar, però supleix aquesta mancança ballant claqué; i de quina manera! La comunitat de pingüins no accepta que sigui diferent i l'acaba fent fora. Ell no se n'avergonyeix de com és, encara menys quan coneix uns altres pingüins, d'un tamany més petit que el seu, que l'accepten sense condicions. Més que acceptar-lo, l'idolatren perquè entenen que és original i balla com ningú. Aquests pingüins són sud-americans, si fem cas de com parlen. Aquí hi ha un segon missatge. Els de casa no l'entenen, començant pel seu pare, tot el contrari que els de fora. La mare sempre és la mare.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel•lícula)

En Mumble confia en les seves posibilitats i, poc a poc, la seva passió pel claqué (com podria ser per qualsevol altra cosa) s'extén. Al final, fins i tot els més vells i estrictes de la comunitat de pingüins acaben canviant-se de jaqueta... encara que sigui per obligació. La Gloria, que acaba convertint-se en la seva xicota, decideix seguir-lo molt abans.

La pel·lícula té un clar missatge ecologista des del primer moment, però crec que en els últims minuts acaba sent excessiu. No pel que diu, que hi estic d'acord, sinó per com ens fan arribar la informació. De manera directa, sense embuts, amb rudesa, aprofitant l'aparició dels humans, inèdits fins el moment. Els pingüins continuen sent de dibuixos animats, però les persones són reals. A partir d'aquí, tot es converteix en un publireportatge a favor dels pingüins i en contra dels humans, que no respecten la natura ni les altres espècies. Les cançons, les declaracions d'amor... el millor de la pel·lícula ja no existeix. Tot ha estat un preàmbul d'un missatge que podria haver signat Greenpeace.

Comentari 'Llamando a las puertas del cielo'. Nota: 6

En busca d'una segona oportunitat

2005 / Estats Units / Drama. Road Movie / 122 minuts / Director: Wim Wenders / Intèrprets: Sam Shepard, Jessica Lange, Tim Roth, Sarah Polley, Gabriel Mann, Fairuza Balk, Eva Marie Saint / Howard Spence (Shepard) és una estrella de cinema vinguda a menys. La seva especialitat són les pel·lícules de l'oest. Un dia marxa d'un rodatge perquè n'està fart de tot el que creia que el feia feliç (èxit, dones, drogues, alcohol...) i emprèn un viatge per conèixer un fill que desconeixia tenir. No sap que està a punt de canviar-li la vida.

Reconec que no sé ben bé què, però a 'Llamando a las puertas del cielo' li falta alguna cosa. Potser és que Sam Shepard no transmet suficientment la desesperació que pateix el seu personatge. Ha fracassat en la vida, i ho sap, però no ens acaba de donar aquesta sensació. La resta és més que correcte. Jessica Lange brilla com sempre, igual que Sarah Polley, a qui crec que estan encasellant en papers massa tristos ('Mi vida sin mí' i 'La vida secreta de las palabras', per exemple). Tinc ganes de veure-la en un paper diferent. Tim Roth dóna un punt d'estranyesa, fent el paper del maniàtic agent d'assegurances que busca a Howard Spence per tornar-lo al rodatge del qual s'ha escapat.

La pel·lícula és lenta, com els moviments de Sam Shepard. Però penso que és una lentitud premeditada, per intentar fer un salt cap al passat, cap a l'Amèrica profunda. Silencis llargs, locals buits, cotxes vells, gent asseguda als llocs amb l'únic objectiu de veure passar els dies... Una ambientació depriment pel 'viatge iniciàtic' de Howard Spence, que vol deixar enrere una vida plena d'excessos per intentar trobar la seva familia. Mai es tard per canviar.

A 'Llamando a las puertas del cielo', Howard Spence va a veure a la seva mare després de trenta anys de no fer-ho. Ella li explica que, temps enrere, una dona l'havia trucada per preguntar-li on era. Volia comunicar-li oficialment que havia tingut un fill. Després de superar el cop inicial, Spence se'n va a buscar-lo. La relació amb la mare i amb el noi no serà fàcil. Han passat massa anys.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

L'Spence se'n va a veure el seu fill i, paral·lelament, descobreix que també té una filla, aquesta amb una altra dona, que tot just acaba de morir. Inicialment, el noi, que fa de cantant, no vol saber res del seu pare; la noia, sí. En Howard pasa de 'No vengan llamando', que és el cartell que penja a la porta de la seva caravana en el rodatge, a 'Llamando las puertas del cielo', un crit desesperat per recuperar el temps perdut. Al final, l'Spence s'acomiada dels seus fills, suposo que momentàniament, i se'n va per acabar la pel·lícula. Després d'un gir inesperat, el final de la seva vida encara és una incògnita.