Comentari: 'Apocalypto'. Nota: 7'5

Córrer és de covards?

2006 / Estats Units / 136 minuts / Acció – Drama / Director: Mel Gibson / Intèrprets: Gerardo Taracena, Raoul Trujillo, Dalia Hernandez, Rudy Youngblood / L’existència d’un poble maia és idíl·lica fins que és interrompuda violentament per una força invasora brutal. Pràcticament no hi ha supervivents. Els únics a qui no assassinen sense pietat són alguns homes capturats per ser sacrificats a la ciutat. Un d’ells se salva quasi per casualitat i emprèn una fugida a contrarellotge. Intenta vèncer als opressors i a la por que, lògicament, l’acompanya en tot moment. El seu objectiu és tornar a casa i salvar a la seva dona embarassada i al seu fill, refugiats en una cova de la qual no poden sortir sols.

No suporto Mel Gibson, sobretot en el seu vessant d’actor. És una declaració de principis. S’ha de reconèixer, però, que té molta vista; especialment quan dirigeix. ‘Bravehart’ (1995) va guanyar cinc Òscars, ‘La pasión de Cristo’ (2004) no va deixar indiferent ningú i ‘Apocalypto’ (2006) és una pel·lícula visualment brillant. Com escrivia Stephen Hunter al ‘Washington Post’, ‘Gibson no és un pensador profund, però és un crac explicant històries’. Just a la fusta. És la millor manera de definir la seva feina.

Des d’un punt de vista argumental, ‘Apocalypto’ és fluixa i inconnexa, però enganxa des del primer moment. I molt, la veritat. Podríem dir que és una versió molt millorada del ‘Depredador’ (1987) de John McTiernan, que va tenir Arnold Schwarzenegger com a protagonista. Tres quartes parts de la pel·lícula passen al bosc, on en Jaguar Paw corre i corre, quasi sense esma, en una lluita a cara o creu contra la mort. Per sortir-ne victoriós, ha de deixar la por de banda, com va recomanar-li el seu pare abans de morir. Ha de córrer sense deixar de pensar. De fet, és vital per idear plans i trampes per anar eliminant perseguidors, sempre que sigui possible.

La fotografia de Dean Semler és espectacular, igual que la majoria de moviments de càmera. Els travellings per dins de la selva, seguint tots i cadascun dels moviments del protagonista, fan que la persecució mai es faci llarga; més aviat tot el contrari. Tens la sensació de veure-ho tot des d’una posició privilegiada, quasi participant de l’acció. Imatges amb molta força i vivacitat. Hi ha qui creu que Gibson abusa dels primer pla, sobretot en les imatges de violència, fins el punt de apropar-les a un estil excessivament ‘gore’. Jo crec que estan en la línia de la pel·lícula i que, per tant, no són gratuïtes. Estan en consonància amb la resta.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

Els regnes maies van dominar Amèrica al llarg de més de mil anys. Van construir grans ciutats, en les quals van aixecar piràmides que encara avui es desconeix com es van fer. És un dels grans misteris de la humanitat. Els maies eren una societat molt avançada, reponsable d’extraordinaris descobriments culturals i científics. A ‘Apocalypto’ es veu la diferència entre els maies rurals (que viuen en una felicitat màxima, tot i les seves carències) i els de la ciutat, corrumputs i rendits a un Déu a qui intenten fer content amb sacrificis humans. Uns sacrificis que, a falta d’altres coses, és un espectacle de masses. Que trist!

Els maies que no moren en l’atac invasor són sacrificats. Tots menys un petit grup, que acaba sent el juguet de quatre malalts que, després de deixar-los escapar, els fan servir de diana. Un eclipsi de sol els havia salvat d’una mort segura, que arriba cinc minuts després; i d’igual o pitjor manera. En Jaguar Paw s’escapa i demostra que, amb intel·ligència (i l’habitual mala punteria dels dolents) tot és possible. Fins i tot trobar la dona i el fill vius mil anys després d’haver-los deixat en una cova subterrània. Parlant de dolents, he de dir que n’hi ha un que fa molta ràbia; és a dir, que fa un gran paper. La pel·lícula t’entra com un verí, tot i la seva falta de rigor històric.

Ja salvat, amb la família reunida, en Jaguar Pawe arriba a la platja. Allà veuen tres caravel•les a la platja. I la dona li diu...

-Anem amb ells?
-No, no, millor començar una nova vida en un altre lloc

Tant córrer per acabar en mans dels espanyols, que arriben amb la creu en una mà i l’escopeta a l’altra. Com diria aquell, ‘Sorpresas te da la vida’.

Comentari: 'Piratas del caribe 3': (En el fin del mundo). Nota: 7

Quan s’estrenarà la quarta?

2007 / Estats Units / 168 minuts / Aventures / Director: Gore Verbinski / Intèrprets: Johnny Depp, Orlando Bloom, Keira Knightley, Geoffrey Rush, Jonathan Pryce, Bill Nighy, Chow Yun-Fat / Will Turner (Orlando Bloom) i Elizabeth Swann (Keira Knightley) s’han aliat amb el capità Barbosa (Geoffrey Rush) per intentar alliberar al capità Jack Sparrow (Johnny Depp), en deute etern amb Davy Jones. Per aconseguir-ho, es dirigeixen cap a Singapur, on esperen trobar la col·laboració d’un perillós pirata xinès. Paral·lelament, l’’Holandés Errante’, ara sota la ‘Compañía de las Índias Orientales, continua dominant els Sets Mars. Ha arribat el moment de la veritat: tothom ha d’escollir bàndol per afrontar la batalla final. Les vides de tots ells i de la pirateria clàssica penja d’un fil...

Em va agradar ‘Piratas del Caribe 3 (En el fin del Mundo)’. Ho reconec. Passa alguna cosa? A mí també m’apassiona el cinema d’autor, les pel·lícules orientals, les alemanyes, però s’ha de saber valorar tot amb una certa mesura, sense condicionants externs ni prejucidis. Estar tres hores assegut al cinema sense moure’s ni mirar el rellotge no és fàcil; i Gore Verbinski ho aconsegueix. No tinc massa fresques les dues primeres parts de la saga (evito dir trilogia, perquè també hi haurà un quart capítol), però m’arriscaria a dir que aquesta té més de la primera que de la segona. Hi ha interessants escenes de lluita i un humor molt particular. Tampoc no podem deixar de banda l’estelar intervenció de Keith Richards, el guitarrista dels ‘Rolling Stones’.

Visualment, ‘Piratas 3’ és molt gran, amb uns esfectes especials extraordinaris. La batalla final, amb abordatge inclòs, està a l’alçada de ‘Master and Commander’ (2003). La música, el so i la fotografia també són bons, creant un embolcall suggerent. La pel·lícula és un ‘divertimento’, res més. És allò de passar-s’ho bé sense preguntar-se massa coses. Els nens (i els que no ho som tant) ens agraden els pirates, i els de la Disney, més llestos que la gana, han trobat un filó inesgotable. ‘Piratas 3’ és cinema comercial, de crispetes, d’aquell que no necessita presentació. Només cal estrenar la pel·lícula; l’èxit està assegurat. La factoria Disney, ancorada en el cinema infantil –sense rumb ni idees- aquí ha estat molt encertada. S’ha de reconèixer.

Quin ‘plus’ aporta ‘En el fin del Mundo’ respecte les dues primeres parts? Doncs l’humor paranoic que envolta al personatge de Johnny Deep, el capità Jack Sparrow, més embogit que en les anteriors. En part és lògic, perquè en aquesta... està mort! En alguns moments, i salvant les distàncies (molt llargues, que ningú s’empipi), la interpretació d’aquest carismàtic pirata m’ha fet pensar en els guions de Charlie Kaufman, pare d’obres d’art com ‘Olvídate de mí’(2004), ‘Adaptation’ (2003) o ‘Cómo ser John Malkovic’ (1999). Tres exemples: una presó i un vaixell ple de Jack Sparrow i ell mateix parlant amb dos Sparrow petitons, exemplificant allò de l'angelet bo i del dimoniet dolent. Tot molt ric visualment, amb fons blancs i colors pastel. Mig realitat, mig somni, a cavall entre el regne dels vius i dels morts.

Johnny Deep et pot agradar molt o decepcionar-te totalment, perquè s’acaba transformant en una caricatura d’ell mateix. Orlando Bloom continua sense enganxar, apàtic com sempre. A ‘Piratas 3’ destaca Keira Knightley (fantàstica a ‘Orgullo y prejuicio’ (2005) i Geoffrey Rush, que l'any 2006 va guanyar l’Òscar per ‘Shine'. La resta de personatges d’aquesta pel·lícula, i aquest és un dels seus grans problemes, són extremadaments plans.

La conversió de dos soldats a pirates, quan fan l’abordatge i perden, és memorable. Passen d’atacar per guanyar a quedar-se amb els veritables vencedors, com aquell qui diu... d’incògnit! Gens real, és veritat, però divertidíssim. Es canvien de roba, s’embruten una mica i, vinga, a cridar com dos pirates més. La reunió dels pirates dels 7 mars, amb l’aparició de Keith Richards, val mitja pel·lícula. El guitarrista fa de pare de Jack Sparrow, amb un look idèntic. És realment impressionant. Omple la pantalla, com quan toca amb els ‘Rollings’. Es comenta que Johnny Deep va exigir que Richards, amb qui ha basat el seu personatge, interpretés al seu pare. Era la seva única condició. El diàleg entre ells impagable. Com a exemple, aquest petit extracte:

Hola, Pare. Cóm està la mare?
Fa anys que és morta.
Vaja... I què t'expliques?

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

L’argument? És el menys important, però vaja, es resumeix fàcilment. Cal rescatar al capità Jack Sparrow, que ja forma part del regne dels morts. I como no, acaben aconseguint-ho, obrint pas a una multimilionària quarta part. Enmig, batalles i més batalles, pirates i més pirates (xinesos, anglesos, francesos...) i la mort de Will Turner, ara al capdavant de l’’Holandés Errrante’. No m'oblido dues històries d’amor: la d’en Will i l’Elizabeth, que es podran veure un dia cada deu anys (quina paciència... o tranquil·litat, qui sap) i la de Davy Jones amb la Deesa. Un ‘tortell’ sense cap ni peus. Però mana l’espectacle i a 'Piratas 3' és molt gran. Res més.

Comentari: 'El perro mongol' (La cueva del perro amarillo). Nota: 7'5

La vida a la Mongòlia rural

2005 / Alemanya / Drama / 90 minuts / Director: Byambasuren Davaa / Intèrprets: Batchuluun Urjindorj, Buyandulam Daramdadi Batchuluun, Nansal Batchuluun, Nansalmaa Batchuluun, Batbayar Batchuluun / Nansal, la filla ‘gran’ d’una família de mongols nòmades, es troba un cadell de gos mentre recull fems per a la seva mare. La nena se’l vol quedar des d’un primer moment, però el seu pare no hi està gens d’acord. Creu que l’animal pot portar-los mala sort, sobretot tenint en compte que potser és descendent dels llops que es mengen les seves ovelles. Li demana que se’l tregui de sobre immediatament, però no li fa cas.

‘El perro mongol’ és un ‘rara avis’ deliciós. Que s’oblidi de veure-la qualsevol amant de l’acció, d’aquells títols farcits d’efectes especials pels quatre costats. Aquest segon projecte de Byambasiren Davaa, després de ‘La historia del camello que llora’ (2003), és visiualment extraordinari. Aquesta directora de Mongolia, que té 36 anys, ens explica com es viu al seu país i els canvis existencials que pateixen els nòmades. ‘El perro mongol’, que és el projecte de final de carrera de Davaa, va ser candidata als Òscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Està protagonitzada per una família sencera de mongols de la part nord-occidental del país; formada pel pare, la mare, dues filles i un fill; tots tres molt petits. Abans de començar a rodar, l’equip tècnic va creure convenient conviure dos mesos amb els Batchuluun, amb l’objectiu que actuessin amb normalitat, com si les càmares no hi fossin. Ells són els principals i únics protagonistes d’aquesta història, acompanyats per un gos a qui batejen com ‘Zochor’.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

‘El perro mongol’ podria ser ben bé un documental. De fet, es tracta d’una reflexió que gira al voltant d’una família nòmada: Amb quins valors i quines creences creixen els nens i les nenes nòmades? Què significa ‘vida moderna’ per a ells? Són preguntes difícils de contestar, sobretot amb un punt de vista occidental. Tinc clar, però, que els Batchuluun tenen tot allò que és absolutament necessari, res més. N’hi ha prou? Potser sí. La mainada juga apilant fems, com si estiguessin fent edificis... aquells que algun dia van veure a la ciutat. Mirar els núvols, intentant descobrir formes animals, i sortir a pasturar amb les ovelles i les cabres són altres de les seves distraccions que, més d’un cop, alhora també son obligacions. La imaginació al poder.

Els nens occidentals ho tenen tot; deixant de valorar moltes coses. Qui no ha sentit algun cop allò de ‘no sé a què jugar...’, un raonament-queixa de nen que, habitualment, acaba indignant als pares. El cap dels Batchuluun se’n va a la ciutat per vendre la pell de dues ovelles assassinades pels llops, la seva principal i única preocupació. Quan torna, porta un caramel a cadascun dels seus tres fills i un petit peluix per compartir, l’única joguina que es veu en tota la pel·lícula. No estan acostumats a rebre regals i, per tant, saben valorar-los. A la mare li porta un petit cassó de plàstic de color verd, que rep amb una gran alegria. Per desconeixement el posa el foc i, lògicament, acaba desfet i inservible. L'altre novetat és una llinterna, per si algun dia és necessària.

Beuen llet, mengen formatge...; tot casolà, perquè els Batchuluun tenen cabres i ovelles, a banda de bous, que fan servir per les tasques de càrrega. La mare renta la roba a mà, fregant-la amb una pedra. Mongolia ha evolucionat, però ells prefereixen seguir vivint com els seus avantpassats, sense luxes i enmig de la natura. L’únic que trenca la seva rutina és l’arribada del gos que es troba la Nansal dins d’una cova. L’’adopta’ des d’un primer moment, mimant-lo com un component més de la família. A Mongolia creuen en la reencarnació amb un vincle directe entre l’home i el gos. De fet, a la pel·lícula expiquen que quan un gos mor se li ha de tallar la cua i posar-li a sobre del cap, just abans d’enterrar-lo. Així, quan torni a néixer serà un home i la cua la portarà al cap. ‘Tot el món mor, però ningú esta mort’.

La moto amb què es trasllada el pare uneix la muntanya on viuen amb la metròpolis. El cavall el fa servir per desplaçaments més curts. La nena gran estudia a la ciutat, internada en un centre del qual només surt a l’estiu. El curs vinent potser tindrà més sort (o no) i viurà a casa d’un tiet, que ha acceptat fer-se’n càrrec. Eduquen a les criatures a la seva manera, però no s’obliden d’escolaritzar-los. A vegades poden semblar una mica despreocupats, quan per exemple la Nansal s’emporta el ramat a pasturar, però el pare és a la ciutat i algú ha de fer-ho. La mare? Si ho fa ella, Qui cuida els dos petits?

L’estiu acaba i la família decideix traslladar-se. Desmunten tot allò que tenen amb molt de compte i ho empaqueten com si fos nou, tot fer fer el viatge (amb un munt de carros estirats per bous) en les millors condicions. El nen petit, d’un parell d’anyets, cau i ningú se n’adona. La Nansal l’havia de vigilar, però està massa pendent del gos. El seu pare l’ha deixat lligat a un pal. Un caçador el recollirà més tard. Quan els voltors ja estan a punt d’envoltar al petit, el gos es deslliga i li salva la vida. Els dubtes del pare desapareixen i, immediatament, en ‘Zochor’ passa a formar part de la família. És el seu premi merescut.

No té res a veure des d’un punt de vista argumental, pero ‘El perro mongol’ et fa reflexionar, com ‘Las tortugas también vuelan’. Són pel·lícules reals, amb grans guions, que t’ajuden a conèixer països llunyans i diferents maneres de viure. En una escena, la mare li diu a la Nansal que obri la mà i estiri els dits al màxim. Arribat em aquest punt li demana que es mossegui el palmell; i no pot, és clar. Si ho proveu, us n'adonareu. Tot això per dir-li que, a voltes, tens moltes coses a tocar que mai podràs aconseguir. Quina gran veritat.

Per què ‘La cueva del perro amarillo’, que és el subtítol de la pel·lícula? Doncs per una llegenda ancestral, segons la qual una noia es va posar malalta per culpa d’un gos groc. Representa que estava enamorada i que el gos no la deixava que es veiés amb el seu xicot amb tranquil·litat. Quan el tanquen en una cova, ella recupera la llibertat... i l’amor. L’única culpa que tenia el gos era estar en un lloc inadequat en el moment inadequat. Pura anècdota.

Comentari: 'Las tortugas también vuelan'. Nota: 7'5

Sobreviure en una guerra inútil

2004 / 'Concha' d'Or al festival de Sant Sebastià / Iraq / 95 minuts / Drama / Director: Bahman Ghobadi / Intèrprets: Avaz Latif, Soran Ebrahim, Hirsh Feyssal, Saddam Hossein Feysal, Abdol Rahman Karim / Els habitants d’un poble del Kurdistan iraquià, a la frontera entre Iran i Turquia, busquen una antena parabòlica desesperadament. Volen estar informats sobre l’imminent atac americà sobre l’Iraq. Estan convençuts que queden poc dies per l’inici de la guerra. Un jove mutilat que es dedica a desactivar mines amb la boca, per després vendre-les, també té clar que la situació es complica per moments. Aquell jove viatja acompanyat de la seva germana petita i del fill d’aquesta, que és cec.

A la majoria dels països d’Occident qui vol una arma de foc l’aconsegueix amb una certa facilitat; i si és amb permís, encara més. L’antena parabòlica està socialitzada, a l’abast de tothom. Si vols uns peixos de colors vas a la botiga i els compres; per una quantitat quasi simbòlica. El mal de queixal se soluciona amb un calmant, que pot trobar-se en qualsevol farmàcia, cas que no en tinguis a casa. Els desplaçaments curts es fan en tren, autobús, cotxe, moto o en bicicleta. Els nens estan obligats a escolaritzar-se... A l’Iraq tot és diferent, encara més els dies previs a l’inici de la guerra amb els Estats Units.

El poble que retrata ‘Las tortugas también vuelan’ només té dues armes per plantar cara als nord-americans... i llogades per tres mesos! Les canvien per un munt de mines antipersones que han recollit els nens, amb els riscos que això comporta per a la seva integritat física, és clar. La necessitat de saber, de conèixer de primer mà, fa que els poble faci una recol·lecta per comprar una antena parabòlica; una per a tothom. Una adquisició sense precedents. Problemes? Uns quants. Primer, que hi ha tot un seguit de canals prohibits per l’Islam, per la música, per l’escassetat de roba... I segon que la gran majoria no entén res, perquè no saben anglès. Però diuen que el més important és la intenció: Volem saber!

Més coses. Un parell o tres de nens petits moren perquè intenten agafar peixos vermells en un llac. Era la il·lusió de la seva vida. Quí els vigilava? Ningú, és clar. Els seus pares tenien coses més importants per fer. El mal de queixal s’intenta combatre fent gàrgares amb benzina. Pastilles, què són? On s’aconsegueixen? Els desplaçaments s’han de fer caminant, gastant sabatilles. Bicicleta n’hi ha una; la del llest del poble. Es tracta d’un noi, batejat com ‘Señor Satélite’, que s’encarrega de subministrar coses als seus veïns; la parabòlica, les armes... Als seus veïns i als de les localitats dels voltants; sempre que ho pugui aconseguir, evidentment.

El ‘Señor Satélite’ és l’ídol dels nens. Donarien la vida per ell. Amb quatre paraules d’anglès, una bici i una capacitat innata per negociar s’ha fet un nom i és respectat per tothom. Així és la vida a l’Iraq. De què ens queixem a Occident? La quadrilla d’en Satélite sembla la ‘botiga dels horrors’: nens sense braços, sense cames... tots ells mutilats com a conseqüència d’alguna errada en el procés de recollida de mines. És el seu ‘modus vivendi’. La pel·lícula és antibel·licista i no se n'amaga. És la seva principal i única bandera.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La ‘família’ a qui vol ajudar en Satélite (i les cometes a família no són casuals) mereix un capítol a banda. El germà gran no té braços. Tot i això continua desactivant mines, ara amb la boca. La petita només té deu anys. Va ser violada quan en tenia set i, com a conseqüència, té un fill de dos. Un fill que ella no reconeix, ja que li recorda un tracte vexatori que mai no oblidarà. Per acabar de tancar aquest cercle de despropòsits, el nen és cec.

En Satélite intenta ajudar aquesta família destrossada. Pares? Ni parlar-ne, suposo que desapareguts en combat; i mai millor dit. La nena està tan desesperada que es passa la pel·lícula intentant suïcidar-se. De fet, no tenim cap dubte que ho aconseguirà. No perquè siguem massa llestos; és que en el primer plànol ja veiem com es deixa caure per un precipici. No pot més. La vida ha estat molt injusta amb ella. Abans, ha lligat al seu fill amb una corda en un peu i l’ha ofegat al llac on, suposadament, hi ha els desitjats peixos vermells. Curiosament, quan els nor-damericans arriben a l'Iraq, un dels nens n'hi porta dos en una bossa al 'Señor Satélite'... a més del braç del monument a Sadam. És el seu primer record de guerra. Amb el temps, valdrà calers, li asseguren.

El millor de ‘Las tortugas también vuelan’ és el seu argument, que té moltíssima força. No hi ha ni efectes especials, ni localitzacions espectaculars ni una musica encisadora. La pel·lícula és tan dura com un cop de puny al fetge. Costa de digerir, però és necessari veure-la: Per saber com s’organitza una guerra inútil, per veure com la pateix la gent innocent, per entendre com es sobreviu sense tenir res; sense present, futur ni quasi gairebé passat. Una recomanació: cal veure-la en versió original. La traducció al castellà és molt fluixa. Perd força i aquesta petita obra mestra es transforma en una pel·lícula més. Les interpretacions dels nens, tots actors no professionals, són molt bones.

D’on surt el títol? No ho tinc clar. Els dos cops que surten tortugues, apareixen a l’aigua; al costat del nen cec. La primera vegada dins d’una galleda i la segona flotant mentre ell s’enfonsa al llac, abans de morir. Representen l’esperança, igual que els peixos de colors? Surar a l’aigua és el mateix que volar. Reflexionem-hi!

Comentari: 'Thai dragon'. Nota: 6

Tony Jaa en estat pur

2005 / Tailàndia / 109 minuts / Acció – Arts marcials / Director: Prachya Pinkaew / Actors: Tony Jaa, Petchtai Wongkamlao, Charlie Yeung, Xing Jing, Johny Nguyen, Nathan Jones, Bongkoj Khongmalai / En Kham viu tranquil·lament en un poble de la Tailàndia rural. La seva vida canvia radicalment quan una banda mafiosa amb base a Austràlia li roba els seus dos elefants. Per ell i el seu pare, són molt més que dos animals, formen part de la família. La seva intenció era regalar-los al rei del seu país, com a signe de devoció. Per recuperar-los, en Kham s’ha de traslladar a Sydney, una terra desconeguda per ell.

Torna el binomi Prachya Pinkaew-Tony Jaa, director i actor principal de ‘Ong Bak’, la pel·lícula que els va donar a conèixer a tots dos. Fins i tot podríem parlar de triangle, perquè també repeteix Petchtai Wongkamlao. A ‘Ong Bak’ era l’amic ‘jeta’ de Tony Jaa; i a ‘Thai Dragon’ el policia simpàtic. Dos papers molt semblants, sens dubte. És la setena pel·lícula de Tony Jaa en els últims set anys; i la vuitena, ‘Ong Bak 2’ ja està en fase de postproducció. Ja vaig dir fa no massa, en el comentari d’’Ong Bak’, que Tony Jaa és un atleta excepcional, un prodigi de la natura. És una mescla entre el gran Bruce Lee i Jackie Chan, amb qui, en aquesta pel·lícula, xoca casualment en un aeroport. Suposo que és una manera graciosa de passar-li el relleu. Són només uns segons, els suficients per a reconeixe’l com a substitut.

‘Thai Dragon’ és una pel·lícula entretinguda, amb alguna semblança amb el cine de Quentin Tarantino. L’escena final, en què Tony Jaa es desfà d’un número incomptable de rivals, és molt similar a la superlluita d’Uma Thurman contra els ’88 maníacs’ al primer volum de Kill Bill. En la pel·lícula nord-americana hi havia braços, cames i caps tallats per donar i per vendre; a la Tailandesa són braços, cames i caps... trencants. És una batalla brutal, amb Tony Jaa posant sobre la taula totes les seves habilitats en els arts marcials, que no són poques. Potser el problema és que ens queden amb això, amb l’envoltori. Hi ha qui diu que el guió es molt profund, que compara la noblesa dels camperols amb el nihilisme de les grans ciutats, però crec que és anar massa enllà. Pot fer-se aquesta lectura, però em dóna la sensació que no és del tot correcte.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

L’argument, profund o no, és senzill. Per la família d’en Kham, els elefants són el seu principal i únic tresor. Com que els hi roben i se’ls emporten a Sydney, ha d’anar a buscar-los. Allà és un foraster, però es farà reconèixer ràpidament. Els cops són la seva targeta de presentació. Però no pica per picar –ell mai comença les baralles-, l’únic que fa és defensar-se. El problema, o no, és que davant seu sempre té gent més ben preparada, amb armes (sempre blanques, no n’hi ha ni una de foc), i en número. Són multituds contra ell, que sempre acaba guanyant, clar.

En Tony Jaa, que en aquesta pel·lícula es diu Kham, és el nen bo, aquell que totes les sogres voldrien per les seves filles. Fort, tendre i se suposa, perquè no queda clar, que intel·ligent. Quan descobreix que han matat l’elefant per fer una espècie d’escultura postmoderna amb els seus ossos, embogeix. A més de la lluita final, em quedo amb l’escena en què s’enfronta a un brasiler que sembla el doble de Ronaldinho Gaúcho. Aquest, però, opta per l’espectacular capoeira en lloc del futbol. Una art marcial elegantíssima, tot i que, en aquest cas, no li serveix de res.

Per acabar, una pregunta: On és el drac? No podien haver-la titulat el protector, com es va estrenar a Tailàndia. Perquè, com a mínim, intenta protegir els elefants. De drac no n’hia ha ni un. M’imagino que el drac és ell. A Orient, la gent poderosa, amb força o diners, a voltes se’ls dóna aquest qualificatiu. Tinc un amic xinès que quan vivia al seu país formava part dels ‘deu dracs’, un conegut grup de joves ben situats. Ve d’aquí el títol? O no?

Comentari: 'Más extraño que la ficción'. 8'1

Vides paral·leles

2006 / Estats Units / 113 minuts / Comèdia – Fantàstic / Director: Marc Forster / Intèrprets: Will Ferrell, Dustin Hoffman, Maggie Gyllenhaal, Emma Thompson, Queen Latifah, Tom Hulce, Linda Hunt, Tony Hale / Una novel·lista (Emma Thompson) intenta acabar la seva darrera obra, potser la millor de la seva carrera. Només té un dubte: com liquidar al seu personatge principal. Vol que sigui creïble. Però quan ja ho té tot decidit apareix un nou problema? El seu personatge, Harod Crick (Will Ferrell), existeix de veritat. Encara que sembli impossible, la seva vida avança al mateix ritme que el llibre, en paral?lel. L’escriptora s’atrevirà a matar-lo? per retrobar l'èxit perdut fa anys

‘Mas extraño que la ficción’ és una delícia. És d’aquelles pel·lícules que tenen alguna cosa més, com ‘Adaptation: El ladrón de orquídeas’ (2002), ‘Cómo ser Jon Malkovich (1999) ’, o ‘Olvídate de mí’ (2004). Va ser començar a veure-la i pensar immediatament en ‘Adaptation’, una dels meus títols de capçalera. El guió l’hauria pogut escriure perfectament Charlie Kaufman, tot i que és de Marc Forster. I per si fos poc, una de les protagonistes femenines de les dues històries és la mateixa: la guapíssima Maggie Gyllenhaal. Aquí dóna vida a la pastissera que rep una inspecció d’hisenda, en la persona de Harod Crick. Will Ferrell, el típic actor de comèdia, està fantàstic, sorprenent a tothom. Després de fiascos com ‘Embrujada’ (2005) o ‘Boad Trip’ (2003), sembla que ha trobat una nova línia, ja iniciada a la ‘Melinda y Melinda’ (2004) de Woody Allen.

Ferrell està molt ben acompanyat per Emma Thompson, sense cap pel·lícula massa interessant des de ‘En el nombre del padre’ (1993). Podríem dir que portava deu anys ‘perduda’, com la novel·lista a qui interpreta. En un moment donat, caminant per un hospital, li pregunten: Quina malaltia té vostè? Falta d’inspiració, assegura. Més clar l'aigua. A la vida real també? Ferrel, Thompson i el gran Dustin Hoffman, que s’està especialitzant en papers d'actor secundari. Lluny queden títols com ‘La cortina de humo’ (1997), Rain man (1998) o l’inoblidable ‘Tootsie’ (1982).

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Veient ‘Más extraño que la ficción’ –excel·lent títol, per cert-, m’he divertit com un nen. Des de la seva presentació, ‘es la historia de un reloj de pulsera’, fins el final, en què un petit bocinet del mateix rellotge li salva la vida al seu propietari... Genial en tots els sentits. En Harod Crick és un inspector d’hisenda amb el suposat caràcter d’un inspector d’hisenda, segons resen els tòpics clar. Segur que n’hi ha de tot tipus, com a totes les professions. En Harod, però, segueix els estereotips: Fred, calculador, maniàtic, solitari... i amant dels números i de l’estadística. A la pel·lícula, les xifres apareixen sobreposades a la pantalla en tot un seguit de desplegables molt visuals. Un efecte esplèndid i molt curiós.

En Harod creia que era feliç; fins que un dia descobreix que li ressona una veu dins del seu cap. Explica exactament què fa en cada moment. És la seva narradora que, entre d’altres coses, li anuncia que morirà. No s’ho pot creure, perquè no és fàcil, però se n’adona ràpidament que ha de trobar-la com sigui. Per aconseguir-ho, visita un peculiar professor de literatura... i natació, personatge interpretat brillantment per Dustin Hoffman. És ell qui intenta saber qui està escrivint la novel·la de la vida d’en Harod. Per començar, li fa tot un seguit de preguntes per descartar gèneres i escriptors.

-Què està fent ara?
-Investigant una pastissera per frau...
-Li cau bé?
-No ho crec, m’ha dit que em folli un peix
-Així descartem les tragèdies. Segur que vostè surt en una comèdia.

Tot i aquesta observació, el professor s’equivoca. En Harod és el personatge d’una tragèdia. A més, la novel·lista sempre mata als seus personatges principals. Al final la troba, però ja és massa tard. Després de deu llargs anys de bloqueig, el llibre ja té final. En Harod no s’atreveix a llegir-lo i li porta al professor perquè ho faci per ell, perquè li doni la seva opinió. Jules Hilbert ho té clar:
és al millor obra de l’escriptora, sense cap mena de dubte. Li sap greu, però no pot tenir cap altre final. Ha d’acceptar morir perquè ella triomfi. Al final, però, l’escriptora, que tampoc no entén res, decideix fer-se enrere i canviar el final. Sap que el llibre no serà tan rodó, però salvarà una vida.

Un nen cau de la bicicleta davant d’un autobús. En Harold salta a la carretera per salvar-lo i l’autobús se l’emporta per davant. Aquesta era la mort que l’escriptora li havia reservat, d’heroi, després de salvar una criatura. Però, al final, i pels motius que tots sabem, el deixa viure. Feliç, sense rellotge... i acompanyat de la pastissera que li canvia la vida... tot i estafar a hisenda. El rellotge que tan l’havia control·lat acaba dins del seu cos, crec que taponant la vena aorta. ‘Más extraño que la ficción’ és un cant a la vida, a la llibertat, a estafar a hisenda si tens un bon motiu, fins i tot. És una pel·lícula fantàstica, on la realitat i la ficció estan separades per una línia molt fina. Com a les nostres vides, no? Encara més des de l’implantació d’internet amb un un menú d’opcions inacabable.

Comentari: 'Cinderella man'. Nota: 8

Segona oportunitat

2006 / Estats Units / 144 minuts / Drama – Boxa / Director: Ron Howard / Intèrprets: Rusell Crowe, Renée Zellweger, Paul Giamatti, Paddy Considine, Bruce McGuill, Connor Price / ‘Cinderella man’, l’home ventafocs, explica la història real de James J. Braddock, un home que després d’haver-se retirat de la boxa, torna als rings durant la Gran Depressió dels Estats Units. Ho fa amb un únic objectiu: alimentar a la seva família. No tenia talent, i una mà esquerra molt ‘tova’, però el seu coratge, sacrifici i dignitat el tornen a posar en la primera pàgina de l’actualitat.

‘Cinderella man’ ha estat una sorpresa agradable. La vaig veure quasi per casualitat (la feien a Canal +) i em va semblar molt bona. És una pel·lícula que va durar molt poc al cinema i que, en els videoclubs, ha passat pràcticament desapercebuda. Una llàstima, perquè està al nivell de clàssics de la boxa com ‘Million dollar baby’ (2001), ‘Toro Salvaje’ (1980) o ‘Rocky’ (1976); i és molt millor que ‘Alí’ (2001) o Huracán Carter (1999).

La clau, un cop més, és l’extraordinadi paper de Rusell Crowe; i ja són molts consecutius. Ha deixat de ser una promesa per transformar-se en una realitat, en una assegurança de vida. ‘L.A. Confidential’ (1997), ‘El dilema’ (1999), ‘Gladiator’ (2000), ‘Una mente maravillosa’ (2001) i ‘Master and commander’ (2003) són cinc exemples clars del seu talent. A ‘Cinderella man’ ens presenta un boxejador dur dins del ring i excepcional fora (que no és incompatible, clar). Combatitu a tots dos llocs. No es deixa vèncer fàcilment per rival ni per la vida que, a voltes, és injusta amb ell.

Hi ha qui diu que, en més d’un passatge, ‘Cinderella man’ provoca el plor fàcil, però no n’estic d’acord. Que un pare no pugui donar de menjar als seus fills fa plorar, s’expliqui com s’explici. I que hagis d’enviar els vailets amb un parent perquè et tallen el llum i no tens fusta per posar a l’estufa, també. És un pecat explicar això? Penso que no. En James Braddock vol treure la seva família endavant, amb dignitat i s’hi s’ha de trencar la cara en un ring, no passa res. Hi ha una escena esfereïdora. El boxejador arriba a casa i li diuen que el seu fill ha robat un embotit. No l’esbronca, tot el contrari. L’acompanya a la botiga i li fa tornar. ‘Passem gana, és veritat, però els Braddock sortirem endavant sense prendre res’. Aquesta és la seva filosofia.

Que li donin l’Òscar ja! Parlo de Paul Giamatti, nominat com a millor actor de repartiment per aquesta pel·lícula. No li van concedir, però l’acabarà guanyant més aviat o més tard. El trobo excepcional, com ja ha deixat clar més d’un cop en aquest blog. Quatre pel·lícules imprescindibles, ‘American Spendor’ (2003), ‘Entre Copas’ (2004) i ‘La joven del agua’ i ‘El ilusionista’ (2006). A ‘Cinderella man’ es posa a la pell representant i amic (i això és el més important), de James Braddock. És qui li dóna la segona oportunitat. En un primer moment, més per caritat que per qualsevol otra cosa, però després l'allarga perquè confia en ell. Fins el punt de vendre’s els mobles de la casa per que pugui entrenar sense treballar al moll, on li donen feina ocasionalment. Renée Zellweger no fa un mal paper, però està a anys llum de la parella protagonista.

(La resta del comentari explicas parts de la pel·lícula)

L’any 29, Braddock va perdre el títol mundial en un dur combat a 15 assalts contra T. Loughran. Quasi cinc anys després, i gràcies a una cancel·lació d’últim minut (un boxejador es va fer enrere i no era fàcil trobar-li un substitut), en Bradock accepta lluitar contra John "Corn" Griffin. Acceptava fer qualsevol cosa, sempre que fos legal. Tothom deia que perdria, però guanya i reneix la seva carrera. Hi ha gent que té la sort de comptar amb una segona oportunitat i, lògicament, no la desaprofita. És el cas de Braddock.

Ell es transforma ràpidament en el boxejador del poble, en l’exemple a seguir. Tothom resa per ell, tothom li fa costat. I, clar, com que era la ‘ventafocs’ d’aquest comte real, es proclama campió del món. En l’últim combat va superar Tommy Farr, un narcicista que ja havia matat dos homes en el ring. No sentia vergonya, era la seva carta de presentació. Després, Bradock es va retirar i va viure amb els rèdits del combat. ‘Cinderella man’ és una gran pel·lícula. Recomenable en tots els sentits.

Coses: carta d'un fill a tots els pares

No em donis tot el que et demano.
De vegades només demano per veure
tot el que puc aconseguir.

No em cridis.
Et respecto menys quan ho fas; m'ensenyes
a cridar a mi també.
I jo no vull fer-ho.

No em donis sempre ordres.
Si en comptes d'ordres, de vegades demanessis
les coses, jo ho faria tot més ràpid i amb més afany.

Compleix les promeses, bones i dolentes.
Si em promets un premi, dóna-me'l;
però també si es un càstig.

No em comparis amb ningú, especialment amb
el meu germà o la meva germana.
Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà;
i si em fas sentir pitjor, seré jo qui pateixi.

No canviïs d'opinió tan sovint sobre què he de fer.
Decideix i no canviïs aquesta decisió.

Deixa valer-me per mi mateix.
Si tu ho fas per mi, jo mai podré aprendre.

No diguis mentides davant meu,
ni em demanis que ho faci per tu,
encara que sigui per treure't d'un entrebanc.
Em fas sentir malament i em fas perdre la fe
en el que em dius.

Comentari: 'Déjà vu'. Nota: 6'1

Temps al temps... o no

2006 / Estats Units / 128 minuts / Thriller – Acció – Ciència Ficció - Terrorisme / Director: Tony Scott / Intèrprets: Denzel Washington, Val Kilmer, James Caviezel, Paula Patton, Bruce Greenwood, Adam Goldberg, Elden Henson, Erika Alexander / Després que exploti un Ferry a Nova Orleans, amb un balanç de mig centenar de morts, l’agent Doug Carlin (Denzel Washington) descobreix que no ha estat un accident. Té clar que es tracta d’un atemptat terrorista. En Carlin té la fama de distingir ràpidament els detalls rellevants i els secundaris en l’escenari del crim. Per aquest motiu, l’assignen a un misteriós i nou equip d’investigació que fa servir una sofisticada màquina que permet veure el passat... i fins i tot pot arribar a canviar-lo, encara que sembli impossible.

Déjà vu és una pel·lícula més. Deixa veure's... i ja està. I és que del seu director, Tony Scott, només podem dir això, que és un director més. Va donar un cop d'efecte amb 'Amor a quemarropa' (1993) i porta 14 anys amb títols correctes, de '6' diria jo. Ni bons, ni dolents. Entre ells, 'Enemigo público' (1998) i 'Domino' (2005), on Scott va ressuscitar Mickey Rourke, a més de tirar de beta del fenòmen Keira Kinghtley... ara apaivagat per Scarlett Johansson.

És veritat que en el seu primer tram 'Déjà vu' entretén, però a mida que passen els minuts (més dels necessaris, com és habitual darrerament) perd interès a marxes forçades. És un títol de ciència ficció, està clar, però això de posar-se nu i ajupidet dins d'una màquina i viatjar en el temps (sempre quatre dies i mig enrere) és difícilment assumible. A més, ni l'explicació 'científica' que donen els responsables de l'equip d'investigació ni la destinada als 'mortals', a petició de Doug Carlin, resulta mínimament creïble... ni una mica.

La presència de Denzel Washington, genial, com sempre, és l'únic que et manté 'viu' dins de la pel·lícula. Ell, i l'espectacular Paula Batton, a qui vaig descobrir a 'London. Oscura obesión' (2006). Aquesta preciositat, que té una gran retirada amb Halle Berry, dóna vida a la noia que mor dues hores abans que exploti el Ferry. De Washington, poc a dir. Dos Òscars al millor actor, 'Training day' (2002) i 'Glory' (2000), i tot un seguit de pel·lícules d'èxit, com 'Philadelphia' i 'Mucho ruído y pocas nueces (1993) i 'Malcolm X' (1992), dirigida pel gran Spike Lee. James Caviziel 'La pasión de Cristo' (2004) dóna vida al patriota que posa la bomba al Ferry. I un gras Val Kilmer al cap dels investigadors.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La pitjor part de 'Déjà vu' és el final. D'acord que hi pot haver diferents línies de temps que poden coincidir en paral.lel, caminar totes juntes alhora. Pero no és lògic que en Denzel Washington mori en l'explosió i als dos minuts apareixi caminant tan tranquil. Si canvia el passat, ressuscitant a la noia i salvant tots els passatgers del Ferry, s'entén que ja res és igual i, per tant, el més lògic és que ell morís. El director Tony Scott, més llest que ningú, es queda amb el millor de les diferents línies temporals. Una estafa! Per cert, que aquest és el tercer projecte en comú del duet Scott-Washington, després de 'El fuego de la venganza' (2004) i 'Marea Roja' (1995).

Seguint l'habitual tarannà d'aquest tipus de pel·lícules nordamericanes, a 'Déjà vu'no hi falta el toc patriòtic. Aquesta està dedicada a la força i a l'esperit de la gent de New Orleans. I és que el personatge que interpreta Washington evita que morin més de 500 persones en una Ferry. La catàstrofe s'hauria afegit a la de l'huracà Katrina, que va deixar mort i desolació per on va passar. La pel·lícula s'acaba amb els plànols de les cases totalment anegades, intentant tocar la fibra de l'espectador. I és que com diu l'agent Doug Carlin, 'no importa mucho lo que te aferres a algo. Al final, siempre lo acabas perdiendo'. Just a la fusta.

Comentari: 'El truco final'. Nota: 7'5

Xoc de trens de càrrega

2006 / Estats Units / 135 minuts / Acció – Ciència ficció. Director: Christopher Nolan / Intèrprets: Hugh Jackman, Christian Bale, Michael Caine, Scarlett Johansson, David Bowie, Piper Perabo, Andy Serkis, Rebecca Hall / Dos mags, en Alfred Borden (Christian Bale) i en Robert Angier (Hugh Jackman,) rivalitzen fins a punts insospitats. La seva lluita, a principis del segle XX, és salvatge, plena de gelosia i amb l’obsessió de ser el millor de la professió. Potser en cap moment es van aturar per estudiar les possibles conseqüències d’aquesta lluita sense límits.

En contra de la majoria de les persones amb qui he parlat, jo em quedo amb 'El ilusionista' (2006), tot i reconèixer que 'El truco final (The prestige)'(2006) també és una gran pel·lícula; potser amb un argument millor, però menys efectista. L'he vist dues vegades per intentar no perdre'm ni el més mínim detall. He de reconèixer que el primer cop em va semblar excessivament complexe i em van quedar massa preguntes sense resposta. El millor és l'obsessió dels dos protagonistes (perquè és una obsessió, sens dubte) per ser sempre millor que l'altre. Són capaços de destrossar la vida de l'altre, i si cal també la seva, per aconseguir els secrets del seu rival. Per què no poden conformar-se amb ser el segon algun cop? Per què són tan importants els trucs del seu rival? És una bogeria.

L'Alfred Borden surt guanyador d'una llarga llista de batalles plena de víctimes: ofegats, assassinats a trets, amb dits amputats, cames trencades... tot un seguit de desgràcies que sembla no tenir final. A nivell, interpretatiu també és l'Alfred Borden (Christian Bale) qui guanya la guerra. És un actor genial, com ja va demostrar a pel·lícules com 'El Maquinista' (2004) i, sobretot, a la inoblidable 'American Psycho' (2000). A 'El truco final' fa dos papers, ambdós amb una gran solvència. Personatges rics, plens de matisos i amb una gran personalitat.

També està al nivell Hugh Jackman (Robert Angier), amb més presència física que Bale, però potser un pèl menys inexpressiu. Es va fer famós pel seu paper de 'Lobezno' a la saga dels 'X-men', però també ha brillat, per exemple, a 'Scoop' (2006), al costat de Scarlett Johanssson, amb qui torna a compartir cartell en aquesta pel·lícula. Aquí, però, la rossa de New York no brilla tant com en anteriors ocasions. Té un paper secundari. La presència del veterà Michael Caine, tot un mestre, i del camaleònic David Bowie, molt encertat, completen un repartiment de luxe.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La història és complicada. Suposadament, en Robert mor en sortir malament un dels seus trucs i, com a conseqüència, l'Alfred és condemnat a mort. Quan passa la desgràcia, ell era allà, perpetrant un capítol més de la seva guerra d'espionatge. Ningú dubte que és el l'únic culpable. A la presó, passa les hores llegint el diari de l'Alfred, que li ha fet arribar un estrany que vol comprar-li els seus trucs, ara que ja no els podrà fer servir més.

Un dia se n'adona que en Robert no és mor. Tot és un engany. El mort era un dels seus clons, perquè la màquina que havia de transportar-lo, clona. No desplaça, que era l'objectiu inical, copia. Per tant, cada nit, després de cada funció, cal eliminar el succedani. Així de senzill i de complicat. Aquest era el gran secret de 'l'home transportable' d'en Robert. Es deixava caure per una trampa, donant la sensació que desapareixia, i el clon saludava dret des del pati de butaques, uns quants metres més enllà.

El truc final de l'Alfred, el del 'prestigi', el millor de tots, tenia característiques similars: Feia botar una petita pilota vermella, entrava per una porta i, a l'instant, ell mateix sortia per l'altra, també separada per uns metres, i la recollia. Genial! El truc? Doncs que l'Alfred tenia un germà bessó. Un bessó amb qui ho compartia tot, fora i dins de l'escenari. Per no fer diferències, els dos es repartien la vida de mag i la de representant, indistintament, segons fés falta. Per tant, cadascú tenia la mitat d'una vida plena: mitja amb filla i dona (que s'acaba penjant perquè no entén res) i mitja amb un amor furtiu amb l'Scarlett Johansson. El mag estima la seva 'dona', el representant l''amant', però per exigències del guió piquen d'aquí i d'allà. 'Un dia noto que m'estimes i el següent que no' li diu la dona a l'Alfred. No puc més. I no és per menys.

Al final, un dels bessons és penjat, però l'altre (en principi el mag) busca una venjança ràpida i esperada. Mata al Robert, que s'havia emportat a la seva filla, i li explica el seu truc: germans bessons, fàcil. No hi havia més. Des que la seva xicota havia mort ofegada (per una errada de l'Alfred), en Robert assegurava que li havia près la seva vida. Ell solter; i l'Alfred amb dona i filla. Al final, però, es queda sense res. Quasi igual que l'Alfred, viu, però sense família ni glòria. Amén.

Comentari: 'María Antonieta'. Nota: 7'4

La reina víctima

2006 / Estats Units / 118 minuts / Drama d’època - biogràfica / Directora: Sofia Coppola / Intèrprets: Kirsten Dunst, Jason Schwartzman, Judy Davis, Rip Torn, Asia Argento, Marianne Faithfull / María Antonieta (Kirsten Dunst) és enviada d’Àustria a França quan només té 14 anys. Està promesa amb Lluis XVI, amb qui s’acaba casant quan mor el Rei. L’opulenta cort francesa, plena de conspiracions i d’escàndols, mai li fa costat i, amb el temps, es transforma en la reina més imcompresa de tota la història de França. De fet, María Antonieta és un simple peó en un matrimoni concertat per solidificar l’armonia entre França i Àustria.

M’encanta el cinema de Sofia Coppola. Ho dic des del començament, perquè quan ets seguidor d’un director o directora, a voltes no ets imparcial. Vaig vibrar amb ‘Las vírgenes suicidas’ (1999), on també hi sortia Kirsten Dunst, i em va encantar ‘Lost in translation’ (2003), una de les meves pel·lícules de culte. Coppola ens va descobrir Scarlett Johansson i ens va apropar un dels millors papers de Bill Murray, junt amb la seva actuació a ‘Atrapado en el tiempo’ (1992). Dit això, he de comentar que per mi, ‘María Antonieta’ és una pel·lícula diferent. No estic d’acord ni amb les persones que l’han trobat una cinta snob ni amb la gent que l’ha qualificada de fascinant, d'obra mestra. Va passar així al Festival de Cannes (xiulets i aplaudiments alhora) i a totes les sales on s’ha projectat.

‘María Antonieta’ ens explica la història de la jove reina, obligada a casar-se per estratègia, per res més. La veiem per primer cop quan arriba a França, encara feta una nena, fins que es veu obligada a deixar Versalles. És a dir que, a nivell argumental, no hi ha ni sorpreses ni complicacions. És una història completament linial. La pel·lícula, i aquest és el seu gran mèrit, sorprèn per la seva originalitat, però crec que no perdurarà en el temps; és a dir, que no passarà a la història. És una proposta arriscada des del començament, amb una banda sonora moderna per una ambientació d’època. La selecció musical és excepcional, però per mí no quadra del tot amb l’acció: Vestits, sabates i perruques d’època embolicades amb música pop, una cosa similar al ‘Moulin Rouge’ de Baz Luhrmann (2001). Lògicament, Coppola fa voluntàriament i amb un objectiu clar: donar més força a l’acció.

Anècdotes a part, l’últim projecte de Sofia Coppola és un delit pels sentits, i més tenint en compte que la pel·lícula està rodada al Palau de Versalles i als seus jardins. Més real, impossible. Opulència per donar i per vendre, a la cort, clar; perquè el poble continua morint-se de gana. En una de les seves frases lapidàries, María Antonieta diu: ‘si el poble no pot menjar pa, que mengi pastissos’. Frase innocent i perversa alhora. Una manera diferent, sense morts ni guillotines, de veure la revolució francesa.

Ja he dit en més d’una ocasió que Kirsten Dunst no és una de les meves actrius preferides, però s’ha de reconèixer que en aquesta pel·lícula fa un gran paper. Fins i tot em podria enamorar d'ella, amb el permís de la meva dona, és clar. La seva María Antonieta és totalment creïble. De fet, l’èxit d’aquest projecte és la seva actuació sumada a la narració de la història per part de Sofia Coppola, amb qui s’entén a la perfecció. No entrarà al rànquing de les meves pel·lícules preferides, però no està gens malament.

Comentari: 'Spiderman 3'. Nota: 6

Pel·lícula o videojoc?

2007 / EEUU / 140 minuts / Fantàstic - Còmic / Director: Sam Raimi / Intèrprets: Tobey Maguire, Kirsten Dunst, James Franco, Thomas Haden Church, Topher Grace, James Cromwell, Bryce Dallas Howard, Rosemary Harris / La Mary Jane i la seva 'feina' de superheoi ja no són incompatibles per en Peter Parker. Fins al punt que vol demanar-li que es casi amb ell. Però un dia el seu vestit passa a ser de color negre, per culpa d'un bacteri que cau de l'espai. Aquest vestit millora tots els seus poders, però alhora desperta el costat més fosc i venjatiu de la persona que el porta. En Peter deixa de preocupar-se de la gent que estima i només pensa en ell. Se n'adona a temps per arreglar-ho tot. De nou, amb el seu clàssic vestit vermell guanya els seus propis dimonis i troba la força suficient per enfrontar-se al Venom (amb un vestit negre fet amb els mateixos bacteris que ell rebutja) i al terrible home de sorra.

Està de moda fer pel·lícules llarges, però un gran metratge no és sinònim d’èxit, més aviat tot el contrari. Amb mitja hora menys, ‘Spiderman 3’, passaria millor. A més, no podem oblidar que aquesta pel·lícula va dirigida a un públic preferentment jove. Jo vaig anar a veure-la amb el meu fill i, a partir de l’hora i tres quarts, ja no sabia ni com asseure’s. El començament és espectacular, amb una baralla entre l’Spiderman i el seu amic-enemic de l’ànima perseguint-se entremig dels gratacels. Un gronxant-se entre teranyines, l’altre volant amb el seu monopatí d’última generació. Són deu minuts brutals, tot i que, en alguns moments, no saps si estàs veient la pel·lícula o jugant al videojoc. Hi ha massa imatges creades per ordinador i el canvi, quan es passa d’un pla llunyà a un primeríssim primer pla, es nota excessivament. Veus com es passa de la realitat virtual a la real.

‘Spiderman 3’ és una pel·lícula d’estrena, però tens la sensació que moltes coses ja les has vistes abans. És el cas de l’home de sorra, que et fa pensar, inevitablement, en ‘La Momia’ (1999) i les seves seqüeles. Hi ha imatges pràcticament idèntiques. Tampoc no és una sorpresa l’Spiderman negre (en Venom) que, visualment, és exactament igual que l’altre... però amb dents, afiladíssimes, com no. El director es preocupa en connectar ‘Spiderman 3’ amb les dues primeres parts, amb tot un seguit d’imatges de l’assassinat de l’avi del protagonista i la lluita contra ‘El duende verde’, pare d’en Harry Osborn. En canvi, no sabem per què arriben a la terra els ‘bacteris negres’ ni per què s’enamoren de l’Spiderman. Arriben i ja està.

Precisament, la lluita interior d’en Peter Parker és un altre dels grans encerts de la pel·lícula. Del noi tímid i reservat del vestit vermell al dolent, dolent del vestit negre. Se suposa que quan va d’aquest color es torna més faldiller i egoista. Veure en Tobey Maguire de ‘castigador’, amb els ulls pintats de negre, com si fos el cantant de ‘The Cure’, té la seva gràcia. Com a mínim, serveix per trencar el seu habitual registre de nen bo a què ens té acostumats des de Pleasantville (1998).

No sóc fan de Kirsten Dunst, més aviat tot el contrari, però ja m’he acostumat a veure-la com l’eterna xicota d’en Peter Parker i de l’Spiderman, perquè és la parella de tots dos, és clar. Aquesta joveneta de només 25 anys es va donar a conèixer el 1994 (quan només en tenia 12) fent de nena a ‘Entrevista con el vampiro’. De la seva filmografia em quedo amb ‘Las vírgenes suicidas’ (1999), de Sofia Coppola; ‘Olvídate de mí’ (2004) i ‘Elizabethtown’ (2005). M’imagino que Coppola n’està contenta, perquè li va regalar el paper de protagonista a ‘María Antonieta’(2006).

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

El final és el pitjor d’’Spiderman 3’. Un discurs insuportable sobre l’amistat que no convenç ningú. En cinc minuts, en Harry Osborn passa d’odiar en Peter Parker a estimar-lo com si fos el seu germà. I això que li ha destrossat la cara. Passa de negar-li l’ajut a morir per ell. ‘Per això estan els amics’ diu. I per coses més senzilles, no et fot! Ja no li fa res que participés, directament o indirecta, en la mort del seu pare. Està preparat per lluitar contra l’Spiderman negre, l’home de sorra i qui faci falta. Potser en fan un gra massa... i més parlant de sorra. Estem condemnats a l’’Spiderman 4’. Perquè aquesta parella s’acabarà casant, no?

Comentari: 'Copying Beethowen'. Nota: 7'3

Experiència 'religiosa'

2006 / Estats Units / Drama d'època - Biogràfic / 104 minuts / Directora: Agnieszka Holland / Intèrprets: Ed Harris, Diane Kruger, Matthew Goode, Phyllida Law, Nicholas Jones, Joe Anderson / Anna Holtz, de 23 anys, és una prometedora aspirant a compositora que intenta trobar el seu futur musical a Viena. És la millor de la classe i, per aquest motiu, el professor l'envia a Ludwig van Beethoven, perquè li faci de copista. El músic, pràcticament sord, amb un caràcter agriat i masclista com pocs, volia un home, però al final es rendeix davant de la clarividència de la noia per la música. L'accepta i comença una extraordinària relació que canviarà la vida de tos dos... per sempre.

Ni sóc expert en música clàssica ni m'emociono amb facilitat, però haig de reconèixer que em van caure les llàgrimes mentre escoltava l'estrena de la 'Novena Simfonia'. Aquells deu minuts de pel·lícula, amb Beethowen dirigint, l'Anna Holtz marcant-li el pas i la coral cantant, no se m'oblidaran mai més. Ja formen part, i amb lletres majúscules, de la meva personal i particular història del cinema. Cares d'alegria, la gent plorant de felicitat, vibrant al costat del geni indomable. Segur que presenciar en directe l'estrena de la 'Novena Simfonia' va marcar les vides de tots els amants de la música que aquella nit es van reunir a Viena.

Ed Harris està genial, com gairebé sempre. Fa una interpretació del compositor plena de personalitat i de bellesa. Ningú ho hauria pogut fer millor que ell. És un actor camaleònic al cent per cent, fins al punt que en aquesta pel·lícula trigues a reconèixer-lol. La caracterització és espectacular, immillorable. Ed Harris és un dels meus actors de culte. Hi ha tres títols d'ell que són imprescindibles:'El show de Truman'(1998), on dóna vida a Cristof -el Déu de la sèrie que interpreta Jim Carrey; 'Pollock' (2000), en què interpreta magistralment a l'histriònic pintor nord-americà (un expressionista abstracte ple d'excessos); i 'La Horas' (2002), on és un malalt de sida en estat terminal.

Tenint en compte que Harris és un dels grans, podríem pensar que 'es menjaria' a la seva copista, però el treball de Diane Kruger és sublim. La batalla interpretativa entre un i altre és el millor de la pel·lícula. Fins ara, Kruger només havia destacat per la seva bellesa natural, per res més. La recordo a la deliciosa 'Feliz Navidad' (2005) i a 'La Búsqueda' (2004), potser la pitjor pel·lícula que he vist en els últims anys. L'Anna Holtz que ens regala a 'Copying Beethowen' és dolça i temperamental alhora, capaç de dir-li al músic el que pensa d'ell, sense pensar-ne abans les conseqüències. Això sí, té més tacte que ell, quan parla intenta fer-ho amb la màxima educació possible. La Diane Kruger va tenir la sort de ser dirigida per la polonesa Agnieszka Holland, mare de 'Europa, Europa' i d''Olivier, Olivier', dues grans pel·lícules.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

'Copying Beethoven' és la suma de la interpretació d'Ed Harris amb la de la Diane Kruger més la música del gran compositor alemany, que li dóna un embolcall fantàstic Es tracta d'una pel·lícula biogràfica, que ens apropa al geni des del punt de vista de la seva copista, una aprenent a compositora que va ser la oïda de Beethowen quan ja estava pràcticament sord.

De fet, la magnífica Anna Holtz va ser molt més que la seva copista, va ser la seva Musa, la persona que va saber inspirar-lo quan ja estava barallat amb tot i tothom. 'Ha estat Déu qui t'ha enviat cap a mi; ets un àngel li repetia constantment'. L'Anna volia ensenyar-li la seva obra musical, que l'ajudés a triomfar, però va ser a l'inrevés. Va ser Beethoven qui es va beneficiar més d'aquesta relació entre tots dos a través de la música.

Hi ha una escena que em va impressionar perquè era contradictòria i lògica alhora. Hi ha una dona asseguda al costat de la porta de Beethoven. L'Anna li pregunta: Què fa aquí? I ella li contesta: gaudir d'un dels meus pocs moments de silenci. L'Anna repregunta: I perquè no marxa a un altre lloc? I l'àvia li diu: Perquè sóc la veïna de Beethoven... Tota Viena pagaria per estar en el meu lloc. El segueixo des de la quarta i ja prepara la desena! Després de la novena, el geni va perdre el suport del públic, perquè el consideraven massa modern. Però Beethowen era un visionari i, com no, amb la música llavors rebutjada va ser l'inspirador de moltes generacions de músics. I no era per menys.

Comentari: 'King Kong'. Nota: 7

La bella i la bèstia

2005 / 3 Òscars: Millors efectes especials, millors efectes sonors i millor so / Estats Units / 187 minuts / Aventures – Fantàstic – Acció / Director: Peter Jackson / Intèrprets: Naomi Watts, Adrien Brody, Jack Black, Thomas Kretschmann, Jamie Bell, Lobo Chan, Kyle Chandler, Colin Hanks, Evan Parke, Andy Serkis, Ray Woolf / Ann Darrow (Naomi Watts) és una actriu de vodevil que es queda sense feina durant la Gran Depressió de Nova York. Quan més desesperada està, en Carl Denham (Jack Black) li ofereix fer una pel·lícula en una illa remota. És un empresari tan aventurer com estafador. El viatge també l’emprèn el guionista, Jack Driscoll (Adrien Brody), que no està temps de baixar del vaixell... mentre en Carl l’ensarrona una vegada més. A l’Illa de la Calavera descobreixen un goril·la gegant batejat amb el nom de King Kong. Però la bèstia no està sola. Allà també hi viuen dinosaures i una estranya tribu oculta des de fa milions d’anys. Més enllà del perill i de la por, en Carl veu la possibilitat de guanyar diners i més diners. Ara sí. Pot fer una gran pel.lícula i, qui sap, potser d’exhibir la criatura al centre de Nova York. Abans, però, ha de capturar a King Kong... i no serà fàcil

Des d’un punt de vista visual, King Kong és una gran pel·lícula, espectacular en tots els sentits. Té una fotografia excepcional, igual que els efectes especials, els efectes sonors i fins i tot el so. Va rebre tres Òscars, però podien haver estat molts més, tots tècnics, això sí. Peter Jackson és un gran director, com ja va demostrar a la trilogia de ‘El señor de los anillos’, i està acostumat a controlar-ho absolutament tot. S’implica en els seus projectes al màxim i això sempre es nota. A més, com ja ha explicat ell mateix en diverses ocasions, el King Kong original (1933) va marcar la seva infància i la seva pel·lícula és un merescut homenatge.

King Kong, però, no és una pel·lícula rodona, ni molt menys. Per començar és excessivament llarga, més de tres hores i quart. Jo crec que n’hi sobra, com a mínim, una. Les baralles del goril·la amb els dinosaures es fan eternes. Sembla que no s’acabin mai. A més, com que es tracta d’un remake, ja saps com acaba i perd allò del ‘factor sorpresa’, en seguir fil per randa l’original. El millor, com en la majoria dels títols de Peter Jackson, l’extraordinària narració dels esdeveniments. L’acció està tan ben explicada com les seqüències d’amor, sobretot entre la bèstia i la noia. Els jocs de mirades entre tots dos són màgics, encisadors, omplen la pantalla del primer a l’últim moment.

L’elecció de Noemi Watts per fer d’Ann Darrow és un encert. Fa un paper excepcional, demostrant que és una actriu amb un gran talent, com ja va demostrar a ’21 gramos’ (2003). Actualment, també la podem veure brillar a ‘El velo pintado’ (2006). El seu personatge és fràgil i fort alhora, desesperat i esperançador, una dualitat que ens apropa magistralment. Jack Black també està a l’alçada. Es tracta d’un actor moltes vegades menyspreat (per la seva participació en títols còmics), però té molt talent. Va quedar clar a ‘Alta fidelidad’ (2000) i en la divertidíssima ‘Escuela de rock’ (2003). Per a mi, Adrien Brody (que fa de guionista) està un esglaó per sota dels altres dos. Correcte i prou. Al xicot de l’Elsa Pataky només el recordo per ‘El pianista’ (2002), imprescindible en tots els sentits. A la resta de pel·lícules no m’ha emocionat massa.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La història no té secrets. Un director boig per l’èxit enganya pràcticament tothom per rodar una pel·lícula en una illa suposadament deserta. Allà, però, hi ha bitxos de tot tipus, gegants, això sí. Potser són simples mosquits, però semblen balenes. I és clar, si els mosquits són tamany XXL, és lògic que els goril·les, o el goril·la en aquest cas, arribi pràcticament al cel. La bèstia rapta la noia, però el director no pateix gens ni mica. Veu la possibilitat de rodar una pel·lícula millor del que pensava inicialment. Cada vegada que mor algú (17 a l’Illa) diu alguna cosa similar a aquesta: ‘li dedicarem la pel·lícula. La recaptació serà per la seva família. L'espectador podrà ser partícep de la seva història pel preu d’una entrada’.

En Carl Denham se salva, però se li fa malbé la màquina de cinema. Però és ambiciós i no es dóna per vençut. Captura el goril·la i se l’emporta a Nova York per exhibir-lo. És un fracàs total, perquè la bèstia s’escapa (a la recerca de la seva xicota) i destrosa mitja ciutat. El director s’enfonsa a la misèria i la bèstia en el cel de Nova York, després que uns avions l’ametrallessin i els fessin caure de dalt d’un gratacels. L’Ann, enamorada ella, es queda amb el guionista. És el segon plat, però l’amor amb King Kong és impossible: és mort i massa gran per emportar-se’l a casa.

Comentari: 'Tú, yo y todos los demás'. 7'8

Yo, mí, me, conmigo

2005 / Sundance Film Festival: Premi Especial del Jurat per la seva originalitat. Cannes: Càmara d’Or / Estats Units / 95 minuts / Directora: Miranda July / Intèrprets: John Hawkes, Miranda July, Miles Thompson, Brandon Ratcliff, Carlie Westerman, Brad Henke / La Christine Jesperson (Miranda July) és una artista fantasiosa i solitària que fa de taxista. En Richard Swersey (John Hawkes) és un venedor de sabates acabat de separar i amb dos fills, de 7 i 14 anys. El petit és addicte a internet. El gran és el ‘conillet d’índies’ de dues noies que tenen por de decebre sexualment als seus futurs marits. Per tant, practiquen amb ell, un ‘desconegut’. Possiblement, tots els personatges busquen companyia a través del camí més difícil.

Original al màxim. ‘Yo, tú y todos los demás’ no és una pel·lícula per a tothom. És complexe i delicada, per pensar molt abans de valorar-la. Possiblement, el dia de la seva estrena hi va haver molta gent que va dir ‘quina decepció, una hora i mitja sense que passi res’. Mentida; i de les grosses. En passen moltes, però cal trobar-les, valorar-les en la seva justa mesura. Aquesta delícia de Miranda July (guionista, directora i actriu principal) ens parla de les relacions personals, moltes vegades buides i excessivament complicades. July és com Juan Palomo, ‘yo me lo guiso y yo me lo como’.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La Christine s’expressa a través de l’art, però no domina les relacions personals. Té una feina feixuga i, pel que sembla, li falta sort amb els homes. En Richard ven sabates, té contacte directe amb el públic, però fora de la botiga també té problemes per relacionar-se. La Christine el treu de pollagera. S’agraden mútuament, però potser fracassos anteriors (a ell l’acaba de deixar la dona) condicionen la seva possible relació. A la vida real, a tots dos els costa expressar-se.

‘Yo, tú y todos los demás’ és una pel·lícula coral, amb un tema principal (la ‘relació’ de la Christine i en Richard) i dos de secundàries: les experiències dels dos fills d’ell, que pràcticament acaben de sortir de l’ou. Sobretot el petit, tímid, introvertit, però amb capacitat per atreure a una dona... a través d’internet. Al carrer no és capaç de dir ni una paraula, però a la xarxa és el rei. Fins el punt de seduïr a la galerista on la Christine envia la seva obra. Esperança, emoció al màxim i al final, decepció. S’arriben a trobar en un banc. Ell li toca el cabell. Ella li dóna un petó. S’ha acabat. Es porten mil anys. Junts no tenen res a fer. La ‘caca de ida y vuelta’ haurà d’esperar. Aquesta era l’atrevida proposta del xavalet. Defecar un en el cul d’ella i a l’inrevés. Anar i tornar. Així fins a l’eternitat. La imaginació al poder

Problemes de cominicació de la Christine, d’en Richard, del fill petit, del fill gran i, fins i tot, de les seves amigues. No tenen xicot, però ja estan preocupades per quan els tinguin. Els decebran sexualment? Millor fer ‘pràctiques’ amb homes pels qui no sentin res i perdre la por i la vergonya. Lògicament, en Peter n’està encantat. Tocaments i felacions gratuïtes, a casa i sense contraprestació. Què més pot demanar? Per què aquesta por de les noietes per quedar malament? Arribat el moment podrien PARLAR amb els seus marits, si acaben tenint-los, i intentar no fallar. En cas contrari, ja ho tornaran a intentar. La pràctica fa molt, senyoretes. Encara té més delicte la nena que no aixeca un pam de terra i ja prepara el seu dot, com si es casés l’endemà.

La comunicació ha de començar per un mateix, està clar. Trobar-se individualment per poder buscar un enteniment col·lectiu. ‘Tu, yo y todos los demás’ és una pel·lícula ‘naïf’, amb bones persones, però amb inseguretats i dificultats, com nosaltres mateixos. Per acabar, la frase que tanca el vídeo que la Christine envia a la galerista amb la seva obra: ‘si te gusta, me llamas, dices macarrones y cuelgas, nada más. Si teniu el número de la Miranda July me’l passeu. Tinc moltes ganes de trucar-la i dir-li ‘macarrones’ . Res mes.